La nit de Sant Joan
La nit de Sant Joan és nit d'alegria,
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba,
De mans d'un fullet que li fa de guia,
Primavera mort, l'hivern es retira,
Si arribés l'agor mai més moriria.
Les flames del foc, la nit tornen dia,
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa,
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
Comença a tancar-se,
Doneu-me xampany,
És la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany,
Doneu-me xampany,
Doneu-me xampany,
Doneu-me xampany,
Doneu-me xampany.
Invitarem el sol amb grans fogates.
No estàs equivocat.
La sintonia aquesta no és la de Cana Macana,
Però és que avui és el dia especial,
I sempre ho utilitzem per aquest dia especial,
Per fer el nostre dia a dia diferent,
Al dia de retrobada o de trobada,
Amb les diferents persones que tenen alguna cosa o més,
A veure amb Cana Macana,
Utilitzem aquesta sintonia del sis a la nit de Sant Joan.
Malgrat que aquest any el nostre especial és passat a Sant Joan,
Gairebé estem fent les Vespres de Sant Pere,
Però què hi fa?
Nosaltres el que volem és reunir-nos aquí i fer una festa,
I a vosaltres que ens escolteu que tingueu aquests contes,
Aquestes rondellaires,
Aquestes rondellaires que avui aniran desfilant una darrere de l'altra
Amb les seves històries al voltant del món,
De les fades o de les bruixes o de tot allò màgic
Que pot encabir-se aquí dintre a Cana Macana.
Per cert, voldria dir una cosa,
Avui és l'últim programa de la temporada,
És l'últim programa que farem també en aquests estudis de la Rambla Nova
Perquè la pròxima temporada ens trasladem als nous estudis de la Via Roma
I voldria dir que també tinc aquí dos exemplars,
Els darrers exemplars d'aquells llibres de llegendes de la natura,
Llegendes històriques de Tarragona.
He dit llegendes de la natura?
Sí, també, perquè són dos exemplars.
Un, de llegendes històriques de Tarragona
I un altre, llegendes de la natura, també del Mèdol,
Que jo daré a les primeres persones que truquin.
Mentre estem sentint la sintonia,
Si ens truques el 24, 47, 67,
No podries entrar a participar,
No entrar a participar, sinó emportar-te directament,
Ho dic així, un d'aquests dos llibres, el que tu vulguis.
Sentireu avui molt soroll de fons,
Sentireu probablement que la gàbia està oberta
I que hi ha monstres i animals que fan soroll i esguerrits.
No us espanteu, perquè això continua sent.
Cana macana fins que no acabem tots.
Anima't, 24, 47, 67.
Si ens truques...
Fixa't, fixa't.
Teníem ja el gallinet obert.
Si ens truques, un dels dos llibres serà teu.
Vinga, anima't.
Jo boco adultells,
Rebors de lliurances,
Doms i venjances,
Ensenyos de nivell.
A les jovenetes,
Els porta per punts,
Els altres planetes.
Hola, molt bona nit.
Bona tarda.
Com estàs?
Bé.
Que ets l'Antònia?
No.
Ai, ai, ai, ai.
Estava mitjant de mirant.
Digue'm el teu nom.
Montserrat.
Ets la Montserrat?
Sí.
I ens truques aquí a Cana Macana
per emportar-te un d'aquests dos llibres que tenim?
Sí, sisplau.
Et deixo triar.
Llegendes històriques de Tarragona
o llegendes de la natura?
Les de llegendes històriques de Tarragona.
Doncs Montserrat,
sàpigues que si vens aquí abans que s'acabi el mes,
com aquell que diu,
podràs retirar aquest llibre
que el deixarà amb el teu nom
perquè te l'emportis a casa i el llegeixis
i la temporada que ve,
si tens ganes,
ens en llegeixes una aquí,
a Tarragona Ràdio.
Vale?
Moltes gràcies.
Adéu-siau, Montserrat.
I gràcies per la teva trucada.
A vosaltres.
Encara en queda un altre de llibre.
La Montserrat s'han portat
les llegendes històriques de Tarragona.
Queda el de llegendes de la natura.
24-47-67.
És el darrer exemplar,
el darrer programa d'aquesta temporada.
Tenim una altra trucada?
Hola.
Hola, bona nit.
Hombre, molt bona nit.
Marino?
Sí, sí.
Com estàs?
Molt bé.
Marino, però no val,
que tu ja el tens, no el llibre, eh?
On el tens?
No, tinc un sol.
Tens un?
Legendes, només.
Però fem una cosa,
donem oportunitat a algun altre que s'emporti un llibre?
No fos cas, Marino?
Sí?
Escolta, Marino,
avui no te n'envagis,
que tenim un munt de gent que està per aquí preparada
per explicar contes.
Però no et dic que tens una altra.
Sí, però és una altra història,
és una altra cosa, Marino.
Marino.
Vale, vale.
Què et sembla?
Ho fem així?
Sí, sí, sí.
Doncs venga, Marino, adeu.
Venga, Agustí.
Adéu, bona nit.
24-47-67.
El Marino ja tenia un d'aquests exemplars
i si ens truques és la darrera oportunitat
abans que l'Alba comenci a enceti aquest reguitzell de contes.
Esperarem 10 segons, no tenim cap trucada
i esperarem d'aquí una estoneta si ens truqui algun més
i mentrestant començarem a encetar aquest especial Cana Macana.
darrer mes de juny a la prestigiosa revista anglesa Childhood, de literatura infantil i
i juvenil, ha aparegut la ressenya d'un llibre sorprenent.
Les memòries d'una fada de 1.800 anys escrites per ella mateixa.
Evidentment, doncs, vaig llegir amb molta insistència la ressenya.
i a continuació us en llegeixo un fragment del llibre que ha estat traduït al castellà
per al Marcos, també de la llibreria Galilé.
és així.
Hace mucho tiempo, cuando aún pasaban en el mundo cosas interesantes, me enamoré.
Yo tendría como 416 años, era joven y apasionada por las causas difíciles, y ésta lo era, conseguir que una princesa se enamorase de una rana.
Era tan disparatado que embriagaba. Pero también tenía miedo.
516 años. Era joven y apasionada por las causas difíciles. Y ésta lo era. Conseguir que una
princesa se enamorase de una rana. Era tan disparatado que embriagaba. Pero también
tenía miedo. Miedo de fracasar como me había pasado en algún otro cuento. Pensé que muy
buena tenía que ser la rana para conseguir su propósito, porque como ya he dicho, un
nada ayuda, pero no hace milagros. Puesta en la faena, llegué al palacio de la princesa,
no sé por qué, volando en un avión de galletas Fontaneda. En su habitación y ante ella no
me anduve con preámbulos. ¿Qué pasa con la rana, princesa?
Que es una locura, me respondió. Una rana que habla, que me dice procacidades, que me trata
como una igual. Un día le tiraré una piedra. Es para volverse loca. Me he citado con ella
a las 7. Desde la habitación de la princesa se veía una charca donde bebían agua unas
cabras y se oía una voz de hombre. Me acerqué dando un paseo hasta llegar a la charca. Di
315 pasos, más de los que había dado nunca. Eso me puso feliz. Desde la orilla vi una hermosa
y valiente rana sobre un ribazo escupiendo y gritando. ¡Cabras, cabronas! No me ensuciéis
la casa que la acabo de limpiar y hoy tengo una visita importante. Entonces, es cuando descubrí a
Manolo, un cabrón con el que fui feliz 12 años. Nunca había amado tanto. Nunca más volvía más.
Muy bien, Alba. Alba, habías dit que era una adaptación o era una historia del Marcos?
Es una... Es una traducción lliure del lenguaje feeric. Perfecto. De las memóries
de una fala. Doncs aquesta ha estat la primera de les històries. I continuem amb la segona,
perquè si ara ha començat Alba, la següent serà la història de Judit.
Aquesta història és per més petitets. Com vulgui, Judit.
¿Quién tiene miedo a la bruja?
Un día estás explorando los alrededores de tu casa para ver si por casualidad hay
enemigos. Pero los enemigos que encuentras son muy pequeños y no son enemigos de verdad.
De pronto, unos ruidos estreños llegan a tu oreja. ¿Pero qué es lo que pasa? Notas
que te tiran de los pelos hasta hacerte caer en el fondo de un agujero. Bajas, caes dando
vueltas en una especie de tubo negro y cada vez hace más calor. ¡Ay! No estás soñando.
Has caído en las redes de una bruja abominable.
¡Jijijiji! ¡Bien hecho, mis queridos murciélagos! Grita una voz repugnante. Este chiquillo que
me traes parece estupendo. Huele a medicina, a jaula de leones y a podrido. Te encantaría
irte. ¿Pero cómo? Oyes chirriar una polea. Es la bruja que te está bajando hasta tocar
el suelo. Bienvenido a tu nueva casa, dice la horrorosa vieja. Me llamo Diabólica y aquí
pando yo. Entonces se mueve una horrible cortina hecha de moscas. Tres brujas jóvenes,
tan feas como la vieja, llegan sonriendo con sus dientes negros. Y la Violeta dice, ¡Oh,
un chiquillo! Voy a arrancarle los pelos de la nariz para echarlos en mi sopa de horrores.
La Marrón dice, ¡Oh, un chiquillo! Voy a probar con él mi nueva fórmula de transformar
en sapo jorobado. Y la verde caca de oca dice, ¡Oh, un chiquillo! Voy a hacerle tragar
mi pasta verde de producir verrugas peludas. ¡Eh, eh! Aquí mando yo a esa enfada diabólica.
Con ese chiquillo haré lo que yo quiera. ¡Porras en vinagre! Al oírlo te quedas blanca.
¡Estás muy blanca! Dice la bruca jefa. Espera, voy a prepararte un buen estimulante. Dos dedos
de baba de sopa, una nube de sangre de cuervo, un pellizco de polvo de caracol. Si me hace
tragar esa cosa horrible, seguro que me muero. Rápido, rápido, hay que reaccionar. Te pones
de pie, te pellizcas las mejillas, decides cambiar de tema. Señora bruja, su casa parece
muy bonita. ¿Podría enseñármela? Diabólica está muy orgullosa de enseñarte su guarida.
Te lo enseña todo. El rebaño de sapos, el armario de los venenos, los calderos, la colección
de calaveras, de gallina, las sustancias maléficas. Tú buscas sobre todo una puerta
hundida por donde poder huir. A fuerza de buscar, descubres un inmenso armario lleno
de escobas. Se te ha ocurrido una cosa, dices. Señora bruja, ¿es este su garaje de escobas?
¿Para cuándo quiere viajar? ¡Eso es! ¡Lo has adivinado! exclama diabólica.
Pero una escoba no puede volar, dices con idea de ponerla nerviosa. ¿Cómo que no puede
volar? ¡Claro que vuela! No lo creo. Usted no sabe hacer volar ni a su
escoba. Picada diabólica monta enseguida con su escoba turbo. Ya estás despegando.
Rápidamente te agarras a su pie y ¡zas! El tubo, la roca y ya estás fuera. ¡Salvado!
Pero el despegue es tan fuerte que te obligas a soltarte. ¡Pata atrás! Te caes al suelo.
Y lo más raro es que cuando levantas la cabeza, diabólica ha desaparecido. Es normal
es que la bruja, su mala suerte y sus escobas solo existen en la imaginación de los que inventan
cuentos o no. Una historia pels petits. ¿Quién tiene miedo a la bruja? Que ens la
acaba de llegir. La Judit, la podeu escoltar, la Judit, en més d'una de les falques d'aquí,
de Tarragona Ràdio amb les col·laboracions que fa a Cana Macana. I continuem, continuem. Et recordo
que si ens truques al 244767 et pots endur aquest llibre, Llegendes de la natura, per tu,
perquè és el darrer programa, sense que hi hagi cap mena d'endevinar pel mig. I ara en breus
instants, la Júlia ens llegirà també una altra història.
de Tarragona Ràdio amb les col·laboracions que fa a Cana Macana Ràdio amb les col·laboracions que fa a Cana Macana.
de Tarragona Ràdio amb les col·laboracions que fa a Cana Macana Ràdio amb les col·laboracions que fa a Cana Macana.
I hi havia una vegada al bosc que vivia una fada. Era una fada molt trapella. I cada nit,
al bressol d'un nen, li explicava un conte cau d'orella. Així, hi havia el conte de l'Anna, el conte de la Núria,
el conte del Nil, el conte de la Paula, de l'Aleix, de la Míriam, de la Clàudia i del Sergi,
i de l'Aurem Viaix, del Daniel, de l'Aric i de la Irene, del Víctor, de l'Alturo, de la Genma, de la Sandra,
el conte de l'Agus, del conte de la Judit. Voleu saber quin conte era?
Doncs digueu-me el vostre nom i jo li ho preguntaré a ella. Posem-nos tots en rotllana i comencem a ballar sota les estrelles,
que és nit de Sant Joan i les fades fan festa.
Moltes gràcies, Júlia. Júlia deia que era un conte sèrio, però no és un conte deliciós, com els que sempre ens portes.
Júlia, ens acaba de portar aquesta història i en breus instants tenim la nostra amiga la Carme,
que també ha preparat un bon conte.
Famosa entrelaçada xera Morgan, L'Efai.
Hermosa, sabia i apasionadament aficionada a los hombres mortales.
Muchas leyendas rodean su nombre, però la majoria coincide en que Morgan gobernava una mágina isla de manzanas, Avalon,
i moltsos diguen que llevo alli al rei Arturo de Inglaterra, quan va derrotatat.
També es llevo a otro valeroso caballero a vivir con ella en Avalon.
Sucedió així.
Érase una vez que el rey de Dinamarca tuvo un hermoso hijo.
Seis hadas, todas hermanas, asistieron al bautizo.
Una de ellas era Morgan.
Cada una hizo un regado al niño.
La primera le deseó bravura.
La segunda, la ocasión de demostrar su valor.
La tercera, invencibilidad.
La cuarta, el arte de agradar.
Y la quinta, un talante cariñoso.
Morgan, la última y más joven de las hadas, se enamoró de la criatura.
Su regalo, por lo tanto, fue ella misma.
Anunció que cuando llegara el momento, él se reuniría con ella, en su isla, para vivir allí como su compañero.
El niño creció y se convirtió en un caballero de Francia, conocido como Augier el Danés, por su lugar de nacimiento.
Tuvo una larga vida, distinguida por el valor y la fortuna, y finalmente envejeció.
Morgan ya no esperó más e hizo que un navío en el que viajaba, el noble naufragara cerca de Avalón.
Augier sobrevivió y llegó a la isla, donde se encontró con un huerto.
En su interior, estaba Morgan, radiante como la aurora.
El hada colocó un anillo en el dedo del anciano caballero, y sus años desaparecieron.
La espalda encorvada se enderezó, los turbios ojos se iluminaron, y se convirtió en el joven que el hada deseaba.
Con una sonrisa de satisfacción, Morgan colocó una corona sobre su cabeza, y todo recuerdo de su vida mortal se esfumó.
De este modo, Augier el Danés se convirtió en un prisionero voluntario del amor del hada.
Según las leyendas, vivió en Avalón durante siglos, y por lo que saben los mortales, es posible que aún viva allí,
atrapado en el hechizo eterno del país de las hadas.
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
I continuarem.
Després de la història aquesta de Carme, que també ha estat alguns cops aquí a Cana Macana portant molts històries per als més petitons,
avui portem una persona que va ser una descoberta, però sí, en el sentit que el dia que vam començar a llegir les seves històries ens vam quedar gratament sorpresos.
A veure, perquè, a veure, primer, perquè va guanyar el certamen, el concurs certamen, el de conte curt Cana Macana, i quina sorpresa no va ser la nostra al veure que la seva edat no era excessiva per la qualitat de la seva obra.
I la vam portar aquí, i la vam portar aquí, perquè ens parlés una mica del que ella fa, perquè ens llegís també aquella història de Nadal, i vam pensar que una bona part per complir aquell premi seria que vingués aquí en aquest especial de Cana Macana.
Tot i que ella no sigui col·laboradora del nostre programa, perquè no vol, doncs vam voler que estigui aquí i que ens porti també aquesta història de Fades.
Ingrid, com estàs?
Bé, molt bé.
Estàs molt bé. Com va el calor?
Insuportable, però...
Hem de dir als que ens escolten que com que estem ja de trasllador aquí dintre, l'aire condicionat està... no sé, no sé on deu ser, no sé on deu ser.
Però ho passarem el millor que puguem.
Què ens porta, Ingrid?
Doncs una història que va de Fades, com em vau dir vosaltres, doncs he fet el que he pogut.
Doncs vinga, endemani quan vulguis.
D'acord.
Passejant pel bosc, el dia 23 de juny, vaig escoltar la ramó del vent, que feia volejar les fulles dels arbres, i també els meus cabells, i xerrava amb la font, que mantenien una conversa d'allò més engrescada.
Doncs ni més ni menys, deia així.
Eus aquí, la més bonica i esbojarrada de totes les fades, la foc.
Més atrevida que ningú, i quasi tot li era possible.
Fins i tot un dia es va estar nedant pel llac dels desitjos, sense que a la seva cavallera, una autèntica flamarada, se li apagués.
D'amigues en tenia bastants.
La millor, però, era l'aigua.
Aquesta sempre l'aconsellava, ben bé com una bona germana.
Llàstima que no es poguessin abraçar, ja que sortien espurnes cada vegada que es tocaven.
L'aigua era la senyora de tots els llacs i rius d'aquell meravellós indret, el bosc de la buitina.
La foc, a suposar, era la princesa d'aquell petit regne.
I va ocórrer que un dia va arribar en llenya un jove i simpàtic fullet, del qual la foc se'n va enamorar apassionadament.
Però no ho gusava a dir a ningú.
Bé, a ningú, excepte a l'aigua i al mateix llenya.
Quan li ho digué a l'aigua, aquesta, de la gràcia que li va fer, va basar l'aigua del llac.
I a l'instant, per art de màgia, va esdevenir una cascada al llac dels desitjos.
Així la parelleta la podrien emprar com a punt de trobada.
Per altra banda, hi havia l'ula.
Vivia aïllada de tot el regne, en un castell.
Era mig bruixa, i quan s'assabentà que la foc tenia xicot,
va voler arrebatar-li a qualsevol preu, o si més no, fer-la infeliç.
Mentrestant, la foc i en llenya anaven passejant per aquells paratges.
Fins i tot els hi havia passat pel cap de casar-se.
Al pare de la foc, el sol, li va semblar molt bé que la seva filla s'estigués a punt de casar.
I la seva esposa, la lluna, es va emocionar tant
que en va fer un autèntic paradís del llac dels desitjos,
on a les nits de lluna plena es podien contemplar les més brillants estrelles
a l'interior d'aquell misteriós llac.
Ja se sap que quan convé, el temps passa ràpid.
I va arribar el dia del casament, de la foc i en llenya.
Curiosament, era el dia 23 de juny.
Però Lula no es va estar pas de braços plegats,
sinó que va pronunciar unes paraules embruixadores
i va maleir aquella dolça parella,
de manera que només es poguessin veure, una vegada a l'any.
I així cada 23 de juny, i cada vegada que s'encén una foguera,
estareu ajuntant aquells dos enamorats, la foc i en llenya.
D'aquí, doncs, ve la dita que diu
que si una parella d'enamorats balla a prop la foguera de Sant Joan,
el seu amor durarà per sempre.
I sabeu per què quan apagueu la foguera amb aigua surten espurnes?
És l'aigua, la millor amiga de la foc,
que la abraça ben fort i la tranquil·litza.
Llavors la foc plora, desconsoladament,
perquè no veurà el seu estimat fins l'any que ve.
I les llàgrimes de la foc són allò que se'n diuen guspires.
Doncs esmentada aquesta història, si un dia aneu pel bosc,
escolteu la ramó dels arbres, fons i tots els riarols,
i esbrinareu unes històries que es consideren cabòries.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ingrid, molt xula, eh?
Gràcies, gràcies.
Com te la vas empescar, aquesta història?
No ho sé, és qüestió de posar-se a imaginar.
A tu diuen un tema i ràpidament van dir fades, doncs molt bé.
Imaginar.
L'any que ve, la próxima temporada,
podrem contar algun dia amb tu?
O per algun altre certamen?
Possiblement sí.
Havíem pensat que en comptes de fer-ho per Nadal,
allò d'històries així de Nadal,
farem una miqueta més obert,
que les possibilitats siguin més amplis.
A tu què et sembla?
Sí?
Bé, així, sí.
A veure si també engrandim el premi per l'any que ve, Ingrid.
Gràcies, eh?
A tu.
L'Ingrid, una descoberta que ens enorgulleix molt
que vengui aquí a Cana Macana.
I ara continuarem amb una persona
que ens ha agafat de la mà
i ens ha portat durant tota aquesta temporada,
tot i que no hem arribat,
perquè el camí és llarg i el temps curt,
al pòrtic de la Glòria, al mateix Santiago.
Què tal, Miquel?
Molt bé.
Com estàs?
Molt bé.
Molt content de tornar a ser aquí,
encara que sigui per última vegada aquesta temporada.
Avui sortim dels viaranys habituals
per endinsar-nos en un altre món
que a tu tampoc t'ha de ser estrany,
m'imagino, tu que has caminat a tantes hores i en tants moments.
Sí, en el camí de Santiago ja hem comentat moltes vegades
que es troba molta llegenda i molta imaginació.
Per cert, Miquel, aquí avui tenim la Teresa,
que és Santi Aguera,
tenim el Beta, que també és una persona.
Avui ens han reunit uns quants pelegrins, per dir-ho.
I tu mateix, i la Judit.
Jo mateix, i la Judit, que ara mateix no hi és.
Però ja ho hem dit, avui deixarem,
de moment, a banda, el camí de Sant Jaume,
per què? Què ens portes?
Avui portem un petit conte,
tal com ens vau demanar el fer la convocatòria,
i aquest conte l'hi he escrit amb l'obligació de fer-hi sortir una fada,
cosa que estava una miqueta lluny del meu costum d'escriptor amateur,
però ha resultat això que ara us llegiré quan tu vulguis.
Com cada any,
havia escrit la carta als reis,
confiant que aquesta vegada no passés com els anteriors.
Era massa petit per recordar ben bé com havien anat les coses feia un, dos, tres anys,
però el que sí que tenia clar
era l'estrany costum que els reis tenien
de deixar moltes més joguines a casa dels seus veïns,
el fill del forner, el de la botiga del racó,
les nenes del senyor Joaquim, propietari de dos taxis,
fins i tot el noi i la noia de l'estraparlista,
que no sempre es portaven tan bé com ell i les seves germanes.
Bé, aquestes es barallaven sovint per petites coses,
com eren la propietat d'aquella nina retallable
que figurava que era una fada
i tenia vestidets també de paper
per a fer més variable i enlluernadora la seva activitat,
o del fogonet de carbó i la fireta
on de vegades feien les minúscules coccions amb una mica d'aigua,
un bocí de pa o de patata que la mare els hi donava
i un amb mitjall i un rajuli d'oli.
I què bones que resultaven aquelles sopetes!
El cas és que aquesta vegada havia demanat només
una caixa de soldats de plom,
com els del Juanito,
que no els hi deixava mai, mai,
i tan sols ben poques vegades li havia permès
de fer-li de contrari,
asseguts a terra amb les cames ben obertes,
lluny l'un de l'altre com uns quatre o cinc metres
i amb els seus exèrcits estratègicament plantats
davant d'ells,
a l'espera que la bola de vidre
que es llençaven alternativament rodant pel terra
no derribés cap dels seus soldats.
Aquella nit,
ell i també les seves germanes
havien anat a dormir ben d'hora
després de deixar al balcó les sabates
amb una mica de palla per als camells,
un pot amb aigua
i tres cigarretes
per si el senyor Esmolció, Gaspar i Baltasar,
aquest era el seu, Baltasar,
tenien desig de fumar
abans de seguir la seva ruta.
Els nervis no el deixaven agafar la son.
I quan semblava que sí,
creia sentir al lluny però acostant-se
unes estranyes trompetes
i soroll de ferradures a les llambordes del carrer
i això el feia tapar-se el cap amb el coixí
i fins i tot apretar-se les orelles amb les mans
i tancar els ulls tan fort,
tan fort que hi començava a veure
com unes llums a dins seu,
unes llums que al principi eren petites
però que es feien més grans
i acabaven per ocupar tot el globus ocular.
Quan ja era dormit i ben dormit,
de la tauleta de nit de l'habitació de les seves germanes,
va saltar a terra la nina fada de paper
que duia el més bonic dels seus vestits
i la vareta màgica.
Si algú l'hagués pogut veure,
hauria comprovat com traginava entre el safareig
i els peus del llit del nen,
una i altra vegada,
anant i venint a fanyosa.
I també com el mirava dormint com un àngel
i el tocava suaument els ulls
amb la punta de la seva vareta
que amb prou feines arribava on el nen era.
El matí, molt d'hora,
els tres infants es van despertar.
Ell va ser l'últim en fer-ho,
potser perquè també fau ell
qui va trigar més a dormir-se.
Les seves germanes,
com cada any,
no demostraven molta alegria.
La més gran havia rebut dels reis
uns guants de llana
igualets i igualets
que aquells que teixia la iaia dies enrere.
La segona havia rebut unes sabates
oportunes,
encara que no massa boniques,
doncs justament uns dies enrere
se li havia fet un forat en cada sola
de l'únic parell que tenia.
El nen, en canvi,
va descobrir que aquest any
sí que els reis n'havien fet cas de la seva carta.
Encara amb el pijama posat,
es va dedicar a alinear els soldats de terra
i un a la paret
i a mirar-se'ls de ben a prop,
estirar tot ell de cara a la tropa,
més nombrosa, variada i ben pintada
que la del Juanito.
S'hi va passar una gran estona
meravellant-se dels detalls.
El capità, a cavall,
amb l'espas al puny,
els seus ajudants amb l'uniforme
vermell i groc
i amb uns barrets alts i amb plomes,
els altres soldats,
de posat divers,
fins i tot
n'hi havia que semblaven caure ferits,
amb la roba de campanya de color marró
i amb els fusells apuntant l'enemic
o alçats en un gest de brevesa
o potser de pèrdua definitiva
abans de deixar-los caure
ja sense forces
per sostenir-los.
L'extasiada contemplació
per part del nen
va acabar una bona estona després
quan la mare,
atrafegada com sempre,
va irrompre a l'habitació de l'infant
i enfadada,
però no gaire,
va dir-li en posat seriós,
però acariciant-li el cabell,
fill meu,
quantes vegades t'haig de dir
que no m'agafis les agulles
d'estendre per jugar.
La ràdio ha anunciat
que avui s'ha fugat
de la presó un piròmet...
Miquel,
gràcies per la història.
A vosaltres per admetre'm.
Sí, més faltaria,
més faltaria.
El que sí que te'n plaços
per la pròxima temporada
als nous estudis
amb suports
amb un aire acondicionat.
Molt bé.
Jo estic xorrejant la veritat.
Podeu comptar-hi.
Puc ben dir
que hi ha moltes persones
que s'han interessat vivament
per la cantonitat
en aquesta història
del Camí de Santiago.
Ara mateix aquí
ens hem juntat tres persones
que l'han fet d'una manera
o d'una altra, aquest camí.
l'atenció, el Miquel,
jo mateix.
Fora n'hi ha un altre,
el Beta.
El Beta també és un sentiaguero.
Beta, vine cap aquí, home,
corre.
El Beta ens està fent
aquí espavents.
És un altre sentiaguero.
El Beta ara mateix
no sap que aquí
hi ha molts quilòmetres
a les cames
i apareixerà i diu
ja, ja, ja, ja, ja, ja.
Ara el que farem
és una connexió telefònica
perquè el Jordi
del programa Pelancanyes
no ha pogut estar present.
És a Marçà
i ens ha dit
que està conduent el Jordi
per si això és il·legal
o és lleig, no?
Bé, ell és molt il·legal.
Ja us ho diré.
Com el tenim el Jordi?
Podem connectar amb Jordi?
Està conduent?
Bé, doncs, què fem?
Li donem un parell de minuts
o...
Sí?
Fem una cosa, doncs.
Com que tenim una altra persona aquí
que ara està amb nosaltres
el que farem és
deixar el Jordi
en un moment
que aturi el vehicle
i amb qui estarem
és amb la Teresa.
Teresa, què tal?
Molt bé.
Molta calor, eh?
Molt calor.
Teresa la recordeu
de l'any passat,
d'aquesta temporada
però de l'any passat
que ens portava
aquella tria de lectures
que ens feien viatjar
o que ens feien olorar
fins i tot moltes coses.
aquelles estacions
de...
Sí, aquells trens.
De trens
i aquelles andanes
que vam visitar.
I abans que se n'envagi
de viatge
li vam dir
Teresa, tu què?
Sí.
Home, com a mínim
aquí sí està molt bé
i molt tranquil
i bé.
Doncs vinga, què ens portes?
Un conte del Pere Caldés
el que passa
que no el llegiré tot
perquè és molt llarg.
Fem un fragment.
Farem un fragment
i és d'una fada
una mica neurastènica.
es titula
Els nens voladors.
Camí de l'escola
la Roser va trobar
una vetlleta
que plorava de gana
i sense pensar-hi gens
va donar-li l'esmorzar.
Tot seguit
la vella es va convertir
en una fada jove
plena de cercles lluminosos.
Per la teva bona acció
digui la fada
pots demanar el do que vulguis
i te'l concediré.
La Roser no deia res
i això que s'havia quedat
amb la boca oberta.
Què et passa?
Li preguntava la fada.
No res.
Estic sorpresa
perquè em pensava
que tot això
eren històries.
No t'emboliquis
que ho salaràs
murmular l'aparició.
Au, demana
i vés-te'n
que faràs tard
a l'escola.
Vull una bossa enorme
plena de...
Roser!
En moments així
s'ha de ser espiritual.
Doncs que tingui
una vareta màgica
amb el poder de la seva.
La fada va ranyar-la
i li digué
que l'ambició
era una mala consellera.
La Roser ja estava nerviosa
i hagué de dominar
l'impuls de dir
que li fos tornar
a l'esmorzar
i en paus.
La fada es mirava
contínuament
un relotge amb brillants
que duia penjat
al capdavall
d'una fina cadena d'or.
Què té pressa?
Preguntar la nena.
Tu en tens, descarada.
Doncs...
Que tingui la facultat
d'alçar amb la mirada
qualsevol objecte o pes.
la fada
va fer un gest
de desaprovació
amb els llavis,
s'arronsar d'espatlles,
va tocar la nena
amb la vareta
i s'esfumar
tota picada.
La Roser
va sentir
com si la resseguís
un corrent elèctric
i en veure
que es tornava
a trobar sola
respirar profundament.
Bé,
la història continua
que ell arriba a casa
o explica als seus pares
i a casa
la mare era a la cuina
i l'àvia
arreglava la gàbia
del canari.
Van escoltar tots dos
una mica de mala gana.
I l'avi
en sentir parlar
de fades
digué
ja tornen a rondar
per aquí
aquestes insensates?
La mare comentava
que la Roser
sempre els sortia
amb siris trencats.
Tanta falta
que els feia
un milió i mig
de pessetes
i acudir-se-li
a aquella ximpleria
d'aixecar pesos
amb els ulls
com si s'hagués criat
en una família
de camàlics
afegir
mentre s'eixugava
les mans
amb el davantal.
Continua la discussió familiar
a veure
què han de fer
amb aquest do
i finalment
la Roser
expressa en veu alta
la primera cosa
que se li va ocórrer.
M'agradaria
fer volar nens
i el pare
que estava ben decidit
demostrar-se utilitari
va meditar
i digué
sí,
és un missatge directe
fàcil d'interpretar
una atracció
contractarem un espai
en un parc d'atraccions.
Com que realment
tenia iniciatives
va llogar l'espai
va fer construir
els vehicles de fusta
i amb l'ajut
d'un faller valencià
va donar-los
formes d'animals
ja se sap
un elefant
un signe
un cèrvol
un roquet
els nens hi pujaven
i la Roser
asseguda en un tron
de guix daurat
els feia volar
amb la mirada
una volta tres pessetes
dues voltes cinc pessetes
tenia molt de temps
per pensar
i meditant
i meditant
se li va córrer
una cosa
que podia ser
la solució
cada vegada
que veia passar
una senyora vella
l'aixecava uns quants
pams de terra
i la deixava
una estona en l'aire
les senyores
agitaven desesperadament
els braços
i ni tan sols
no podien cridar
perquè de tan esverades
se'ls frenia la veu
quan veia
que no passava res
la Roser les tornava
suaument a terra
i les ancianes fugien
era un pla
basat en la paciència
i els fets
van premiar la confiança
ja que un dijous
a la tarda
una de les senyores
velles
va transformar-se
en la fada
de abans
molt enotjada
assenyalar la Roser
amb la vareta
i dir
per la teva dolenteria
et prenc el poder
que t'havia donat
des d'ara
tornes a ser una nena
com les altres
gràcies a Déu
exclamar la Roser
baixar del tronc de guix
i va donar
uns quants cops
amistosos
a l'esquena
d'un noi contrariat
perquè l'elefant
ja no s'engegava
va passar per la taquilla
i veia el pare
assegut davant
a la caixa registradora
pare
em sap greu
haver-te de dir
que torno a ser
com abans
i que ja s'han acabat
els nens voladors
però estic contenta
perquè ja en tenia prou
uf
va respondre
jo també n'estava tip
va agafar la seva filla
de bracet
i se'n van anar
tots dos cap a casa
pensant com ho dirien
a la mare
la Roser
tenia un dubte
va aturar-se
i preguntar
oi que les fades
són neurostèniques
el pare
conciliador
respongué
hi ha de tot
potser van mal aconsellades
però procura
que no et sentin
recelós
va mirar de reull
una dama distingida
que en posat
de no tocar-hi
convertia en granota
un príncep
que passava per allí
i ja està
moltes gràcies Teresa
jo no sé
on te portaran
els camins
aquest any vinent
però també
mirarem
de tant en tant
estirar-te
perquè vinguis
a Cana Macana
en un altre lloc
no ho sé
ja vindrem
esperem coincidir
molt bé
una pregunta
tu un dia em vas dir
que el camí de Santiago
no sé si eren fades
però em vas dir
que hi havia àngels
sí, àngels n'hi ha molts
ho continues pensant?
sí
però no només
el camí de Santiago
sinó aquí
a fora
a tot arreu
àngels o fades?
àngels
ja hem vist que les fades
són neurostèniques
moltes gràcies Teresa
vinga
adéu
jo sóc el gran Jordièc
i ara provarem
de contactar
amb el Jordi
Jordi
hola
hola
on d'ets?
ah sí
que estic
passant saltet
a Tarragona
a mitja carretera
aturada
doncs provarem
de fer la connexió
escolta-me
ens has preparat
algun conte?
he preparat un conte
que ben bé
no és un conte
però tampoc
no és un poema
o potser
som les dues coses
a l'hora
doncs
el que sí que estic observant
és que hi ha unes
deficiències auditives
no sé si Lluís
podrà fer-n'hi
alguna cosa
suposo que sí
ara, ara
millor
ara has fet alguna cosa
sí
no massa bé
però vinga
nosaltres el que volem
és tenir-te aquí
encara que sigui
amb aquesta deficiència
quan vulgui Jordi
d'acord
preguntes
d'un treballador
que llegeix
qui va construir
a la ciutat
de set portes
els llibres
i en homes de reis
van arrossegar
els reis
els blocs de pedra
i Babilònia
tantes vegades destruïda
i la va reconstruir
tantes vegades
en quines cases
de la daurada Lima
vivien els constructors
on anaven
al vespre
allí on quedava llesta
la muralla xinesa
els paletes
la gran Roma
és plena d'arts de triomf
qui els va altar
sobre qui
va triomfar
el César
tenia la tan cantada
visant
i només palaus
per als que l'habitaven
fins i tot
a la legendària
atlàntida
la nit
en què el mar
la va engoli
aquells que sossegaven
cridaven
els seus esclaus
el jove Alexandre
va conquerir
l'Índia
ell tot sol
César
va colpir
els gals
no tenia
almenys
un cuiner
al seu costat
Felip d'Espanya
va plorar
quan es va perdre
la seva flota
no va plorar
ningú més
Frederic II
va vèncer
la guerra
dels 7 anys
qui més
la va vèncer
cada pàgina
una victòria
qui en va coure
el festí
cada 10 anys
un gran home
qui va pagar
les despeses
tantes històries
tantes preguntes
Berta Obrecht
Jordi
hola
no s'ha sentit massa bé
però
escolta
moltes gràcies
tanmateix
com que això
ho hem enregistrat
després ja mirarem
escoltem
amb més calma
no pateixis
i ara que tornes
cap aquí a Tarragona
ara tornem-ho aquí
però no sé
si arribarem
perquè teòricament
hi ha temps
primer per res
o sigui que
si faig camp
bé
i si no
pues
any que ve
molt bé
doncs venga
moltes gràcies
per estar una estona
aquí a Cana Macana
i ja ens veurem
els nous estudis
no?
suposo
sí home
sí
una abraçada
adeus
adeus
adeus
i ja sense que calgui
gairebé presentació
el Jordi i la Inma
ens porten
doncs
una història
a quatre mans
o a dos veus
el Canigó
el Canigó
és una magnòlia
immensa
que en un rebrot
del Pirineu
es bada
per abelles
tefades
que la volten
per papallons
els signes
i les àligues
en tota l'escensa
serralada piranenca
hi ha cims
de neus eternes
però és el Canigó
qui té fama
de muntanya encantada
temps enrere
era estança
privilegiada
de fades
i encantades
però de totes les fades
flor de neu
n'és la reina
i el seu poder
encisador
és irresistible
la llegenda
conta
com va apoderar-se
del cor
i el pensament
del cavaller gentil
fill de tallaferro
l'heroi noble
comte de Besalú
gentil
ha estat armat
cavaller
l'ermita de Sant Martí
a la falda
de la muntanya
del Canigó
juro
sobre la creu
de l'espàs
a defensar
el meu poble
contra els infidels
i sé sempre
nascut
per els just
i els dels valgut
Guifré
comte de Cerdanya
el seu oncle
envia gentil
al castell de Rià
i li encomana
una missió
vigila
l'avançada
de l'exèrcit
serraí
el país
és en guerra
aposta't
dalt
de la torre
més alta
del castell
igualta
i guaita
la vall
del tet
al seu davant
apareix
tota nevada
a la muntanya
del Canigó
gentil
s'envedaleix
contemplant
la blancor
de les congestes
a la claror
de la lluna
però no són
congestes
sinó
sinó els mantells
de les fades
d'ençà
en vora
els estanys
gentil
s'hi sent atret
com embruixat
li entra al cor
el desig d'aconseguir
un mantell de fada
com creu que té virtut
un mantell de fada
fa invencible
el cavaller
que el posseix
i el condueix
allà on vulgui
del món
fent-li de vela
si vol travessar el mar
o d'ala
per volar
portat pel vent
gentil
deixa la guàrdia
i s'encamina
cap al Canigó
amb el cor robat
però aquest és castell
on el caivà
no hi torna
sols un de cent
qui pugen
i de valla
allí descobreix
flor de neu
la seva imatge
serena i clara
com la lluna
els seus ulls
brillen com dos estels
i una cavallera
d'or pur
cau per les seves espatlles
flor de neu
s'assembla tant
a la pastora Griselda
la nina dels meus ulls
tanmateix jo
l'havia estimada
com a pastora
i ara la veig
com a reina
gentil
ingrat gentil
ja no em coneixes
jo
sóc la que tu vas veure
al prat
que duia la falda
vessant de maduixes
de mi va ser
que vas enamorar-te
quan vas contemplar-me
endormiscada
a l'ombra dels jesamins
era fada
i per tu
em vaig retallar
les ales
i em vaig treure
la corona de reina
i les meves mans
van deixar el ceptre
ara si vols
puja a la meva carrossa
i volarem junts pel cel
entre núvols
i somnis
senyora
deixeu-me lliure
dos cents arquers
m'esperen a la plana
i si no els meno
a la lluita
abans que no surti el sol
tots em diran
traïdor a la pàtria
però gentil
se sent pres
com un ocell
que tot volant
de sobte
es troba a les urpes
de l'àliga
flor de neu
pren la mà de gentil
i el fa entrar
a la cova de cirac
al vell mig
i a la font
de l'oblit
gentil
veu del seu doll
i tot seguit
perd la memòria
de qui és
i quin és el seu deure
com a cavaller
de la mà
de flor de neu
s'enfilen
per una escala
lleugera
fins que un raig de sol
els condueix
fins al cim
del canigó
gentil
tasta l'amor
de flor de neu
i esdevé
captiu
de l'encantada
seduït
per la seva bellesa
fins a l'instant
del nuviatge
restarà
sempre més
dins la taranyina
invisible
del seu encís
des d'ara
gentil
ets presoner
del canigó
que és l'olim
de les fades
mentre
rodeixen a gentil
tota mena d'esses
meravelloses
que ofereixen
als novis
preciosos regals
la goja
de Mirmanda
un mirall
la de Galamús
un collaret
de topazis
la fada
de Ribes
una corona d'or
la loja de Banyola
és un finíssim vel
de núvia
un ram de perles
la sirena de roses
un anell
amb un rubí magnífic
la fada
de Font Argent
una delicada
arpa d'or
la goja
de la noix
de sobte
se senten passos
que s'acosten pel camí
i les fades
s'esmunyen
als estanys
és en Guifré
que arriba derrotat
d'una sagnant batalla
contra els serraïns
per culpa teva
que has abandonat
la guària
del castell de Rià
hem perdut la batalla
no et mereixes altra cosa
que la mort
Guifré
s'indignen veure
l'envoltat de fades
i s'hi llança al damunt
la rebassa
i l'estimba
d'altabaix
de l'abisme
mentre Flor de Neu
és dins el seu palau
de cristall
quan de sobte
el cos sense vida
de gentil
cau rodolant
els seus peus
Flor de Neu
es desmaia damunt
la despulla de gentil
i de seguida
les fades
ronden els cossos
dels dos amants
finalment
enmig de plans
i suspirs
Flor de Neu
torna en si
entre totes
es tenen el cos
sense vida de gentil
en una gòndola
i tot remant
se l'endú en estany
enllà
cap a les ombres
Flor de Neu
des de la riba
clama venjança
i remou
l'aigua calma
de l'estanya
amb una branca
a l'instant
es desencadena
una tempesta horrorosa
de malèfics
llampecs i trons
el comte Guifré
encara al cim
del Canigó
endevina la plana
rossellonesa
que Bernat Tallaferro
germà seu
i pare de gentil
fa retrocedir
els moros
llavors
s'adona
del seu
crim esgarrifós
i no desitja
altra cosa
que morir en la batalla
baixa a currir
els avall
fent sonar
el corn de guerra
arriba a temps
de fer costat
a Tallaferro
i de vèncer
finalment
la velot
ser reí
Tallaferro
s'estranya
de no veure
el seu fill
gentil
ha fugit
del cim
del Canigó
desertant
la guàrdia
de Riar
l'escuder de gentil
torna a bosc avall
de Sant Martí
duent a les seves espatlles
el cos sense vida
del seu amo
arrabassat
de les mans
de les fades
ho confesso
he estat jo
aquí portat
per la follia
l'he mort
Tallaferro
desenveina l'espasa
i escomet
el seu germà
per venjar
la mort del seu fill
però just
en aquell moment
s'interposa
entre ells
l'abat d'oliva
Guifré
cau penedit
als seus peus
tot rebent
el perdó
de Déu
els cavallers
en comitiva
porten el cos
mort de gentil
fins l'ermita
on va ser armat
cavaller
en aquest indret
fundarem un monestir
Sant Martí
del Canigó
i Guifré
viurà en penitència
el temps
que li restarà
de vida
plantarem
una creu
dalt
del cim
del Canigó
aquesta
és la voluntat
de Déu
en plantar
en plantar la creu
es desfà
el sortilegi
les goges
perden
totes les seves
arts d'encanteri
el seu palau
de glaç
es fonen
de gotalls
i les aigües
regalimen
com llàgrimes
torrent avall
flor de neu
i la seva cort
han de dir adeu
per sempre més
aquelles muntanyes
regalades
que sempre
havien estat
el seu reiaume
deixem aquesta cima
sobirana
i en alguna illa
de la mar llunyana
d'allà on
degueren segles
ha sortit
tot recordant
la terra catalana
anem-se'n a morir
el seu comiat
és ple
d'una infinita
recança
en el seu vol
agiren per veure
el Canigó
per darrera vegada
per veure'l
i plorar
des de llavors
si gosen
acostar-se
a la muntanya
preses d'enyorament
seran
tillades
de bruixes
t'esperaré
el domingo
Jordi Inma
gràcies
nosaltres no hem fet
altra cosa
que llegir
el Canigó
d'en Verdaguer
i treure'n
però hi ha hagut
un treball
aquí
impressionant
hauríeu de veure
la cara
del Jordi
és que faig
el que he vist abans
és que fes
l'araquiri
l'araquiri
sí
l'araquiri
l'araquiri
em sembla que
fes anar
a una espasa
no
és que té molta imaginació
aquest senyor
sí
sí
tant mateix
moltes gràcies
per la vostra participació
ha estat
fenomenal
com sempre
una abraçada
i recordar
Verdaguer
que és
el seu
el seu
el seu
el seu
el seu
el seu
el seu
esperem que duri
també l'any que ve
que no s'acabin
això
ja ho veurem
ja ho veurem
aquestes coses
van així
però espero l'any que ve
la temporada que ve
amb més assiduïtat
molt bé
com se n'en van els cavalls
i continuarem
i avui acabarem
amb un vell amic
amb Beta
radioactiu ell
endavant Beta
que és de verda
sí
dímelo
cuánto yo
significo
para ti
no me hagas
sofrir
más
sí
dímelo
cuánto yo
significo
para ti
no me hagas
sofrir
más
no sé si m'he après la lliçó
però sembla ser que
Beta
alternatiu ell
com sempre
ens aporta un conte de fades
alternatiu dius?
sí
una mica alternatiu
bona nit
abans de tot
bona nit
Beta
deixa'm per dir alguna cosa
al final
abans que acabem
i és que encara tinc aquest llibre
24, 47, 67
si ens truques
ens dius
hola molt bona nit
tens aquest exemplar
de llegendes de la natura
perquè te l'emportis
perquè el venguis a buscar aquí
última oportunitat
perquè ara ja entrarem
amb Beta
i les seves històries
alternatives
sí
la gent que em coneix
sap doncs que
una mica alternatiu
la meva trajectòria
és una mica
això
fora de lloc
i avui
porto un conte de fades
una mica alternatiu
per cert Beta
la darrera vegada
que us vaig escoltar
el programa
aquest diumenge passat
diguem-li
l'ha enregistrat
em va semblar
que el vau encetar
amb algun conte
o que havies tornat
a recuperar
aquells contes
que tenies
de fer a temps
sí
vam
utilitzar uns contes
dels anys 80
recordem
1206
això
recordem
1206
que per cert
aviat passarà la història
perquè
passarem
96.7
bé
doncs
doncs
venga
la vostra
sí
mira
em porto
un relat
i l'anirem
amb una mica
de música
d'aquesta
avantguardista
bé
això d'avantguardista
és un dir
perquè té 20 anys
però la pel·lícula
quan es va fent
el seu moment
portava
molts d'anys
d'avançada
i ara
l'any 2002
segueix sent
força avançada
encara és
Ray Runner
del Evangelis
i escoltarem
de fons
la cançó
de Raquel
és una
tornada
que va molt bé
per escoltar
un conte de fades
alternatiu
la cançó
les Singing
L'home alt, ferm, gentil,
va néixer feia 45 anys al mateix carrer que la dona és belta, vella, amable.
La va precedir dos anys.
Van ser companys de jocs, companys entremeliats,
companys de discoteca, de biblioteca i de cinemateca,
companys promesos i de fans,
i esposos amb els anys i bons companys del difícil benestar.
I contribuir la casa i el jardí, i un treball pleient,
i un parell de fills, i un gos, i un gat,
i molts amics, i unes tres amb visions,
i sopars, i caps de setmana a la muntanya,
i a la platja de l'estiu, i el viatge a París,
i més tard, amb els diners molt més lluny,
i sempre ben a prop, sempre junts, molt junts,
l'home gentil, la dona vella, i a llarg camí.
45 anys han passat a poc a poc per a l'home alt, ferm, gentil,
uns pocs menys que no han cobert a cendre
el foc subtil de la dona esbelta, vella, amable.
Amb dos còmplices de l'amor,
confidents de negres nits, de nits resplendents,
sòlids com un roc plantat enmig de la felicitat,
i han jugat a tots els jocs sense engany,
sense enganyar el present ni el passat,
amb el somris i la mouferta,
i l'ull graciós i la mirada tendre.
Vostè m'explica un conte de fades, diu el nou veí.
No, no, fa l'home alt, ferm, gentil.
És un conte de fades, repeteix tossut el nou veí.
La dona s'apropa i somriu, esbelta, vella, amable.
L'home l'assenyala amb la mà, i com un secret confessa.
Ella és ella, i ell sóc jo.
Doncs, amics, amigues, això ha estat tot.
Hem anat de pressa i corrent.
Gairebé n'ha hagut temps entre conte i conte
per fer cap mena de comentari,
però Déu-n'hi-do a les persones que han passat aquí
als Estudis de Tarragona Ràdio, aquí a Cana Macana,
per celebrar aquest especial, aquest fi de temporada.
Ja sabeu, a partir d'ara, i fins que no passin
les festes de Santa Tegla, Cana Macana reposarà,
anirà a viatjar, anirà a preguntar, anirà a mirar coses,
buscarà gent, es barallarà, o farà més amics i amigues, no ho sé.
El que sí que et puc assegurar és que, si Déu vol,
i la directiva ho permet, a partir de l'octubre d'aquest any,
al mig de la tardor, ens podràs trobar al 96.7 FM,
F.A.M., ens podràs venir a visitar, fins i tot,
a participar en directe a la Via Roma,
no sé exactament quin pis, però més...
Sí, Beta, tu ho saps?
I tant, tots els que vulguis.
Avinguda Roma, número 5, B.
Bé? Sí.
Primer pis.
Ah, és un primer pis.
Ah, no caldrà pujar gaire a les escales.
No.
Tu has vist els estudis?
Home, no està bé de dir-ho, però sí.
I què?
Què?
I per què no està bé dir-ho?
Perquè no tindré que haver-los vist.
Anda.
No.
Fins que no estiguin inaugurats, no es poden dir.
Ets un transgressor de mena, tu.
Sí, sí.
Són molt alternatiu.
Molt alternatiu.
No, no.
Bé.
Nosaltres no ho som tant.
Nosaltres no ho som tant.
Som més clàssics, potser, però a te'n mateix et diem
que seràs una altra vegada benvingut, benvinguda
a la nova temporada,
que ja serà la cinquena aquí a Tarragona Ràdio.
Doncs amb tots vosaltres ha estat tota aquesta gent
que d'una manera o d'una altra ha tingut alguna relació
a veure amb Cana Macana els controls.
El Lluís, us puc dir que el Joanma,
el nostre antic control,
s'ha vingut aquí a treure el nas,
ell i la família,
i que ha estat un plaer tornar-lo a veure per aquí.
Que la Núria,
no, no és el va de tarda,
però que la Núria està trafegada per aquí.
Núria, vine a saludar-nos, dona.
Segur que els que ens escolteu...
Núria.
Jo deia...
No sóc jo, eh?
Tu no ets la Núria.
Sí, però no sóc el Gall, aquest cas.
Ah, i tant, i tant.
Ens havies espantat, però el dius soc jo.
Jo m'ha moria d'enveja,
jo volia explicar un conte.
Tens un conte?
Però l'hagués hagut de portar.
A mi m'agraden els contes de l'Osset Winniepour.
Doncs l'any que et convidarem, eh?
Fet.
Sí?
Sí.
A veure si vens.
Gràcies.
Doncs la Núria, que és d'aquí a la casa,
també està fent capses i recapses
per portar els nous estudis.
També he estat aquí amb nosaltres una estona
i tots els que han participat
us volen donar una molt forta abraçada
i us desitgem que passeu un molt bon estiu.
Moltes gràcies per estar amb nosaltres,
que anem a que aneixeu força bé, fins sempre.
I amb tots vosaltres,
qui us ha parlat
o qui més o menys ha portat això
en aquest bon port,
doncs l'agost.
Tchau.
Molt bona nit.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.