Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
és això. Tan feliç que vaig pensar
en aquesta pròxima de Cana Macana
faig anar una endevinalla.
A veure si algú l'encerta. I si algú l'encerta
que truqui el 24 47
67, quan vegi que hi hagi
una mica de música per trucar.
Perquè fins d'aquí dues setmanes no tornarem
a tenir el Cana Macana complet.
El Cana Macana d'hora.
Aproximadament hora, ja sabeu, ja portem
unes quantes setmanes, que el Cana Macana és
mig Cana Macana. Però ben bé que ho aprofitem.
Per cert, que no sé si la setmana passada
que ho vam deixar enregistrat,
us va agradar el programa, o ho vau sentir.
Principalment es va vestir d'una història llorga
pels més petitets, d'una castanyera
i d'una polla, i d'uns fantasmes
que ben segur ens la va inspirar
aquesta imaginació
que ens porta a la boira, a la peluda
de Montral, a la peluda de les muntanyes
de parades. Eh, eh,
no ho has notat?
El fred comença
a fer-se amo i senyor
de Tarragona.
De mica en mica
les samarretes,
les camises de màniga curta
deixen pas
els jerseis.
Vinga, jo et faig anar una
de vinalla.
La saps?
Truques al 24 47 67.
Tindràs dret
a quedar-te amb un milió
Oh, Lluís, quina cara acaba de fer.
Un milió de canamaquins.
I amb un milió de canamaquins
t'adverteixo que es poden fer
diverses coses, com per exemple
canviar-los per un CD promocional
o com per exemple
potser per algun llibre d'aquells
que tenim raconats.
O qui sap si
per una bosseta
de pedres i vidres
canamaquins.
Ei, t'apuntes?
Mira, 24 47 67.
2 4 7 7
24 47 67
ben fàcil
amb el 9 77
al davant.
Canamaquins.
Tarragona Ràdio.
Sí, el programa dels contes
de la imaginació
i d'aquell puntet picant
perquè avui
avui va d'armaris, nens.
Avui va d'armaris.
No sé si ens donarà massa temps
amb els nens petits d'adats
perquè ara ja m'estic escampant massa.
Però avui va d'armaris
perquè ja sabeu, no?
Un altre guàrdia civil
té nòvio
i el guàrdia civil
diu que vol viure
amb el nòvio
i, ostres,
els de la cúpula, per mi,
que se l'estan envainant,
que diuen
m'ho, cojo, no,
m'hi hem a parar,
la Benemérita,
que ens l'estan fotent.
I no solament això,
una altra cosa.
Arreus,
un lladre entra a robar
un paquet de tab...
No, un paquet, no.
Un paquet de paquets,
un cartró de tabac
i deixa una nota
demanant excuses
i que ho ha fet
perquè d'una altra manera
no podia menjar.
Fantàstic.
I encara una altra.
A Calafell,
esbalsats a tot el poble
i a tots els motes
que diuen
que, com que han hagut
de donar-los
els seus tratges
de cuir
i tota la pesca,
potser hauran
de conduir la moto
amb corbata.
Tot això,
cana me cana
o el que puguem
perquè ens queda
força poca estona.
Què et sembla?
Llanço l'endevinalla
i, d'aquesta manera,
ja anem fent
una miqueta de boca, sí?
Doncs vinga,
és així l'endevinalla.
Un llençol
a pedaçat,
punta d'agulla,
no hi ha tocat.
24, 47, 67.
Mentre escoltes
la sintonia dels petits, sí?
Vinga,
és a escena me cana.
Música
Nena, una trucada.
Ei, encara no s'havia acabat la música.
Bona nit.
Els núvols.
Ui, escolta'm,
escolta'm.
Que ràpid que ho has dit.
Escolta'm,
fem una cosa,
fem un tracte.
Primer em dius el teu nom.
Què et sembla?
Anna.
Anna.
Hola, bona nit, Anna.
Bona nit.
Bona nit, Anna.
D'on truques, carinyo?
De Sant Pere i Sant Pau.
De Sant Pere i Sant Pau?
Això que és lluny o prop de Barcelona,
per exemple.
És lluny o prop de Barcelona?
Lluny.
Lluny, lluny.
Aleshores,
Sant Pere i Sant Pau
és aquí al costat,
perquè som a Tarragona.
I quants anys tens, Anna?
Deu.
Deu anys.
Epa, ja ets gran.
I veig que de seguida
has endevinat l'endevinalla
perquè, efectivament,
efectivament, Anna,
era el núvol.
Sí, senyora.
Anna.
Què?
Una pregunta.
Tota sola o te n'ha ajudat?
Tota sola.
Tota sola.
Doncs m'encanta.
Escolta'm, Anna,
què et semblaria
si vens aquí un dia d'aquests
a Tarragona Ràdio
i vens a recollir un petit premi?
Què et faria gràcia?
Sí.
Sí?
I què prefereixes?
Anem a veure.
Un CD promocional,
un espelma cana-mecana
o potser una bosseta
de pedres i vidres
cana-mecana.
Són màgics, eh?
Pedres i vidres.
Molt bé.
Anna, doncs que sàpiguis
que tens guardada aquí
a partir de la setmana vinent,
a partir de la setmana vinent,
del dijous que ve, eh?
Sí?
Me'ns sents bé?
Sí.
Sí?
Doncs una bossa
amb pedres i vidres
marca de la casa,
cana-mecana.
Anna.
Què?
Enhorabona, eh?
Per endevinar-ho.
Gràcies.
Vinga, molt bona nit, Anna.
Adéu.
Adéu.
Doncs sí, l'Anna ho ha endevinat.
Era el núvol ben apadassat
i tot i que ningú hi ha fet cap puntada
com la boira que comença a enfilar-se
per les cingleres de la muntanya.
Tinc unes ganes de tornar a anar a la muntanya
perquè és que hi ha noms a la muntanya
que sembla que se'ls hagin inventat
els mateixos fullets
o la gent que hi fa nit per allà.
El barranc de la pixera,
quin nom, eh?
La cova de la bruixa.
La font,
que no cou.
Oh!
Quin nom més estranyat.
Oh, quines coses.
El camí dels fullets.
Eh!
N'hi ha de camins i llocs
que no pas ens els acabaríem
ni els faríem cabra dintre
d'un cabàs.
i ara
apagueu la llum, eh?
I enceneu l'espelma
que comença
un conte,
un conte
d'armari.
Sahu
Festa grossa, casa!
Es canviaven de pis i tothom anava cap per avall amb les coses ficades dins de capses de cartró i bosses de colors amb etiquetes enganxades per tot arreu.
L'Eloi no era l'excepció. Ell també tenia l'habitació trasbalsada i un parell de capses per omplir.
La mama li havia dit que s'ho prengués amb calma, però que no deixés de repassar i plegar ben bé tot el que s'havia d'emportar,
que en definitiva era gairebé tota l'habitació.
Ben bé tota l'habitació, no.
La mare havia decidit no endur-se l'armari. L'armari de l'Eloi.
Un armari que el nen sempre havia vist a l'habitació des que va arribar al món.
Qui sap d'on venia aquell armari, va pensar l'Eloi.
Potser ni els avis recordaven d'on l'havien comprat, si és que l'havien comprat.
Ja que existia la possibilitat que l'armari fos allí des d'abans dels avis.
Potser molt abans.
Qui sap si abans de l'època dels dinosaures.
«Eloi! No t'entretinguis!» va sentir cridar la mare.
L'Eloi no s'entretenia pas.
Fet i fet, ja ho tenia tot endreçat i plegat al damunt del llit, a punt d'omplir capses.
L'armari també estava buit.
Amb les portes obertes de bat a bat, deixant anar aquell tofet que els armaris de nen,
barreja de perfum de fusta vella i colònia de diumenge, deixen anar.
Al fons de l'armari encara hi havia una cosa.
«Ja és ben estrany», va pensar el nen.
«Estava segur d'haver-ho tret tot!»
A dins hi havia un llençol plegadet, un llençol blanc.
L'Eloi el va agafar i el va desplegar.
No l'havia vist mai, aquell llençol ple de pegats i puntades de fil blanc.
Quan el va tenir desplegat del tot, va veure que al mig del llençol hi havia dues taques negres, rodones.
I amples, com prunes.
De cop i volta el llençol va cobrar vida i es va ativar al davant del nen com si fos un paraigües mig obert.
«Eloi, no em deixis aquí dins tot sol! Emporta'm amb tu!»
«Ai, qui ets tu?»
«Sóc el fantasma de l'armari!»
«Ai, aquesta sí que era bona!»
L'Eloi no hi creia pas en fantasmes.
Veixenades de criatures!»
Però allò no ho havia vist mai.
Va comprovar que no hi haguéssim fils penjant.
No fos cas que la mare li fes una brometa, però no hi havia cap fil.
«No cal que et capfiquis!
Sóc el fantasma de l'armari i vull anar amb vosaltres!»
L'Eloi li va explicar que els temps no eren massa bons pels fantasmes,
que més aviat es portaven altres coses més efectives per espantar la gent.
El fantasma en sentir-ho va posar cara de disgust i fins i tot va deixar anar una llagrimeta de desconsol.
«I tu qui et penses que et vella els teus somnis, Eloi?
I tu qui et penses que et regira les butxaques dels pantalons per treure les males pusses, Eloi?
I quan el vent del carrer bufa massa fort,
qui et penses que truca a la finestra amb dits de fusta per fer-te imaginar coses increïbles?
Sóc jo, Eloi!»
El nen va entendre que tenia un fantasma propi i que mai no ho havia sabut.
«Eloi, afanya't!»
La mare el cridava.
«No et puc portar pas amb mi!»
«Què diria la mare?»
El fantasma es va encongir i va deixar-se caure al terra com si un cop de vent l'hagués vençut.
L'Eloi el va agafar i el va plegar molt poquet a poquet mentre entrava la mare a l'habitació.
«Però què és aquest llençol, Eloi?»
«Oi! Fixa't! El llençol de l'àvia!»
«Quant temps feia que no el tocava?»
«Saps? Quan jo era petita i jugava!»
«I fèiem ombres xineses al darrere amb un llum de ganxo!»
«No te'l deixis pas a l'armari, eh, noi!»
«Qui sap si mai tindràs fills i voldran jugar!»
L'Eloi es va posar content, va plegar el llençol i el va desar dins d'una capsa de cartró, la més gran, perquè el fantasma viatgés ben ample.
Ja ho heu vist, eh? Jo trobo que tots els armaris en tenen un de fantasma.
Ara faré un traguet de te, ho sembla bé?
Boníssim! És que aquí a Cana Macana fem test, eh?
Sí, sí, sí. Tens, bons, bons, bons. Si alguna vegada veniu aquí, us el deixarem testar.
I ara us vull demanar una cosa. Primer, que ja engegueu motors i cap al llit, de pressa, remtada de dents i petons a mi general.
I prou. Avui, de Cana Macana ja en teniu prou vosaltres.
Perquè ara ve una altra història. Una d'aquelles històries que a vegades, doncs, sí, que surten una mica escardades, d'aquelles que surten una mica malfilades, com dir-vos-ho, no?
Però el que sí que voldria anar-vos apuntant abans que colqueu els ulls és que ben aviat tornarà a sortir un certamen de contes Cana Macana.
Què vol dir això? Que tots aquells que us agradi escriure, que feu històries petits i grans, perquè hi haurà dues modalitats,
ja podeu anar esmolant el llapis, netejant el paper i escriure històries que podeu enviar a Cana Macana.
Tenim de temps fins passades les festes de Nadal, amb un tema lliure i amb un marge de llargària de dos o tres folis com a massa, sí?
De moment ho deixem aquí. A la pròxima edició de Cana Macana us darem les pistes.
Ei, nois, que la setmana que vinent tornem, d'acord?
Molt bona nit, i no oblideu d'obrir l'armari i dir-li al vostre fantasma
Eh, ja ho sé que ets aquí, però no em fas gens de por, eh?
Bona nit.
En aquesta història es conjuguen una sèrie de coincidències que s'han donat.
Sabeu que el diumenge vinent s'acaba ja la possibilitat d'anar a visitar l'exposició a la caixa de l'oblust Rodent,
un escultor dels nostres temps i que potser no va ser massa compresa en els seus temps.
També sabeu que darrerament surten de l'armari molts guàrdies civils, no, molts no, però uns guàrdies que, això no,
que diuen que ells, bé, tenen una modalitat sexual diferent a potser la generalitzada en el cuerpo,
i que sembla ser, i molt bé, aplaudiment per al cuerpo, que no estan tan mal vistos,
ja que els hi concedeixen això, el fet que puguin conviure amb la seva parella.
Amb la qual cosa hem fet aquesta petita narració que no deixa de ser un homenatge a l'August Rodent
i el fet aquest d'això, de les diferències sexuals, tot i que potser, bueno, ja sabeu, això és cana me cana.
No m'agrada massa anar a visitar exposicions de res.
Em fa un no sé què que em posa nerviós, però és que res de res, eh?
Ni museus, ni pintures, ni esteses de catifes, ni cantis de filferro, res, coi.
Però és que insistia en tant, en que no em perdés l'exposició de l'escultor Rodent,
que fins i tot vaig acabar creient que si no hi anava potser me'n perdria una de bona.
Així és que sense que servís de precedent, em vaig ficar al cap
que del dilluns no passaria sense entrar a la sala d'exposicions
i admirar l'obra de l'artista francès.
No.
Si jo no li nego els mèrits, ni l'art, ni l'aportació a la cultura, Déu mos en guard.
A mi el que em fa picor són les exposicions.
Massa coses alhora.
I sovint repetides fins a l'avorriment.
Però hi vaig entrar.
El primer cop d'ull em va agradar.
No es veien massa peces i semblaven repartides en la sala sense ganes d'estabornir el visitant.
I això ja són punts, eh?
Ara, no acabava d'entendre massa bé que dimonis feien tres aparells de tele encesos
mostrant unes imatges incoherents acompanyades de jamecs enllaunats de meuca.
Però no hi vaig fer massa cas.
No ofenia massa a la vista el mostrari de l'artista
i vaig continuar endinsant-me dins d'aquella mena de selva de metall i marbre.
Poca selva, eh?
Ni bosquet.
En tot cas, branquillons d'art pel que fa a la quantitat.
I això ja m'estava més bé que tot plegat.
A més a més, no hi havia ningú altre que jo,
tret esclar d'una vigilanta que rugava el nas cada vegada que m'atençava massa a l'obra.
Potser es pensen que m'endurà res.
O que faré un grafiti.
No, si ara m'hauran vist cara de teenager pollós.
Ja els hi val, ja.
Malfiats.
Ara, que una passadeta per treure-hi la pols.
Ja li convindria, ja.
Doncs ja m'havia tret un clínex per netejar la brutícia de les arrugues d'un cap de bronzo.
Però encara no havia fet el gesto
que la vigilanta em va fotre l'ull al clatell i la mala porra.
Ja en saben de posar la mala porra quan els hi convé, ja.
Però jo no tenia cap interès a que em lleses les costelles.
Així que vaig rectificar el moviment de la meva mà
i vaig acabar posant-me el mocador al nas,
que és on més s'hi es cau.
La vigilanta va relaxar el gest
i jo vaig deixar anar una sonada
que van tremolar les peanes.
Cony, quina mocada, tu!
No em pensava pas que sortiria tan material de les meves foses.
El clínex no va poder contenir tota la secreció
i es va esqueixar deixant anar per la sala
amb una llibertat escandalosament ofensiva als mocs
i tot el que hi anava al darrere.
Cony, tu! Em vaig quedar descansat.
Però a la vigilanta se li va tornar a encetar la sang.
Jo pensava que potser la magnitud de la mocada
havia provocat alguna esquerda a la paret
o que potser s'havia mogut alguna estàtua.
Però res d'això havia motivat l'emprenyada de la tenàs guardiana.
La seva indignació l'havia generada un moc.
Ja veus.
Un moc que lliurement havia decidit deixar el meu nas
per anar-se a instal·lar en una d'aquelles insignes,
estàtues, portades de no sé pas quin museu europeu.
Ho haurà de netejar, porc!
M'ho va dir mirant-me fixament als ulls,
enfatitzant la paraula porc.
Esclar, l'acompanyava la raó en forma de porra.
Una porra que esgronxava desplecentment,
però amb unes ganes d'anar per feina.
Jo no hauria volgut fer pa, senyora.
No, ja m'ho penso! Més caldria!
Miri, si no li fas res, miri de retirar els seus excrements immediatament.
Mira, ves tu per on.
La mateixa dona que feia una estona
m'havia reprimit les ganes de treure la pols d'un cap de bronzo
amb la seva actitud autoritària.
Ara em demanava que li passés un mocador a una altra estàtua, això sí, eh?
Amb la mateixa actitud autoritària.
Jo ho hauria fet de seguida,
però lamentablement ja no em quedava cap mocaduret de paper
i la servidora de l'ordre tampoc en tenia cap.
Ai, vaig al magatzem a veure si hi ha paper.
Em va dir sense possibilitat de rèplica.
Em va deixar sol a la sala.
Amb tot el rebombori,
no m'havia fixat ben bé on havia anat a incrustar-se al moc.
Sabia quina era l'estàtua
perquè aquella dona no se n'havia estat a assenyalar-la ostensiblement,
però no pas en quina part del cos del ferro era.
L'estàtua era un immens nú d'home
que pertanyia a no sé pas quin prevost francès.
M'hi vaig a tensar
amb la intenció de localitzar amb precisió l'objectiu.
no li veia la moquerada.
Potser la dona exagerat.
Potser l'explosió miasmàtica s'estès pel local
i no hi ha un lloc precís de percussió.
A veure si aquella donassa pretendria fer-me fregar tota la sala
amb l'excusa d'una merda de moc.
Que qui sap si ha sortit del meu nas.
Potser sí que s'estalvien
els serveis d'una empresa de neteja
fent creure els incaus visitants solitaris
que van omplint de mocs la història de l'art mundial.
Qui diu que el dit de pols
que m'havia fet treure el mocador de la butxaca
no el posa premeditadament
l'organització de l'exposició
per provocar constantment estornuts
els desgraciats que ens fan creure
que cal anar a visitar exposicions.
Jo que mai em visito cap.
Jo que fins ara m'havia negat
a entrar en una sala de queixes.
Aleshores el vaig veure.
No m'hi havia fixat bé.
Efectivament.
Existia un moc.
Gros com un moc gros.
I amagat.
Ben amagat entre les natges de l'estàtua.
El moc tapava el forat del cul del personatge
que també havia representat rodent.
Ves per on?
Qualsevol que em vegi
tindrà un concepte equivocat de mi
mirant on em fico les mans.
I la paia de la porra.
No se n'estarà de fer comentaris sexistes
mentre s'acarici el membre de pagar.
Au, venga.
Treu-li les caquetes del nen.
Hauria sortit corrents.
Però dubto que hagués passat de la porta.
Em vaig decidir.
No caldria que esperés l'arribada d'aquella dona.
No em calia cap paper.
Amb el dit me'n sortiria
i quan arribés la paia
li ensenyaria la feina feta
m'excusaria.
I adeu-siau que deu tenir feina, senyora.
I així és que vaig a tensar el dit.
Amb delicadesa.
Però amb precisió.
Amb la intenció de retirar la brutícia.
Però sense cap mena d'interès especial.
La substància gelatinosa
es relliscava una mica
i no es deixava atrapar del tot.
Per la qual cosa
vaig haver d'aprofundir
una miqueta més en la meva prospecció.
no m'hauria pas pensat
que els esculptors
s'entretinguessin tant
en fer forats de culs.
Però ara
ja m'hi havia ficat
i no era cosa
de deixar la feina a mitges.
Però ben mirat
ja tenia mig dit el forat
i el moc encara era per allí.
Juganer com un adolescent.
De sobte ho vaig notar.
No me n'havia donat compte
com que ja feia estona
que el ditet giocava allí dins.
El metall no estava gens fred.
Més aviat el trobava càlid,
jo diria.
I les cavitats broncines
no eren fermes
i ferèstegues
com li pertoca el metall.
No.
Si només aviat toves
i flonges com la carn.
Ai.
De seguida
aquell forat
em va acabar
de xuclar tot el dit.
Lubricat, suposo jo,
amb la substància gelatinosa
del meu nas i...
Ai.
Ai.
No el vaig pas deixar anar jo,
aquell sospir de plaer
que consti.
Ni la bagassa de la vigilanta
que encara remenava
al magatzem
buscant el clínex.
El jamec.
sortia d'algun lloc
de l'estàtua.
Però jo estava
tan capficat
en el moc del cul
que no sabria dir
pas d'on sortia.
Ja hi som.
Vaig pensar.
Això
és un muntatge
d'algun artista
dels collons.
Han camuflat
una nina inflable
aquí dins
i ara
m'hi fan ficar el dit.
Si que un parell
de torrecollons
se n'estan rient
a cor que vols
mentre m'estan filmant
perquè una classe
de nens de papà
de la facultat
perdi el temps
fent veure que fan cinema.
I una merda!
I mai te'n fent dit.
Escolti!
Em fa el favor!
I vostè, senyora!
Deixi de remenar
el magatzem
i desendolli
aquest muntatge
que jo no hi entro!
M'entén?
Silenci.
Un silenci total.
Treta esclar
dels cada cop
més seguits jamecs.
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
En aquell moment
me'n vaig adonar
que estava fent el pop arena
que ningú m'obligava
a tenir el dit
al forat del cul
de l'estàtua
i que amb la mateixa gràcia
amb què s'havia introduït
podria sortir.
No hi havia res
que m'empedís.
I així va ser.
Molt poquet a poquet.
Vaig anar retirant el dit.
Però encara no en tenia
la meitat fora d'allí.
Ves quins collons
tenen els artistes
en entretenir-se
fent forats del cul
que sento...
Espera!
Espera!
No ho treguis!
Com tu?
L'estàtua em parlava!
El paio aquell
s'estava fregant
la canonada
amb el meu dit!
Amb el dit
que faig anar
per a dir-li
al meu fill Ramonet
que no ho facis això!
Amb quina cara
li podré dir al Ramonet
que no ho faci això
o allò...
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
Oh!
I després d'una mena
d'escatxigada
que va anar a parar
contra la paret
vaig notar
una força hercúlea
com si tot el bronzo
del món
es comprimís
expulsant
el meu dit
del forat
del cul
Que es troba bé?
Silenci
No m'havia fixat
en la fisionomia
de l'estàtua
Així és que no puc
entrar en valoracions
de les intencions
del mestre Rodent
Però
jo la vaig trobar
Així com a
relaxada
Sense aquella tiba
en to que el metall
dóna a les obres acabades
Fins i tot
hauria jurat
que només li caldria
fer una cigarreta
per a ser feliç
del tot
Ves per on
Em vaig mirar el dit
A la punta
hi tenia el moc
perdut
La prova de l'èxit
De tots dos, eh?
Vaig dir
picant l'ullet
a l'estàtua
que no em mirava
en absolut
tornant-me la complicitat
i la picardia
i aquella
escatxigada
enganxada
a la paret
Més em valia
sortir de pressa
abans no tornés
la bruixa
i es pensés
que sóc un degenerat
que es masturba
tocant ferro
Al cap i a l'acabament
jo hi havia complert
la feina
i allò
no era meu
Però més em valia
no entretenir-me
a donar explicacions
que la palla
va cara
i m'enteneu, no?
Adéu-siau
Jo me'n vaig
No cal que m'excusi
davant la mestressa
i perdria el temps
L'estàtua
no va dir res
esclar
Aleshores
em vaig donar compte
Aquella cara
m'era familiar
Ben familiar, tu
Era pastada
a la cara
d'un guàrdia civil
que durant una temporada
em feia la guits
empapelant-me
tant com podia
quan anava en moto
i que havia acabat
assassinat
per la seva dona
em descobri
que no trauria res al llit
Hòstia, que mariconque
és el pelaes, eh?
Acostumava-me a dir
Jo sempre havia pensat
que el que volia realment
aquell bofia
era donar-me pel cul
Hòstia, tu
però no fins a aquests extrems
Ho anem deixant aquí, eh?
Ja ho sabeu
Fins al dia 10
aquest diumenge
teniu possibilitat
de posar-li el dit al cul
Ai, el dit al cul
a l'estàtua
Teniu la possibilitat
d'anar a visitar
aquesta exposició
del mestre
Hòstia
rodent
a la sala d'exposicions
de la caixa
També ja podeu anar començant
de la mateixa manera
que li havíem comentat
als petitets
a escriure
perquè certament
i tal com he anat apuntant
convoquem
el primer certamen
Cana Macana Calilé
Ah, sí, sí, sí
Cana Macana Calilé
Tema lliure
Plaça d'entrega
fins l'1 de febrer
Categories fins a 12 anys
i a partir dels 12 anys
Premi per categoria
Un val per valor
de 50 euros
en llibres de la llibreria
Calilé
a triar pels guanyadors
El text
en català
o castellà
presentat a ordenador
a màquina doble espai
amb màxim
3 fulls a 4
Alerta
que queden excloses
obres guanyadores
en altres certaments
El jurat
estarà compost
per membres
de Cana Macana
i Calilé
I també
com bé sabeu
algunes obres
d'aquestes
que ens feu arribar
les anirem llegint
a les emissions
de Cana Macana
Què més podem dir?
Que les obres
es presentaran en un sobre
amb l'EMA o títol
el certam en compte
Curc, Cana Macana
Calilé
i dins del sobre
a més de l'obra presentada
cal indicar-hi nom
cognoms
i telèfon de contacte
i títol
i les obres
doncs s'hauran de presentar
a la llibreria Calilé
que és aquí a Tarragona
al carrer Soler
número 4
ho veu els estudis
de Tarragona Ràdio
aquí a l'Avinguda Roma
5 primer pis
comença
comença a escriure
que no et queda massa temps
no et pensis
perquè de seguida
se'ns atence Nadal
i també de seguida
se'ns atence
que Cana Macana
recuperi
la seva durada habitual
que és la d'aproximadament
una hora
i amb això també
recuperarà
recullirà
els col·laboradors
que ja tenen ganes
d'incorporar-se
en aquest programa
el seu
el vostre
un programa
que realitzem
des dels estudis
de Tarragona Ràdio
tots els dijous
a partir de les 9
de la nit
gràcies
als controls
del Lluís
i també
del que us parla
Lagos
que us desitja
que Cana Macaneseu
força bé
i que aneu alerta
amb el vent que es gira
molt bona nit
i que no en aquest món
vi un elefant
al Lluís
o al tard
vespre
quin escàndol infernal
un trombó
d'aquella orquestra
no semblava gens normal
quan el director
predira
va i diu
un acto
que va en re
i el músic
li atxiva
i vostè
què n'ha de fer
millor això
que no agafar
l'escarlatina
millor això
que no flipar
sense el comand
millor això
que no
un cubat
de distric
ni
net
millor això
que no
que et bombi
un elefant
millor això
que no
agafar
l'escarlatina
millor això
que no
que et retornin
un xec
millor això
que no
tocant
una orquestina
que només
no sé
què del poble
sec
trevam
";
no
que no