Els Torecs, bueno, ells pensen que són descendants de gegants, cosa que està molt bé, no?
Ells diuen que el desert té restes, traces dels seus saben passats gegants,
per exemple, els arbres fossilitzats, que són els seus ossos,
per exemple, les tombes antigues, que de fet són tombes neolítiques del 7e mil·líni abans de Crist,
però diuen que pertanyen als seus saben passats.
Diuen que els pous antics van ser excavats per els seus saben passats també,
per això són els únics que encara donen aigua.
Aquest és el que ells creuen.
La veritat és que són pobles bereberes, que són uns pobles bereberes que han adoptat una forma de vida
una mica diferent que el rest dels bereberes, en algun cas no gaire,
i que són la conseqüència de les invasions islàmiques del segle VII-VIII fins al segle XI-XII
que van alterar el panorama del Sàhara i, sobretot, el panorama de l'àrea sud-mediterrània africana
i que va produir que uns pobles anessin cap al desert, fugint de la islamització
i amb el temps també es van insalamitzar, van conservar una part important de la seva religió antiga, animista,
però es van insalamitzar i van adquirir el que ells consideren que són els trets característics de la seva cultura,
que són el vel, ells són el Kel-Tagel-Must, els homes del vel,
i el tamashek, una variant del bereber, de les llengües bereberes, que és el tamashek.
I ells diu que són els Kel-Tagel-Must, és a dir, en aquests segles de pastoratge, de fugida de l'islam,
es va cristal·litzar la cultura tuarec tradicional que nosaltres trobem.
Però, de fet, malgrat que hi ha cròniques antigues, sobretot del segle XIV i del segle XVI,
a l'àfricà, que descriuen pobles, cenatges, que segurament són tuarec,
tenim molt poques dades, tenim molt poca informació de l'època anterior a l'arriba dels europeus,
és el primer europeu que va dibuixar un tuarec, ho va fer en 1822,
Clapperton, que va fer un tuarec ja en tota la seva parafernàlia,
com es poden veure a l'entrada a l'exposició.
I després van haver informacions sobre els tuarecs, que abans hi havia molt poques.
Els tuarecs són això, bereberes, peculiars.
I geogràficament, senyor Costa, on els hauríem de situar? En quina zona d'Àfrica?
Bé, és el Sàhara. De fet, ells viuen en les àrees muntanyoses del Sàhara.
El Sàhara per si mateix no es pot viure en el Sàhara.
És massa sec i no hi ha pols d'aigua i, per suposat, no hi ha pasturatges per al ramat.
I aleshores ells s'han ocupat el que són els macissos,
aquests que es veuen molt bé quan es travessa el Sàhara per a l'aire, amb l'avió,
que són bàsicament l'air, l'aggar, l'adrar.
Aquestes són les àrees que bàsicament ells han ocupat
i que donen nom, a més, a les diverses ètnies.
A les diverses ètnies tuarec es diuen que l'air, que l'aggar, que l'atínic, que l'ataram,
que l'iure de Meden, per exemple.
Aquestes són les àrees que ells ocupen.
Perquè el desert realment és una àrea en què l'ésser humà no pot viure.
i per ells realment és perillós, és l'esuf,
és el lloc salvatge en oposició a l'interior de la seva tenda,
que és el lloc civilitzat.
I els tuarecs encara continuen fent, hores d'ara, una vida nòmada,
tal com indica el títol de l'exposició?
En part sí, però en part degut.
En primer lloc a les sequeres.
El Sàhara està cada vegada més sec, o està avançant,
i, per tant, ells tenen menys pasturatges,
i han perdut una part important dels seus ramats.
Això per una banda.
I per altra banda han tingut guerres molt dures per ells
contra els estats conseqüència de la descolorització africana,
és a dir, Níger, Mali, Argèlia,
una mica Lívia, una mica Argèlia, una mica Burkina Faso,
una mica Nigèria, vull dir, una mica Burkina Faso,
doncs han realment limitat molt els moviments del tuarec.
És clar, no podien permetre que hi haguessin grups
sense gran identitat, sense control,
que anaven amunt i avall,
hi va haver insurreccions tuarec.
A més, en molts casos hi havia grans grups militars professionals,
per exemple, Mali, que eren tuarecs,
i es van passar la seva gent amb les seves armes,
i van tenir una... esporàdicament i per intermitència
es van tenir unes guerres però molt dures
contra els governs centrals.
Això va provocar que tot plegat hi hagi encara
un nom d'estuarec,
encara es veu en les seves tendes en el desert,
però que una part d'ells,
i moltes vegades els mateixos,
que de tant en tant se tornen a fer de ramaders,
que viuen en cases dures,
en cases de fang,
i que tenen ja camps de cultiu,
de mills, sobretot.
Però són el que es diu en agropastors,
és a dir, en aquest moment segueixen un tipus de vida mixta.
Un cop, doncs, ja ens ha situat una miqueta
en el context d'aquest poble del tuarec,
senyor Costa, què podem veure?
Què ens explica l'exposició que des d'ahir mateix
podem veure aquí a Tarragona, a la Fundació La Caixa?
Mira, nosaltres hem presentat una visió etnogràfica
i romàntica, si voleu, una mica,
però real, dels pobles tuarec.
I hem dividit l'exposició en seccions,
la primera és la història,
després ve l'economia, la vida quotidiana i l'art.
I, naturalment, una exposició
ha de ser una cosa molt plàstica,
de manera que la cultura tuarec està representada
per objectes, moltes vegades posats en vitrines
com si fossin obres d'art.
De manera que si un tuarec els veiés,
pensaria que fa una corriola de pou
o el pot que nosaltres fem per la mantega,
aquí posar-me una llumeta com si fos una obra mestra.
Precisament perquè és una manera simbòlica
d'expressar com un poble,
com els éssers humans en general s'adapten
a condicions moltes vegades duríssimes
i les eines que fabriquen per aquesta adaptació.
Nosaltres hem presentat aquests 200 i escaig
o 260 objectes que venen bàsicament
del Museu de Neu Xatel,
que tenen un fons extraordinari
on treballa el meu company,
el comissari, François Vorel,
i l'hem presentat de manera que la gent
pugui seguir una mica el que és la vida dels tuarecs.
Des de la seva història,
representada també simbòlicament,
per l'espassa, una silla de camell,
l'escut d'òrics i, per suposat,
un maniquí amb la roba del tuarec,
començant per el Bel.
I després hem posat aquests objectes
que representen tant la islamització,
un Coran, els intents de canvi
que han produït els missioners,
hi ha un gramòfob d'aquells de cordes
dels missioners baptistes americans,
però al costat hi ha un petit rellotge
en forma de mezquita,
que és el que ells feien servir per les oracions,
i després el que són els articles
lligats al ramat,
és a dir, a la fabricació de la llet,
a la fabricació de tot el que necessiten
per menjar.
És a dir, a pensar que els tuarecs
tradicionalment han canviat
els seus productes ramaders
per productes agrícoles
dels negres agricultors més al sud.
Inclús han agafat,
bàsicament, les seves dones com a esclaves,
històricament,
i van ser esclaves
i continuen sent domèstiques
dintre dels grups tuarec,
i per això els tuarecs
tenen aquest color fos,
perquè ells normalment són blancs,
i els aristòcrates tuarecs encara són blancs.
Tenen el color fos típic dels pobles africans,
però es veu que tenen
trets, uns resos mediterranis, absolutament.
Pel que ens explica,
doncs, són objectes, bàsicament,
de la vida quotidiana.
De la vida quotidiana, sí, exacte,
i de l'art.
Es veu com d'una casserola
poden fer una vihuela,
una mena de violí.
Hi ha mostres de la seva escritura antiga,
que diuen que la va inventar
un avantpassat civilitzador,
que es deia Niguram,
en època desconeguda,
però que es troba en les roques del desert,
que es troba escrit en les roques del desert molt antigament.
Hi ha joies, sobretot,
les joies de plata,
famosíssimes joies de plata tuarec,
en aquest cas antigues i tradicionals,
no fetes per al turisme.
Es ha de pensar que el turisme
és una forma de vida dels tuarecs actuals
o d'un grup de tuarecs actuals,
sobretot al costat de Mopti,
de les ciutats antigues malianes.
I també hi ha les pells,
que ells realment curtien amb molt cuidado
i decoraven amb molt cuidado.
Hi ha dues pel·lícules,
sobretot jo recomanaria que veiessin les dues pel·lícules.
La més llarga,
la que està en una pel·lícula,
la pel·lícula projectada en una paret,
que té 40 minuts,
que es diu
Le tuarec du crepuscule,
el crepusculo,
que és l'any 71,
es veu la forma de vida tradicional d'estòric
d'una forma molt exacta,
molt exacta.
És una pel·lícula molt maca,
feita per la televisió suïssa
i, per suposat,
per l'antropòleg,
que en aquell moment dirigia
les expedicions del Museu de Noixatela Suïssa.
i l'altre vídeo
és sobre
l'artesania,
la pell,
les joies,
és molt maco realment.
I si miren bé,
és a dir,
si prenen el temps,
prenen el seu temps
per mirar els objectes,
així els cartells
que estan molt cuidats,
hem intentat fer uns textos
molt entenibles
i mirar les pel·lícules,
jo crec que quan surtin
sabran coses dels tuarecs,
que és el que pretenem.
Sense dubte,
és una bona invitació
per conèixer
una miqueta més aquest poble.
Ara deia,
senyor Costa,
ho deia fa un moment,
que la majoria de peces,
o gairebé totes,
venen d'un museu
de Noixatela Suïssa.
Per alguna raó,
tenen una tradició especial?
Bé,
és que
l'antic director
que ja va morir
i que va estar en actiu
fins a l'any 72,
73,
o sigui,
ja fa molt de temps,
que es deia
Jean Gabus,
va fer moltes expedicions
a partir de l'any 46
a tota aquesta àrea
sahariana
i sahariana.
i va recollir
objectes antics
dels Tuarec
quan encara els Tuarec
conservaven una part
important del seu patrimoni
físic,
del seu patrimoni
adaptatiu,
podem dir-ne.
I les va portar al museu
i aleshores
les van guardant allà.
Aleshores a mi,
quan la Caixa
em va encarregar
aquesta exposició,
jo vaig anar a Mali
per buscar objectes
en les exposicions africans
que són caòtics
i després vaig anar
a Noixatel
i vaig entrar en contacte
amb el François Borel,
que és el meu col·lega
comissari de l'exposició
i entre tots dos
vam fer l'exposició.
Ell sap molt més que jo
dels Tuarec
perquè ell ha viscut
molt més que jo
i els Tuarec
ell ha passat mesos i mesos.
Ell és etnomusicòleg
i coneix molt bé
inclús parla
a Tamaixec,
cosa que jo no hi ha après mai
i em va recollir
moltes de les cançons
i de les tradicions
Tuarec
i per aquesta raó
el Museu de Noixatel
té moltes coses
perquè té una antiga tradició
de treball en aquesta àrea
d'Àfrica.
Imagino que ara
aquesta exposició
que arriba aquí a Tarragona
ja s'ha pogut veure
en altres jocs
o potser ha de fer
encara un recorregut
més ampli, no?
Sí, sí.
Va començar a Sevilla,
ha recorregut bastants
llestos de Catalunya,
ha estat a Saragossa
al País Bacs també.
és una exposició que a nosaltres
ens ha agradat moltíssim
perquè el poder passejar
a una exposició com aquesta
i que tingui èxit
i que els agradi a tothom,
nens inclòsos,
doncs únicament es pot fer
quan hi ha grans fondos
d'un museu
que està en la reserva
de més,
que no està exposat permanentment
perquè, esclar,
les exposicions
no es poden,
no poden alterar
la museografia
dels museus
on demanen préstecs
i, en aquest cas,
com eren objectes
etnològics
que estaven
dintre la reserva
del museu
i únicament tenien
una petita exposició
a tothom,
el Museu de Neuixatel,
que tampoc és un museu
molt gran,
doncs es va permetre
passejar aquesta exposició
que ara, després d'aquí,
se'n va a les Palmes
de Gran Canària
i després ja es torna a casa.
Bueno, després es fa
en el mateix Neuixatel,
en el Museu d'Origan,
inclòs les carteles
en castellà i en català,
o sigui,
ells agafaran l'exposició
tal com està aquí
i la portaran a Suïssa
i no la tocaran,
no canviaran
ni traduiran els textos.
Una última curiositat
per la gent que ens sigue escoltant,
a part dels vídeos
i de tots aquests objectes
que comentàvem,
també hi ha instal·lades
dues tendes, no?
Sí, sí.
Perquè ens ensenyin
com vivien els setores,
com viuen, perdó.
Sí, sí, sí, com viuen.
Dos tendes,
hi ha dues àrees diferents,
una que té
la coberta
de pell de cabra,
de cosides,
moltes pells de cabra cosides,
i l'altra que té
catifes, no?
De cistelleria.
i després hi ha un petit model
que és el que estava exposat
en el Museu de Núixatel
en una litrina
d'una maqueta de la tenda
feta per un estuaré
que en el seu moment
a l'època de Jean Gavis
i així d'aquesta manera
la gent viu
realment
podrà veure
com dormen,
com guarden l'aigua,
com són els seus armaris
que tenen una mena de perges
per guardar la roba,
com s'adapten
a un terra sorrenc
inconfortable
i es posen alçats,
per exemple,
per dormir,
per evitar les picadures
de les serps,
de les corpins.
Realment,
la tenda
és l'allar,
a més dels tuarecs,
és propietat de la dona
i és curiós
perquè el terme
egei,
que vol dir tenda,
vol dir també interior,
vol dir matriu
i vol dir dona
i la dona
és la percibilitzada
del món
per als tuarecs.
A més,
normalment
és més culta
que els homes
i toca música
és la que fa
servir
les viueles,
és la que fabrique
inclús
aquesta mena
de guitarretes
o violins
que tenen,
també és la que escriu
millor tifinac
que el seu marit.
normalment és més civilitzada
que el seu marit
que pot ser bastant
salvat jo,
sobretot els tuarecs
que havien tingut
que fer moltes guerres
per mantenir
la seva independència
i per tenir
una mica
les panxes
de les seves famílies
plenes,
de forma que
havien sempre
sequeixat caravanes.
La dona,
per resumir,
és una mica
el centre
de la vida tuarec
i la tenda
també ho és
i per això
hem posat
de les tindes.
de la vida tuarec.