En principi, clar, aquí la qüestió és que aquests premis,
com que l'important, em sembla, o el més important que tenen
és que els donen els propis espectadors,
diguéssim, jo em sembla que els espectadors han premiat aquest any
o que els premiaran aquest any el que els resulti més proper.
Això ja va passar fa dos anys,
quan nosaltres ja vam fer una altra vegada aquest lliurament,
i realment hi ha sorpreses, hi ha sorpreses curioses,
ja ponem el dilluns a veure què ens dona la cosa.
Però baix, en principi, em sembla que és molt important això,
que el públic, no només la qualitat, sinó també la proximitat de les coses.
Sí, perquè moltes vegades potser es donen premis
des d'un caire més d'especialista,
que no pas des del punt de vista del públic.
Llavors, de fet, és força democràtic això, no?
De dir, mira, digueu el que us agrada més del 2002.
Exacte, jo em penso que ho és del tot, i això està molt bé.
És a dir, hi ha d'haver premis de tots tipus,
i en aquest cas els premis de Tarragona són uns premis del públic.
endavant, de fet, són els que més ens agraden, o sigui que...
I escolta'm, amb un director teatral, director de festivals com tu,
també a la Magda, amb una llarga trajectòria,
com mancareu, doncs, això de tornar a Tarragona
i fer aquests premis tan propers pel públic?
Doncs mira, de fet, el que es tracta,
el que intentem fer és mantenir una mica el mateix esperit, no?
Vull dir, intentem fer un petit espectacle en el que realment es barregi,
sigui, doncs, allò que al públic li agrada, el que el públic vol sentir,
amb coses que realment, doncs, potser són una mica més especials, una mica diferents,
i al mateix temps intentem que hi col·labori, sobretot, gent de la mateixa ciutat, no?
És a dir, es tracta de ser un petit espectacle que tingui aquests tres ingredients.
I bé, i en principi també es tracta, doncs, sobretot,
d'intentar que els protagonistes dels premis,
és a dir, aquells que els venen a rebre i tot això,
doncs, puguin estar segurament en contacte amb la gent
i en contacte amb els espectadors que els han portat, no?
Sí, perquè a vegades quan parlem d'una gala dius,
ai, que se'ns farà llarga, no?
La intenció, i sobretot si us posen a la Magda i a tu al davant,
és, doncs, fer-la el més divertida possible per tota la gent que hi assisteix.
Sí, exacte. Es tracta de fer-la especial,
de fer-la una mica entretinguda, de fer-la una mica sorprenent, no?
Perquè no sigui només allò de dir,
ara, durem aquest premi, surt el premiat, el recull i se'n va.
Disculs a dos minuts, sisplau.
Exacte. I no parli gaire.
I no parli gaire.
No, bé, es tracta una mica de fer això, no?
De fer un petit, les petites intervencions,
perquè realment la cosa resulti més amena
i donar-li una certa coherència tot plegat i ja està.
Que es pot desvallar algun dels secrets d'aquesta gala, Ramon?
Oh, no.
Oh, no.
No, vaja.
No.
Bé, és que secrets que tampoc n'hi ha gaires, eh?
Ah, pensava, a veure, dic,
que què ens espera el Teatre Metropol que no es pot desvallar?
Que no es pot desvallar?
Bé, saber que el presentador, d'alguna manera,
serà el Manel Barceló,
que tindrem un grup de música,
que és un grup de música amb el que habitualment jo treballo,
que és el Lisboa Central Café,
i que tot tindrà l'aspecte una mica com de parc, jardí,
mitja en festa, mitja en barbena,
bueno, això sí que es pot dir.
Això es pot dir.
I bé, i tot un luxe tenir el senyor Barceló.
Doncs sí.
Amb una persona, a més, molt vinculada, a més,
a la teva carrera professional, també.
Sí, sí, sí.
Hem treballat algunes vegades, bastantes vegades junts,
i són molt amics,
i de fet, doncs, van també l'hi fer il·lusió,
de sobte, poder participar en una història com aquesta.
Perquè tu, Ramon, i la Magda,
tampoc heu perdut mai el contacte amb Tarragona de manera directa.
Sempre heu estat fent coses per aquí.
Alguna, però cada vegada menys.
El que passa és que sí que no m'han estat fent,
havíem estat vinculats amb la gent de l'operativa,
i havíem fet algun espectacle.
Però, clar, a poc a poc, vulguis que no,
vas perdent una mica la relació,
perquè nosaltres, bàsicament, treballem a Barcelona,
i treballem també fora de Barcelona,
és a dir, que de vegades anem a muntar espectacles
per allà on hi ha feina, diguéssim,
i on ens demanen.
I és una mica complicat, és una mica complicat per això,
perquè a Tarragona tampoc no hi ha una estructura de producció
que a nosaltres ens permeti treballar.
I, bueno, a poc a poc vas fent alguna coseta,
per això quan em van trucar per dir
a veure, voleu fer això i tal,
dic, home, doncs, va, sí,
perquè, si no, d'alguna manera,
i a cada vegada ho perds més, no?
I això que es tractaria seria de no perdre-ho del tot.
I, de fet, és una manera directa
de connectar amb els gustos del públic tarragoní,
pràcticament ja, doncs,
depurats, filtrats,
i determinats amb vuit categories i vuit premis.
Exacte.
Sí, el que és més fàcil.
Sí, el que és més fàcil.
Sí, el que és més fàcil.
Sí, que cadascú ha votat el que millor li ha semblat i endavant.
Per a més, es parla una mica de tot,
vull dir que no només s'està votant a un muntatge,
a un director, a un actor,
sinó que també estem parlant de tot,
dels tècnics, de llums,
de moltíssimes coses, no?
Sí, està parlant de fotografies, està parlant una mica de tot,
i això està bé.
I penso que està bé perquè, d'alguna manera,
l'espectador veu i valora
tot allò que forma part de l'espectacle.
És que és el que anem a dir,
perquè a vegades potser el que més es veu
és els actors, no?,
del munt de l'escenari,
i està bé que s'obligui
o s'obligui a l'espectador
a valorar elements que potser no tindrien en compte
si no els hagués de votar o de valorar, no?
Exacte.
No, i més que res, això,
vull dir que vas creant...
Jo suposo que a base de la programació estable
amb el Metropol,
a base de que cada vegada es facin més coses,
doncs també el públic cada vegada en sap més
i cada vegada és més exigent,
i això està molt bé.
Llavors, també donar-te l'oportunitat
que pugui mesurar i pugui dir la seva opinió
al respecte de tots aquests àmbits diversos
de l'espectacle està molt bé.