Nosaltres, quan vam fer-la a Barcelona, el nostre camp d'investigació
estava limitat a la ciutat o al lloc on ens movíem,
i la idea era una miqueta que aquesta exposició serà itinerant,
després a Tarragona, em sembla que va a Girona i a Lleida,
i la idea era afegir material gràfic de la gent que pertany a la província,
que potser nosaltres no havíem arribat a conèixer,
i em semblava interessant que s'hi afegissin aquests tipus de peces.
Probablement aquest any internacional del disseny 2003,
si té un valor importantíssim,
és que aquesta mostra de cultura contemporània
arriba a aquelles persones que no ens dediquem
i que no tenim una vinculació directa amb el món del disseny
i que probablement ens fa veure que disseny és absolutament tot allò
que envolta la nostra vida quotidiana.
Sí, en principi això és una de les coses que es van comentar
al dia de la inauguració,
que en algunes escoles de disseny d'arreu del món
un dels primers exercicis que es fan és potser fer donar a conèixer
la gent que el disseny gràfic està present constantment a la nostra vida,
tant a la senyalització de, per exemple, els transports públics,
quan us surt de treballar,
fins als diaris que llegeix mentre esmorza,
els pacs d'alimentació,
gairebé a tot arreu.
Per què s'ha agafat aquest període del 65 al 2002?
Per alguna raó en particular, fruit de l'atzar,
de la mateixa línia d'investigació prèvia a l'exposició?
A veure, en principi possiblement perquè al redor dels 60,
tot i que hi ha hagut alguns professionals anteriors en aquestes dades,
però possiblement va ser el primer moment
que el disseny gràfic va començar a tindre un petit resò,
diguem-ne, social.
I concretament en aquest cas s'hagués pogut escollir el 60
com una dècada o els finals dels 50, etc.
I es va triar el 65 perquè va ser la primera vegada
que la Sala Gaspar, que era una galeria d'art de Barcelona
que ara malauradament ja no existeix,
es va fer una exposició dedicada a dissenyadors gràfics,
al treball dels dissenyadors gràfics.
I era possiblement la primera vegada que el treball
que es feia pràcticament per un client o pel públic
agafava un pèl de resó a l'estar ubicat a dins d'una galeria d'art.
Com s'estructura aquesta exposició?
Perquè clar, justament la dècada dels 60 en matèria de disseny
o qualsevol altra manifestació cultural
és ben diferent que la dels 70, els 80 o els 90.
Aleshores, com l'heu estructurat?
Bé, a veure, sí que és cert que de totes maneres
per les edats dels comissaris
i per la poca tradició que hi ha
amb la conservació de material,
jo diria que fins i tot totes les èpoques
no estan igualment representades.
potser hi ha més material dels darrers temps
perquè ens ha sigut més fàcil accedir a ell
i peces antigues, doncs, potser no n'hi ha tantes.
Però dins d'aquesta cronologia,
d'alguna manera, al començar a treballar
l'Òscar Guayabero i jo,
que és l'altre comissari de l'exposició,
vam anar trobant una mena de genèric,
que li hem dit gràfiques ocultes,
on d'alguna manera hi ha totes les peces en general
i a partir d'aquí vam trobar que algunes de les peces
tenien algunes característiques especials
i vam trobar com quatre categories més,
quatre tipus de treballs que tenien trets comuns.
Un d'ells li hem dit intrusions gràfiques
i són aquells treballs que estan fets per professionals
que nosaltres diem que d'alguna manera
no es guanyen les garrofes o no es guanyen la vida
treballant de dissenyors gràfics,
sinó que són fotògrafs, músics, pintors,
o altre tipus de gent que, de tota manera,
en algun moment de la seva vida han fet disseny gràfic.
Un dels exemples més clars seria segurament en Joan Brosa,
que ha marcat, creiem, un estil, una manera de treballar
que ha influït bastant en tots els dissenyadors gràfics
que es mouen almenys per a Espanya.
Tenim un altre apartat que vam anomenar transgressions gràfiques
i en aquest cas ens referíem a aquells tipus de treballs
amb els que el dissenyador, d'una manera conscient,
creiem que ha volgut transgredir les normes,
tant siguin a nivell d'entorns socials,
és a dir, el que passava a la societat,
i llavors en aquest sentit són aquelles peces
que a vegades han utilitzat aquests parany
sempre més o menys problemàtics,
com poden ser el sexe, la religió, etcètera,
com amb aquelles amb què la transgressió és purament gràfica.
Hi ha alguns treballs que, diguéssim,
que els dissenyadors gràfics tenen com una mena de regles
o normes a seguir i el dissenyador directament ha volgut trencar-les
per provocar la sorpresa o per provocar que la gent es mirés
amb més atenció a aquell treball.
Tenim també un altre apartat que l'hem anomenat metadisseny,
en el qual recullen aquells treballs que, d'alguna manera,
el dissenyador ha fet per ell mateix o pel seu entorn propi,
són moltes vegades autopromocions o treballs que no tenen un client
a darrere que els hi hagi fet un encàrrec,
sinó que els han fet els dissenyadors perquè hem volgut,
o bé aquells treballs que els dissenyadors també fem,
una cosa que ara està molt de moda, per exemple,
amb el camp de la música, que és, d'alguna manera,
agafar elements, per exemple, de la història de l'art
i fer un cartell a l'estil d'un creador antic o d'alguna altra manera.
I l'últim, que és el que anomenem com a tecnogràfiques,
que són aquelles peces en les que hem volgut o que reiem nosaltres
que el valor de la peça està en una certa tècnica,
una utilització de les tècniques d'impressió,
més o menys tradicionals,
però fetes d'una manera diferent a com s'han fet servir normalment.
Tenint en compte aquest fet que apuntaves ara fa un moment
de la poca conservació que hi ha de documents,
de tot aquest treball que s'ha fet al llarg de dècades anteriors
en el camp del disseny,
aquesta exposició dona la sensació que tingui també
un cert caràcter patrimonial,
d'haver pogut arreplegar tot aquest material
i ajuntar-lo.
Sí, en principi, això és una de les idees d'aquesta exposició.
De fet, això va sortir, ho vam fer,
després va donar la coincidència que es va celebrar l'any del disseny,
ja portàvem un parell d'anys treballant amb això,
perquè des de l'ADG,
que és una associació de dissenyadors gràfics
que existeix a Barcelona,
dins de l'àmbit del FAT,
s'ha impulsat una mena de fundació,
que es diu Fundació de Comunicació Gràfica,
que és una miqueta per començar
a treballar aquest patrimoni,
per començar a guardar aquestes peces
que normalment ningú feia.
I amb aquesta perspectiva,
que dona la visió de peces dels 60, 70 dècades anteriors,
en el món del disseny,
com a qualsevol altre àmbit,
també hi ha un star system,
moltes vegades protagonitzat per escoles europees o americanes.
Amb aquesta perspectiva,
podríem dir que Catalunya ha donat-hi don a bons dissenyadors?
Això és una pregunta difícil.
És una pregunta difícil.
Jo crec que sí,
el que també és cert és que moltes vegades
les eines de treball,
en aquest cas avui en dia,
serien els programes de software,
i antigament hi ha hagut una sèrie d'avanços tècnics
que han marcat l'evolució del disseny.
En aquest sentit,
no som inventors d'aquestes tècniques
i per tant hem treballat amb aquestes tècniques
com s'han treballat a altres llocs del món.
El que sí,
segurament tenim una manera de treballar
que possiblement en un certs moment
es pot considerar diferent
de la que es fa en altres llocs del món
i possiblement també seria cert
que no tenim una gent que sigui inferior
al que es fa fora.
El que sí és cert és que malauradament
el món anglosaxó,
els americans, els anglesos, australians, etcètera,
tenen més poder mediàtic,
hi ha més revistes de disseny,
hi ha més comunicacions des d'aquest àmbit
i potser som més conegudes
les altres gent del món,
però crec que no els tenim res
que envejar en principi.
I pel que fa al futur, Jaume,
multidisciplinar completament, no?,
el món del disseny.
Sí, cada vegada més
és molt difícil,
primer perquè cada cop
hi ha més una interrelació
amb altres disciplines,
com pot ser l'arquitectura,
el disseny industrial,
el disseny de producte, etcètera,
i fins i tot perquè aquestes noves tecnologies
que van sortint permeten que s'afegeixin
per anys que fins ara no hi eren,
fins fa relativament poc,
el disseny geogràfic,
jo sempre deia que treballàvem
en dues dimensions,
només teníem el paper,
d'alguna manera,
com a suport de treball,
avui en dia es treballa en pantalla
i hi ha afegits com el temps
i el moviment,
que fins fa poc no els teníem en compte
i que ara són una constant
en la nostra feina.
La professió també s'ha revaloritzat molt,
no?, en els últims anys.
Hi ha hagut com una mena
de selecció natural, fins i tot.
Sí, suposo que sí.
Jo crec que de tota manera
que algunes coses,
tot i tots aquests avanços
que puguin haver-hi,
jo crec que el llibre, per exemple,
és una cosa que seguirà conservant
i que penso que tot i que ara ja
es parla molt del llibre electrònic,
per exemple,
jo encara sóc un enamorat
de tocar el paper
i olorar la tinta
i aquestes coses
i crec que hi haurà algunes d'aquestes
que absurdosament,
almenys per mi,
no crec que desapareixin mai.
En fi, nosaltres, de moment,
mirarem enrere,
però també al futur,
després d'experimentar la visita
a aquesta exposició,
les gràfiques ocultes,
que es pot veure
a l'antiga fàbrica Xartrés.
Un bon espai, no, Jaume,
per acollir una exposició així?
Mira, això ja com has preguntat,
perquè si no tu us ho hagués dit,
que crec que és una...
Jo no coneixia,
vaig estar-hi el dia de la inauguració,
no coneixia aquest espai,
he anat alguns cops a Tarragona,
però no coneixia aquest espai
i trobo que és un espai magnífic
per a la ciutat,
d'on, a més d'aquestes exposicions,
espero que hi hagi moltes més exposicions
i que el puguin obrir tots els tarragonins.