6 ground, 1 to 1.7, 31 Yanke, Sagan, caution, turbulence, cleared for takeoff.
We want to straight up, power through.
11 de setembre de l'any 2001.
Un aeronau DC-9, de la companyia Ibéria, tripulada pel comandant García i el capitat Pérez.
Pilots hàbilment seleccionats per l'empresa d'enderrocs i neteja generals Alcoeda.
Es dirigeix sense cap mena de dubte el seu destí fatal.
Les torres bessones dels USA, vestió del capitalisme, senyera del poder yanqui, niu d'impuresa, acòrdim, fidels.
La missió no té alternativa.
El martiri obrirà les portes del paradís de l'A, els esforçats pilots que fan el possible per mantenir l'avió dret.
El vino que bebe Asunción...
Ostia, coño, Pérez.
Cómo estaba el vinillo, tú.
Pérez, Pérez, Pérez.
Despierta, coño, que nos acercamos al objetivo.
Comandante García.
Esto de la aviación es la coña, tú.
Las tapillas de la tasca son la sal de la vida.
Coño, ¿qué es esto?
Las torres, Pérez.
Júquir, qué tajada que llevas.
Venga, que hay que estar...
Por la bohena.
Yipi.
Comandante García, a la tripulación y pasaje.
Estamos a punto de atravesar las torres gemelas en nombre de Alá.
Abrochesenme los cinturones, no vayamos a tener una desgracia.
Corto.
García, eres un cachondo, tío, eh?
L'avió s'anava atensant a les torres bessones fent tantines.
Els pilots feien esforços per mantenir el control de l'aparell
i estavellar-lo contra l'edifici,
tal com havien pactat amb uns mamarratges del Cueda
després de perdre una partida al parxís en un puticlub gallec.
Però el cego que portaven a sobre
els va fer errar l'impacte.
Coño, Pérez, hemos fallado.
I l'avió es va perdre per l'horitzó de Manhattan.
Qui diu, doncs, que la història no hauria pogut ser diferent?
Qui diu que un parell de pilots d'Iberia
no haurien canviat el curs dels esdeveniments mundials?
I hem d'advertir que no és cert que si voles amb Iberia
i l'avió fa moviments estranys
és a causa d'una trompa dels pilots
o que estiguin cardant amb les hosteses.
També podem tenir alguna cosa a veure les perturbacions atmosfèriques.
Volar amb Iberia és diferent.
No tan sols et consideraran una merda de proletari.
També et poden fer sentir sensacions pròpies del Dragon Can.
Atreveix-te.
Informació recollida d'una nota de premsa
al respecte d'un parell de pilots
que havien de pilotar un avió d'Iberia
i als quals la policia els va enxampar
completament borratxos en una taverna.
Sembla ser que fins i tot van fer-hi resistència.
El bo del cas és que Iberia va haver de cancel·lar el vol
i llogar una altra.
Iberia.
El sentiu?
Els Beatles, aquests i que en sabien.
Cana ma cana.
Cana ma cana.
Cana ma cana.
Cana ma cana.
Cana ma cana.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Terrible pel fet de pensar que estem en les mans dels que utilitzen habitualment vols avions d'uns irresponsables.
I és que, a més de ser una pandilla d'energumens que es pensen que tenen la cua de l'avió pel mànic i que poden fer el que els rota a la gent que tenen com a passatgers o ostatges, no sabria pas dir-ho, ara els hi dona per veure.
Mare de Déu Senyor! És terrible, és terrible pensar que Ibéria pugui estar en mans i mai tan ben dit d'aquests subjectes.
Menys mal que per una vegada la policia era una via de ser i se'ls va endur, es va posar la garxola, no sé pas el que deia fer.
M'agradaria saber com acabarà el tema.
Però avui deixarem estar tot plegat.
A més petits.
Petits.
Avui...
No sé què dir, perquè avui és que porto una història, primer que tot, un pèl llarg, és molt llarg, és d'aquelles de tenir paciència, perquè aquesta història dura, dura el que dura una espelma, com aquell que diu.
I després que la història, diguem-li, diguem-li, diguem-li, diguem-li, diguem-li, ai, ai, ai, ai, que em venen les tremolors, no és potser pels més petitets de tots.
Perquè potser podríem dir que és pels més grandets dels petits.
Perquè és una història que fa una miqueta de por, una miqueta de misteri, una miqueta d'aquelles coses garrifoses que nits com la d'avui sempre agraden molt d'escoltar.
Estic seguríssim que a tots vosaltres us agraden una mica les històries de por.
Doncs bé, avui vaig pensar, és un molt bon dia per portar en aquest dia de cana, cana de tots sants i després el dia dels difunts, una història que faci tremolar una miqueta.
Una història fins i tot amb sorolls i amb músiques d'aquelles que sembla que surtin de dintre de l'armari dels misteris.
Però no patiu, eh?
Perquè com totes les bones històries, té un final d'allò més i més bo.
Ara bé, voldria que ensengueu les espèlves, que apagueu les llums aquelles que penxen dalt de tot, que els dieu als papes, xxxt, que comença el conte.
I que si teniu la barreta d'incens, també que us la ensenguin, que també fan ventillo, sí?
Doncs preparats, perquè d'aquí a uns instants comença la història de la castanyera.
Ai, ai, ai, les dents com han pentat.
Fins demà!
El cel s'enfosquia com si volgués ploure.
Però al mig mateix de la plaça, la castanyera havia encès el seu foc i rostia unes quantes castanyes.
La gent passava molt de pressa, com si algú els fes córrer més del que calia.
Potser per culpa dels trons i dels llampecs.
O vés tu a saber quin era el motiu real.
Ningú se tensava a comprar castanyes a la castanyera.
La dona tenia preparades unes quantes paperines.
No fos cas que algú se li acudís comprar-ne.
Però tot i la bona olor que feia el fumet que deixava anar el paper de diari,
ningú se tensava ni per demanar el preu de les paperinetes.
La dona estava tan captenida,
embolicant les castanyes que se no em va donar de l'arribada d'un client.
La castanyera va aixecar la vista per veure millor qui li parlava.
I es va trobar amb un pobre home que certament semblava haver viatjat molt.
Ai, prou que us daré castanyes.
I no pas una, sinó tota una paperina.
Avui encara no he tingut cap client
i em plau fer-vos aquest present, bon viatger.
L'home va agafar una paperina
i abans de tocar cap castanya es va escalfar les mans amb el contacte del paper de diari calent.
Després es va anar menjant les castanyes, una darrere l'altra.
En acabar es va treure un mocador de cap que tenia desat a la butxaca.
Bona dona, accepteu-me aquest mocador en pagament per la vostra caritat.
La castanyera no l'hauria acceptat,
però no li va donar temps de dir paraula
que aquell home se'l va deixar caure entre els dits
mentre s'esfumava com si fos boira.
La gent començava a animar-se a comprar castanyes.
Així és que no hi havia temps de contemplar el regal que li havia fet el viatger.
Però quan va tenir un moment de tranquil·litat,
va desplegar el mocador per veure'n el dibuix.
Encara no ho tenia desplegat del tot,
que va sentir com uns estranys murmuris
que no sabia pas d'on venien.
Panses i figues,
nous i confitats,
panses i figues,
llengües de gat.
Però què és això?
Cada vegada que desplegava el mocador se sentia la mateixa cançoneta
i per molt que mirava,
així i allà no podia distingir ningú que la cantés,
com si fos el mateix mocador qui la cantava,
com que no s'estava per romansos
i trobava que aquell mocador era força, llampant,
sense fer cas a la cançoneta,
el va desplegar
i se'l va posar al cap,
que ben bé li aniria pel fred.
Però quan va tenir lligat el nus del mocador,
es va esgarrifar del que veia.
El vent havia parat
i una boira molt espessa
anava tapant la plaça.
De dintre de la boira sortien figures molt primes
que s'anaven barrejant amb la gent.
Fantasmes!
Molts fantasmes.
Fantasmes que feien una gresca silenciosa
amb la gent del poble,
que no els podien veure.
Llevat de la castanyera, esclar!
Els fantasmes
feien les mil trapelleries.
L'un feia burleta d'una dona
que notava que omnitxolaven les orelles,
però res més.
L'altre posava el dit a l'ull d'un nen
i el nen es pensava que li havia entrat una palleta.
Un altre fantasma feia entrepossar un home
i l'home buscava sense èxit
la pell de plata en què l'havia fet relliscar.
Un altre prenia el barret a un senyor molt vell
i el senyor vell no entenia res perquè no feia vent.
I tots,
tots els fantasmes
feien unes riallotes molt tenebroses
que només la castanyera podia sentir.
De cop i volta,
tots els ulls buits dels fantasmes
es van fixar en la vella castanyera,
com si l'haguessin descobert que els espiava.
La dona es va espantar tant
que no va tenir cap altra pensada
que treure's de seguida el mocador del cap.
I a l'instant
van desaparèixer totes les figures espectrals.
Però la castanyera
sabia que eren allí a prop
perquè va notar com algú li posava el dit al nas,
com li estiraven les esperdenys
i com algú provava
d'apagar-li el foc.
La vella castanyera tremolava de por
i no entenia com aquell viatger
que li havia regalat una paperina de castanyes
li podia haver fet una cosa així.
Malaia, el viatger!
I encara no havia dit les paraules
que va notar un fred terrible a l'esquena
i com una mà descarnada
que li tocava el clatell.
Castanyera!
Qui ets?
Castanyera!
La castanyera va reconèixer la veu del viatger,
però li havien passat coses tan estranyes
en una estona que no gosava girar-se.
Quan ho va fer,
va veure que al darrere seu
hi havia un esquelet pelat
que se la mirava molt trist
amb una paperina de castanyes a la mà.
El viatger era un esquelet!
que vols?
Vull que m'ajudis!
I com?
Has de saber que aquesta nit
és la nit dels difunts.
Com cada any,
els difunts sortim dels sepulcres
per parlar de les nostres coses.
Recollim els ossos dels tauts
i ens els arreglem una mica.
fem un parell de toms pel poble
i quan toquen les dotze campanades de la nit
tornem a les ombres
fins l'any que ve,
però aïles!
Hi ha una maledicció terrible
que ens té subjectes.
No podem tornar als nostres sepulcres
si ens falta cap o...
Aleshores,
l'esquelet va aixecar un braç
on faltava un oss,
un oss llarg i important.
I després,
enmig de jamecs i lamentacions,
va dir a la vella
que si no trobava el seu oss
abans de la mitjanit,
cap mort podria tornar al seu taut
i que seria terrible
si tots els fantasmes del poble
voltaven desfarmats tot l'any.
La pobra castanyera
es feia càrrec de la gravetat de la situació
i ja s'imaginava les malifetes
que podien provocar
tots els fantasmes junts.
i què puc fer?
La solució és el cementiri.
Cal que hi entris aquesta nit
abans de les dotze campanades.
Allí trobaràs
la solució.
I un cop dites aquestes paraules,
l'esquelet es va fondre en l'aire.
Entre tanta xerrameca
ja començava a esfosquir.
La gent de les botigues
baixava en persianes
i les llums de les faroles
s'anaven encenent
mentre les mares i els pares
paraven taula per sopar.
La castanyera
va recollir la seva paradeta,
ho va endreçar tot
i després de passar l'escombra
per la vora
i ajustar la porta,
a la butxaca.
Portava ben plegadet
el mocador
però no gosava
desplegar-lo
per por de tornar
a veure
aquells terribles fantasmes
que no paraven
de mirar-la
amb ulls de roda.
Però cada vegada
que es posava la mà
a la butxaca
i sense voler
el tocava
sentia
aquella estrella música
que li posava
els pèls de punxa.
panses i figues
nous i confitats
panses i figues
llengües de gat
carxofes
que tard s'havia fet
el campanar
anunciava
a les onze
de la nit
com qui no se n'adona
no li quedava
massa temps
per trobar la solució
al terrible problema
així és que
se'n va arribar
al cementiri
per veure
què hi passava.
però
Àngela Maria
la porta del cementiri
estava tancada
què farem
què no farem
va recordar
que la clau
de la porta
del cementiri
la guardava
el senyor rector
en un quartet
que hi havia
dalt de tot
del campanar
de l'església
Renoi
quines escales
més fosques
les del campanar
semblava que mai
no s'havien d'acabar
tan recaragulades
com eren
però la velleta
la bona velleta
anava pujant
de mica en mica
aturant-se
de tant en tant
per respirar
una mica
fins que va arribar
a dalt de tot
on s'acaben
les escales
i hi ha
el quartet
no hi havia
cap llum
i fos com era
no sabia
on era la clau
potser dins
d'un armari
humit
potser embolicat
en un drap
tacat de sang
o qui sap
si encaixada
dins d'una escletxa
de la paret
la dona
anava a les palpentes
tement que
se li acabés
el temps
perquè el campanar
va deixar
anar
al quart de dotze
amb una batallada
tan forta
però tan forta
que la va esglaiar
i del fred
que li va venir
va pensar
que potser
li caldria
tapar-se
el cap
així és
que va desplegar
el mocador
i se'l va posar
al cap
però quan encara
no s'havia lligat
el nus
al coll
es va fer
una gran llum
i va veure
com cent
i una figures
esquerrencides
i sense ulls
pujaven corrents
les escales
del campanar
amb les mans
blaves
i verdes
cridant
com si fossin
bojos
pances
i figues
nous
i confitats
ai castanyera
ja t'hem agafat
però la castanyera
de seguida
es va treure
el mocador
al temps
que amb la il·luminària
veia que la clau
del cementiri
penjava
d'un penjador
a la paret
que tenia forma
de mà
els fantasmes
van desaparèixer
la dona
es va atensar
la clau
però quan ja
l'anava
despenjar
aquella mà
va cobrar vida
i movent els dits
com si fossin
potes d'aranya
es va posar
a parlar
corre
castanyera
el temps
s'està
acabant
en aquell moment
van tocar
els dos quarts
al campanar
com si no hagués
fet altra cosa
en sa vida
la castanyera
va baixar
les escales
del campanar
sense respirar
i de seguida
es va plantar
la porta
del cementiri
amb la clau
va posar la clau
al pany
i la porta
va grinyolar
el cementiri
estava molt silenciós
i la pobra dona
no sabia
on buscar
així és que
per tercera vegada
i tot i la por
que li agafava
es va tornar
a posar
el mocador
al cap
per si veia
alguna cosa
i tant
que la va veure
encara no se l'havia
lligat
que es va fer
una il·luminària
i la boira
espessota
es va anar
desfent
mentre sentia
passes
que trepitjaven
la gespa
i no paraven
de murmurar
penses i figues
nous i confitats
res a castanyera
el temps ja s'acaba
un munt d'espectres
desdentegats
se li atensaven
saltant pel damunt
de les creus
i tombant
els àngels de pedra
tots tenien
les mans penjant
endavant
i dels seus ulls buits
sortia
una llum verdosa
la pobra castanyera
mirava per tot arreu
per si veia
alguna cosa
que l'ajudés
però dins del cementiri
no hi havia
res més
que careus
làpides
pales d'enterrador
corones pensides
cintes deslluïdes
caminets de gespa
i un os
mig
enterrat al terra
un os
un os de braç
l'os
del braç
de l'esquelet
ja l'havia trobat
es va treure
el mocador
i els fantasmes
van tornar
a desaparèixer
i quan ja
anava a recollir
l'os
pas
se li planten
al davant
un parell
d'ulls vermells
i li prenen
l'os
el gos
de l'enterrador
esclar
ara ja ho entenia
tot
el gos
de l'enterrador
s'havia emportat
l'os
del pobre mort
i aquest era
el motiu
que l'esquelet
no trobés
el seu
propi braç
i en aquell moment
van tocar
tres quarts
el campanar
noi
porta l'os
home
que no és teu
au
quixo
noi
vinga
vinga
així
vinga cap aquí
així m'agrada
molt bé
maco
porta
porta
maco
molt bé
molt bé
a la fi
havia trobat
l'os
gairebé
no quedava temps
faltaven pocs minuts
per la mitja nit
els arbres
del cementiri
van començar
a brandar
enmig d'elements
la lluna
semblava
que s'encongia
mentre una boira
molt viscosa
ho empastifava tot
de les esquerdes
de les creus
del cementiri
sortia sang
i no paraven
de sentir-se
trepitjades
per tot arreu
que s'anaven
atensant
a l'avella
i aquella cançó
la terrible
la cançó
penses i figues
nous i confitats
res a castanyera
el temps
ja s'ha acabat
els fantasmes
estaven tan segurs
que a la castanyera
no arribaria
a temps
de tornar l'os
que ja se n'enreien
i es preparaven
per sortir
pels carrers
del poble
a fer les mil i una
els espectres
estaven tan segurs
del seu èxit
que van començar
a perseguir
per tot
el cementiri
la castanyera
mentre les dotze
campanades
començaven
a tocar
la castanyera
va arribar
a la porta
del cementiri
i les campanades
continuaven
el seu camí
i talon
talon
talon
i en aquell moment
la porta
es va obrir
com si un vent terrible
l'hagués empenyut
i al darrere
de la porta
hi havia plantat
molt majestuós
l'esquelet
amb la mà estesa
demanant en silenci
i el seu os
la castanyera
la castanyera
se'l va adonar
i en el punt
en què l'esquelet
es va ajustar
l'os al braç
es van sentir
mil esgarrips
de pena
que sortien
de les boques
sense dents
dels fantasmes
que havien estat
pensuts
de mica en mica
molt poc a poc
els fantasmes
es van anar
posant en filera
i tots
absolutament tots
van anar
seguint
en processó
van anar
seguint
l'esquelet
a qui
havien pres
un os
i quan
la darrere
de les campanades
va tocar
van anar
entrant cadascun
a la seva tomba
en silenci
en molt silenci
en molt silenci
com ho fan
els molts
la castanyera
un conte força
dient per aquesta nit
jo no sé
si esteu tremolant
una mica
ai ai ai ai ai
un dia us explicarem
com ho hem fet
com hem fet aquest conte
que aquest conte
té molta història
molta història
molta història
hi ha molts fantasmes
molts fantasmes
molts fantasmes
i una persona encantadora
que ha fet possible
que al darrere de tot això
vagi molt bé
la Núria
que avui ha estat
a cana ma cana
és encantadora la Núria
i vosaltres també sou encantadors
i ara mateix
ara mateix ja teniu el pijama posat
recordeu
a rentar-nos les dents
i petonets
per tot arreu
pares, mares, germans
tiets
a tots
a tots
i us desitjo
que no agafeu
un empatx
de panellets
ni que
mengeu forces castanyes
perquè potser
després hi ha molts sons
sí?
vinga
la setmana bener
tornarem
i ara
només voldria dir-vos
que
passeu
molt bona nit
cana ma cana
el programa d'avui
de cana ma cana
ha estat realitzat
als estudis
de Tarragona Ràdio
un programa enregistrat
en col·laboració
amb la Núria
i qui us ha parlat
Lagos
molt bona nit
i fins la setmana vinent
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Going
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
de Tarragona Ràdio
Fins demà!