Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Evidentment, però ja us en cuideu de sortir de tant en tant a les fosques
a mirar aquestes coses que ens envolten per la nit, les estrelles, els planetes,
ja heu vist les referències que hem fet en aquestes darreres setmanes
de les conjuncions que hi han hagut dels planetes que han estat gairebé alineats.
I ara, la Lluna, gran, gran i rodona.
Per cert, m'ha arribat a les meves oïdes que l'Ajuntament de Cambrils
organitza un petit curset per atensar a les persones que no en sàpiguin,
que no en tinguin gaire coneixement o que vulguin iniciar-se en aquest món,
el món de l'astronomia.
Doncs, tal com dic, d'aquí uns dies, i no puc donar aquesta data en precisió,
a l'Ajuntament de Cambrils, crec que és l'Ajuntament de Cambrils,
endegarà un minicurset per, primer, ensenyar una mica la disposició,
la localització d'estrelles, constel·lacions i, fins i tot,
algun altre fenomen també de dalt del cel.
I després també hi haurà una xerrada, més aviat pràctica,
acompanyada de la visualització d'aquests elements estel·lars.
Si algú té informació que ens truqui al 24, 47, 67,
i potser ens ampliï aquesta notícia o potser ens faci saber si això és cert
o quins dies o què és el que cal fer per inscriure's,
perquè sé que hi ha molts canamacaneros, moltes canamacaneres,
que tenen la intenció de sortir a la nit i mirar
què són aquests estranys dibuixos que fan aquells puntets
que fan que la nit no sigui sempre fosca, fosca, fosca.
I ara, si et sembla, continuem amb l'endevinalla.
Avui l'endevinalla no sé si té massa a veure amb el cel, potser sí, potser no.
Tampoc sé si té massa a veure amb els que caminen, potser sí, potser no.
Tampoc sé si té massa a veure amb les persones que són tristes o contentes,
potser sí, potser no.
No, trobo que si t'ho poses a mirar detingudament, té una miqueta de tot plegat.
Sí?
Doncs mira, jo us la dic l'endevinalla.
I si preneu nota del número de telèfon 24 47 67,
ens podeu trucar per a veure si l'encerteu
i entrar a participar amb la rifa d'un d'aquests llibres que tenim
de les llegendes històriques de Tarragona.
Per cert, parlant de la rifa i dels guanyadors,
hi ha una guanyadora que encara no ha vingut a recollir el seu exemplar
i el tenim aquí recollit, crec que és l'Estela.
Estela, si ens estàs escoltant, quan vulguis que sàpiguis
que tens aquí el teu exemplar i no el penso tocar
fins que no s'acabi aquesta edició de Cana Macana d'aquest any,
que això serà als voltants, als finals del mes de juny.
Sí? Doncs venga, pareu a orella
perquè ara entra l'endevinalla d'avui.
Igual que una magdalena, ploro si em fan treballar
i no m'asseco les llàgrimes fins que el cel no s'ha serenat.
Què és? Va, la torno a dir, eh?
La torno a dir preparades, preparats?
Igual que una magdalena, ploro si em fan treballar
i no m'asseco les llàgrimes fins que el cel no s'ha serenat.
Què és?
Si t'atreveixes, 24, 47, 67,
a Cana Macana, la nostra endevinalla, i els que truqueu entrareu a participar en el sorteig d'aquest fantàstic llibre que tenim per aquí, d'aquests fantàstics llibres, eh?
Carai, la primera trucada.
Hola, bona nit.
Hola.
Què tal? Com et dius?
Laura.
Hola, Laura.
Laura.
Què?
Què t'han fet arribar aquella bosseta?
No.
No t'han fet arribar la bosseta?
No, encara no?
No.
Doncs vull que sàpiguis una cosa, ara me n'encarregaré jo personalment que te la facin arribar, d'acord, Laura?
D'acord.
Però ja has vist, eh, que hi penso.
Sí? No pateixis, eh? Escolta'm, Laura, és una bosseta bonica, bonica, bonica, que dintre té vidres i pedretes de la platja,
i que és un bon record de Cana Macana, oi que sí?
Sí.
Doncs no pateixis, que jo faré que te la facin arribar el més aviat possible, eh, Laura?
D'acord.
Sobretot, eh, no pateixis. I ara què farem? Que diràs la resposta de l'endevinalla, Laura?
Sí.
La saps?
Sí.
Farem una cosa, quan tu me la responguis jo no diré ni que sí ni que no, val?
Val.
Doncs vinga, Laura.
El núvol.
Tu dius que és el núvol. Esclar, perquè és una cosa que hi ha al cel i que quan plou sembla que plori, no?
Sí.
Ah, doncs és molt interessant, Laura. Doncs fem una cosa, jo dic, ni que sí, ni que no, però t'apuntarem amb el número 1 que la Laura ha dit,
i agafa el meu boli, el meu boli no és el boli del Miquel, que la Laura ha dit que és el núvol, d'acord?
Val.
Laura.
Què?
Com estàs?
Bé.
Sí? Escolta'm, tu has fet cap dibuix de fada?
Sí.
I, i, i, carai, què fas que no ens el fas arribar?
Deus esperar primer la bosseta, eh, que sí?
Sí?
Sí.
Laura.
Què?
Com és el teu dibuix de fada? Digue-m'ho, digue-m'ho.
No ho sé, molt bé.
No te n'ho recordes?
Ai, però és molt xuli, eh, que sí?
Sí.
Escolta'm, qui és aquest que sento pel fons?
L'Arnau.
L'Arnau, ja m'ho pensava, que se'l sentia. Ei, fes-li un petonàs a l'Arnau, eh, Laura?
Bé, Laura, ara ho deixem aquí i t'apunto que la Laura ha dit que és el núvol, d'acord?
Vale.
Vinga, Laura, adéu i un petonet.
Adéu.
Adéu.
La Laura ens ha trucat i ha dit que la resposta,
Igual que una magdalena, ploro si em fan treballar i no m'asseco les llàgrimes fins que el cel no s'ha serenat,
és un núvol i nosaltres no diem ni que sí ni que no.
I esperarem una mica, no fos cas, que hi hagués alguna altra trucada
que així afegiríem en aquesta rifa del llibre de les llegendes de Tarragona.
És un llibre que parla de coses que se suposa que van succeir a Tarragona i a les Rodalies fa molts i molts anys.
I mentre acabem d'escoltar la cançoneta d'Helenia, esperarem si hi ha una altra trucada
i després continuarem, d'acord?
Doncs vinga, hi ha una altra trucada. Hola, molt bona nit.
Mira.
Què tal?
M'he trucat abans.
El què?
Que... Hola.
Hola.
Hola.
Hola. Què em dius el teu nom?
Pau.
Hola, Pau, com estàs?
Bé.
Què tal?
Molt bé.
Escolta'm, has sentit el que deia Laura?
Sí.
Laura ha dit que era el núvol. Tu n'estàs d'acord amb això?
Jo volia dir el mateix.
Tu també volies dir el núvol?
Sí.
Doncs ho trobo molt bé, Pau, eh? Perquè tu també deus haver fet el mateix plantejament que Laura, no?
Com que és una cosa que hi ha el cel i quan plou sembla que caiguin llàgrimes,
doncs també penses el mateix, no, Pau?
Sí.
Doncs, Pau, escolta'm, t'apunto amb el número dos, que és també el núvol, d'acord?
Clar.
Pau.
Què?
Com van les coses?
Molt bé.
Ja t'has fixat que la lluna està grossa, grossa, grossa, a punt, a punt, a punt, a punt, a punt d'estar sencera, sencera, sencera?
Sí.
Sí?
Ja treus cada nit el nas a mirar la lluna?
Sí.
Sí.
Ah, així m'agrada.
Doncs vinga, Pau, molt bona nit, eh?
Fins després, Pau.
Un petonet també pel Pau.
La Laura ha dit el núvol, el Pau també ha dit el núvol, igual que una magdalena a ploro si em fan treballar,
i no m'asseco les llàgrimes fins que el cel no s'ha serenat.
I tu, també penses que és el núvol?
24, 47, 67.
Fins demà!
Carai, carai, a la ratlla mateix, eh? Hola, bona nit.
Bona nit.
Hola, bona nit. I tu, què ens dius el teu nom?
Albert.
Digue'm, digue'm.
Bernat.
Bernat! Hola, Bernat! Molt bona nit, com estàs?
Bé.
Que tens el Lluc a prop.
Sí.
Ah, doncs també una salutació al Lluc, eh?
Bernat, tu també et troques per... Ai, truques, truques, truques.
Tu també et truques per a veure si encertes l'endevinalla?
Sí.
Sí?
Sí.
Bernat, anem a veure.
Jo te la torno a dir, a veure, a veure, a veure, a veure, a veure, igual que una magdalena, ploro si em fan treballar i no m'asseco les llàgrimes fins que el cel no s'ha serenat.
Mira, la Laura ha dit que era el núvol. I el Pau també ha dit que era el núvol. Tu, Bernat, què et penses que és?
El núvol.
Tu també penses que és el núvol?
Sí.
Mmm, fixa't, avui tenim, per una aplastant majoria, núvols per tot arreu. Núvols de la Laura, núvols del Pau, núvols del Bernat.
Doncs fem una cosa, Bernat. Jo t'apuntarem al número 3.
Ah, aquí, Bernat.
Per si és veritat que el núvol és la resposta, d'acord?
Bernat.
Què?
Tu també has tret el nas per la finestra a mirar la Lluna?
No.
No. Doncs mira, de seguida, de seguida, que s'acabi el conte dels petits, m'agradaria que anessis a mirar la finestra a veure si veus la Lluna, que està gairebé rodona, rodona, i aviat estarà rodona del tot.
Sí.
D'acord?
Aquí veus el Lluc.
Molt bé. Hola, Lluc.
Hola.
Hola, Lluc. Com estàs?
Bé.
Tu també has mirat, eh, per la finestra o no has mirat per la finestra?
No.
No? Escolta'm, d'aquí una estoneta m'agradaria que miressis per la finestra, eh?
Sí.
A veure com està la Lluna. Sí?
Sí.
Ah, ah, i una altra cosa que no li he dit al Pau, i que sí que m'ha dit la Laura, heu fet vosaltres un dibuix d'una fada?
No.
Ai, doncs venga, que en fareu un de dibuix de fada.
Sí.
Va, sí. Tu i el Bernat, un dibuix de fada per enviar la cana a ma cana. D'acord?
Sí.
Lluc, Lluc, tu també dius que és el núvol, la resposta?
Sí.
Doncs venga, t'apunta'm al número 4, què et sembla?
Sí.
En Lluc diu que la resposta també és el núvol. D'acord, Lluc?
Ja, bé.
Doncs venga, un petonet i molt bona nit.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Mua.
Mua.
Mua.
Mua.
Mua.
Mua.
Mua.
Gràcies.
Gràcies.
El llop truca a la porta.
Toc. Toc.
Qui hi ha?
Pregunta la gallina.
El llop respon.
Sóc el llop.
La gallina s'esvera.
El llop!
No tinguis por, gallina.
Sóc vell.
I ja no em queda cap dent.
Deixa que m'escalfi a la vora de la llar de foc
i que em prepari una sopa de pedra.
La gallina dubta.
No les té totes, no cal dir-ho,
però és molta fanera.
No ha vist mai el llop de debò.
Només el coneix per les històries que compten d'ell.
I li agradaria molt tastar una sopa de pedra.
Així que obre la porta.
El llop entra, sospira i demana
Si us plau, gallina,
porta'm una olla.
Una olla!
S'esvera la gallina.
Escolta, gallina,
per preparar una sopa de pedra
fa falta una olla.
No ho sé,
confessa la gallina.
No n'he tastada mai.
Aleshores, el llop recita la recepta.
En una olla,
fiqueu-hi una pedra grossa,
afegiu-hi aigua i espereu que bulli.
I res més?
Pregunta la gallina.
Res més.
Jo,
a les meves sopes,
diu la gallina,
hi afegeixo sempre una mica d'api.
Se'n pot ficar.
Dóna gust,
diu el llop.
I treu una pedra grossa
com aquesta que tinc a la meva mà,
del seu sac.
El porc,
però,
ha vist com el llop entrava a casa de la gallina.
Està neguitós
i truca a la porta.
Toc, toc.
Va tot bé?
Entra, porc.
El llop i jo
estem preparant una sopa de pedra.
El porc no se'n sap avenir.
Una sopa de pedra.
Només de pedra?
I tant,
diu la gallina.
Però s'hi pot ficar,
api dóna gust.
El porc
pregunta si s'hi poden ficar carbassons.
Se n'hi poden ficar,
diu el llop.
Aleshores,
el porc
corre cap a casa seva
i torna amb uns quants carbassons.
L'ànec i el cavall, però,
també han vist com el llop
entrava a casa de la gallina.
Estan neguitosos
i truquen a la porta.
Toc, toc, toc.
Entreeu,
diu la gallina.
El llop,
el porc
i jo
estem preparant una sopa de pedra.
amb una mica d'api
i carbassons,
precisa el porc.
L'ànec,
que ha viatjat molt,
pretén que una vegada
a Egipte
va tastar una sopa de pedra
i que hi havia ficat
porros.
Diu que se'n recorda perfectament
perquè és el que li agrada més de la sopa,
els porros.
La gallina pregunta al llop.
Es pot fer una sopa de pedra amb porros?
Es pot fer.
Aleshores,
l'ànec i el cavall
corren cap a casa seva
i tornen amb uns quants porros.
El multor,
la cabra
i el gos, però,
estan neguitosos
perquè també han vist com el gollop
entrava a casa de la gallina.
No els fa falta trucar.
La porta és oberta de bat a bat.
Què feu?
Em pregunten.
El llop,
el porc,
l'ànec,
el cavall
i jo estem preparant
una sopa de pedra,
respon la gallina.
Ja us podeu imaginar
què passar llavors.
Un hi vol naps,
l'altre proposa ficar-hi col.
Després,
cadascú corre cap a casa seva
i torna amb hortalisses.
Hortalisses
per a tots els gustos.
Ara,
seuen tots en cercle
al voltant de la llar de foc.
S'expliquen acudits.
Discuteixen.
La gallina exclama.
Oh, però,
que agradable que és
estar tots junts.
Hauríem de fer sopars
com aquest més sovint.
al principi
em pensava
que menjaria
amb sopa de gallina,
diu el porc.
I l'ànec
li demana al llop
que conti
alguna de les seves
terribles històries
per conèixer
el seu punt de vista.
Però l'aigua de l'olla
ja bull.
i el llop
hi enfonsa
el cullerot.
Em sembla
que la sopa
ja està llesta,
diu.
El llop
serveix
tots els animals
i tothom
repeteix
tres vegades
i el sopar
s'allarga
fins molt
i molt tard.
després
el llop
treu
un ganivet
punxegut
del seu llac
i punxa
la pedra.
Ah!
Encara
no és
del tot
cuita.
Si m'ho
permeteu
me l'emporto
pel sopar
de demà.
La gallina
li pregunta
Ja se'n va?
Sí,
respon el llop.
Però us
agraeixo
aquesta
batllada
tan agradable
que
tornarà
aviat?
pregunta
l'ànec
i el llop
no respon.
Però
sabeu?
Tots
els animals
van pensar
que
aquell llop
no
tornaria
mai més.
no
us he portat un conte que es titula
Sopa de pedra.
Voleu que us digui un secret?
King, al davant mateix...
No sé si l'heu sentida, eh? Que sí que l'heu sentida.
Ara la deixaré caure. Toma!
Una pedra.
Una pedra de veritat que es va utilitzar
una vegada per fer
una sopa de pedra.
I he pensat una cosa.
Com que avui m'han trucat
quatre nens, la Laura,
el Pau, el Bernat
i el Lluc,
fareu una cosa. Jo no sé pas si han encertat
l'endevinalla, però en cas que no
l'haguessin encertat, aquesta pedra
i tres pedres
més que també són verídicament
pedres de fer sopa de pedres,
us les faré arribar
perquè sempre la tingueu guardada.
És una pedra que sempre són
molt llises, molt llises, molt llises
i molt velles, molt velles, molt velles
perquè han entrat en un munt
d'olles i s'han fet moltes i moltes
sopes de pedres que han entaulat
a molta i a molta gent que reia
i s'explicava codits i coses
i que de veritat, de veritat, de veritat
de tant en tant
convé fregar amb la mà
perquè així
et vénen records de la gent que estimes.
parlant de gent que estimem
i heu apagat
l'espelma? Ah, jo la tinc encès aquí al davant.
I heu encès els llums de dalt
del sostre?
Ja teniu el pijama posat?
Doncs venga
a rentar-nos les dents
i després
petons per tot arreu
el papa, la mama, els germanets, les germanetes, els tiets, les tietes, els cosins, les cosines, els oncles, els amics, els mestres, les mestres i a tota la gent del barri i la ciutat.
Sí?
Doncs venga
vull que tingueu
uns molt bons somnis.
Molt bona nit.
Fins la setmana que ve.
Ah!
La sopa de pedra
és un conte
adaptat per una senyora
que es diu Anaïs Vogelat.
Sí?
Per si alguna vegada
cau a les vostres mans.
No sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan solo lo que he visto y he visto.
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos.
Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos.
Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos.
Que los huesos del hombre los entierran con cuentos.
Y que el miedo del hombre
Ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy poques cosas, es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos.
Y sé todos los cuentos.
Tots els contes.
A Cana Macana, els dijous a la nit.
Us convido a que continueu trucant al 24-47-67
per donar una possible opció alternativa a la resposta dels nens.
El núvol serà el núvol o no serà el núvol.
El que sí que tenen ells guanyat és una veritable pedra
per fer sopa de pedres.
Ara us vull convidar que escolteu una cançó
del Cirque de Soleil,
del seu espectacle Alegria.
Sabeu que a Barcelona encara sou a temps
d'assistir al nou espectacle
que han portat aquí a casa nostra,
Saltimbanco,
perquè en feu una miqueta d'entremès
aquest trosset d'alegria.
A veure què us sembla.
Va, venga.
Va, va, bambino.
Va, vedrai.
Va, va.
Vai, piccino.
Vai, vedrai.
Vai, vedrai.
Dove residential è la fortuna,
non si va período con il corri
O mio fancio, vedrai, vai vedrai che un sorriso nasconde spesso un fa un dolere, vai vedrai feriare l'animo.
Folia dell'uomo senza paura, vai folia del bambino pieno di vita.
Che giocano al paradiso, dal soldato fu ucciso, mio fancio, lo vai, vai vedrai che un sorriso nasconde spesso un fa un dolore, vai vedrai feriare l'uomo.
Folia, vai vedrai che un sorriso nasconde spesso un fa un dolore, vai vedrai feriare l'uomo.
Folia, vai vedrai.
Folia, vai vedrai.
Folia, vai vedrai.
Folia, vai vedrai.
Folia, vai vedrai.
Vai, vai vedrai.
Vai vedrai che un sorriso nasconde spesso un fa un dolore, vai vedrai feriare l'uomo.
Vai, vai bambino, vai vedrai, vai vedrai.
Vai, vai bambino, vai vedrai, vai.
Vai, vai piccino, vai vedrai.
Vai, vai vedrai, vai vedrai dove manca la fortuna, non si va più con il cuore, ma coi piedi sulla luna, o mio fancio.
Vai, vai vedrai, vai vedrai.
Vai vedrai, vai vedrai che un sorriso nasconde spesso un gran dolore, vai vedrai folia de l'uomo.
El que hem dit abans, com bé no deixar passar espectacles com els que el Cirque du Soleil porten aquí,
espectacles com ara Saltimbanco, com Alegria, o com, no me'n recordo ara quin era, Mister, Mister també n'hi ha algun altre.
N'hi ha bastants, n'hi ha bastants i que aniran passant per aquí a Catalunya.
Ara nosaltres, i potser també agafant el fil del tema aquest del Cirque d'Alegria,
reemprenem l'aventura que vam tenir fa unes quantes setmanes a la Fira de Titelles de Lleida.
I és que, recordeu que la setmana passada vam portar aquí a la Úrsula i al Marc,
Úrsula en particular que havia estat allà i que ens va fer un breu comentari del que li havia semblat a ella,
aquella experiència d'humi, no, divendres, cap de setmana,
si va estar gairebé tot el cap de setmana del que li havia agradat i el que no li havia agradat.
Doncs bé, nosaltres també vam establir contacte, vam establir per dir-ho així, d'una manera festívula,
amb una cosa força estranya, i dic força estranya perquè hi ha el seu títol és estrany,
i és que es deia així, l'estrany, l'estrany, museu Llonevoi presenta l'estrafolària,
col·lecció de joguetes, exposició itinerant d'objectes trastocats,
petits enginys mecànico-musicals, restes de rastros rescatats, figures, fuites dels fems,
magnífica mostra de joguetes espanyades, curiosament intervingudes per Miquel Àngel Joan.
Doncs, clar, vam veure aquesta titulació, vam entrar dintre de la sala
i vam deixar-nos portar per la guia del mateix Miquel Àngel Joan,
que ens va estar explicant en el transcurs d'aquesta entrevista que tenim enregistrada
que era aquella poesia visual, perquè no era altra cosa que dir-ho així,
poesia visual tal com ell la definia i com nosaltres hem de ratificar
que es convertia en aquella exposició de joguines, joguines,
trobades per els femers, els, diguem-ne, els llocs on ja n'escombraries a Mallorca,
principalment a Palma de Mallorca, que aquest artista diferent,
aquesta alanada d'aire fresc, portava en aquesta fira de titelles de Lleida de l'any 2002.
És un museu, que realment és un museu itinerant, per tant té un existent,
i aquí estàs present a la fira de Lleida, a la fira de titelles,
aprofitant el festival, i què és? És un recull d'escombraries.
Nosaltres anem allà a Mallorca d'infemps, de l'any més fort,
i són joguines no exactament reciclades, sinó recuperades,
que estaven així donades per perdudes i recuperades,
agafades dels baratillos de darrera hora, de les escombraries,
algunes que he canviat, inclús per joguines més voluoses,
i no ho sé, a mi realment el que m'agrada és col·leccionar coses
que no tenen cap valor, i donar-li el valor que és,
i girar, i totes estan compostes d'una manera que intent donar-li,
no ho sé, un sentit, que tu mateix li pots donar el teu,
a la vegada, més que obert, entenc que el missatge sigui obert.
Joan, Miquel, com ho hem d'entendre, això?
Com una construcció artística o de reciclatge?
Se pot agafar, que és prou obert, i segons el públic,
hi ha gent que li estira més, jo veu, respira més la part d'aquestes reciclatge,
que potser és tot un o no que s'entregui així,
hi ha altra gent que hi veu més part de poemes visuals,
vull dir, a més, jo el que intent realment,
tot el que cerco o busco és la rialla, realment,
al despertar la gent de la rialla, jo també som pallasso,
vull dir, tenc ofici de còmic, i a la vegada tenc aquesta altra cama amb això,
i a través d'això també intent despertar,
si no un somrés, una idea divertida,
o a qualcú que li trenqui un poc el descèmere,
que dic, com així, si juntes un pollastre i una monet,
com així surt això i surt un cotxet,
i crear curiositat, vull dir, no només els infants,
sinó tota la gent que em fa content d'aquest festival,
que hi ha hagut comentaris i mirades, així, de tot tipus.
Despertar, perquè la gent quan vol també la preu d'exposició,
i de joguines, s'espera que són joguines antigues,
especialment antigues, o una exposició de quadres,
o una exposició de quadres que ja la gent ha vint molt,
i amb això sí que intenten el saber-ho de dir original,
o trencar realment el protocol aquest.
Fins i tot transgressor.
Transgressor també, això, perquè hi ha juguetes,
no hi ha reverents, també hi ha una col·lecció,
l'estem mirant ara de joguines religioses,
hi ha les calaveres, que també són sorprenents,
o per exemple les calaveres són sorprenents pels majors,
però els infants són els que més els agraden,
perquè tenen referències de la mort totalment diferents de nosaltres,
d'altres que són més, no ho sé...
De l'escalèstic, és genial.
Que pot ser o conceptual o genial,
no seré jo el que ho digui.
Ja ho dic jo, des del meu punt de vista.
I moltes neixen de la broma, realment,
el que és el joc,
i moltes que estan trencades, espetllades,
que ja les he trebades ací directament,
vull dir, la meva mà,
juntar les cordes, separar els motorets,
posar una goteta d'oli si no funcionen,
que tornin funcionades,
perquè el vídeo també se volen amb el soroll
i el demòric que fan, els menys automàtics,
i el conjunt,
és això,
avui tot,
sobretot,
la condició que me proposen per aquesta exposició,
és que no he res comprat,
no he cap diner pel mig,
amb aquestes despeses.
Trobat, canviat, regalat,
i especialment trobat.
Miquel, per què no us comentes,
aquesta d'aquí,
que està amb una processó de Setmana Santa,
i aquest és un homenatge,
perquè jo, vull dir,
a casa allà a Mallorca,
som molt, molt, molt religiosos,
i de petits,
hem menjat molt de rosari,
moltes de missa,
i moltes de processó,
també,
i aquí és una representació,
un poc de la processó de Setmana Santa,
no intensa irreverència,
i ahir també ho comentàvem amb una altra gent,
que inclou han vengut monges,
i capellans a mirar-la,
i de tot d'una,
m'he posat al costat,
aviam,
i han fet,
quan t'ho he comentat,
si de principi algú,
un poc més d'assumpte,
però no és res realment irreverent,
vull dir,
són joguines,
ja l'he fet de petit,
jugable,
a fer missa.
Farem una explicació,
farem una explicació,
per als de la ràdio,
perquè realment a Cana Macana
no ho podeu veure,
el que ara nosaltres estem contemplant,
però aquí,
que són mà del mans aquells?
Aquells són superman,
els dos cap,
ja venen tots superman,
els superman,
i el cos,
el pallasso Gavin,
de la tele,
que venen a representar
les autoritats,
que acompanyen,
que curiosament,
són les úniques joguines
que no funcionen,
ara qui ho dius,
les autoritats.
És a dir,
per tipus de les doloroses aquestes.
Hi ha les dues vèrgies,
que fan el moviment del pas,
quan el donen a l'on,
la gent,
exacte,
de festa major,
el deu,
l'ull,
que tot el vol,
el deu,
exacte,
la coroneta,
la vèrgia,
la mare,
la Maria,
avui,
a més que és el dia de la mare,
avui que em feia l'entrevista,
que també teixi la corona,
i el set se ven obert
per tots nosaltres,
i el Crist,
que jo li dic el Crist de la Sang,
que és el més representatiu de Palma,
d'allà de Mallorca,
i ara sí,
com un policia un viacrucis,
podria ser un repossessor,
com una foto a família,
de...
De dir que nosaltres,
de petit,
amb el meu germà jugàvem a fer missa
i jugàvem...
A fer escoles,
com a joc,
però avui dic que parlaves,
vinga,
ara sóc el capellà,
i feien ofensres,
i rebreu-enres,
realment jugàvem.
Miquel,
tu jo he observat
que tu et barreges entre el públic,
sense que tothom s'han vinguets a l'auto,
aleshores escoltes.
Què és el que recolleixes
de les opinions de la gent?
Aprenc el que veu la gent,
perquè realment,
vull dir que no mostro,
sí, segur,
no mostro l'està,
intento no mostrar res,
tan car,
ni fixo,
i a sent rebre,
vull dir,
vull que la gent pugui trencar
i pugui dir,
ai,
jo no entenc res,
i si ho sento,
ja m'hi prop,
i no explico el que tal,
els sí dic el que jo veig,
i d'alguna vegada,
provoc un comentari,
que crec que la part és agradable,
que la gent,
ja que se sorprenden les carreres aquestes,
que puguin dir la seva,
com hi ha gent que diu,
en centre ha sortit un senyor d'aquí de Lleida,
que ha dit,
aquest sí que s'ha quedat ben tranquil,
però darrere, darrere,
ha sortit una nina petita,
que anava pegant bot,
sortint de l'experació,
diguent,
que xuli, que xuli, tal,
i s'havia duït les postals,
vull dir,
que hi ha comentari del tipus,
vull dir,
que per mi,
ho considero que és tot un orgull,
realment,
provocar,
que sigui,
que sigui,
que sigui,
que no entiendo nada,
o és el que m'ha quedat d'acord,
o qualsevol que s'hi pugui
posar darrere,
i que a cara seva
pugui destapar una joguina tal,
i fer un joc,
o fer una broma.
Tu abans has parlat de poesia visual,
i jo estic totalment d'acord.
Sí, hi ha part que,
vull dir,
coses que et junten per color,
o et junten per forma,
o per temans,
i que després surt el missatge,
vull dir,
jugant també en l'automatisme,
de la creació,
i això,
i d'altres,
que jo els he trobat directament,
coses mesclades,
que m'han agradat talment,
tot agafo del vertí,
jo l'on sigui,
ja els entenc que sí.
Vull dir,
fet meu,
no és compost meu,
és a dir,
que no és...
També he observat una altra cosa,
que allí hi ha una urna,
on es pot aportar la voluntat,
pots col·laborar,
per poder...
Continuar buscant,
i continuar trobant.
És a dir,
la teva obra,
la vens?
La teva obra és...
No,
en principi,
la descolecció,
avui ja vaig començar,
realment,
com a col·leccionista,
vull dir,
som un col·leccionista obsessiu,
i...
i m'estimment mantenir-ho,
i poder-ho ferir,
així vull,
poder-ho demostrar a diferents llocs.
Vull dir,
si vens,
què passa,
que després ja em dono la pena en aquesta peça,
i s'admembra un poc la col·lecció,
amb aquesta,
concretament,
que fan més família,
o s'entén més
el que ara estàvem parlant,
si la gent els veu juntes,
i en lloc d'una rialla,
amb una família,
amb una col·lecció,
em poden fer un conjunt,
que s'aduïa més la idea
del que vull,
oferir a la gent,
que en definitiu ho fas,
pel públic,
i comestres per això.
I nosaltres,
que som públic,
hem tingut la sort
de poder-ho veure aquí a Lleida,
però qui vulgui veure-ho,
on hauria d'anar?
Ja, on hauria d'anar?
No, vull dir,
allà a Mallorca,
ja el tenc,
i qui vengui el meu local,
al carrer de Sant Feliu,
aquí és el col·lec,
on te trobarem?
Aquí, vull dir,
jo estic allà,
disposta a obrir qualsevol maleta,
per mostrar-lo de res que he trobat.
Mallorca de Palma,
sí, sí, sí.
I si no,
mira,
està voltant ara Lleida,
i aquí surt orament a Lleida,
han sortit un parell de cables,
que també véns a un bon mercat,
com és la fira aquesta,
que surten cables,
però possibles feines,
si no,
per ainsul·la o fora,
ja veurem on anem a parar.
Doncs moltes gràcies.
A vosaltres.
Ja heu sentit l'estrany museu,
jo no vull.
Si aneu a Palma,
al carrer Sant Feliu,
ell estarà encantadíssim,
el Miquel Àngel Joan,
d'obrir la seva maleta.
Ho veieu?
Ho veieu com sí que hi ha gent estranya,
que fa coses diferents,
que va a contracorrent,
que il·lumina la nit,
que fa que l'aigua continuï rejant cap aquí,
o cap allà,
però que sigui fresca.
De veritat,
semblava una helenada d'aire,
de bon aire.
Sí, sí, sí, sí.
Per què no?
Per què no dir-ho així?
Tant bon aire com el que ens porta aquesta nit,
un caminant inveterat,
que no para,
que no para.
Molt bona nit, Miquel.
Hola, bona nit.
Vam deixar fa temps, no?
Sí, fa una miqueta més d'un mes.
Una miqueta més d'un mes,
però ara reemprenem el nostre camí,
fins al Portal de la Glòria.
Fins on puguem.
Avui partirem de San Juan de Ortega,
on vam arribar el mes passat.
El lloc es deia de Ortega
perquè es trobava situat en un camp d'ortigues,
que no sé si avui encara n'hi ha.
i aquí hi va peregrinar,
bueno, hi ha passat gent importantíssima,
perquè de plegrins n'hi ha hagut d'importantíssims,
com, per no dir més,
Sant Francesc d'Assís,
o Reis Catòlics,
o el Cid, no?
Aquí hi va peregrinar la reina Isabel la Catòlica
el 1477,
després de set anys de matrimoni estèril.
estèril des del punt de vista de tenir fills,
des del punt de vista polític.
Sí, sinó que la manera que ho has dit,
xar!
Sí, no van ser urgents d'estèrils aquells anys,
perquè ni aquests ni els que haurien de venir,
perquè hi va haver la presa de Granada,
l'expulsió dels jueus,
la fundació de la Santa Inquisició,
el seu patrocini a Cristòfor Colom cap a les Índies,
i, en fi, un llarg, etcètera, no?
Bé, hi va venir atreta per la fama
que creixia espectacularment,
referent als bons oficis de Sant Juan de Ortega,
contra l'esterilitat.
Agraïda pels favors rebuts,
va fer edificar una espectacular capella
sobre la primitiva.
Avui encara es pot visitar.
Així com també el sepulcre del Sant Titular,
que és una obra romànica del segle XII
esplèndidament decorada.
Per cert, que aquí també hi veiem
un capitell romànic amb la lluita de Rotllà i Ferragut,
del que ja hem parlat amb altres programes.
Però el que realment sobressurt d'aquest conjunt
és l'extraordinari capitell romànic
de l'anunciació,
la visitació i el natalici de Jesús.
A la seva, jo diria, inafable bellesa,
cal afegir que en els equinoxis de primavera i de tardor,
per la ubicació del temple i dels seus finestrals
en relació a la posició del sol en aquests dies,
i només en aquests dies,
mentre la resta del temple queda a les fosques,
un raig de llum va il·luminant només el capitell
i el va il·luminant per ordre econològic dels fets esculpits a la pedra
i s'arriba a tenir la impressió
que en un moment donat és el propi Espèrit Sant
el que es posa sobre el ventre de Maria,
i en el mateix moment i mentre dura la il·luminació
d'aquell bocinet concret de pedra del capitell,
la imatge de la Mare de Déu somriu dolçament i feliç,
i és cert.
Jo vaig poder-ho comprovar imitant l'entrada de llum equinoxial
amb una llanterna,
des de la mateixa posició per on té entre el sol,
clar que no és el mateix,
però és que els dies 21 de març i 21 de setembre
hi acudeix allà una germació i jo no hi he anat mai en aquests dies.
Tampoc es pot parlar de Sant Juan de Ortega
sense parlar també del seu alberg i del seu hospitaler.
No sé si tu quan hi vas anar vas tenir ocasió de conèixer-ho.
Vaig tenir ocasió de conèixer-ho.
La germana pot ser...
La germana és la que fa les sopes.
Que no ens va fer sopa, per cert.
Estava una mica indisposta per dir-ho així.
Doncs és molt interessant.
El pare José María Marroquí
és un sacerdot que és al front del santuari i de l'alberg
des de fa moltíssims anys
i s'ha convertit en una figura cap d'alt del Camino.
Miquel, és una d'aquelles persones que hauríem de dir que ha fet Camino.
És a dir, n'hi ha tres o quatre que perduraran a la història
i al sentiment de molts pelegrins.
Segurament.
Un d'ells és aquest.
Segurament se'n parlarà durant molt de temps,
fins i tot quan ell no hi sigui.
La nit de pernocte a Sant Joan
es converteix en una fita inolvidable,
almenys per a mi.
Després d'un acte litúrgic al qual
el santuari, eh,
al qual no obliga anar-hi a ningú,
perquè ja sabem que de pelegrins n'hi ha
de tots els tipus d'espiritualitat i de religiositat,
fins i tot zero, no?
Bé, després d'aquest acte litúrgic
es passa al menjador comunal
i allà els pelegrins posen sobre les taules
els que viures que cadascú vol aportar
i tothom menja del de tothom.
Això és interessantíssim.
Però com a primer plat
és el propi mossèn.
Ell, en persona,
qui serveix a tots els comensals
un tassó de sopes d'all,
boníssimes, una mica picants,
que ell mateix i les seves germanes,
jo crec que més aviat les seves germanes,
han cuinat.
El sopar és interracial,
és ecumènic, és fraternal,
sol acabar amb càntics, amb cançons,
dels diversos indrets d'on han arribat els pelegrins.
Jo, quan vaig ser-hi fa tres anys,
recordo el gran èxit d'unes bones amigues
pelegrines brasileres,
presentades per mi.
Vaig fer una presentació espectacular
tipus xou i van cantar-nos
des de càntics de la Massones
fins a la xica d'Ipanema
i de Sefinado
i aquestes cançons brasileres tan popular.
Escolta'm, Miquel,
aquesta presentació que vas fer tan espectacular,
fes-nos algun...
Il·lustra'ns.
No, que vaig demanar silenci
i em vaig posar dret
i vaig explicar que hi havia unes pelegrines
que venien de molt lluny
i que ens podien oferir uns càntics
certament molt bonics.
Però és que el que havia cantat
abans era un australià
que s'acompanyava de guitarra,
no sé si havia dut la guitarra
des d'Austràlia,
i els que van cantar després
van ser el diasturias pàtria querida.
Una mica Eurovision, no?
Sí, molt interessant.
Aquella nit erau molts reunits
allà en aquella taula.
Sí, eren molts
i estaven totes les habitacions plenes.
Ja vaig explicar l'altre dia
que hi havia...
hi havia hagut,
aquell dia ja no existia aquesta divisió,
però hi havia hagut la divisió
d'homes, dones, matrimonis
i roncadors.
Aquesta nit no,
s'haven tots barrejats
i em penso que tothom va roncar
i tothom es va desvetllar
en un moment o altre de la nit.
Eren molts, sí.
L'Albert estava ple,
ple, totalment.
Si vols que continuem,
el matí següent
se surt, com sempre,
molt dureta,
abans no surti el sol,
i ens dirigim
amb la pretensió
d'arribar a Burgos,
que està a uns 22 o 23 quilòmetres.
Comencem a baixar
cap a Burgos,
dic baixar
perquè Sant Juan d'Ortega
queda en un pujol,
i travessem uns boscos
de roures molt bonics,
però després hem de seguir
per uns indrets
quasi sense cap arbreda
i que estan senyalitzats
pels propis pelegrins
al llarg dels temps,
perquè estan senyalitzats
amb piles de pedres
que la gent hem anat posant
amb bona voluntat
i també amb unes creus
fetes amb branques
i branquillons,
lligades amb fil ferro,
algunes,
no sé d'on t'entrenes els fil ferros,
moltes altres amb vetes
de les botes
o amb trossos de cordill.
I sort moltes vegades
d'aquests indicadors,
la pluja,
la boira
i la manca també
de llocs
on pintar les fletxes grogues,
perquè allà només hi ha
terra, pedra
i algunes pedres pel terra,
doncs fan difícil
la senyalització.
Bé, després ja un cop passat
aquest tros així
una mica de difícil orientació,
s'arriba a Villafria,
que abans era un poble,
un poble important
i avui és la zona industrial
de Burgos,
que es fa molt pesat
de travessar-lo,
perquè em penso
que són sis quilòmetres
asfaltats
o sobre
la cera
i això
no és el que ens agrada.
És del més feixuc
del camí.
Ho recordes?
Ho recordes?
Sí, clar,
arribar a aquella mena
de situació industrial
fins a entrar
el que és Burgos, Burgos.
Exacte.
Sí, sí, et desanima, eh?
Es fa molt pesat.
Et desenganya.
Ni pujades ni baixades,
aquella planera de cera,
de vorera.
Exacte.
De vorera,
de vorera,
i vas repetint aquelles rajoles
totes iguales
durant sis quilòmetres, eh?
Sí, sí, sí.
Han digut constància, eh?
Bé,
quan...
Per cert,
perdó, Miquel,
potser caldria fer esment
que quilòmetres abans
hauríem passat per Atapuerca.
Jo no hi vaig passar
per Atapuerca.
No va passar.
Perquè hi ha una doble possibilitat.
Hi ha la possibilitat.
I jo no hi vaig passar,
no puc parlar d'Atapuerca
perquè no hi vaig passar.
Això ho deixarem per la teva...
Ho deixarem per un altre moment.
Perquè tu ho expliquis.
Però sí, pels que sàpiguin,
pel fet del Carboner,
que en el professor d'aquí
de la Rovira i Virgili,
que allí hi ha el centre neuràlgic
d'aquestes prospeccions
i que realment...
De nivell mundial.
Sí, sembla que tenen
darrereixis en el temps.
Però continuem,
perquè som a Burgos.
De Burgos explicaré ben poques coses,
perquè la seva catedral
i el seu monestir de les Huelgas
i el seu hospital del rei
són tan, tan importants
arquitectònicament i artísticament
que no val la pena que aquí,
que parlem del camí,
parlem d'aquesta arquitectura
tan extraordinària, no?
I qui més qui menys,
encara que sigui molt...
Donaria per dos o tres,
quatre o cinc programes.
Sí, sí, efectivament.
Però jo passo,
efectivament,
molts pelegrins,
entre ells i jo,
doncs vam entrar a l'església,
a la catedral, perdó,
vam visitar,
ens vam fer fotografies, etcètera.
Però passo una mica
per sobre a Burgos,
no perquè no s'ho mereixi,
i ja per la...
per la plana,
per la vega,
que diguin els castellans,
del riu Arlanzón,
sortim de Burgos,
deixem el refugi,
que són uns casalots de fusta
que estan instal·lats
a dins d'un parc,
i ens dirigim cap a...
passem per un poble
que es diu Tardajos,
a continuació,
sí,
un altre que es diu
Rabé de les Calzades,
i explico breument
que és de les calzades
i no de la calzada,
perquè allà conflueix
el Camí de Santiago,
que és una calzada,
i una altra calzada romana
que ve de Reynosa,
de Cantàbria,
i és una...
hi ha una forta baixada
pel barranc de Matamulos,
això ja gairebé,
aquest nom ja explica
les dificultats d'aquest tram,
i tant és així
que des de molt antic
es diu...
per allà hi ha un dit popular
que diu
de Rabé a Tardajos
no te faltaran trabajos,
i de Tardajos a Rabé
liberanos dominé,
o sigui això...
Claríssim, queda claríssim.
M'ho van explicar ja, no?
Bé,
i a continuació arribarem a Hornillos,
que és un carrer cirga,
clàssic,
típic de tants pobles
del Camí de Santiago,
en el que només hi ha
un petit refugi
junt a l'església,
a la Gran Església,
petit refugi, Gran Església,
i cap servei.
I sis quilòmetres després,
que es diu molt aviat,
però no deixa de ser
una hora i mitja
més de caminar,
que és un camí
molt dur i molt aspre,
s'arriba a un rialol,
l'Arroyo Sambol,
i l'Arroyo Sambol
mereix que aquesta mica
de temps que tenim
li dediquem,
perquè a l'Arroyo Sambol
hi ha un refugi
templer,
i quan dic templer
em refereixo
a unes grans pintures
de guerrers
i de templers.
El recordes?
El recordes, eh?
T'has d'apartar
una miqueta del camí
i allà
no tenen electricitat,
no tenen aigua,
però no hi manca
la llum
i l'aigua del rialol, no?
Hi ha un rialol,
hi ha una font fresquíssima.
Es dorm a terra,
encara que
quan jo hi vaig passar
estàvem posant
algunes lliteres.
Es veu pintar
el joc de la oca
a la paret.
El joc de la oca
a la paret, exactament.
Com tenim les nostres anècdotes.
Miquel, no voldria,
potser si com bé
ho aturam aquí,
no voldria que acabéssim avui
sense que ens donguessis
aquella bibliografia
que em mig promesa.
Què et sembla?
Perquè potser hi ha algú
que estigui preparant
ja el boli
i el...
Parlarem d'alguns llibres
que jo recomanaria.
Que tu has llegit, potser?
Sí, sí, que jo he llegit,
efectivament.
Jo, en català,
he llegit
i estic tornant a llegir
El gran camí de Compostela
de l'editorial Pro
a l'Ibei
que està escrit
per un pelegrí francès,
Jean-Claude Bourlé,
que és extraordinari
des del punt de vista
de la naturalitat.
És a dir,
és un llibre
de tots els que he llegit
que a mi
em fa sentir-me
tan identificat
que em sembla mentida
que jo no hagi escrit
moltes d'aquelles coses.
Carai!
Sí, això
ens ha passat més d'una vegada.
Caram!
Això ho penso jo també.
Això ho he experimentat.
Perquè se m'ha adelantat.
Exactament.
No, se m'ha adelantat sempre
perquè jo no l'escriuré mai.
Aquest és en català
l'únic títol que jo tinc,
però el recomano vivament.
Preguntes per trobar
a la biblioteca?
Sí, és possible.
Estarà bé
que donem bibliografia.
Sí, sí.
El gran camí
de Compostela
de Jean-Claude Bourlès.
Molt recomanable,
El Peregrino,
així de senzill,
de Jesús Torbado,
el gran novel·lista castellà.
I El Peregrino
és una novel·la històrica
situada en l'edat mitja
i en els orígens
de moltes
de les estacions
importants
que avui té el camí.
La formació
de les esglasietes,
de les ermites,
dels albergs,
dels hospitals,
dels llocs
on els comerciants
s'instal·laven,
etcètera,
però amb un argument,
a més a més,
que el fan molt...
A me,
perquè està novel·lat.
Molt a me,
exactament.
I n'hi hauria molts de llibres,
però jo no vull deixar
de recomanar un llibre
que és una joia
i, per tant,
val molts diners,
que es diu
Santiago,
La Europa del Peregrinarte.
Aquest llibre
és del Lundberg,
editors,
ja dic que és un llibre
molt car
perquè és un llibre
que és una joia.
extraordinari
i toca els temes
de Santiago
i la seva importància
en la formació
d'Europa
i la seva importància
en la pau
i en les relacions
internacionals
des de l'edat mitja
fins ara
i el recomano vivament.
No recomano
el de la Shirley MacLaine
que es diu
El Camino.
Oh,
deixem-ho,
ja parlarem d'una altra setmana
dels no recomanables
que n'hi ha forces, eh?
Ni el del Paulo Coelho
i el diari d'un mago.
No segueixes del Paulo Coelho
els seus contes
als dominicals?
Sí.
Ai, ai, ai, quina pena, quina pena.
Ei, deixem-ho aquí, deixem-ho aquí.
Miquel, moltes gràcies.
Les gràcies a vosaltres
i fins al mes que ve.
Emplacem fins al mes que ve
i si pot ser
el dia 20 de juny
que farem
a l'especial de Caramacana.
I a tots vosaltres
que ens heu escoltat
dir-vos vora nit
i que no,
que el núvol
no era la resposta
de l'endevinalla.
No, no, no, no,
ho sento molt.
Igual que una magdalena
ploro si em fan treballar
i no m'asseco les llàgrimes
fins que el cel
no s'ha deganat
és el paraigües.
Esclar, el paraigües.
Les núvols no treballen,
els núvols s'ho passen bé
pel cel.
Com vosaltres,
si ara treieu el nas
per la finestra
i veieu aquella lluna rodona.
Però sabeu,
Laura, Pau,
Bernat i Lluc,
que teniu una pedra
per fer sopa de pedres.
Una per cadascun,
d'acord?
Doncs venga,
que anem a canejar-ho
força bé
perquè els controls
ha estat Lluís
i que us ha parlat
l'Agust.
Que tingueu molt bona nit
i fins la setmana vinent.
i fins la setmana vinent.