I aquí seguim en directe. Ha estat una pausa molt i molt breu.
Suficient allò per fer una mena de canvi de guàrdia, podríem dir,
que prenguin el relleu altres autors protagonistes avui a la ciutat de Tarragona
en aquesta Diada de Sant Jordi.
Estem envoltats de llibres extraordinaris i afortunadament
també estem envoltats dels seus autors.
Parlem d'algunes novetats que fan referència explícita a la ciutat de Tarragona
i a la seva història.
Són publicacions amb una presència molt important de la fotografia.
Comencem a presentar els nostres següents convidats.
Jordi Piqué, Helena Virgili, bon dia.
Autors de l'obra Tarragona 1950, 2000, itinerari visual.
Joan Gisbert, bon dia.
Bon dia.
Autor del llibre, amb l'Helena també, de Tarragona, escultures làpides i fons.
Un recorregut pels monuments i elements decoratius dels carrers de la ciutat.
I tal com havíem quedat i el vam fer que es comprometés el Quim Castells,
fotògraf, autor de les imatges del llibre Tarracó, somni de Roma,
que coedita l'empresa municipal de mitjans de comunicació.
Quim, molt bon dia.
Aquí present.
L'altre dia parlàvem del llibre sense haver-lo vist, parlàvem una mica d'oïda,
avui ja podem parlar amb propietat perquè el tenim damunt de la taula.
És el que toca, eh?
Perquè m'ha de parlar d'un llibre sense mirar-lo.
I més de fotografia.
És increïble.
Ui, que molta gent parla del llibre sense llegir-los, que de vegades és pitjor i tot, eh?
Sí, sí.
Sí o no, eh? Estaríeu d'acord amb això?
Què tal? Heu fet ja una bona passejada per les parades i heu vist el panorama d'aquest Sant Jordi?
Doncs sí, és el que dèiem abans, és un dia magnífic, el temps ens ha acompanyat i doncs, a veure,
hi ha l'esclat d'alegria propi dels Sant Jordis.
La gent té ganes de sortir al carrer, té ganes de comprar llibres, de mirar, sobretot, de les flors,
té ganes de trobar-se amb gent, o sigui, de sentir-se ciutadà i ciutadà d'un país que per un dia el trobem més nostre.
Heu mirat per les parades si estan els vostres llibres?
Susana, amb la mirada, allò de dir...
Jo encara no, perquè abaixo directament de la feina, però...
Però no em diràs que no ho faràs?
Home, i tant, això sí.
Jordi.
Una per una.
Sí, no? I apuntant a la llibreteta.
A veure on està.
I després a casa dels llibretes, escolta que el meu llibre no me'l tenies, l'havies de tenir.
Quim, avui és un dia per fer fotografies, però diferents de les que fas habitualment, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, dona gust a vegades anar per aquestes riades humanes amb una leica
i poder descobrir que la gent encara té algun interès per la cultura.
Espero que no tingui només interès per passejar, o sigui, que el de mirar llibres vagi més enllà, no?
Jo penso que vivim en una societat en què el llibre està en crisi
i que la cultura, sobretot la cultura clàssica, està de cap a caiguda.
No sé si parlar d'alguna conspiració obscura
que intenta acabar amb la intel·ligència de la gent,
però, bueno, dies com el de Sant Jordi són els que ens fan tenir esperança
que un Fahrenheit 451 més.
Home, però llibres n'hi ha, eh?
N'hi ha uns quants, eh?
Fins i tot ara amb els editors i amb el Jordi Tinyena comentàvem
que afortunadament, i s'ha d'entendre en un sentit positiu,
s'havia rebaixat una miqueta el ritme i nivell de publicació,
justament perquè molts d'aquests llibres després passen a formar part
en un magatzem allà perduts i no...
Clar, que el llibre s'oblidi i es deixi en un racó,
doncs també sap com a greu.
Els llibres que ens ocupen avui són uns llibres amb una clara vocació local.
Aviam, jo crec que ens coneixem fa temps
i sé que no us ho prengueu com que us vulgui afalagar,
però si no hi hagués gent que estigués interessada
en parlar de les coses d'aquí, les perdríem, no?
I més quan estem parlant d'elements que ens han arribat a través d'imatges.
Jo crec que és molt important la tasca que feu vosaltres amb els vostres llibres.
Sí, veritablement la intenció nostra de fer aquests llibres,
concretament el que ens ocupa,
doncs a veure, està fer també un petit homenatge a la gent de Tarragona.
O sigui, en parlar d'escultures,
en parlar de les làpides i de les fonts,
no estem parlant de l'objecte en si, si és maco, no és maco,
a vegades les visions estètiques canvien d'una persona a l'altra,
sinó dels rarafons que té, de les persones que s'hi han implicat.
Perquè en definitiva estem sempre parlant de nosaltres.
El que passa és que hi ha hagut vegades en què semblava que parlar de les coses locals
ho fèiem amb una mica de petit complex d'inferioritat,
quan en realitat no és això.
La història la comencem des de la base, la comencem per nosaltres mateixos.
Després, a partir de moltes petites històries,
és quan farem la macrohistòria, quan estem fent la història general.
Però hem de començar per lo nostre.
Aleshores, aquest llibre s'ha fet pensant, sobretot en persones,
i molt sovint persones anònimes, que al pas dels anys,
vull dir, la gent s'enoblida.
No és tan important saber qui està dedicat,
sinó quines persones s'hi han implicat, quines persones hi participen.
No és allò, la gran història de la ciutat,
sinó que a través d'aquests elements, en principi decoratius o commemoratius,
expliquem la història de la vida quotidiana, no?
Tanmateix.
De la gent, va la cosa per aquí.
Com el mateix podríem trobar en aquest itinerari visual de mig segle
a la ciutat de Tarragona.
Sí, bé, exactament és...
Des d'un punt de vista diferent, clar.
Sí, es tracta de fer un recorregut a través de 750 imatges,
en les quals, aprofito, ja que tenim un fotògraf a la taula,
per dir que els veritables protagonistes del nostre llibre
són els fotògrafs, no?
Els que ens han cedit les fotografies
i nosaltres, tot plecat, les hem posat en sòlfa i en el seu context, no?
Però és un recorregut a través dels darrers 50 anys de la ciutat
que el que és evident és que són els anys de la transformació,
són els anys en què més s'ha transformat aquesta ciutat, no?
L'altre dia llegia que un dels signes de la modernitat
és quan una ciutat canvia en menys temps del que dura la vida d'una persona.
En l'antiguitat, i en el llibre de Tàrraco es veu, no?
Els ciutadans de Tàrraco no veien transformar-se la ciutat.
Veien que s'iniciava una obra i quan es moria aquella obra no s'havia acabat.
Nosaltres ja no estem ni tan sols en aquell punt que els nostres avis deien
a l'Avinguda Catalunya hi havia masos, al final de la Rambla Nova era un descampat.
No, no, és que això ja ho veiem nosaltres i els nostres fills, fins i tot, no?
Les transformacions s'han accelerat molt més i en qüestió de 10 anys
es poden veure notables transformacions en la xarxa urbanística de la ciutat,
però també en la xarxa social i cultural de la ciutat.
Elena, quantes fotografies i quantes imatges han quedat fora?
Ui, moltíssimes. N'hem vist moltes.
L'altre dia calculàvem que potser entre tots dos n'hem vist entre 30 i 40 mil,
perquè, clar, formen part dels arxius públics de Tarragona,
de l'Arxiu Històric, del Museu d'Història, de l'Arxiu Municipal,
de tots els arxius els hem consultat.
Aleshores hi ha moltíssimes imatges que, no per fer un altre llibre,
sinó per fer una enciclopèdia d'imatges de Tarragona, no?
Perquè, a banda de les fotografies, doncs, que molts particulars ens han deixat.
I, clar, s'ha de tenir en compte que els començaments de la fotografia,
doncs, era molt poca gent que disposava de càmeres.
Ara, des que es va popularitzar, doncs, evidentment,
tothom té fotografies a casa, té els àlbums familiars.
Aleshores, són moltíssimes les imatges,
i que realment costa de triar,
perquè n'hi ha moltes i molt interessants, no?
Jo intentava, i ho he aconseguit,
perquè el llibre és voluminós,
Tarracó Somni de Roma,
intentava obrir a l'atzar qualsevol de les pàgines.
Mira, doncs, el pont del diable,
que aquest cap de setmana, justament...
Clar, jo, aquest tarracó que ens mostra el Quim Castells
a les seves fotografies,
és un tarracó, una tarracó que jo no coneixia.
És diferent, aquest tarracó, Quim.
Aquest pont del diable no és el mateix pont del diable,
té una llum i és que és diferent.
Us heu fixat?
Realment és una manera de...
És que totes les imatges, uns colors, uns llums...
Saps el que passa?
que, mira, quan es treballen amb coses que estan excessivament
sotmeses a una visió tòpica,
o sigui, el déjà-vu clàssic,
doncs, bueno, el primer repte pel fotògraf
és realment trencar això.
I aleshores, doncs, si no connectes amb la...
És que ens estem quedant bocabadats, eh?,
passant les pàgines.
Si no connectes amb l'emoció primordial de les coses,
no s'aconsegueix.
Llavors, vull dir, jo no sé si dir que
el procés de la veritable fotografia
és com un procés alquínic o iniciàtic,
no sé com explicar-ho, eh?
O sigui, és una miqueta xamànic.
O te pones entrant-se
i apareix llavors el tema,
o et dediques a refer i refer i refer visions
i a vistes anteriorment,
i per tant no es revela res de nou.
Aleshores, doncs, quan un s'enfronta amb un tema,
cal d'alguna manera casar-s'hi, eh?
O sigui, entrar-hi en una relació íntima.
I en aquest aspecte vull dir que...
Jo el tema de Tarragona no era la primera vegada
que fotografiava la Tarragona romana
i que ha sigut...
Hi ha hagut, diguem-ne, com una escalada, no?
Des dels primers reportatges que vaig fer fa anys enrere,
que era una visió purament at-hoc,
ho entens o no, fins al reportatge que vaig fer
per descobrir Catalunya,
que va ser un número monogràfic de Tàrraco,
que ja va intentar donar una visió més apassionada
i més renovada.
I clar, quan em vaig proposar fer aquest llibre,
doncs es tractava de posar la perxa molt alta, eh?
Per fer el salt bastant alt.
Doncs, home, jo estic bastant, bastant content del resultat.
Crec que hem aconseguit entre tots,
perquè vull dir, clar,
jo no hauria pogut fotografiar Tàrraco
si no hi hagués algú que hagués conservat Tàrraco
o que hagués estimat Tàrraco.
O sigui, això és una obra col·lectiva.
O sigui, el meu és un treball de visió final.
La teva obra és molt extensa,
tens una obra molt important relacionada amb la natura.
Pastilla Joan Nolas.
Que són bones.
Són clàssiques.
No, gràcies.
Després en t'adomenaré una.
Dos em prens.
El que dèiem,
tens un bagatge importantíssim,
artístic,
de fotografiar paisatges de llibres de viatges de natura.
Aquí es nota que està basant més de la natura,
sobretot en el tema d'exteriors,
quan fotografies elements exteriors del patrimoni de Tàrraco.
L'ofici és important.
O sigui, a part que un tingui una visió aprofundida, subtil,
l'ofici és el que fa que puguis resoldre les situacions complexes.
I després hi ha una altra cosa molt important.
La fotografia,
si el fotògraf no té una passió intensa per la llum,
per dir-ho d'alguna manera,
doncs no aconsegueix mai res, no?
Hi ha una pianista francesa que es diu Elisabeth Sombart,
un llibre molt maco sobre música, òbviament,
però té una frase que em va colpir.
Diu que l'instrument és el lloc on veritablement l'artista es troba amb la seva pròpia ànima.
Jo en aquest cas diria que la cambra fotogràfica, en el meu cas, és això.
Vull dir que jo, del que jo fotografio, rebo una imatge de mi mateix, també.
És una miqueta complexa, però...
Et vas redescobrint a tu mateix, a mesura que fas captant aquestes imatges.
Casualment m'he aturat en aquesta pàgina, l'amfiteatre,
i allò que dèiem, l'itinerari visual del pas del temps de la història quotidiana,
a mi em crida molt l'atenció que bona part dels monuments
estan fotografiats amb un referent actual.
Allò perquè no sigui estrictament el passat,
sinó per tenir consciència del present.
I aquí, a mà dreta, veiem tota la part aquesta de les palmeres en l'actualitat.
I és intencionat el que vagin sortint elements contemporanis.
Sí, sí, finalment el llibre té dues dobles pàgines de tancament.
Una, és un espai absolutament adust del passeig arqueològic de les Muralles,
en el que no hi ha cap mena de presència de res contemporani.
I la pàgina següent és la capçalera del cercle
amb tots els cotxes que van passant i van deixant...
És a dir, tot això està implicat en una vida quotidiana
i en un món que és com és.
Ah, però crec que hi ha una cosa que és molt important, potser,
que és que hem aconseguit realment una ciutat o un model de societat
tan interessant, jo no diria tan perfecte com la societat romana d'aquella època.
Jo crec que seria una miqueta l'interrogant que deixaria anar a l'aire.
Amb els mitjans que nosaltres tenim ara,
hem aconseguit crear un tipus de societat tan...
potser la paraula és vella, no?
Com la que ens transmeten aquestes pedres.
Estàs fascinat pel món romà, eh?
Absolutament.
I pel grec, i pel egipci...
Joana, aquesta pregunta que fa el timp, eh?
A veure, en la història el que correm el risc al cap dels anys
és en idealitzar-la.
I cada època ha tingut les seves coses magnífiques,
les seves coses sumament velles,
i les seves coses no tan velles.
El que passa és que el temps fa com una mena de...
de, bé, de tria.
Tot allò, doncs, que potser no tenia prou entitat per perdurar
va desapareixent.
Tot allò menor va desapareixent.
O sigui, el que ens queden són les coses importants.
Això també passa amb les vivències humanes.
Nosaltres, afortunadament,
la nostra memòria sentimental també és selectiva.
I acabem oblidant petites coses, doncs, que ens fan nosa.
En canvi, estem guardant allò sublim, allò maco,
allò vellament, per la qual val la pena, doncs, tenir aquest record.
Això ens passa amb la tarra corromana.
Nosaltres, el que ens ha arribat a la tarra corromana,
veritablement, és el que feia falta que ens arribés.
No ens han arribat, potser, les misèries d'aquella societat
que també les tenia.
Aleshores, fer història, a vegades, és una mica difícil
tindre una objectivitat.
Per què?
Perquè nosaltres estem implicats en la història.
o sigui, no som unes persones alienes.
I, a més a més de mostrar el que tenim,
l'historiador fa una interpretació,
que ha de procurar que no sigui massa subjectiva.
Per un mínim hi és.
És a dir, nosaltres ens hem trobat, per exemple,
a la història, i ara, doncs, fent el cas, doncs,
d'un personatge, doncs, arrel del llibre dels monuments,
que tan sols té una part dedicada,
i tan sols està dedicada a ell,
que és a l'Ullis Companys.
L'Ullis Companys, doncs, si algú vol fer la història
de la seva mort en un moment determinat,
i diu, és que jo sóc un historiador totalment objectiu,
i no hi vull afegir res.
Pot agafar, pot anar al registre civil,
i veure que el senyor L'Ullis Companys i Jové
va morir, de què va morir?
D'una hemorràgia, va morir d'un traumatisme,
que és com moria molta de la gent als anys 40,
els represaliats per règim.
Aleshores, l'historiador, tot i procurant no ser massa visceral,
ha d'interpretar, de dir, bueno, això és el part que es donava.
Nosaltres sempre, quan fem història,
hem d'intentar donar-li aquesta vida
sense deixar-nos arrossegar per l'apassionadament.
Però vull dir, totes les èpocs hem tingut unes coses bellíssimes,
i el que sí que és evident és que Tarragona,
des dels seus inicis,
doncs, bueno, ha estat una ciutat formidable,
amb una situació geogràfica formidable,
i per la qual val la pena seguir lluitant,
seguir treballant i seguir fent llibres.
Ja, per acabar, perquè tenim poc temps,
Jordi i Helena, parlant d'aquesta objectivitat,
es pot ser...
Jo és que això de l'objectivitat a la història,
jo crec que el que és una matèria és que se sigui honest.
No existeix l'objectivitat.
Existeix en tot cas l'honestetat a l'hora de fer història,
però l'objectivitat, aviam, ningú és objectiu,
afortunadament també.
Jo crec que en aquest sentit, tant l'Helena com jo,
hem fet un esforç afegit de ser subjectius, però honestos,
perquè no es pot ser objectiu,
i més quan estàs analitzant els darrers 50 anys de la ciutat...
Són massa recents, no?
Nosaltres informàvem part, no?
Aleshores, per intentar que hi hagi totes les fotografies
que tenen que sortir en el llibre.
Òbviament ens n'hem deixat moltes,
però les que surten són les que hi havien d'haver.
Aleshores, fer un repàs pel franquisme de la ciutat
i sobretot per tot aquest gran desenvolupament
i transformació que ha registrat la nostra ciutat
en aquests 50 anys,
doncs requereix un esforç d'això,
d'una subjectivitat declarada, però honesta.
Doncs són tres títols que els hem de tenir presents.
Jo he fet un cop d'ull, els he vist, a part les parades.
Ho dic perquè hi són.
Ara ho comprovarem.
I els llibreters deien que els llibres locals aquí a Tarragona,
afortunadament, tenen molt bona sortida
i que la gent els busca.
Vostès retinguin en la seva memòria
si encara no han sortit a buscar el seu llibre de Sant Jordi.
Aquesta Tarragona, 1950-2000,
itinerari visual del Jordi Piqué i l'Helena Virgili.
La Tarragona, escultures làpides i fons
de Joan Gisbert i Tàrraco,
somni de Roma que coedita
l'empresa municipal de mitjans de comunicació
i Arola Editors
amb fotografies extraordinàries de Quim Castells.
Moltíssimes gràcies per venir
i bona diada de Sant Jordi.
Gràcies.