En les solapes no s'hi perdeu una selecció
des del meu punt de vista de brillants reflexions del Javi
als seus articles i alguna selecció d'acollits també,
però la Conte en concret, fixa't que això es va fer fa dos mesos,
però quina actualitat que té avui, què diu?
A banda de fer una introducció del que pot ser el plantejament del llibre,
diu a la Conte, en Gorbachó va afirmar
l'humor és l'única arma dels dèbils enfront del poder opressor.
El poder opressor no utilitza l'humor perquè no admet bromes.
I el Javi va fer lli. Se li va escapar una riallà quan ho va dir?
Doncs fixa't que l'humor és aquella arma que quan les coses van com van
és l'única arma que tenim nosaltres, i la que ens agrada utilitzar,
clar, humor, ironia, reflexió, no necessàriament humor xascarrillo,
sinó aquí hi ha, com diu també la introducció,
autèntiques bombes de profunditat dites amb ironia,
però que van directament a la línia de flotació
de certes qüestions que no ens agraden.
Certes qüestions que no us agraden, com el Prestige,
al que dediqueu una gran part d'aquesta edició,
també el Ple Hidrològic Nacional, evidentment.
a la guerra també.
És que fixa't una cosa,
resulta que s'ha embrutat tota la costa de xapapote
i no tenim aigua ni per rentar-nos les mans
de tots els voluntaris que hem anat allà, no?
És gros.
Per una banda, s'embruta i no se sap rentar a temps,
i per l'altra, és que no tenim ni aigua per rentar res.
I a banda, doncs, el que deia l'Andreu a la guerra,
que ara està de plena actualitat,
jo aquí tinc davant un acudit
que parla del Frank Tirador de Washington,
si us en recordeu,
doncs aquell cas que va copsar l'opinió pública,
i diu que se'n sap del Frank Tirador,
diu un de l'FBI, diu poca cosa,
que només que viu a Washington
i que es pensa que és Déu.
Llavors, el de l'FBI agafa el telèfon i diu
senyor Bush, on era el dimarts passat a les 10 hores?
Un exemple, doncs, de fet,
de tot el que ha esdevingut després, no?
Mira, precisament ara a Televisió Espanyola
està sortint el senyor George Bush
en una declaració que sembla en directe
sobre tot el tema de l'Iraq,
perquè portem uns dies també una mica fos amb aquest tema.
Sí, és que abans fixeu-vos que les guerres,
el factor sorpresa comptava molt,
però ara aquí, no?,
en diuen l'hora que començarà,
si a les dues de la matinada,
si el segon atac serà a les 7 de la tarda,
que és terrible, no?,
estem assistint una guerra anunciada, no?
Deixa'm fer una confessió,
que em va dir el Javi ahí
mentre feien la presentació a Barcelona,
i el Javi em va confessar,
mentre esperaven que s'obrís aquesta presentació,
que ell es va quedar fins a les dues,
l'hora programada de començament de la guerra,
i va trucar a l'Ambaixada dels Estats Units
queixant-se perquè va començar 20 minuts més tard.
És el Javi?
Què ve ser això?
Home, i xarra.
Ja acaben un dia, com a mínim,
o que tenia el rellotge...
Clar, jo ho tenia més bé
perquè el meu nen va aixecar a les 5
i vaig estar, diguem, en primera fila,
a fer un espectacle fantàstic.
Dic, hòstia, és el Soldado Ryan?
No, no, dic, és la guerra.
I vaig aixecar a la meva dona també,
i bueno, menjant palomites i tal,
perquè aquest s'ha convertit en un gran espectacle,
això de la guerra.
Malauradament, mira,
no s'ha de fer broma, o sí,
per allò que dèiem,
però malauradament s'ha convertit
en una producció hollywoodiense.
Com treballeu plegats?
Us és fàcil?
Jo suposo que si heu fet un segon número
és que el primer no es vau matar.
Ostres, no, matar no es vau matar
perquè estem aquí parlant, no?
No, el que passa és que,
més que química,
el que hi ha entre nosaltres és matemàtica.
És física.
No, l'Andreu treballa...
Enginyeria.
No, sumem esforços i ja està.
No, diem que...
Són dues velocitats.
L'Andreu treballa amb la serenitat,
i amb la tranquil·litat
de tot un any pel davant
i després fem una criba
o una selecció dels millors acudits
que ha fet durant l'any, no?
I, a més a més,
seguint el model americà
del qual estem tan imbuïts,
ja sigui a través de Coca-Cola
o a través de l'humor també,
i fa un test a diversa gent
preguntant, doncs això,
demanant valoracions
de quins són els millors acudits.
D'aquesta criba que fa entre la gent,
evidentment el seu criteri personal,
el de l'editor i el meu,
i, doncs, elaborem,
els agrupem temàticament
i d'aquí surten els capítols
sobre els quals després, doncs,
versen les meves aportacions escrites, no?
Els meus articles periodístics, podríem dir.
Aquí val a dir, perdona, Marta,
de fet, Javi,
la Marta va ser una de les, diguem,
voluntàries forçades
per fer una estadística
sobre el que era bo,
o entre cometes,
o no tan bo dels acudits.
Van passar una enquesta
i diferents persones,
gent del món del periodisme, etcètera,
o no,
o gent del carrer,
van puntuar el que més els agradava
i d'aquí s'ha fet la selecció,
una selecció plenament democràtica,
no americana, diria jo, Javi.
Però, de fet, deixem un comentari.
Això ho fan els americans, perdona.
El Jaileno,
tots els shows,
tots els late shows
que fan de nit,
al fin i tot les pel·lícules,
abans de ser a meses,
abans de fer una...
Proven.
Els gags els proven en públic.
i si funcionen,
passen a l'emissió en directe
i si no, no.
I a les pel·lícules
hi ha molts trossos
que s'ha de fer.
Si passen a la pel·lícula,
abans de passar a la comercialitzada total
i si hi ha un tros que no agrada
o que no agrada,
fora.
Aquí s'ha de dir,
també,
i ara ho parlava amb la Marta,
la Marta,
abans de començar a entrar en antena,
em comentava algun acuit
que personalment connectava
amb el que ens agradava,
no?
I s'ha de dir que finalment
sí que l'estadística no mana,
però jo personalment
he deixat caure acudits
que a mi m'agradaven molt,
que sé que no són populars
perquè el meu humor
no és allò explosiu,
és més humor blanc,
no?
Que no és el que acaba
funcionant a la premsa
i evidentment
hem ficat aquells
que m'agradaven a mi personalment
o a l'editor o al Javi, no?
I també comenta
respecte a l'anterior edició
del Tanta Tinta Tonta
que hem ampliat bastant
els articles,
hem plantejat un altre enfoc
i la veritat
en quant a contingut periodístic
perquè el que fa el Javi
és un article de reflexió periodística
en el seu estil
que és punyent,
que és irònic,
que és àcid,
que és humorístic,
és una mescla
que a mi personalment
m'agrada moltíssim.
És el que haig de dir,
no?
Però és que m'ho crec.
És el que hauria de dir...
Esclar que marxo, eh?
Vull dir,
una segureta...
No és que m'agrada a mi,
li agrada a ma mare.
El Javi i jo,
a Vilasenca,
encara tenim jo
les coses clares,
no?
En quant a valors tradicionals
i ma mare també diu
està bien lo que hace este chico, no?
en deu minuts,
un quart d'hora,
i amb una mescla
interessantíssima
d'estils,
de crítiques,
de reflexions,
d'humor,
d'ironia,
de canya,
de canya pura i dura,
que el fa, diguem,
un llibre molt païble.
Perquè, de fet,
sabia ella dir
que fa humor blanc,
però jo aquí tinc
un acudit aquí davant,
diu...
Pujol ja té el títol
que li faltava,
Reina Mare.
Això és negre.
Molt blanc, eh?
Molt.
Les reines van d'en blanc
i les princeses,
com l'Artur Mas...
Sí, l'Artur Mas
està guapíssim vestit
a les orelles,
en tot cas, però...
La virtut de l'Andreu,
evidentment,
al marge de que
en el seu tras
fa un dibuix
potser de línia blanca,
però molt fidel,
moltes vegades
se fa una caricatura
molt encertada,
que no retraten
només els fets físics,
sinó els psicològics,
també, no?
Que veus això,
l'Artur Mas,
que ja el veus
enfortit,
però també
amb una rialla
concreta i determinada,
no?
O el seguit de personatges
és el Pasqual Maragall,
o...
En fi,
l'alcalde Nadal,
o l'alcalde Poblet,
o l'alcalde Lluís Miquel Pérez
de les nostres comarques,
la gràcia és també
que
un dibuix
moltes vegades
té
la màgia
de saber comunicar
i de saber entrar
en un cop
de visió
sobre aquell acudit
que atrapa,
que et fan anar a buscar-lo
al dia de Tarragona,
em vas a buscar,
a veure què he fet
al faro cada dia,
no?
Doncs té aquesta màgia
que sempre ha tingut el dibuix
i que, a més a més,
ben fet
i amb mala llet,
com també té el faro,
doncs moltes vegades
diu més
que un editorial sencera
o que un gran article,
no?