Fins demà!
Com en qualsevol fet humà, la sardana també experimenta moments de major i de menor activitat.
Hi ha períodes esplendorosos i altres menys lluïts que es van alternant al llarg del temps.
Aquells a qui no els agrada parlar de crisi referint-se als temps de recessió,
més aviat prefereixen comparar-los a les inevitables malalties dels humans.
Tothom en té, més o menys greus, i allò que cal és ser conscient de la importància de la dolència,
posar-se en mans d'especialistes i fer cas d'allò que ens aconsellen.
També hi ha qui creu que, en tot cas, no cura cap mal una actitud de queixa,
de batiment i de renúncia massa freqüent en alguns individus,
tot i que potser només tenen un refredat comú.
Altres, en canvi, tot i patir quadres més seriosos,
es beneficien d'un esperit positiu, marcat per les ganes de viure,
una disposició anímica que no cura, però segur que ajuda.
En el món sardanista, massa vegades, ha predominat la primera manera de veure-ho,
tot i que sempre tenim, per sort, exemples de la segona.
Avui us en plantegem un parell, però una especialment remarcable.
Molts no hi estarà d'acord, en part o totalment,
però crec que hem de reconèixer-li la valentia de plantejar públicament
una qüestió que molts coneixen i massa plantegen en clau de queixa i la ment,
sense aportar idees ni assumint la part de culpa que li pertoca.
Bon dia, què tal? Com esteu?
Salutacions des del programa Sardanista de Tarragona Ràdio, un, dos i seguit.
Com cada dissabte us portem una hora plena de música de coble
i informació sobre les activitats i fets sardanistes.
Us parlem l'Àngel i la Tessa i el control tècnic la Núria
i tot seguit, amb el sumari, us fareu una petita idea dels temes que avui tractarem.
I el primer bloc del programa, després de la primera peça musical,
això sí, això no ens ho treu ningú,
el primer bloc no serà el tema,
tot i que també podria cabre-hi dins d'aquesta apartat habitual del programa,
sinó que la nomenarem opinió
i reflectirem completa una opinió en forma d'article,
però un article per internet
que ha circulat mitjançant el web de la Unió de Colles Sardanistes
aquests últims dies.
Es tracta d'un conegut sardanista,
un conegut membre de Colles Sardanistes, el David Serra,
on planteja la seva manera de veure l'actual situació
de les colles de competició.
Després, a l'agenda, una agenda especialment important avui,
parlarem de moltes coses, entre altres,
dels aplecs de Tortosa i el Marroig,
a Tortosa demà i Marroig, el proper dia 11 de setembre,
Diada Nacional de Catalunya,
un dia també especialment important
pel que fa a ballades a sardanes,
fins i tot la vigília.
Motiu, un cop més, doncs, la Diada Nacional de Catalunya.
Parlarem dels resultats de concursos de Colles Sardanistes,
després de les vacances d'estiu,
es torna a reprendre el Campionat de Catalunya
en tot el seu esplendor.
Parlarem d'una iniciativa interessant, també,
de la Cobla Contemporània,
que ha publicat un disc recentment,
i ara en prepara una altra.
Veureu perquè és original.
Després, a l'apartat de notícies.
Parlarem de les jornades internacionals folclòriques,
anant molt més enllà de l'àmbit estricte de les sardanes,
el món dels esbars i de les danses d'arreu del món.
Tarragona, un cop més,
tornarà a acollir la col·lenda d'aquestes jornades
que se celebren arreu del país.
I un altre disc,
si us parlàvem abans d'un que s'ha de presentar molt més endavant,
un altre que també encara falta molt per presentar-lo,
però nosaltres, ja molt abans d'un mes de la presentació oficial,
ja el podrem escoltar aquí avui,
en primícia absoluta,
a les Estudis de Tarragona Ràdio.
No és un disc de sardanes, per cert.
Doncs això i molt més.
Fins a arribar a la una de la tarda,
a l'un, dos i seguits.
I com és habitual,
fem un parèntesi inicial i comencem amb música.
Avui començarem el programa
amb un dels grans èxits sardanistes dels últims anys.
És una sardana de qualitat,
amb unes característiques que la fan balladora,
però també molt apta per als concerts i pels concursos de colla.
És la Plaque de Tardor, de Conrad Saló,
sardana de l'any del 1980,
ocasió en la que també va obtenir l'anomenat Premi de la Crítica.
Des d'aquell moment s'ha interpretat i ballat infinitat de vegades,
i li coneixem un mínim de set en registraments diferents.
L'últim el va efectuar la cobla de Conrad Saló,
la principal de l'Ebisbal,
en un disc monogràfic amb sardanes
a qui va ser el seu director més carismàtic.
Escoltem la Plaque de Tardor, de Conrad Saló,
amb la principal de l'Ebisbal.
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
L'Ebisbal.com
Introduïm una que, com deia abans,
hem començat el programa, l'hem extret d'internet.
Avui volem dedicar la primera part del programa a la reflexió.
No és cap secret que un àmbit sardanista tradicionalment vital,
com és el de les colles de competició,
pateix problemes seriosos.
Deixant de banda les polèmiques fora de to
que darrerament hem pogut veure en alguns webs d'internet,
trobem a faltar una mica més de debat seriosos.
situació de la situació de les colles en general.
És per això que ens ha sorprès agradablement una iniciativa individual en aquest sentit
apreguda al web de la Unió de Colles Satanistes
i signada per un danseire carismàtic de la colla Bell de Roure de Calella,
el David Serra.
Segur que tots els que heu ballat en colla els últims anys el coneixeu.
Tot i el seu pessimisme, el pessimisme que trobareu en aquest text,
va més enllà de la queixa i l'element estèril
i ofereix propostes que cadascú podrà compartir o no,
però que té la virtut d'encetar aquell debat que dèiem i que es va plaçant massa.
És una reflexió sincera i contundent
que no ens podem resistir a reproduir aquí, a l'un dosi seguit.
El títol és Carta oberta a les colles sardanistes
i es subdivideix en diferents apartats.
El primer és El sardanisme en estat de coma, i diu així.
Aquesta desaparició lenta del sardanisme de colla
és un dels fets culturals més ridículs
en la història de l'associacionisme d'aquest país.
En pocs anys no solament han plegat nombroses colles,
algunes de prestigi i tot,
sinó que, i aquest és el fet greu de debò,
ningú n'ha fet cas.
Cap, diguem-ne, dirigent ha reaccionat,
ni els capdancers dels grups sardanistes més rellevants,
ni els successius equips de govern de la Ux,
ni tampoc els semipolítics que han fet el burinot
durant un cert temps per la Federació Sardanista.
Encara menys els caps visibles a les cobles
ni de les agrupacions mortuòries de plecs.
Ells es creuen ser una altra història.
Per això avui només hi ha una opció digna
per a les colles, tallar l'agonia
amb una mort sobtada del pacient, l'eutanàsia.
Pleguem tots de cop, posem-nos almenys d'acord
per una vegada a la vida
i acabem aquest espectacle macabre
amb un brí d'orgull, de saber estar,
a l'estil David Naivon o Jeremy Irons,
en alguns papers.
Prou de concursos obligatoris per a colles punteres,
o no, en camps de futbol,
sense públic i en hores de màxima audiència televisiva.
Prou de xarlotades amb punts lliures
que repugnen la tècnica bàsica
de qualsevol primera classe de dansa.
Prou d'arrossegar-nos sobre la rutina d'ajuntaments
que programen sense il·lusió
actes sardanistes només perquè surten bé de preu.
En efecte, dir junts aquest, prou.
Seria un acte de valentia impropi
de la covardia història recent de les colles,
però almenys seria vist, des de fora,
com un final feliç genuí.
Ara bé, sé que ni en aquest acord final
som capaços de coincidir tantes maneres diferents
com hi ha d'entendre el sardanisme de colla.
Per tant, ja que no arribarem a aquesta opció que he proposat,
em convido a una segona alternativa privada de reserva,
dir-vos sense embuts el que penso
sobre com sortir de la situació actual.
L'apartat 2 de l'escrit de David Serra
es titula
El que hauria de fer un autèntic president de la UCS,
l'actitud.
Diu així, fa 30 anys hi havia també maneres molt diverses
d'entendre el sardanisme de colla,
Josep Maria Bernat, Joaquim Tristany,
però qualsevol de les alternatives era igual de possible
perquè l'encapçalava algú capaç d'actuar
amb poder de convicció, de lideratge.
Tothom es pot equivocar.
En canvi, el que no es pot permetre a un dirigent,
un president,
és deixar passar el temps sense prendre decisions clares
que faci increïble com a líder.
Des de fa uns anys,
aquest és el principal inconvenient del sardanisme de colla.
No hi ha ningú que sigui capaç d'il·lusionar els capdancers
i els d'enseires
cap a unes actuacions públiques amb valor real
com a cultura autòctona.
Sovint, els dirigents de la UCS han marejat la perdiu
fent canvis superficials,
jurats, mitjanes, carnets, assegurants, internet,
i no prestar atenció a l'activitat bàsica de les colles,
fer venir ganes de ser mirats per algú.
I arribem al tercer i últim apartat de l'escrit de David Serra
que avui us reproduïm.
El títol?
El que hauria de fer un autèntic president de la UCS,
el programa.
El campionat s'ha de refundar.
Com si no existís el que hi ha,
haureu d'uns altres temps d'expansió
i que és evident que no funciona,
o sigui, que no alimenta de ganes de ballar
els d'enseires de les colles actuals.
La participació en concursos hauria de ser, doncs,
l'aliment d'autoestima individual
de l'activitat dels d'enseires,
motivació suficient,
amb independència del resultat d'una classificació final.
Vull dir que és el fet de participar
en un acte culturalment vàlid,
un concurs amb expectació,
molt de públic, ben organitzat,
en un entorn atractiu
i en una població que permeti a les colles
seguir-hi la festa després o abans de ballar.
Allò que dona sentit
a la pertanyència d'una entitat,
a una colla sardanista en aquest cas.
Això significa que la funció primera
d'un president de la UCS
i de tots els capdancers
és cuidar la vinculació entre els concursos
que funcionen bé
i l'assistència de les colles a aquests concursos.
Parlo d'actes que no necessiten ser justificats
i encara menys impossibilitats
per cap campionat, sinó el contrari.
Són reunions de colles
que cal integrar precisament en el campionat,
vivificant-lo, dignificant-lo sense esforç.
Ballar un concurs,
perquè un d'en Saire
s'hi vulgui preparar i desplaçar-s'hi,
li ha de ser còmoda,
fàcil d'integrar en els seus horaris
de persona jove,
dins d'un temps lliure,
cada cop més ple d'oferetes diversificades.
I ballar només li serà còmoda i fàcil
si un públic nombrós
i l'organització del concurs
hi aporten la garantia
que aquell acte té sentit per si mateix,
a part de la suma d'unes parcials
o a part de la subvenció
en què alguns volen justificar
concursos obligatoris injustificables.
No sé si cal afegir-hi que a més,
la situació actual de la cultura autòctona
ajuda al fet que no hi hagi
gaires concursos que funcionin,
però per això mateix cal formular des de zero
un nou calendari per assegurar
com a punt de partida d'un nou campionat
el manteniment d'aquests pocs concursos
que encara tenen gràcia
als ulls d'un observador imparcial,
potser el perfil dels de Granollers,
del Pla de la Catedral de Barcelona,
de Banyoles o d'Arenys de Munt
per esmentar exemples sempre discutibles,
ho entenc,
però menys que el de Castellvell i el Vilà.
Segur que podríem construir un calendari nou,
prou interessant,
basat no pas en les subvencions a les colles,
sinó en alguns valors modestos,
com el gust de ballar,
que no tenen preu.
La idea de campionat,
el tipus concret,
hauria d'aparèixer després d'aquest llistat
de concursos,
i en tot cas hauria d'estar basat
perquè funcionés en la llibertat de les colles,
que és com dir la llibertat dels ensaires,
d'anar a un o a l'altre.
Vist que hi ha poques colles,
la idea de campionat,
des del meu punt de vista,
s'hauria d'allunyar de la idea de lliga regular.
No sé si cal dir
que hi ha mil mesures més a considerar,
conclou així l'escriptor David Serra,
perquè el que demano a l'equip directiu
que hi hagi a l'UCS
no és adoptar una proposta i prou,
sinó precisament
que tingui prou empenta i imaginació
com per enfocar la qüestió des de dalt,
i des de prop al mateix temps,
com un conjunt de problemes
davant dels quals cal considerar immediatament
un conjunt de propostes de solució.
I la reflexió,
llarga però interessant,
acaba d'una manera poc optimista.
No us vull entrar tan i més
perquè no confio prou
que aquesta escrita arregli res.
Són massa anys d'aconsellar canvis
i tinc l'estranya sensació
que cada aportació que he fet
ha provocat, si de cas,
l'efecte contrari.
Però vaja,
més enllà d'això,
tinc sobretot la sospita
que ja no hi som a temps.
Atentament,
David Serra,
d'Ensaida de Colla.
I és una manera,
un punt de vista,
vaja,
i segur que n'hi pot haver molts més,
i potser el que faria falta,
a hores d'ara,
entre altres coses,
que algú lligués,
d'alguna manera,
aquestes diferents maneres
de veure les coses.
De moment n'ha sortit aquesta espontàniament,
i potser més valdria
que en sortissin més d'aquestes
i no tantes,
com deia abans,
que apareixen a vegades
als llibres de visites
de la Unió de Colles Sardanistes,
per exemple,
del web de la Unió de Colles Sardanistes.
Doncs tornem a la música.
La Cobla Reus Jova,
en el seu fins ara únic disc de sardanes,
ens ha permès redescobrir
l'obra del que possiblement
sigui el músic reusenc més rellevant.
Antoni Planàs.
Biolonsalista destacat,
també fou un compositor sensible,
amb una obra que abraça diversos gèneres,
i entre ells la sardana.
Unes composicions aquestes
que van obtenir nombrosos premis,
però que ja feia anys
que no s'interpretaven gaire
malgrat la seva qualitat.
La Cobla Reus Jova
ens ofereix un exemple
d'aquestes sardanes d'Antoni Planàs.
És la que porta per nom Sant Jordi,
que l'any 1928
va ser premiada
pel foment de la sardana.
de la sardana.
de la sardana.
de la sardana.
de la sardana.
de la sardana.
de la sardana.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Novena!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
...
...
...
Fins demà!
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...

...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...

...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...






...
...
...
...
...
...
...
...
una dada important si tenim en compte que es va publicar el passat mes de juliol.
Això els ha engrescat a promoure el volum 2,
encara que la seva gestació serà diferent i fins i tot innovadora
perquè anuncien la primera convocatòria per a compositors de sardanes.
Efectivament, la COBLA contemporània convoca tots els compositors
a presentar les seves sardanes per la propera gravació d'aquest disc compacte.
El termini de presentació d'obres finalitza el 31 de desembre d'enguany,
tot i que els responsables de la COBLA han assegurat
que si abans completen un nombre d'obres que ells consideren suficient,
donaran per tancada la convocatòria.
Es poden adreçar totes les particeles i papers de direcció
a COBLA contemporània, Carrer Bèl·lia, número 7, 3er-segona, 08027 de Barcelona,
telèfon 93-349-4625.
També podeu contactar amb l'adreça electrònica contemporani arroba garonuna.com.
Recordem que el primer volum, editat a començaments de juliol,
inclou 12 sardanes dels segons autors,
Des del jous passat fins al proper diumenge, dia 15 de setembre,
es desenvolupa la trentena edició de les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya,
un festival de festivals de folklòri d'arreu del món
que promou i organitza l'entitat Adi Folk
i en el que enguany hi participen grups de dansa tradicional de Bulgària,
Boriàtia, la República Democràtica del Congo, Corea, Filipines i Mèxic, a més de Catalunya.
Les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya
se celebren successivament en diferents poblacions arreu de Catalunya,
des de la inauguració a Calella el dia 5 de setembre a la nit,
fins a la Cluenda, que tindrà lloc a la plaça de la Font de Tarragona,
el diumenge 15 de setembre a la tarda, en un espectacle de música i dansa
emmarcat en les festes de Santa Tecla.
Concretament, els grups participants en aquesta trentena edició
de les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya són
el grup folklòric acadèmic de Bulgària,
el ballet folklòric Batma Sesec de Boriàtia,
el grup folklòric internacional LAC del Congo,
la companyia de dansa Jung Ye Man de Corea,
la companyia de dansa filipina Karangahan
i el ballet folklòric Ciudad de Guadalajara de Mèxic.
Els participants per Catalunya són
l'esbar d'ensaire del Centre Moral d'Arenys de Munt
i els dos esbar d'ensaires de la ciutat de Tarragona,
el Sant de Tecla i l'esbar d'ensaire de Tarragona.
Les jornades se celebren a moltes poblacions d'arrere del país.
A hores d'ara encara han de tenir lloc
les següents a les comarques meridionals,
els següents festivals.
Avui a Vallveig del Penedès, demà a Montblanc i Llorenç del Penedès,
el dia 11 de setembre al Vendrell i al Forge,
el dia 13 a Calafell,
i, com dèiem, el dia 15 a la Gala de Cluenda,
a la plaça de la Font de Tarragona.
Parlem ara de concursos,
ara que ja s'ha reprès el ritme del Campionat de Catalunya
després de les vacances.
Diumenge passat a la tarda ho feien les colles
del Bàsic d'Honor Juvenil,
que encetaven la primera fase del campionat.
I aquí hem de remarcar els dos primers llocs
aconseguits per la colla tarragonina
Nova Tarragona Dansa,
especialment meritori,
si tenim en compte que la seva
és una formació completament renovada
respecte a la temporada passada.
Campiona de Catalunya per segon cop,
però que en guany ha hagut de passar en bloc
a la categoria gran,
a causa de l'edat,
de la majoria dels seus components.
Concretament,
les classificacions van ser aquestes.
La primera, Sardana.
Primer lloc, efectivament,
per la nova Tarragona Dansa,
amb 3 punts,
seguida per Jovenalla de la Passió,
amb 7 punts,
Dolce Garrotxa, amb 8,
Montseny, amb 12,
el Bagarrotxina, amb 15,5,
i el Quai Calidae, amb 17,5.
A la segona, Sardana.
Primer lloc,
per la nova Tarragona Dansa,
amb 3 punts,
seguida per Jovenalla de la Passió,
amb 6,
Dolce Garrotxa, amb 9,
Montseny, amb 12,
l'Aquai Calidae, amb 16,
i el Bagarrotxina, amb 17.
Ara,
els reptes més immediats
que tenen les colles tarragonines
són el d'aquesta nit a Súria,
la Tarragona Dansa,
en l'honor A,
demà al migdia,
a la Llagosta,
dins l'honor B,
la colla d'Antiscla de Constantí,
i també demà a la tarda,
a la Gleba,
els veterans de toc de dansa
a Tarragona,
en un concurs del grup A
del Bàsic d'Honor de Veterans.
I acabem amb una nota
prou interessant i positiva.
L'Acadèmia Privada
a l'Estudio de Música
de Tarragona
ha obert el període de matrícula
del curs 2002-2003
per als diferents nivells
d'ensenyament musical
i per a un ampli llistat d'instruments.
Recordem que entre aquests,
aquests instruments,
n'hi ha de propis de la cobla,
com el flaviol,
el fiscorn o la trompeta.
L'Estudio de Música
és el passatge Cobos número 3.
Resta obert al públic
de 10 del matí a 1 del migdia
i de 5 de la tarda a 8 del vespre.
L'esmentada de matrícula
es pot formalitzar
fins al proper dia 13 de setembre.
I hem esmentat el flaviol,
un instrument que protagonitza
una formació tarragonina
que va néixer
amb una motivació molt concreta
acompanyar un dels grups
que acompanyaven el seguici
del Carnaval de Tarragona.
Va sortir fa uns anys
amb una quantitat ingent
de flaviols
portats d'arreu de Catalunya
i després s'ha anat evolucionant.
S'ha estabilitzat
amb un nombre més reduït,
aquest instrument,
però que així en conjunt
aporta una sonoritat
molt ferma
i amb un acompanyament rítmic
amb trompetes, trombons,
tuba i bateria.
Ells són els francolins,
adoptant el nom d'aquest ocell
ja desaparegut,
característic d'aquestes terres.
El seu capdavanter, diguem-ho així,
és el Joan Moliner.
Segur que els més sardanistes
el coneixereu per ser el flaviol
de la principal de Tarragona,
però un home que treballa
en molts altres aspectes
de la cultura pobola
i tradicional del país.
I, en aquest cas,
davant d'aquesta formació,
que interpreta moltes músiques tradicionals,
convenientment adaptades
pel mateix Joan Moliner,
acaben de publicar un disc.
Un disc que no es presentarà
fins a un dels últims dissabtes
del mes d'octubre,
perquè nosaltres tenim l'oportunitat
d'oferir-vos ja,
així en autèntica primícia,
aquí al nostre programa.
El disc s'anomena
Banda de Flaviols, els francolins,
i el títol Flaviol pels descosits.
I entre totes les peces que inclou,
molt divertides,
no hem pogut evitar triar-ne una,
ara que ve Santa Tecla
i amb una de les músiques
que més sonaran
al llarg d'aquests dies de festa,
l'emparita roca
en versió als francolins.
Banda de Flaviols
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
anem!
Anem!
demà!
!
demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I ràpidament, només deixar constància
que uns companys de la informació sardanista
Ràdio Molins de Rei, una altra emisora municipal,
ja fa 10 anys que dediquen l'11 de setembre
a la Sardana, però atenció,
un programa especial de 24 hores sardanistes.
Poca broma, ja fa 10 anys que ho fan
i en guany segueixen amb aquesta tònica.
Ànims i endavant.
I un nou capítol del serial de les cadires i els músics.
La setmana passada, excepcionalment,
el nostre programa era enregistrat
i no ens vam poder fer ressò
que hi havia hagut un altre capítol.
A la ballada de divendres a la plaça de la Font
havien desaparegut les cadires.
Segons sembla, havien estat sostretes per algú
que ara té una bona colla de cadires noves,
pràcticament gairebé per estrenar això,
davant dels morros de l'Ajuntament,
la casa de la ciutat.
Ja que l'antanimat està d'esquena a la façana,
i les cadires es poden treure des d'allí.
L'únic que ha fet durant aquesta setmana
a la brigada municipal és posar-hi,
tancar-ho amb un fil ferro.
Les cadires?
Doncs les cadires la coordinadora salenista
la se va haver d'adquirir de nou
i, mira, hi van estrenar cadires altra vegada
i la decisió que han adoptat, penosa per ells,
perquè no deixa de ser molès,
però, en definitiva, potser la més pràctica és posar i retirar les cadires.
Doncs mira, fent les funcions de la brigada municipal,
amb la qual cosa es justifica un cop més aquesta reducció dràstica
d'efectius que aquest departament de l'Ajuntament està experimentant
contínuament.
Bé, acabem aquí.
Teníem moltes més coses, com acostumava a dir,
però ho deixarem pel proper programa.
Tornem a escoltar una peça, ja per dir-vos adeu,
dels Francolins,
una divertida peça que es diu
El Aerolito.
Doncs acabem així, amb aquesta marxeta dels Francolins,
banda de Flaviols i altres instruments d'aquí de la ciutat,
en primícia absoluta,
presentant-vos aquests propers disc que es presentarà el mes vinent.
Ens acomiadem fins dissabte vinent a les 12 del migdia en directe
i recordeu que els diumenges el programa és endiferit a les 11 del dematí
en la mateixa sintonia de Tarragona Ràdio.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!