Els elements aquests dintre de l'espai urbà,
en un principi es fan per això, per un homenatge a unes persones.
El que passa és que al cap del temps, molt sovint,
aquest homenatge, aquesta idea, es perd
i allò resta només com un objecte decoratiu,
que per a uns pot ser de l'agrat i per als altres no.
Parlem una miqueta de l'origen d'aquest treball,
que finalment dona forma al llibre.
Ha estat un treball de formiga, i mai millor dit,
d'anar escurcollant racó a racó de la ciutat de Tarragona,
a més en un tema que, segons em comentava abans l'Helena,
no hi ha gaire bibliografia, ni hi ha gaire material escrit.
No, tan sols s'ha escrit sobre el mausolau de Jaume I,
que ha donat peu, sobre el monument als herois, del Julio Antonio,
i també sobre el Roger de Llúria.
Però fora d'això, petits articles de premsa,
no hi ha pràcticament res escrit.
Per això, quan tots quatre ens vam aplegar fa deu anys,
la idea en aquell moment era precisament de treballar
sobre un aspecte de la història local que ningú l'havia treballat.
No perquè fos molt important els monuments o les escultures
que teníem a Tarragona, sinó perquè d'una forma o altra
eren uns elements testimonials de la nostra història.
Fins i tot en podríem dir que aquells monuments que no hi són,
perquè no hi són, també per causa de la nostra història,
o d'una història que hem tingut supeditada
a unes circumstàncies polítiques molt determinades.
Aleshores, no estem fent la gran lluança de les peces que tenim,
sinó la petita història ciutadana que s'aplega al voltant d'aquestes peces.
Són peces que sempre corresponen a una circumstància i a un moment històric.
Sí. En definitiva, estem fent una mica una petita història de Tarragona
des d'aquest aspecte parcial dels monuments.
Deixem de banda el tema de patrimoni romà i tot això,
perquè si deixem de banda tot això, després de tenir el treball acabat,
podem dir que Tarragona és una ciutat rica o pobra en monuments?
Modesta o, més aviat, generosa?
Home, jo penso que rica, rica potser no,
però com que s'adona molta importància al patrimoni romà,
moltes vegades no coneixem el patrimoni d'altres èpoques.
Aleshores, és prou ric el patrimoni,
el que passa que no està tan reconegut,
perquè de ser-hi és, el que passa que potser coneixem més
els monuments d'època romana que no pas els edificis del segle XIX i del segle XX,
que són prou importants.
Aleshores, nosaltres en el llibre el que hem intentat
és donar a conèixer aquest patrimoni,
que és un patrimoni contemporani,
que és, a veure, les primeres cultures de finals del segle XIX.
Aleshores, té cent i pico d'anys d'història,
però que forma part de la ciutat i de la vida de la gent.
I penso que és el que intentàvem,
de donar a conèixer un patrimoni que és poc conegut
i que té el seu valor.
Iull, que la memòria visual que tenim les persones del nostre entorn
ja m'atreviria a dir que és equiparable a la memòria meteorològica.
Si nosaltres preguntéssim ara on estava abans la font del centenari,
i mira que no fa tant que es va canviar de lloc,
potser no ho sabríem.
Això penso que ens passa amb tots els monuments de la ciutat, no?
Sí, sí, sí.
Jo em sembla que amb els monuments hi ha moltes altres coses, no?
Que han canviat en poc temps i ja no recordes com era.
Per exemple, no sé, el monument del Milenari,
que actualment està al parc de la ciutat,
doncs en principi es va col·locar davant de la capçalera del Cis Romà.
És un monument de grans dimensions,
o sigui, no és un monument fàcil de traslladar.
Doncs d'allí es va traslladar a davant, aproximadament,
al costat de l'arxiu històric,
o també a la mateixa Rambla Vella,
i d'allà va passar al parc de la ciutat.
Si ara ens ho haguessis preguntat a qualsevol de la ràdio,
no ho haguéssim sabut on estava abans d'estar al parc de la ciutat.
És curiós aquest tema.
Tornant al treball que heu fet,
vau començar inventariant tot el tipus d'elements que es podien trobar.
Com heu treballat el tema d'aquesta descripció?
En principi, d'una manera molt planera,
podríem dir que ens vam començar,
pel que es diu vulgarment, patejant-se la ciutat,
és a dir, caminant la ciutat,
veient carrer per carrer, plaça per plaça,
què és el que hi havia.
Perquè, en definitiva, nosaltres si fem això,
és com dèiem abans, perquè no estava fet.
Per tant, no hi havia una guia prèvia.
Sí, després, a partir d'aquí, sí que hem anat reseguint
a nivell hemorogràfic, detalls, referències que hi havien,
peces que s'havien pogut perdre,
però, en definitiva, vam començar un inventari,
vull dir, carrer per carrer.
I, aleshores, destriàvem,
perquè ara és d'arribar el moment en què has de dir,
doncs, bueno, hem de fer una petita marca,
una petita acotació de quins elements hi ha.
i ens vam adonar que, a entrar en elements escultòrics
que estiguin vinculats amb edificis,
corríem el gran risc d'inventariar o de remetre'ns només als més coneguts,
mentre altres edificis quedaven amb elements que nosaltres no hi havíem pogut accedir
i que, per tant, no en parlaven.
Aleshores, vam decidir que tot el que era vinculat a edificis no en parlaríem,
tot i que hi poguessin haver escultures, doncs, molt maques.
Un cop començant per aquí, vam veure que la majoria d'escultures,
el que anem abans per avui dia, per molts ciutadans,
poden ser un element decoratiu,
però que en el seu origen tenien una intenció d'homenatge.
I llavors et trobes amb una cosa.
Hi ha personatges de la història local o de la història nacional,
i un cas d'aquests és el cas, doncs, del president Companys,
que sempre ha seguit que se li havia de fer un monument i mai se li ha fet.
Mai se li ha fet, evidentment, perquè resulta un personatge incòmode.
Un còmode, vull dir, els que d'una forma o altra van ser els responsables de la seva mort
i també incòmode fins i tot a molta gent, doncs, d'avui dia que se'n diuen demòcrates.
Aleshores et dius, et planteges,
tothom que s'ho mereix té un monument? No.
Però hi ha un seguit de persones o un seguit de fets que tenen una làpida,
que a vegades, doncs, és com un element substitutori.
Vam creure, doncs, que tan important era parlar de monuments
com parlar de làpides quan no hi havia un monument.
Tot i que no és una categoria inferior a una làpida, des d'aquest punt de vista, no?
La categoria només és material.
El que passa és que les làpides tenen el risc
que amb el temps passin desapercebudes.
Per què? Perquè estan incorporades generalment a un edifici.
I el pas del temps fa que quedin en unes tonalitats més grisenques
i la gent acabi no mirant-se.
La gent no tenim el costum, cada vegada ho anem perdent més,
d'anar mirant.
La gent passem i passem ràpid.
I caminem, i caminem ràpid.
I no ens aturem.
I cada vegada perdem més aquesta virtut del contemplar.
Potser també perquè perdem el costum d'aturar-nos i parlar.
Per això vam creure interessant parlant de làpides.
Heu esmentat monuments que són més que coneguts,
el que caldria afegir al monument casteller.
Però, per exemple, també l'Helena ha esmentat aquest que hi ha al Parla de la Feta.
Aquesta escultura que tenim aquí, al costat de la ràdio,
aquí a la plaça d'alcalde Lloret.
Sí.
Probablement, si em pregunteu a mi, us diré que no tinc ni idea
què significa ni què representa.
Però si sortim al carrer, segur que la majoria de persones
responen igual que jo.
És una escultura que, precisament, l'autor Faustino Azcorbe
és de l'escola basca.
En principi, molts ciutadans la identificarien amb l'art d'enxillida
per les seves formes.
En realitat, no ha de ser escola basca.
El que passa és que no hi ha referències
i vam arribar a trobar referències d'aquesta escultura
precisament en un treball universitari.
És el que ens va donar.
Va haver una empresa constructora d'aquest entorn
que, d'una forma o altra, va promoure aquesta escultura,
la van col·locar aquí i una mica el que parlàvem
abans de començar aquesta entrevista,
que la majoria d'escultures, d'elements que tenim aquí a Tarragona
no tenen ni tan sols una petita placa, una petita làpida
que el ciutadà sàpiga en quin any es va fer,
per què es va fer, o mínimament qui ho va promoure
i qui és el seu autor.
Aleshores, resta com una peça decorativa del mobiliari urbà
sense que en sabem res més.
Però, doncs, és obra de...
Un altre exemple, abans que esmentava la figura de Lluís Companys,
aquí a baix tenim la de Salvador Allende, per exemple,
que és una escultura, una estàtua,
homenatge al president xilè.
Si ve algú de fora, potser podria dir,
bé, per què aquí s'ha col·locat una escultura de Salvador Allende?
És la mateixa història que perquè s'han col·locat altres escultures.
Normalment la història d'aquestes escultures
es deu a un col·lectiu sensibilitzat
amb la figura que es vol homenatjar
i que promou aquest homenatge.
En el cas aquest de la figura de Allende,
el fet escultòric,
l'obra en si es deu a un exiliat xilè
que ha estat molt de temps a París,
Lautaro Díaz Silva,
i va ser l'associació d'amics de Allende a Tarragona
que va promoure l'escultura.
Tornem abans una mica al cas de Companys.
Hi ha casos d'aquests que difícilment trobes
personatges que siguin acceptats per la majoria de la població.
Molts personatges són acceptats però no massa volguts
i acaben en una plaça on poca gent s'ho mira.
En aquest cas d'ara és una petita rotonda
on els cotxes hi passen molt de pressa.
És que jo posava aquests dos exemples
justament perquè il·lustren molt tot això que esteu explicant.
Primer, que oveix a un moment,
oveix a la intencionalitat d'un col·lectiu,
d'un grup polític, d'unes persones, d'una entitat,
sempre hi ha qualsevol col·lectiu, qualsevol persona
podria promoure el que es posés un determinat monument,
una determinada estàtua a la ciutat?
En principi perquè no.
L'altra cosa és que s'accepti
i que aquesta idea tingui uns seguidors.
Normalment la premsa aquí juga un paper molt important.
Quan comença a donar ressò a iniciatives
i mou opinions.
Això a més divideix també la ciutadania.
Així m'agrada aquí, no m'agrada aquí.
Ara recordava abans, oi Helena, el Joan,
la polèmica que hi va haver quan el monument casteller,
és que aquí al mig no queda bé.
Home, doncs on el vols posar?
Aquí és un bon lloc.
Fins i tot es va fer una consulta ciutadana
amb unes botlletes perquè la gent triés l'emplaçament.
I tot i amb això,
l'autor tampoc no era el lloc que li agradava,
perquè de fet...
Es necessita una certa perspectiva, no?,
per contemplar-la.
La primera idea era de posar-la més avall,
tocant a la plaça Imperial Tàrraco,
i llavors van decidir de tirar-la més amunt.
Però, de fet,
al començament va crear molta polèmica,
com altres escultures,
però al final la gent s'acostuma a veure-la
i el lloc ni s'hi fixa,
no hi pensen.
Com per exemple l'escultura que hi ha davant
del portal del Roser,
d'Adam,
unes figures de ferro.
Que aquesta també fa temps que l'han de treure.
Sí.
Des de que l'han posat, pràcticament...
L'endemà de posar-la ja es va dir que la traurien.
I escolta, mira si ha plogut.
És difícil buscar un emplaçament per una escultura,
i més una escultura d'aquestes característiques,
perquè si és una cosa d'unes dimensions més reduïdes,
potser és més fàcil de col·locar.
Però escultures d'aquest tipus,
i per exemple el monument als herois de 1811,
el que tothom coneix com a despullats,
que hi ha la mateixa denominació de despullats,
ha creat molta polèmica,
perquè hi ha hagut qui trobava que no era el nom adient.
Però tothom li diu despullat.
Sí.
Doncs aquesta escultura la van col·locar,
es va col·locar definitivament l'any 31,
però durant els anys 20 va haver moltíssima polèmica
pel tema que representava uns personatges despullats,
i es va escriure en els diaris de l'època
moltíssimes planes a favor i en contra
que se col·loqués aquesta escultura al mig del carrer,
a la Rambla, i davant d'un col·legi de monges.
Veus, veus.
O sigui, que la polèmica no és d'ara,
sinó que sempre hi ha hagut polèmica amb les escultures.
Coses com aquestes les podem llegir al llibre?
Doncs sí.
El llibre està fet amb aquesta intenció
i sense voler pretendre de cap manera
fer una història exhaustiva de totes les peces,
sí que fem una introducció mínima
perquè la ciutadania de Tarragona
pugui saber què és el que hi ha al darrer
de cada història d'aquestes.