Sabeu, els astres ens tenen fascinats.
No sabríem concretar el per què.
Doncs mirar els estels en plena nit són moltes coses les que ens passen pel cap.
Aquesta fascinació podria ser deguda a la nostra insignificant mida envers la immensitat de l'univers.
També pot ser deguda a la creença que no estem sols davant de milions de galàxies amb els seus corresponents sistemes solars.
Ara, si hi ha una cosa que ens fascina de debò és l'harmonia dels estels.
Quan els mirem en la foscor de la nit, ens imaginem una orquestra sinfònica dirigida per un prestigiós director de cambra.
Una orquestra que deixa anar una sinfonia gairebé perfecta.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!!
!!
!!
!!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Un programa de Tarragona Ràdio, dedicat a la música tecno i alternativa dels anys 80.
Ràdio!
!
Radio Activity!
forçaosion
Bona nit.
Anem a encetar el programa número 178 de Radioactivitat.
Radioactivitat, un programa amb efecte 2000.
Avui som a 19 de novembre del 2002 i ja fa 1021 dies que vam estar en aquest nou segle XXI.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Société Radio-Canada
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
una pel·lícula de ciència ficció,
s'ha recorregut a composicions noves de trinca.
Això sí, aquestes composicions, la majoria dels casos,
ha comptat amb arranjaments d'orquestra sinfònica.
És el cas de la banda sonora que tot seguit escoltarem
i que segur coneixereu.
Segur.
En una galàxia llunyana.
la guerra de les galàxies.
Una nova esperança.
Estem en un període de guerra civil.
Les nous espacials rebels atacant des d'una base amagada
han guanyat la primera batalla contra el malvà l'imperi galàctic.
Durant la batalla,
els espies rebels han aconseguit robar els plànols secrets de l'arma més gran de l'imperi.
L'estrella de la mort.
Una estació especial de guerra amb capacitat per destruir tot un planeta.
Perseguida pels sinistres agents de l'imperi,
la princesa Leia s'escapa amb la seva nau especial
i amaga els plànols que poden salvar la gent i fer tornar la llibertat a la galàxia.
McChere.
Mnia
C…
Mì?
Mè
Mì!
Mì!
Mè!
Gràcies.
Star Wars 1178, qui no coneix aquestes alçades, aquest clàssic de la música?
Hem volgut fer la competència a la Núria, la qüestió de bandes sonores.
Sí, no és l'espai que regalem entrades per al cinema, no, és reactivitat,
que avui és diferent, és alternatiu, més alternatiu que mai.
Escoltem música clàssica i bandes sonores de pel·lícules de ciència-ficció,
bandes sonores amb arranjaments clàssics com aquest.
I això, més que la banda sonora, era el començament de la pel·lícula.
Hem pogut escoltar els diàlegs que feien referència a la història
que els espectadors de la mateixa pel·lícula anaven a gaudir o no.
Bé, la qüestió és que hem pogut comprovar que els arranjaments
van ser força, força clàssics, es van assenyir a la norma.
Doncs bé, Star Wars és un altre exemple d'aquestes músiques
que queden molt bé a les pel·lícules que fan volar l'imaginació per l'espai i per on sigui.
Bé, ara tindrem l'oportunitat d'escoltar un altre tipus de música
que no té res a veure amb les qüestions galàctiques ni les qüestions clàssiques.
Ell és un cantautor de casa nostra i l'hem fet entrar aquí a la llista a última hora.
No estava previst escoltar res seu,
però com hem cregut que avui anem alternatius més que mai,
doncs això l'hem fet entrar.
És el cantautor Lluís Llach que el 1986 va editar un treball anomenat Astres
i és que la paraula Astres ens ha donat la idea perquè penséssim en ell.
És un treball en el qual ell per primer cop, després d'uns quants anys de carrera,
hi va introduir un aparell que en els cantautors era força desconegut,
no s'hi treballava gens, els sintetitzadors, els taclats.
En aquest treball, doncs, va ser el primer cop que va introduir aquestes màquines electròniques
i per aquest motiu va rebre precisament no gaire bona crítica dels ortodoxes.
A nosaltres ens va semblar molt bé, això és, recordem-ho, tornem a dir-ho,
el 1986 ens va semblar molt bé i ara, el 2002,
ens segueix semblant perfecte, de primera.
és l'evolució natural. Lluís Llach, Astres, 1986.
Els taclats entren en escena.
miix semblant fastig.
Miix.
Si no los astres.
A...
A...
Balti l'uprimi
Batek d'err'kor
Nje...
Deixen les albes
Quan
Amb els ulls
obres la llum
A...
Batek d'err'kor
A...
Batek d'err'kor
A...
Néixen els astres
amb el teu primer
detecta el cor
Néixen les albes
quan
amb els teus ulls obres la llum
amb els teus
amb els teus
amb els teus
amb els teus
amb els teus
enamorant-ho
fins a mirallets
de matí
tan tristeix
veure el teu sostre desert
perquè res
sé
d'una
gavina
mira
sents
que aquest
tras
sents
dels carrers
del teu
món
hi ha una aurora
de geranis
amb els teus
de la mar
fins la vela
blanca
isada
fa tant segles
amb el primer
batec
del cor
nèix
nèix
en les albes
quan amb els ulls
obres la llum
nèix
la primavera
per al goig
del teu cos
Néixen les roses perquè els teus dits envaitin colors.
Per què en el gest de l'univers aprens la fregolesa del teu cos?
Oblides que tot l'univers és només si tu ets.
Per què sents com la vella dama dansa ets generosa esperant l'últim pas?
Sabent que només seràs en el lloc que els altres guardin de tu.
I amb volcades com a blanca els baixers serveix de part.
El nodreixen els teus somnis fa tant segles.
Néixen els astres.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el primer batec del cor.
Néixen amb el coma.
Néixen aplicament de la visa.
Né�en amb el primer batec del cor.
Doncs sí, un treball que va enregistrar el novembre del 1986
i que va veure la llum l'any següent, el 1987.
Un treball que va trencar molt d'esquemes establerts.
Fins a aquell moment, Lluís Llach no havia passat de la guitarra,
de la bateria i de quatre instruments més.
I és aquí on es va llançar a l'aventura d'incorporar aquests nous sons electrònics,
possiblement condicionat pel que succeïa als anys 80, l'onada del Tecno.
Ell, doncs, hi va veure en aquestes noves màquines de fer música
una manera d'expressar la seva música, la seva creativitat.
Doncs bé, aquí ha estat l'Astres, un tema que fa referència a aquests estels
que ens estan acompanyant cada nit al voltant nostre
i que també va saber reflectir en aquest treball del 1986.
Sí, ho hem dit molt de cops, però ho hem de remarcar perquè creiem que es va avançar al seu temps.
Doncs bé, ara tindrem l'oportunitat de comprovar una variació d'una composició clàssica.
Al començament de la pel·lícula de ciència-ficció 2001, una edició a l'espai del 1968,
podíem escoltar una música que, amb el pas dels anys, s'ha fet universal, fèment famosa.
Doncs bé, l'any 1975, el músic Diodato hi va fer aquesta petita variació a partir del tema clàssic.
Val a dir que no va quedar malament del tot, ara tot seguit.
Ho escoltarem.
Us sona?
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
l'original no és, però alguna cosa hi ha del que podem escoltar,
el que podíem escoltar a 2001, una odícia a l'espai.
Doncs bé, era un tema que us hem volgut mostrar,
hem volgut que coneixéssiu,
perquè de les composicions clàssiques també es poden fer experiments.
I com he dit abans, no va quedar malament del tot, no, no va quedar malament.
Doncs bé, anem acabant aquesta primera part tan especial que hem tingut avui aquí a Radioactivitat,
dedicada a aquest tipus de músiques que no són tecnològiques,
però que van molt bé, lligat molt bé, amb les pel·lícules o les sèries de televisió
que fan referència a la tecnologia, i si més no, als astres, a la vida,
desastres.
Doncs bé, per cloure el nostre tema predilecte per excel·lència.
Sí, no ho sabeu encara?
És el Heaven and Hell, Fair Movement, d'Evangelis.
És aquell tema que tancava els capítols de la sèrie de televisió Cosmos, 1975.
Una gran composició per una gran sèrie de televisió.
I és que alguns hi vam aprendre molt, molt d'aquella sèrie.
I és que alguns hi vam aprendre molt, molt d'aquella sèrie de televisió.
I és que alguns hi vam aprendre molt, molt d'aquella sèrie.
I és que alguns hi vam aprendre molt, molt d'aquella sèrie de televisió.
i és que alguns hi vam aprendre molt, molt d'aquella sèrie de televisió.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I parlant d'OM, fent referència al disc del 1971, llegim.
Darrere aquest nom, que juga amb la dualitat del símbol d'emperatge i de l'energia de la meditació oriental,
s'amaga la primera experiència de tot i soler dins l'anomenada música progressiva.
La cançó Vindrà la llum amb lletra de Joan Vergés i la peça instrumental Waiting of Cadot
omplen les dues cares d'aquest senzill en què col·labora, entre d'altres, Francesc Pidalacerra.
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!

Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
Maraca i veu!
d'aquests dies, ha presentat el disc
al Palau i
surt també a l'End de Rock
d'aquest mes de novembre.
Surt en un dossier complet
d'aquests amb àlbum de fotos,
col·lecció de discos
i un munt d'informacions que potser fins ara
estaven una mica disperses
i ara venen totes lligadetes amb un quadern.
Considerat per molts
el guitarrista de la cançó,
la veritat és que el tarannar artístic
de tot i soler s'esmull de qualsevol
etiqueta restrictiva. Tant en la seva
societat amb uvidi Montllor, 25 anys
plegats, com en la seva trajectòria
en solitari, tot i sempre ha estat
una illa de creació, inquietud,
personalitat i aprenentatge,
dins el panorama musical del país.
El toque, antic de Diego del Gastor
i un desconegut Raimundo Amador
li van obrir les portes del flamenc.
Bach és l'àngel custodi
de la seva formació clàssica
i Miles Davis és la icona del jazz
que segueix tenint com a mirall.
Amb tot plegat, tot i soler
ha sabut perfilar un camí propi
al marge dels corrents i les modes
que l'ha conduït fins a l'oceà
en plena expansió, que és el seu
darrer treball, Vita Nova.
I aquest que estem escoltant ara, de fons,
no és del darrer treball,
és una peça que es diu Sevilla
de fa uns quants anys ja enrere.
Mai no n'he volgut tenir d'estratègia
i em sembla que si me la proposés
no sabria com dur-la a terme.
Miles Davis és, per mi,
el músic més gran de la segona meitat
del segle XX.
de fa uns quants anys ja enrere.
I el músic més gran de la segona meitat
de fa uns quants anys ja enrere.
I el músic més gran de la segona meitat
de fa uns quants anys ja enrere.
I ja que ens ha sortit l'obidi
per aquí de rasguillada,
anem a recordar unes paraules
que l'obidi, Montllor,
va dedicar a la primavera del 77
al seu estimat amic,
tot i soler,
titulat Home de sucre i sal.
Xaval de la guitarra,
pal i trist, xaval,
m'acostes cap a terra
amb notes de didal,
em fas pujar a la serra
i em fas baixar, si cal,
i em declares la guerra
i em tornes a la pau, xaval.
Xaval de la guitarra,
home de sucre i sal.
I per acabar aquest petit homenatge
al tot i soler,
anem a sentir una peça
que va fer mitges amb Esther Formosa,
amb una de les múltiples col·laboracions
que ha fet aquest artista,
sobre un text de Vicent Andrés Estellers,
un altre punt de connexió
amb l'obidi,
tots dos del País Valencià,
i en aquest cas el text
M'aclami a tu,
musicat per tot i soler.
Amb això ens acomiadem
fins al proper Alter Músiques Natives.
M'aclami a tu,
mare de terra sola,
arrapi els teus genolls
amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols segrestar d'esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins,
segueix foscos camins,
m'agafi a tu os que més estimava
i canta el jord del matí il·limitat.
El clar camí,
el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net d'estil,
la sendera de llum.
Sempre a la nit il·luminant en terc,
un vell futur,
una augusta contrada,
seràs el renn que fa pujar el pa,
seràs el sol qui seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs foment, escala il·luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré diament als gregons
i en arribar al terme entonaré
el pret dels béns que em retornava sempre,
jo pujaré diament als gregons.
i en arribar al terme entonaré
el pret dels béns que em retornava sempre,
i en arribar al terme entonaré
i en arribar a l'emblema que pujaré diament als gregons.
Petites notícies,
curiositats,
actualitat d'internet,
això i molt més a la miscel·lània de radioactivitat,
missió online.
A la teva línia.
Bé, doncs som a la recta final de l'espai
i ens queda poc temps per arribar al punt i final per avui,
però no volem marxar sense comentar una notícia
que va sortir l'altre dia al diari El Punt.
Sembla ser que darrerament aquest diari
és molt utilitzat aquí,
a redactivitat.
L'article era la contraportada
del mateix diari
i deia així,
l'estat nyap.
La incompetència russa té llarga tradició.
Laika,
la gossa cosmonauta,
va morir a l'espugnic 2
d'estrès i calor.
Quan el govern rus vol dissimular els nyaps,
converteix-los en herois,
les víctimes de la seva incompetència.
Per això els mariners del submarí atòmic Kurs
i els sostatges del Teatre de Moscou
han estat cadàvers enterrats amb tots els honors.
Durant 45 anys,
la propaganda oficial ha enganyat el món,
però ara sabem que laika,
la mítica gossa que el 1957
va tripular l'esputnik 2,
també va ser víctima abans que heroïna.
El segon satèl·lit artificial de la cursa espacial
va ser la seva tomba
quan només feia 7 hores que s'havia enlaerat.
Va fallar el sistema de ventilació i l'animal,
reclòs en una càpsula d'un metre quadrat,
va deixar d'existir
després d'experimentar una acceleració cardíaca
tres vegades superior de la normal.
L'agència espacial russa
va amagar aquest dramàtic final
i va assegurar que havia aconseguit
mantenir en vida el K cosmonauta
durant almenys 10 dies,
tot un èxit que deixava enrere
els competidors americans.
En homenatge al gos aventurer,
moltes nenes nascudes a finals dels 50
van ser batejades amb el nom de Laika,
un fenomen semblant al de Lara
quan va estrenar-se la versió cinematogràfica
del doctor Chivago.
Dimitri Malashenkov,
director de l'Institut de Problemes Biològics de Moscou,
ha estat la persona que ha revelat
la històrica enserronada
durant un congrés a Houston,
aprofitant que el president Putin
està distret silenciant la llibertat d'espremsa
en tot el que faci referència a Txetxènia.
Evidentment, el senyor Malashenkov
se la juga.
Quan el Kremlin vegin
que ha posat en qüestió
un dels símbols dels viatges estratosfèrics,
una de les poques alegries
que els russos es poden permetre,
són capaços d'acusar-lo
de complicitat amb el terrorisme interplanetari.
Qui amagar mentides
és una de les ocupacions inconfessables,
ho saben molt bé els Estats Units.
Sí, durant anys van plorar els morts
ocasionats per l'atac japonès
contra la flota ancorada per Harbour,
fins que la desclassificació de documents
guardats a la caixa forta del Pentàgon
va acabar donant la raó
a les teories revisionistes.
El servei secret
coneixia en prou temps els plans nipons
i no va fer res per evitar la massacre.
Un nyap de calculades proporcions
que va permetre als americans
entrar en ple a la Segona Guerra Mundial
l'empempte definitiva
que necessitava l'indústria atòmica.
En matèria nuclear,
els yanquis sempre han portat avantatge als russos.
Set anys abans del PET de Txernòbil,
ells ja havien tingut l'ensurt
de la central de Harzburg,
l'accident que va inspirar el film
La síndrome de Xina.
Ara, la NASA s'enfronta
a la difícil missió de naturalitzar
aquells que 33 anys després
encara dubten de la veracitat
d'una altra mita,
l'arribada de l'home a la lluna.
Segons la cadena Fox TV,
l'11% dels nord-americans
creuen que Neil Armstrong
va plantar la bandera
en un plató de Hollywood.
Per corregir aquesta anomalia patriòtica,
faran una campanya de conscienciació.
No poden permetre que la gent pensi
que la conquesta de la lluna
va ser en realitat un nyap.
Jesús Enmida no els hi perdonaria mai.
Doncs bé, és l'article
que encara hi afegeix
un petit epíleg
que diu així
Animals en òrbita.
Quan els sovètics
varen divulgar
que empraven gossos
en els primers vols experimentals,
les protectores d'animals americanes
van posar el crit al cel.
I és que només va ser pur cinisme.
Els Estats Units ja feia temps
que tenien micos en òrbita.
O sigui que els russis americans
poden anar agafats del verset.
Doncs bé, com podíem il·lustrar
aquesta notícia?
Doncs amb un tema
que parla de Harrisburg,
que parla de Txernòbil,
un tema que és molt present
aquí a Redactivitat.
Sona aquest tema que escoltareu?
És una versió modificada
de l'original del Kraftwerk.
Ells mateixos es van versionar
el 1991.
Ja veieu,
Txernòbil, Harrisburg,
els americans i els russos
poden anar de verset
amb aquestes històries.
No és bé,
se'ns ha acabat el temps.
No tenim res més,
no tenim res més,
per dir perquè
ha arribat l'hora d'acomiadar
i no ho farem
sense abans recordar
que he fet el possible
l'espai d'avui.
Els conductors tècnics,
avui,
com cada dimarts,
des de ja fa un temps,
la nostra tècnica,
Núria Cartanyà.
S'ha portat bé
amb els discos de vinil,
de moment s'estan sortint.
Són les proves que li posem,
els deures que li posem
cada dimarts
amb els discos de vinil
que van triomfar
als anys 80.
Bé,
avui,
avui hem tingut
l'altra Núria,
la Núria Calbó,
que ens ha portat
les seves altres músiques
natives.
Avui hem comptat
amb la seva col·laboració
i,
per acabar,
res més,
salutacions cordials
d'en Beta
i us emplacem
d'aquí a 7 dies,
aquí,
a Terraona Radio.
Aquesta és la nostra
adreça electrònica.
beta75
arroba
tinet.org
Radioactivitat,
un programa
de Tarragona Ràdio
produït per Beta75.
Population
Stop Freiheit
Radio
Eddie
Listen to me
Al 안 bara
Call you and me
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!