Em va honorar amb la seva amistat bastant temps,
per l'obra, evidentment, per l'obre d'abans d'ahir,
per l'obra només cada l'any 52.
52 ho vaig estrenar la primera obra que vaig estrenar d'ell.
I jo puc dir que vaig entrar al professionalisme de la seva mà.
Fins a les hores, en fi, havia fet i em va trucar a casa,
que em vaig emportar una sorpresa increïble,
va dir, vostè m'interessa, tinc aquesta obra per estrenar,
què li sembla?
Quina va ser?
Una cosa que es deia, l'amor viu a dispesa.
Es va estrenar el novembre de 1952 a la Romea.
I a Esteve, a aquestes sagarrianes li agradarien al Josep Maria de Sagarra?
Jo, pel tarannà que ell tenia, jo em penso que sí,
perquè ell era un home molt festiu, molt divertit,
tot i la seva aire de...
Sobretot, jo la vaig conèixer bastant gran,
però tot i el seu aire de...
Però hi havia sempre aquest dandisme, en el fons.
Una miqueta de l'estil Oscar Wilde, perquè ens entenguem, no?
Sense les vertents, evidentment, homosexuals de l'Oscar Wilde.
Però aquesta, sobretot en qüestió d'imatge, de tracte social...
Sí, sí, sí, ell sempre vivia...
En fi, doncs Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau.
Això ja vol dir...
Tenia origen aristocràtic, o si més no,
les seves biografies apunten a aquest origen.
Sí, sí, sí, origen aristocràtic.
Josep Maria de Sagarra, actualment els estudiosos diuen que si hagués nascut en aquesta època,
o en aquesta època hagués arribat a la seva maduresa,
hagués estat un personatge, allò que s'anomena mediàtic.
Vostè què creu?
Però diuen, clar, autor prolífic, molt popular, molt popular.
Potser sí, no, evidentment popular, però per la seva reu,
perquè en els seus versos es trasllueix una reu absolutament popular.
Ell és un home que escriu pel poble.
Ell és un home que la màxima ambició que té
és que el seu escriure ho hi rendeixi, econòmicament parlant.
Ell va tenir a gala molt temps al ser,
l'anava proclamant, al ser, segons deia ell,
l'únic autor que vivia de la ploma en aquella època.
I això amb ell era com una gran satisfacció.
Aleshores, a l'hora d'escriure, ell escrivia pel poble,
directament pel poble.
Però diuen que creava addicció, fins i tot, l'obra d'en Sagarra.
Sí, sí, totalment, la sabia tothom.
Que fan una obra d'en Sagarra i anaven.
Exacte, hi havia un temps en què la gent deia els versos d'ell
com, no sé com ho vull dir, es pot cantar alguna cançó d'aquestes populars.
D'en Josep Maria de Sagarra se'n diu també que...
Aviam, que és un clàssic viu.
Sí, evidentment.
Que és d'aquells clàssics que no cal revisitar
perquè realment està present i no hi ha temporada teatral
que no tingui un Sagarra, no?
Sí, el que passa és que hi ha com un darrerament,
no sé quina mena d'idea hi ha en els que regeixen els teatres avui dia,
quan es toca Sagarra.
Bé, és el fàcil, de cop, fer aquella que ja sabem que té èxit.
Quan, doncs...
O sigui, darrerament coneixem...
O sigui, ens fan contínuament el cafè de la Marina,
ens fan contínuament el...
L'estal de la Glòria.
L'estal de la Glòria.
I alguna vegada la Corona Espines,
com, per exemple, del Guimarà,
es fa la filla del mar i la Terra Baixa.
Fins i tot els grups amateurs d'aficionats, no?
Aquests encara conserven el Sagarra com el Sagarra
i de tant en tant fan la desitjada,
o la plaça de Sant Joan,
o la prestigi dels morts,
o el mateix Amor viu a Dispesa,
o el Jardinet de l'Amor,
o l'Estudiant de Vic,
escolti, són cent i pico d'obres,
sense comptar les traduccions.
A més d'un centenar d'obres teatrals que es representin.
I si ara sortíssim al carrer i preguntéssim als espectadors de teatre,
segur que dirien aquests tres títols que ha dit vostè,
que no dirien cap altre.
Aquestes sagarrianes que podrem veure al Teatre Metropol de Tarragona
són la cançó d'una nit d'estiu,
la careta i les tres gràcies.
Són peces divertides.
Bé, hi ha una gradació.
Jo voldria que el públic no es donés engany.
Hi ha una gradació.
Fem, diríem, un repàs a Sagarra,
i ho titulem sagarrianes, això.
Aleshores, el repàs es composa de dos poemes i dos cançons
que s'han escrit expressament,
o a la seva música,
que primer cobren l'espectacle.
Hi ha dos poemes,
que són
La Palada de les Estrenes
i La Soledat del Cor,
que són dos poemes autènticament fora de sèrie,
que van barrejats amb dues cançons,
una la cançó de pluja
i l'altra la...
o la cançó del Cap Vespre.
En aquestes dues cançons se'ls ha posat música,
o sigui, s'ha fet música per expressament,
i això és el que cobra l'espectacle.
Immediatament entra el segon escaló,
i entrem en el teatre.
O sigui, hi hem fet un repàs a l'obra poètica i cançons.
Aleshores, un repàs, una entradeta.
Aleshores, entrem en la cançó d'una nit d'estiu,
que és, diria jo,
que un drama,
un drama humaníssim,
de quatre personatges,
en un petit espai de temps
d'un parell d'hores en una nit.
I això, doncs, té la força
que té el cagarra de l'hostal,
la glòria i el cagarra de la...
O sigui, és una entrada per dir
que aquest gènere és un dels que ell feia.
Segon, entrem i a la comèdia
amable, sentimental, romàntica,
elegant fins a l'extrem,
que és La Careta,
que és una nit de carnaval
amb una parella de persones
que s'hi troben.
Amb aquells diàlegs,
amb aquella força.
I sobretot aquella poesia tremenda.
I al final veu l'explosió
de la gran farsa grotesca,
que són les tres gràcies,
que és un divertiment.
És una cosa que nosaltres
quan llegíem aquestes coses
en aquella època dèiem
això és un mal de caixau
d'aquesta nit del cagarra.
Evidentment, podia ser, podia...
O aixecar-se un ell
que no puc dormir
i es posava allà
i feia una obra d'un acte.
I és clar, perquè ho hi sortia,
ho hi brullava,
era com una mena de...
Quan tenia una idea,
ho hi sortia
i ho podia fer en tres dies.
La música, aquesta obra
la protagonitza Montserrat Salvador,
actriu tarragonina.
Si no fos tarragonina,
és igual,
és una actriu importantíssima,
que és la seva dona.
Sí.
I si a mi no m'ho han explicat malament,
la música l'ha fet el seu fill.
Sí, ha quedat una miqueta a tota casa.
Una mica en família.
Sí.
Però a mi també m'han dit que...
No és per estalviar sous, eh?
No, això és el que jo li anava a dir ara.
A mi també m'han dit
que vostès han fet un esforç
en tots els sentits importants
perquè hi creuen molt en aquest espectacle.
Sí.
I han posat molt de carinyo.
Jo crec que és un espectacle
que val la pena que...
En fi,
tots ho valen
quan es fan els espectacles,
però em sembla
que val molt la pena
que es conegui,
doncs perquè
es reviurà una vegada més
Sagarra ja al mateix temps
s'aprendrà a conèixer una mica més
Sagarra,
que no quedi tan oblidat
tant de biblioteca
com està quedant darrerament, eh?
Perquè ja s'està convertint
en un verdeguer, eh?
En el sentit
que el verdeguer
ho tenim tots a la biblioteca,
però no se ho llegeix mai ningú, eh?
I el Sagarra al final...
I el Sagarra pot acabar,
podria acabar igual,
o podria ser allò...
Ah, sí,
el del cafè de la Marina.
El del cafè de la Marina.
És el que dèiem,
fan molt
les companyies no professionals,
anomenades no professionals,
les companyies d'aficionats
en salvaguardar, doncs, aquest teatre, no?
Aquest és perquè la majoria
han après a fer teatre
amb obres del Sagarra.
Sí, sí, sí.
Quan jo era jovenet,
parlo de l'any de la Pico,
quan tothom gratava,
que deia el meu pare,
fèiem Sagarra.
Fèiem.
Què farem, Sagarra?
Què farem, tal cosa?
I les quals anàvem repassant
d'una manera totes.
I aquestes totes
s'han anat quedant...
Doncs vostè pot anar-se un dia a Berga
i trobar-se que fan un Sagarra
que vostè no sap
ni que l'hagin escrit,
ni que l'hagin escrit mai.
Mira, per exemple,
una peça, Marçal Priló,
que és el pergin català,
no s'ha fet des del dia
que es va estrenar.
Es va estrenar l'any 10 o l'any 12.
Hi ha una obra allà
que s'ha representat una vegada.
A més a més,
és una meravella d'autèntica
i, és clar,
s'ha representat
les vuit vegades o deu vegades
que en aquella època
duraven les obres en cartell.
I mai més.
Aleshores, Esteve,
l'esperit de tirar endavant
aquest espectacle
que heu tingut
totes les persones implicades
en el projecte
ha estat una mica per què?
Hi ha un segarra
que volem donar a conèixer.
Sí, evidentment.
I juguem amb un cert avantatge.
De veritat,
avui dia costa molt
vendre el teatre
per aquests mons de Déu
i, no obstant,
tu dius segarra
i compren.
Que es mentiré.
O sí, compren.
O t'obren el teatre.
No es tracta de comprar.
Obren el teatre
perquè puguis fer-ho.
Cosa que avui dia
és molt difícil.
Permetim que sigui
una mica frívola
com també probablement
ho seria segarra.
Dirigir la dona
és molt difícil.
Al teatre em refereixo.
Dirigir la senyora.
I a més una dona
com la Montserrat.
Saps què passa?
Bé, primer,
la Montserrat
és una personalitat
de caràcter.
El seu estil
és un estil molt definit
i és una dona
que més aviat
tira per lo tràgic
i per lo dramàtic
que no pas
entre altres coses
per la seva figura
per la seva veu
per la seva manera de ser.
Però difícil de dirigir,
no.
Difícil de treballar amb ella,
no.
Es deixa.
Només ben
hi ha aquelles coses
clàssiques
que tu
hi ha un moment
que li clacaries un crit
i no li claves
perquè és la teva dona.
Ara no és la meva dona,
és l'actriu principal.
I aleshores
li has de clavar.
I aleshores
arriba a casa
i diu
ja tu podies haver establert
això.
Oi?
Però vull dir,
això suposo
que és lo natural.
No, no,
no ens ha estorbat mai
que un sigui s'actori
perquè a més a més
ella ha treballat molt
fora de mi.
Ha treballat
amb tots els millors
directors d'aquest país,
parlo del país
en general
i l'estranger també ha treballat molt
i jo també he treballat molt
pel meu compte.
Vull dir que
ens ho hem repartit bastant bé.
Gràcies.