Les 10 del matí, 38 minuts, demà és 11 de setembre.
Els catalans sabem perfectament que l'11 de setembre
celebrem la nostra festa nacional, la Diada Nacional de Catalunya.
Però l'11 de setembre també és, malauradament,
l'aniversari d'un cop d'estat que els militars de Xile
van provocar l'any 1973 la caiguda del govern constitucional
de Salvador Allende.
I també des de fa dos anys, l'11 de setembre simbolitza
l'atemptat a les Torres Bessones de Nova York.
És aquest motiu, l'11 de setembre, a Xile i a Nova York,
el que d'alguna manera volem recollir des d'aquest matí de Tarragona Ràdio.
Amb la presència d'un metge xilè resident des de fa 12 anys a Tarragona,
un dels principals promotors de l'estàtua, de la imatge, del bus
que Salvador Allende, la figura de Salvador Allende, té a la nostra ciutat.
Senyor Sergio Guzmán, buenos días.
Parlarem de Xile i d'aquest 30è aniversari del cop d'estat contra Salvador Allende
i mirarem també de parlar d'aquest segon aniversari de l'atemptat a les Torres Bessones
amb el testimoni d'una periodista tarragonina que viu a Nova York des de fa també uns 3 anys,
aproximadament, l'Àngels Sarkós.
Però parlem d'aquests 30 anys, perquè aquest serà demà, m'imagino, per vostès,
senyor Guzmán, per tota la comunitat xilena, serà un aniversari i un dia molt especial,
més que qualsevol altre 11 de setembre, no?
Sí, bueno, el 11 de setembre marcó una etapa de ruptura de lo que era la democràcia
de 150 anys de tradicció en Chile.
Ese día, a través de las fuerzas, las fuerzas armadas asumen y derrotan el gobierno de Salvador Allende
elegido democráticamente.
En aquel entonces, el clima que se respiraba en Chile político era un clima de ser pasión
por el hecho de que el ambiente propiciado en aquel entonces por Estados Unidos indirectamente
y que después fue ejecutado el golpe de Estado por Augusto Pinochet.
Han passat 30 anys. Demà com ho celebraran o com ho recordaran aquí a Tarragona?
Sí. Bueno, nosotros año a año recordamos este hecho que avergonzó la democracia chilena
y la democracia del mundo. Lo recordamos en el busto que tenemos aquí en Tarragona,
que fue inaugurado hace 6 años, vino la hija de Salvador Allende, fue respaldado por el ayuntamiento
y todas las entidades políticas de esta comarca y nos sentimos muy orgullosos de poder contar con este busto
y, a su vez, año a año ir celebrando el aniversario y recordando, más que nada,
aquel hecho que entorbió la democracia chilena.
¿A quina hora es trobarán demà, 11 de setembre? ¿A qué hora?
A año a año lo hacemos a las 12 del día.
Y invitamos a todos aquellos que quieran participar y estar con nosotros
y a las colectividades que año a año se acercan y ponen una ofrenda floral junto a nosotros
para que así, a su vez, la ciudad de Tarragona se sienta con la acogida que nos han dado siempre
a la comunidad extranjera y, en especial, la comunidad chilena.
Son pocos chilenos, ¿no? No n'hi ha gaires aquí a Tarragona.
Sí, hay pocos chilenos. Somos una de las colonias más pequeñas dentro del ámbito extranjero.
Yo creo que no llegamos a los 200 chilenos residentes.
Muchos ya estamos nacionalizados, pero siempre nos consideramos dentro de esta colonia.
La majoria de chilens, doncs, que viuen als voltants de Tarragona,
ja fa anys que estan aquí? És a dir, no són recents?
Sí, hay un grupo reciente de los últimos cinco años de migración hacia Tarragona
y hacia Cataluña en general, pero la gran mayoría somos ya antiguos, ya veteranos en Tarragona.
El fet que el cop d'estat contra Salvador Allende coincideixi amb la data,
l'11 de setembre, amb la Diada Nacional de Catalunya.
Creu vostè, senyor Guzmán, que li ha restat protagonisme, a vegades,
o suport dels catalans a la causa chilena, a la causa de la democràcia chilena?
Sí, bueno, no es eso, no hay, no nos resta,
porque la Aliada de Cataluña es tan importante y merece que esté en el sitio que esté
y se destaque, más que el 11 de setembre chileno, el 11 de setembre es una vergüenza para la democracia.
A veces las vergüenzas hay que taparlas, pero recordarlas para que no vuelvan a suceder.
Nosotros recordamos el 11 de setembre catalán y volvemos a recordar el 11 de setembre chileno
con la vergüenza que significa para la democracia.
I en el context internacional, de tot el món, els atemptats terroristes contra Estats Units,
contra Nova York de fa dos anys, sí creuen que ha restat aquest protagonisme a la causa de la democràcia a Xile?
Sí, bueno, pero cada cosa en su sitio.
Yo pienso que no se trata de protagonismo, sino se trata de, es una noticia,
y es una noticia importante ya que del punto de vista humano falleció mucha gente
muerta por el terrorismo que no conduce a nada.
Pero el problema mayor y de fondo es un problema de sistema político que existe en Estados Unidos
y estas son consecuencias de aquel mal sistema o de aquel sistema que quiere imponerse y diciéndose demócrata.
Y es lo que arrastró a Chile al golpe de Estado y es lo que ha arrastrado a Nueva York a derribar las torres
que no compartimos.
La democracia siempre tiene que perdurar y el buen sentido y el entendimiento,
pero desgraciadamente hay gente que paga por esto y son seres humanos
y que lamentablemente sucedió un 11 de septiembre en Nueva York también.
11 de septembre, moltes coincidències.
Demà farà dos anys d'aquelles imatges que van impressionar tot el món.
Eren les 3 de la tarda, pràcticament hora d'aquí, hora de Catalunya,
quan vam veure pràcticament en directe i a través de la televisió
l'atemptat contra les torres bessones de Nueva York.
Allà, a la capital dels Gratacels, es trobava la nostra companya periodista,
periodista tarragonina Àngels Sarkós, que ens acompanya ara mateix també a través del telèfon.
Àngels Sarkós, bon dia.
Bon dia.
L'Àngels Sarkós ara, però, no és a Nueva York.
No, no, no. Ara sí que em posta disfrutant uns dies de vacances.
A punt de tornar, però, a Nueva York?
A punt de tornar. D'aquí una setmana torno per a treballar a Nueva York.
En el primer aniversari de l'atemptat sí que hi eres, no?, a Nueva York?
Sí, en el primer aniversari l'any passat. Ara fa un any sí que vaig estar.
A més, vaig acudir a la cerimònia que es va fer a la zona on estaven les torres
per als familiars, que va ser la primera vegada que es van deixar els familiars de les víctimes.
Vaig ser 105 a baix, on està el forat, on abans estaven les torres.
I aquell dia sí que vaig estar a Nueva York.
Tu creus que amb el pas del temps ara ja ha passat un altre any?
Estem al segon aniversari.
La gent ja comença a oblidar-se, és a dir, l'ambient a la ciutat de Nueva York,
pel que has pogut palpar, pel que has pogut copsar en els darrers mesos de la teva estada ja.
Ha canviat ja una mica l'ambient?
Ja no hi ha aquella pressió que potser sí que podia haver-hi fa un any?
Jo crec que és una cosa ben natural que en el temps es vagi diluint una mica el pànic dels primers dies.
El pànic dels primers dies i l'estat d'excepció que es va viure a Nueva York amb l'exèrcit al carrer
era una cosa absolutament impossible de mantenir.
Jo me'n recordo a moltíssima gent que, per exemple, vivia edificis altres els primers dies
intentant ser posant-se a casa d'amics, a viure a edificis més baixos,
perquè la gent tenia pànic que tornés a passar.
I això és una cosa que desapareix.
És a dir, si tries, continua vivint allí, has de continuar i has d'intentar no pensar en aquestes coses.
Ara, el record continua.
Va ser un xoc molt gran per a tots els americans i per a tota la gent que en aquell moment estàvem a Nueva York
i el record continua, continua viu allí.
La ciutat per això està molt més tranquil·la.
Ara, fa uns mesos, quan la guerra d'Iraq sí que va augmentar molt les mesures de seguretat,
el metro estava molt controlat per possibilitat d'atemptar els terroristes,
però no, s'ha normalitzat moltíssim.
Jo no diria, com a vegades me pregunten si és la mateixa ciutat que era abans,
doncs segurament no, perquè en xoc així una ciutat i la mentalitat de la gent que hi viu canvia,
però sí que és una ciutat tranquil·la i una ciutat segura.
És una ciutat tranquil·la, diu, sí, segura, però és una ciutat més trista o no tan alegre com abans?
Tu creus?
És una ciutat, jo crec que és una ciutat que ha viscut un xoc enorme,
no tan alegre com abans.
Possiblement tant Nueva York com la resta dels Estats Units,
el que sí que són és un país ara que té consciència
que els atacs se poden produir al seu propi territori,
que al llarg de tota la història dels Estats Units no havia sigut així,
havia sigut absolutament excepcional.
Jo crec que és d'això que hi ha la sensació d'inseguretat una mica més gran.
Una ciutat tan alegre,
simplement jo no sé si és més alegre o menys alegre,
és una ciutat que ha canviat.
Per exemple,
possiblement no serà una ciutat tan alegre,
en el sentit que no és una ciutat tan innocent,
però sí que és una ciutat una mica més acollidora per a la gent.
És una ciutat on tothom s'ha fet una miqueta més humà
pel fet que les catàstrofes normalment unixen a la gent
i fa que desconeguts se sentiguen afectats pel mateix dolor,
se sentiguen units per la mateixa causa.
i això sí que és una ciutat una miqueta més humana
i una miqueta més carinyosa en el sentit de la relació entre la gent.
Els nostres dos convidats,
ara mateix al matí de Tarragona Ràdio,
la periodista Àngel Cercós, que viu a Nova York,
i el metge xilè, Sergio Guzmán,
que viu aquí a Tarragona des de fa anys,
els dos van ser testimonis, en el seu moment,
dels fets que es commemoren i es recorden en un 11 de setembre.
En el teu cas, Àngels,
els testimonis de fa poc temps, només han passat dos anys,
què recordes d'aquell 11 de setembre?
És una pregunta que segur que t'han fet centenes de vegades,
però dos anys després,
quin és el record o la imatge que et queda d'aquell 11 de setembre del 2001?
Doncs, pensant, ahir mateix veia unes imatges a la tele de les torres,
que ara feia molt de temps que no les havia vist,
les imatges que han vist tots mil vegades dels avions impactants de les torres.
Jo ho recordo perfectament,
recordo perfectament com vaig veure caure a la primera torre
i, sobretot, recordo dues coses, dues sensacions.
Una, la sensació de no saber què passava,
la sensació de lo pitjor que pot passar,
que és la desinformació.
Al moment no sabia ningú què passava,
no sabia ningú què era,
i la sensació aquella d'això és una guerra.
Jo me'n recordo sempre pensar,
això és una guerra,
i m'agafar molt allà de casa, no?
I, sobretot, recordo la sensació d'incredulitat.
Jo, moltíssima gent m'ha preguntat
i com va ser veure caure una torre?
Doncs, jo crec que exactament igual que veure la caure per televisió,
perquè és tan increïble,
arriba a ser tan increïble veure alguna cosa tan gran,
tan sòlid caure davant de tu,
que és com si ho veigues per una pantalla de televisió.
Ens va costar mesos de veure les imatges mils de vegades,
prendre consciència que allò havia passat,
perquè ara com si tinguis una pantalla de televisió
ho estigues veient, era increïble.
I en el cas de Sergio Guzmán,
que ha passat molt més temps,
han passat 30 anys,
però ell era estudiant universitari
en el moment del cop d'estat dels militars
i de Pinochet contra Salvador Allende.
Què recorda?
Li queda encara alguna imatge d'aquella data?
Sí, el desconcierto de la gente
y la desilusión de ver bombardear universidades
y el palacio de gobierno
y después lo que vino a posterior,
la represión y, como decir,
la posguerra de la dictadura y la persecución
hasta el fin del régimen de Pinochet
que indirectamente aún perdura la subconstitución,
pero la mano aún está presente
y desde el 11 de septiembre del 73
hasta el día de hoy
hasta que Chile no logre una nueva constitución
y pueda regirse por las leyes
y que haya aprobado el pueblo
a través del voto popular.
¿Tuvo miedo en aquel tiempo?
¿Pasaron mucho miedo?
Sí, yo pienso que el miedo se pasa después
porque la imprudencia también de la juventud
hace ser más audaz
en todo lo que significa este acontecer
porque nosotros teníamos una conciencia política
y de estudiantes y queríamos un cambio.
Nosotros luchamos por la revolución democrática.
Fuimos el primer gobierno socialista
elegido democráticamente en el mundo.
marcábamos una pauta y éramos un ejemplo.
Entonces, con ese auge de estudiantes
y de anhelos y futuro político
nos sentíamos frustrados en ese momento
y muy dolidos
porque realmente detrás de esto
estaba la mano oculta de Estados Unidos.
Aunque siempre es repetitivo decirlo,
ellos siempre han propiciado la democracia,
pero la democracia de su óptica
y de su punto de vista.
Paradójicamente,
y a propósito de esto último que decía,
la mano negra de Estados Unidos
detrás de aquel golpe de Estado,
es curioso, ¿no?
Paradójicamente,
que 30 años después de aquel golpe de Estado,
el 11 de septiembre,
Chile y Estados Unidos
recuerden dos cosas tan diferentes,
pero recuerden,
tengan algo que recordar
o que conmemorar en la misma fecha, ¿no?
Sí, sí.
Y esto, lo paradójico de todo esto,
en aquel entonces existía un ministro
que era de Relaciones Exteriores,
que era Emilio Kissinger,
y que después que él propició
y estuvo detrás de la CIA y la ETT
para el golpe de Estado,
se le fuese dado el premio Nobel de la Paz.
Entonces, lo vi poco serio
y poco humano después de haber visto
tanta gente muerta en las calles de Santiago.
Àngelsa, tu et pregunto el mateix.
Et sembla paradoxal, ¿no?
Potser tu que has viscut ja uns quants anys
als Estats Units,
que dos països tan diferents
com Estats Units i Xile
tinguin aquesta coincidència
en la data de l'11 de setembre.
Sí, la veritat és que
dos coincidències bastant desgraciades
perquè realment se celebren,
comemoren dos fets
absolutament desgraciats
i que ojalá no haguéssim passat
sobretot per les conseqüències futures
que van tindre tant a Xile
com després als Estats Units.
Tu creus que Catalunya Àngels,
justament el fet que coincidís
amb la Diada Nacional de Catalunya,
fa que, per exemple,
el segon aniversari
l'impacte dels atemptats terroristes
als Estats Units
es tingui menys en compte
que en altres llocs?
Que es tingui menys en compte
els atemptats o la Diada?
Que es tingui menys en compte
els atemptats,
tenint en compte
que aquí ja tenim un motiu
de celebració tan important
com és la Diada Nacional de Catalunya?
Jo crec que,
possiblement,
ara fa dos anys,
quan va passar,
suposo que aquí,
pel que em vau poder contar tots,
absolutament va esborrar
qualsevol marca de la Diada,
els atemptats van prendre
tot el protagonisme,
suposo que el primer aniversari
també,
i crec que,
per una qüestió
d'un procés natural
que les coses van passant
i les coses
es van amagatgeant
a la memòria
i es van oblidant una mica,
suposo que,
mentre
se mantingui
un cert protagonisme
de tots els atemptats
i es commemora
i es continua sortint
als mitjans de comunicació,
tindrà el seu espai als mitjans
i tindrà el seu espai
a la memòria de tothom,
però a poc a poc
tindrà menys espai
a la memòria
com els mitjans de comunicació.
A un nivell ja
més personal
i per anar acabant,
amb ganes de tornar a Nova York?
Amb moltíssimes ganes
de tornar a Nova York,
tot i que estic
molt bé per aquí,
amb moltíssimes ganes
de tornar
d'aquí
d'aquí una setmana
torno
i a més m'incorporo
una nova feina,
amb moltíssimes ganes
de tornar,
és una ciutat
on jo m'he sentit
molt bé,
m'he sentit
molt ben acollida
i m'he sentit com a casa.
Sergio Guzmán,
¿con ganes de volver
algun dia a su país
o vuelve a menudo a Chile?
Sí, regularmente
volvemos
cada cierto año,
pero
volver a vivir,
no.
No.
De visita, sí.
De visita, sí.
Pienso que
la patria de uno
está donde se gana
el sustento
y nosotros,
nuestro sustento
y nuestros hijos
están aquí
y nos consideramos
parte de este sistema
y parte de Cataluña.
Sergio Guzmán,
metge chile,
resident a Tarragona,
un dels promotors
del bus
a la memòria
de Salvador Allende
aquí a Tarragona.
Demà,
a les 12,
la cita
amb l'ofrena floral
al bus
de Salvador Allende.
Está en Vidal
y Barranquer
con el Dussó.
Enric Dussó.
Sí.
Sergio Guzmán,
gràcies per venir
aquest matí en directe
als Assúdies de Tarragona Ràdio.
Un placer.
Àngel Sercós,
gràcies també
per estar a través
del telèfon,
per recordar-nos
aquest altre aniversari
de l'11 de setembre
i bon viatge
de tornada
a la ciutat
dels Gratacels.
Moltíssimes gràcies
a vosaltres
i que passeu
un bon dia
i fins molt aviat.
Moltes hores, Àngels.
Gràcies.
Adéu-sia,
bon dia.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.