CBT, CBT, CBT.
Som un gran club i anem fent història.
Portem amb orgull el nom de la ciutat sempre endavant,
lluitant per la victòria.
L'esforç i el treball són trets d'identitat.
CBT, CBT, junts, petits i grans.
CBT, CBT, sempre endavant.
Aquí al matí de Tarragona Ràdio saludem ja el president de la fundació del CBT,
Javier Mas, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Què tal, Valimna?
No sé si és el number one del hit parade que es deia abans,
però em sembla que està agradant molt, no?
Sí, dels 40 principals del CBT és el número 1.
És el número 1.
Ja comencen a ataralejar-la les persones que estan vinculades al club.
Sí, els dies del partit, els divendres, els primers dies podria no,
però ara últimament la gent ha començat a ataralejar-la una miqueta.
És qüestió de pràctica, tot és com la cançó de l'estiu.
Això mateix.
El que passa és que aquesta cançó ha de durar molts estius,
molts hiverns i moltes temporades.
Bé, esperem que duri 25 anys més dels que portem.
25? Ja són anys, eh? Ja són una certa veterania.
Bé, el que passa és que vam començar molt joves,
ens intentem mantindre joves,
però la veritat és que quan vam constituir el club ara fa 25 anys,
realment jo no m'imaginava 25 anys després que encara estaríem i com estem.
I com esteu?
Com esteu?
De calés fatal, com sempre.
Com tothom també.
Però jo no vull pecar d'immodest,
però crec que a nivell de la ciutat som el segon club més representatiu, no?
Des d'un punt de vista d'estructura i des d'un punt de vista de tema esportiu.
Després del gimnàstic, que és el futbol rei,
que és l'esport rei, perdó,
després vindria el bàsquet i crec que la tasca que s'ha fet en aquests 25 anys
no ha sigut dolenta.
Clar que la meva opinió és des de dintre, no?
I és el que ha de ser com a persona que està vinculada des del començament al CBT
i el nivell de popularitat en Déu-n'hi-do també com ha crescut en els últims temps.
Perquè fins i tot les persones que habitualment no segueixen el món de l'esport o el bàsquet,
els CBT saben perfectament què és el Club Bàsquet Tarragona
i una mica tenen la referència, no?
Sí, però tot i així crec que és la feblesa més important que tenim, no?
El fet que encara ens falta arreglar-nos més a la ciutat, als ciutadans.
I això ha vingut una miqueta al fet de constituir la Fundació.
Que la Fundació se n'ha cuidit una miqueta en una primera etapa
de preparar els actes i activitats per celebrar el 25 aniversari,
però són activitats que estan obertes a la ciutat.
Vam fer un concurs de dibuix pels nens de 5 a 12 anys
amb els col·legis de la ciutat, que van anar molt bé.
Han fet el concurs de l'himne vinculats amb el Conservatori de Tarragona,
amb alumnes del Conservatori.
I jo crec que la Fundació l'hem d'aprofitar
per intentar apropar més el CBT a la ciutat,
que crec que aquest és el principal defecte,
perquè si no seríem 2 o 3.000 socis i no els tenim.
Heu fet també un llibre.
Han fet també un llibre.
L'Enric Pujol va ser la persona que ha anat recuperant
i recollint tota aquesta història de 25 anys,
que d'alguna manera transformarem en un espai de ràdio
aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio
a partir del proper dimarts.
Sí, a partir del proper dimarts.
La idea era en un principi,
amb el tema del 25 aniversari,
fer unes 10 activitats.
N'aportem 4.
I hi havia una cinquena que era fer un programa de ràdio.
I vam començar, no estàvem molt decidits
i al final vam vindre a parlar amb el Ricard Ló,
el director aquí de Tarragona Ràdio.
I com que tot van ser facilitats,
ens ho va posar molt senzill per tirar endavant el projecte.
Aleshores, ja teníem material que és el llibre,
que d'alguna manera és una referència,
però tampoc el que volíem fer era un programa
que fos una miqueta avorrit,
en el sentit que explicar la història cronològicament...
No voleu explicar batalletes.
No, el que volem, d'alguna manera,
és que durant els 21 programes,
pretenem que en cada programa vinguin unes 5 persones,
6 persones que han tingut experiències,
tant de directiva com de jugadores,
com d'entrenadores dintre del club,
com de socis,
i que ells ens diguin com han viscut aquesta experiència.
Perquè això crec que pot enriquir una miqueta l'oient.
Perquè si hem d'explicar el que vam fer l'any 78
o el que vam fer el 83,
serà una mica avorrit.
Mentre que de l'altra manera,
un explicarà les anècdotes, etcètera, etcètera.
La camiseta, si la vull portar per fora,
o si en aquella època anàvem en cotxes
i ens perdíem,
i no arribàvem a la mateixa dels camps de bàsquet, etcètera.
No hi havia aquella disciplina
fora del terreny de joc que hi ha ara,
que abans d'un partit no pots fer res,
gairebé, sinó que es vivia d'una altra manera.
Perquè abans érem el mateix
i ara els professionals han de tindre aquesta disciplina.
I com ha canviat també el món de l'esport,
en 25 anys, fins i tot l'esport professional,
no té res a veure amb aquella manera de fer davant.
És que jo crec que s'ha de professionalitzar.
Nosaltres, com a club,
i això de quan en quan ho diu el president,
l'equip professional,
el primer equip,
hauria de estar segregat totalment del club,
perquè són uns paràmetres diferents.
Se'ls ha detectat de manera diferent
d'aquests senyors cotis en la Seguretat Social,
tenen el seu salari brut, etcètera, etcètera.
i se'ls ha de demanar uns resultats.
I han de portar un ordre amb la seva vida,
i és evident,
si no que no es dediquen a ser esportistes professionals.
Jo soc un fracassat des del punt de vista
que a mi m'hagués agradat
arribar a jugar en aquests nivells,
i no vaig poder.
Per tant, jo crec que són uns privilegiats.
No, no, realment...
I aquest privilegi l'han de respectar,
si no que no s'hi dediquin.
Està claríssim, eh?
Són el mirall de molta gent.
I sobretot de gent jove.
I com a tal mirall de gent jove,
han de veure que s'han d'intentar
traslladar aquests d'alguna manera...
No em sortirà la paraula.
Aquests referents s'han de traslladar a la gent jove,
doncs aquesta certa disciplina.
També hi ha d'haver moments d'alegria,
però hi ha d'haver una ordre.
Com a totes les feines, no?
Segur que qualsevol altre professional
que es dediqui a una altra feina
se li exigeixen també unes normes,
uns horaris, unes disciplines
i uns resultats igualment
a un esportista professional.
Igual, igual.
El que passa és que jo ja estic...
Fa sis anys que estic desconnectat
i ja no visco tant.
I aquesta ja és una persona
que tinc una mica aparcada.
Però això també et permet
ser una miqueta més crític
i fer els teus comentaris,
perquè no et ve...
Clar, com que ell no...
No, no, home,
s'ha de ser aquesta vida una mica crític,
no hem de ser tan conformista.
El senyor Pintado,
quan l'agafo de quan en quan,
algun cop li critico alguna cosa,
però, clar, intento ser constructiu.
Això sempre és més que per més.
Comentaves que la idea
és que passin per aquests micròfons
de l'ordre de les 5 a 6 persones.
Hi trobaríem moltes més que aquestes, no?
Sí.
Quanta gent no haurà passat
directa o indirectament pel CBT?
No ho sé.
Doncs a nivell...
L'altre dia em deia l'Enric Pujol
que a nivell del primer equip,
no sé si li sortien 130 persones,
130 o 140,
és que tindríem que mirar el llibre.
A nivell de jugadores del CNF,
obrir una 100,
i després la canalla,
que he tingut molta rotació,
no ho sé, diria una bestiesa,
3 o 4.000 persones,
podríem passar pel club.
L'estructura una mica del programa de ràdio
serà en un to de tertúlia
de les persones que compartin en aquest temps.
Explica'ns una miqueta,
no m'ha de funcionar.
Jo no l'expert,
però una miqueta tenent
el que m'han indicat
els que ens estan assessorant,
el Ricard.
Doncs en un primer moment
el programa es dividirà en dues fases.
La primera fase serà en 3 o 4 minuts,
que han convençut l'Enric Pujol
perquè d'alguna manera faci 21 relats petitets
de 3 o 4 minuts,
que ell amb la seva veu ho gravarà
i explicarà una miqueta
la cronologia de la història,
però suposo que
basant-se en la història que hi ha.
Per situar-nos una mica en el moment, no?
Sí, això mateix.
I després hi haurà
els restants 25 minuts,
que serà una miqueta de tertúlia,
per escoltar les experiències viscudes
dels convidats.
Per exemple,
començarem el dia 21
i parlarem de la fundació del CBT.
Després també tenim un altre programa
que farem vindre els socis del CBT.
Després hi ha un altre programa
que volem fer vindre
els equips rivals del CBT.
N'hi ha un altre
que volem que vinguin els àrbits,
que no són del CBT.
Després voldríem acabar,
per exemple,
amb l'últim programa,
amb l'ascens de l'Alepo.
Tot això hi haurà
amb 21 guions,
com si diguéssim,
i anirem seguint un cert ordre.
Aquest programa
el podran escoltar
cada dimarts
a partir de dos quarts de nou del vespre,
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
I atenció,
perquè ja saben
que els dissabtes
fem això que es diu ara
redifusió
i després
de la programació habitual
dels dissabtes,
a la una del migdia,
farem la repetició de l'espai.
Per aquelles persones
que per raons laborals
o del que sigui
no ho poden sentir
i tenen interès,
al cap de setmana
és un bon moment
per recordar
una part d'aquests
amb 25 anys
del club a la ciutat de Tarragona.
I alguna sorpreseta hi haurà?
Algun obsequi,
algun detallet
amb els oients,
perquè imagino
que també estareu oberts
a la participació, no?
Sí, sí.
D'alguna manera
aprofitarem
ja que vam publicar el llibre,
doncs crec que també
una manera
que ens coneixi la gent
és a través del llibre
i el que regalarem
serà cada programa,
no sé si un o dos llibres
els que digueu vosaltres.
Ja veurem
com de generosos
ens sentirem.
Això mateix.
Ja veurem.
I després també hi ha
la possibilitat d'entrades
però això ja depèn
una miqueta més del club,
que això suposo
que també ho podríem concretar.
Poquet a poquet, eh?
De moment la cita
la proper dimarts
al punt de partida
del primer programa
per recordar,
per parlar d'aquests 25 anys
d'història
del Club Bàsquet a Tarragona.
Parlarem del passat,
del present,
però sobretot
sempre amb la mirada
posada en el futur,
que ha de ser molt bo,
si més no,
aquest és el desitj de tothom.
Javier Mas,
president de la Fundació
del Club Bàsquet a Tarragona,
gràcies per venir avui
a la ràdio
i gràcies també
per triar aquests micròfons
per repassar aquesta història
que no deixa de ser també
la història
d'una part important
de la ciutat.
Gràcies.
Moltes gràcies.