D'aquí dos minuts serà un quart d'onze del matí.
Matí de dijous.
Parlarem durant els propers minuts amb l'arquivisba de Tarragona,
el doctor Lluís Martínez Sistaca,
per abordar diverses qüestions d'interès pels ciutadans,
per la societat en general,
i per parlar també del papa Joan Pau II.
El seu estat de salut preocupa especialment des de fa setmanes.
Coincideix això amb el seu 25è aniversari del seu pontificat.
I volem parlar d'això i d'altres qüestions, com dèiem,
durant els propers minuts aquí al matí de Tarragona Ràdio
amb l'arquivisba de Tarragona.
Doctor Lluís Martínez Sistaca, senyor arquivisba, bon dia.
Bon dia.
Bon dia a tots.
Benvingut una vegada més al matí de Tarragona Ràdio.
Com dèiem, la comunitat catòlica veu en general amb preocupació
el delicat estat de salut del Sant Pare.
Com creu vostè que aquesta situació pot afectar el conjunt de l'Església
ara mateix i en les properes setmanes?
La funció del papa és una funció molt important
perquè és el que presideix tota la comunió de totes les esglésies.
És un punt de referència de cara a la comunió,
de cara a la unitat de tota l'Església.
I tinc en compte que quan nosaltres, els cristians,
ens reunim per fer l'acte més important, que és l'Eucaristia,
en la pregària de l'Eucaristia, s'expliciten dos noms, dos funcions.
La funció del papa, del bisbe de Roma, que és el successor de Pere,
que és expressió de la comunió de tota l'Església universal en cada missa,
i també del bisbe de la diòcesi, que és expressió de la comunió
dintre de l'Església particular o diocesana.
Per tant, incideix en totes les diòcesis.
Estimem el papa, els cristians.
El ministeri de Pere és un ministeri que enriqueix la catolicitat de l'Església,
que és un do de Déu, que realment l'hem de valorar i l'hem d'apreciar,
i també estimem la persona que encarna aquest ministeri,
que ara concretament és Carol Vuitila.
Bé, doncs, realment, nosaltres preguem sempre pel papa,
i en aquests moments encara una miqueta més.
Hi ha certament una fragilitat física del papa,
degut a tota la història que hi ha tingut,
degut als atemptats, etcètera,
degut al ritme de treball que ha portat i que porta.
Ara, curiosament, el papa manté els seus compromisos,
o sigui que abans d'ahir em sembla que va ser el dia de la mare del Roser,
i se'n va anar a Pompeya, i va resistir,
i va tenir l'audiència, i se'l veia més recuperat.
Bé, és una persona que té un estat físic, doncs, fort,
una salut, ha tingut una constitució física molt forta,
i això et suposo que també li dóna molta força per poder.
I després anar amb voluntat, això també el té.
És veritat que en aquest món,
l'osomàtic i l'ospsíquic s'influen mutuament.
quan hi ha un desig de viure, un desig de fer coses,
un desig de realitzar una funció,
el cos, home, sempre té les seves limitacions,
hi ha un moment que s'acaba, no?,
però el cos normalment respon més.
I jo crec que el papa és una d'aquestes figures
que quan ell té un desig de fer les coses
i de complir amb la seva responsabilitat,
i això també deu ajudar el seu cos
de tal manera que supera les dificultats,
malgrat el dolor que a vegades pot sentir, etcètera, etcètera.
Fins a quin punt creu, però, senyor Arca Bisba,
que és raonable la transmissió en directe,
sobretot a través de la televisió, a través de les càmeres,
d'aquest procés de malaltia.
Vostè creu que hi ha algun límit en això?
O hauria d'haver algun límit?
Segurament que hi ha d'haver algun límit.
El que passa és que estem en una època
en què els mitjans són tan poderosos,
no vull dir amb el sentit d'influència,
o poderosos amb el sentit de tècnica,
que arriben a tot, a grans primers planos,
que arriben a tot arreu,
que es propaguen per tot l'univers,
i, esclar, deu ser molt difícil de posar límits.
Per altra part, doncs, sí,
això és veritat que ho podem constatar.
Aquí hi ha diverses consideracions.
Hi ha una consideració també de veure
que una persona gran,
també, mentre exerceix una funció,
i mentre la pot anar exercint,
almenys amb la lucidesa deguda,
doncs, bé, se l'ha de respectar.
El que succeeix és que també estem vivint un temps
en què la imatge té molta importància.
Ha de tenir importància la imatge?
L'ha de tenir.
Però tanta com se li dóna.
Pensi, ara mateix,
que estem en un període electoral aquí,
o que sempre hi ha eleccions, etcètera,
doncs, a vegades, més que el contingut
dels missatges, dels programes polítics,
és la imatge, és la figura.
Esclar, això és legítim,
això és un fet.
Ara, es pot portar a les seves conseqüències.
I en aquest món,
que tendeix una miqueta a la superficialitat,
a donar molta importància a la imatge,
potser també va bé
que hi hagi com un signe profètic,
dic jo,
que ens faci pensar que la imatge no és tot,
i que el més important és el que no es veu
que el que es veu.
Naturalment, el que es veu també ens ajuda,
o ens desajuda, això també és veritat.
Però, em sembla que, com a veu profètica,
també és important de tenir-ho present.
El fill del que estem parlant,
però d'aquest poder tan gran de la imatge,
vostè creu que seria convenient
evitar una certa activitat pública del Sant Pare?
Perquè, justament,
el món cristiano veiés el seu deteriorament físic
amb la malaltia.
Pensi que deu ser molt difícil.
Abans, els papes anteriors,
que també, doncs, mira,
devien estar malalts, etcètera,
Pau Gisè, jo me'n recordo,
jo estava a Roma estudiant, no?
I, bé, doncs...
Joan XXIII, més ben dit,
també estava quan es va...
Però no hi havia tants mitjans de comunicació,
no sortia tant la cosa, no?
Avui dia deu ser impossible,
perquè, esclar, si tampoc no surt
i no se'l veu mai,
llavors també hi haurà moltes especulacions.
Jo crec que s'ha de ser...
s'ha de tenir normalitat
i s'ha de saber relativitzar moltes coses d'aquestes
i anar amb més profunditat.
I ens sembla que aquesta és la servitud que tenim.
És a dir, els mitjans ajuden moltíssim,
però els mitjans també a vegades crea una sèrie de dificultats
que ens pot tocar a tots nosaltres.
El Sant Pare està a punt de complir 25 anys de pontificat
en aquesta situació de la que estàvem parlant ara.
Quina valoració en fa d'aquests 25 anys?
Sí, és una valoració que en pocs minuts és difícil de fer
perquè són 25 anys de ministeri, doncs,
de successor de Pere, de bisbe de Roma, de papa.
De fet, és un dels pontificats més llars.
No és el més llarg, però és dels més llars.
Per tant, aquests 25 anys s'ha entregat en cos i ànima
al seu ministeri.
Ho ha assumit i s'hi ha entregat.
Això em sembla que tothom ho pot reconèixer.
Per altra part, ha estat un papa que ha mantingut,
o sigui, ha confirmat, que és el propi d'un papa,
en la fe i en la caritat i en l'esperança,
l'església, que ha anat de nord a surt
amb viatges moltíssims, més d'un centenar,
confirmant les comunitats esteses per tot el món,
les comunitats cristianes, les esglésies.
És un papa que ha compost un himne,
un himne meravellós sobre la dignitat de la persona humana,
creada per Déu, camí de l'església,
i que ha defensat els drets de les persones,
els drets i deures de les persones,
dels pobles, de les famílies,
dels pobres, dels necessitats, dels marginats,
que ha escrit tres encícliques socials,
tocant temes molt actuals,
globalització, ecologia,
separació entre nord i surt,
distribució dels vents, comunicació cristiana, solidaritat.
És a dir, un papa que ha tocat,
no cal dir tots els temes,
molts temes a nivell intern de l'església,
sobre Déu Pare, Déu Fill, Déu Espírit Sant,
que ha tocat sobre la Mare de Déu,
sobre les missions.
Últimament ha tocat un tema importantíssim,
que és Europa,
i que ha dit paraules,
abans d'encriure's aquest document més llarg
sobre l'església a Europa,
doncs a Europa sigues el que ets,
descobreix la teva dignitat,
descobreix la teva història,
descobreix els teus arrels,
sigues coherent.
És un papa que ha condemnat,
bueno, que ha vist enterrar,
i ell ja ha col·laborat també,
el mur de la vergonya,
de la separació en aquesta Europa,
que ara estem reunificant,
que ha condemnat fortament el terrorisme,
que ha sofert les conseqüències del terrorisme,
que ha perdonat el que li van fer mal,
el terrorista que el va atentar.
Bé, és un papa realment que té unes,
és un papa poeta,
és un papa escriptor,
és un papa actor,
és un papa excursionista,
escalador,
és un papa, no sé,
té tantes fasedes,
però jo recalcaria també una d'important,
que és la seva sintonia amb la joventut.
Això ho hem constatat tots,
jo he anat seguint el papa
en les jornades mundials de la joventut,
pensem, per exemple,
en les dues més recents,
que van ser la de Roma i la de París,
més de dos milions de joves,
únicament per anar a pregar
i a trobar-se amb el papa,
no per fer turisme,
en dono fe,
en dono fe,
dos milions,
no van tocar res,
no van trencar per dir-ho així,
cap planta de la ciutat,
no van fer cap altercat,
la policia municipal,
estaven totes les autoritats,
al·lucinades.
Com és possible que dos milions de joves
no facin res,
quan cinquanta vegades fan tanta trencadissa?
Però aquesta sintonia que té amb la joventut,
i que es va veure recentment,
amb un diàleg improvisat entre ell
i els joves 700.000,
aquesta vinguda del papa a Espanya,
concretament a 4 o 4 vientos,
un diàleg,
i que ell es va dir
soc un jove de 83 anys.
Aquesta sintonia,
és una cosa curiosíssima,
però penso que també és una cosa,
que hi parla clar,
convençut,
diu coses amb poques paraules,
frases,
doncs que arriben,
arriben a la joventut.
Tots els dos milions de joves
que van allà fan el que diu el papa?
Potser no,
perquè tots són pecadors incoherents,
però s'hi van és perquè volen escoltar-lo
i volen sentir això,
que és un missatge,
el del papa,
que no sempre està de moda
respecte del món d'avui.
Però què diu això?
Perquè crec que els joves,
com tota persona,
vols sentir coses
que donin sentit a la seva vida.
Després les farem o no les farem,
però que almenys dius
vull escoltar una veu
que està convençuda d'una cosa
que ha donat sentit a la seva vida
i que potser també me la pot donar a mi.
Som 25 anys pontificat,
coincidint amb aquest aniversari,
vostè com a arquebisba de Tarragona,
en la carta pastoral d'aquesta setmana,
demana que se li concedeixi
el Premi Nobel de la Pau.
Per quina raó?
Jo me n'exo amb altres peticions
que s'han fet,
per una raó,
perquè el papa ha lluitat
sempre a favor de la pau,
arreu del món.
En els viatges que ha fet
a vegades molt difícils,
en països on no hi havia llibertat,
ni llibertat religiosa,
ni llibertat política,
on no hi havia democràcia,
on no hi ha democràcia,
i ell ha parlat clarament
sobre els drets de la persona humana,
sobre la importància de la llibertat,
sobre la importància
d'un règim democràtic, etcètera.
Llibertat religiosa,
la llibertat, etcètera.
I per altra part,
pensem últimament,
això ho hem vist,
el papa,
i jo crec que un dels rebaments
que va tenir forts
quan va anar a Madrid,
de gent de tot tipus,
inclús en els diaris,
en els mitjans de comunicació,
de gent, doncs,
no creients,
però que alojaven el papa
per la seva postura forta
contra la guerra d'Iraq.
Però no ha estat només aquesta,
sinó que ha estat sempre
una postura general del papa
defensant la pau.
Per tant,
jo crec que és mereixedor
d'aquest premi.
I com veu
el procés de successió
de Joan Pau II?
Que s'obrirà inexorablement
d'aquí a poc temps.
Sempre, lògicament,
els papes no són aterts,
i per tant,
un dia si s'ha necessitat
un successor,
bé, és molt difícil de dir,
perquè miri...
Quin seria el seu model
de papa,
senyor Arca Bisba?
Perdó.
Això, miri,
el que passa és que
el que entra en el conclavé
papable surt normalment cardenal.
És difícil de poder...
Sincerament,
no hi he pensat,
perquè,
com que a vegades tens la impressió
que aquest papa té tanta salut,
n'ha tingut,
i tanta força,
i tanta vitalitat,
que realment,
doncs,
jo potser també
estic impressionat
per una cosa,
que és que el meu pare
té 97 anys i mig,
i encara surt
per fer coses,
per treballar,
97 anys i mig.
Jo penso,
bueno,
potser el papa també pot arribar,
potser no.
Però aquesta cosa
que un no pensa tant
en l'exsociació.
Per tant,
a mi em sembla
que el papa el que ha de ser
és un bon bisbe de Roma
i un bon papa
per tota l'església.
I que l'Esperit Sant
també ajuda els cardenals
en el conclavé,
que es busca també
el bé de l'església
en el moment concret
en què viu l'església,
perquè, lògicament,
l'església també
està enmig del món
i vivint,
doncs,
les necessitats del món
que són variants
i que són,
això,
són variants.
Per tant,
jo crec que en el seu moment,
quan calgui,
els cardenals,
amb l'existència
a l'Esperit Sant,
creiem que l'Esperit Sant
també hi existeix,
doncs,
trobaran,
esperem i desitgem,
el papa que sigui més convenient.
Vostè li demanaria,
però,
al proper Sant Pare,
que mantingués
una línia continuïsta,
bàsicament,
amb el que ha fet
en aquests últims 25 anys,
Joan Pau II?
Jordi Maria,
que fos això,
un papa que,
en aquest sentit,
totalment,
Joan Pau II ha estat
castimàtic a l'església,
que s'ha donat a l'església,
s'ha donat a tothom
i que ha anat,
doncs,
aplicant moltes coses
que a l'església hi havia,
del Consili de Vaticà II,
etcètera,
i que sigui,
doncs,
en aquest sentit,
d'anar fent,
d'anar buscant
i d'anar trobant
el que l'església necessita
en cada moment.
L'església,
que, per altra part,
està estesa d'Orient Occident,
tot segons la nostra parcel·la.
Buscant l'església,
quan, miri,
jo soc ara membre
d'un dicasteri
de la Cúria Romana,
que és el Consell Pontifici
pels textos legislatius,
i soc consultor
d'un altre dicasteri
de la Cúria Romana,
que és el Consell Pontifici
per als laics.
Quan vas a aquestes reunions,
a aquestes assemblees,
on hi ha bisbes i cardenals
de tot el món,
i laics i laics de tot el món,
i veus tota la problemàtica,
realment s'obren
uns senyons en armes,
perquè, esclar,
ja ho sabem.
Avui,
els mitjans de convenció
ens ho donen bastant,
però allà també ho palpes,
i per tant veus
que l'església
és tan universal,
catòlica,
estesa d'Orient Occident,
que convé, doncs,
tenir també una visió
molt ample,
i que el papa sigui, doncs,
això que ha d'exercir
el ministeri,
de bisbe de Roma,
però també de primat
de tota l'església universal,
de successor de Pere,
al servei de la caritat,
de la comunió
de totes les esglésies.
I això és un treball
no fàcil,
bastant difícil
de realitzar,
però també és veritat
que té la pregària,
tornem a el que hem dit
al principi de tots els cristians,
l'efecte de tots els cristians,
i també té l'assistència
especial de l'esperitxant.
Parlem d'altres qüestions,
senyor arcabisbe,
parlem de l'església catalana
en general,
de les reunions periòdiques
que fan els bisbes catalans,
perquè s'han reunit
fa pocs dies
i s'han pronunciat
sobre les properes eleccions
al Parlament de Catalunya
que tenim d'aquí
poc més d'un mes.
Exacte.
Què diuen els bisbes catalans?
Vam tenir una reunió
el dia 1 i el 2
d'aquest mes d'octubre,
i certament tenim les eleccions
ja ben properes,
i vam fer una nota
com fem sempre,
sempre que hi ha eleccions
al Parlament
com una cosa de tot Catalunya,
hem fet una nota
en la qual,
doncs diem,
doncs exhortem
o animem
especialment els catòlics,
especialment els catòlics,
lògicament a tots els ciutadans,
però nosaltres dirigim
principalment els catòlics,
a participar en aquesta consulta
democràtica
i a fer-ho amb interès,
reflexivament
i a consciència.
Llavors,
també constatem
que hi pot haver
una certa rutina,
ja s'ha anat tantes vegades
a votar,
també constatem
que hi ha deficiències humanes
que podrien afavorir
el de 106,
però malgrat tot això,
la democràcia demana
que es participi,
és un deure,
és una responsabilitat
que tots tenim,
n'hi ha més de responsabilitats
per una societat democràtica
per part dels ciutadans,
però aquest n'és una de molt important,
però ens ha d'anar a votar,
és una responsabilitat important.
I bé,
ens demanem això,
que es faci, doncs,
amb consciència,
que es faci amb reflexió,
que es procuri
tant els...
que s'examini
els continguts dels programes,
que això és molt important,
no només les imatges
sinó els continguts dels programes,
les seves possibilitats
d'aplicació,
com també les persones
que l'encarnen,
han de ser objecte
d'aquesta reflexió,
i també demanem, doncs,
que es faci, doncs,
a consciència,
que s'eviti una dissociació
entre el nostre vot
i les nostres conviccions,
que siguem coherents
i que busquem el programa
que respon més
a les nostres conviccions profundes,
importants,
a la nostra vida
i que també establim,
o sigui,
que tinguem molt clar
una jerarquia de valors,
perquè els programes
no poden agafar-ho tot
en perfecció segons
els nostres desitjos,
les nostres conviccions,
però la que s'hi acosta més
i sobretot
establint una jerarquia de valors,
no sé,
doncs,
la justícia social,
una atenció preferent
pels més necessitats
en qualsevol ordre,
la convivència,
els valors de la família,
de l'educació,
de la llibertat dels pares
per escollir el que volen
pels seus fills,
tot això han de ser
objectius prioritaris
i n'hi ha molts més.
Per cert,
que els bisbes catalans,
senyor Arquabisbe,
també han parlat
en els últims dies
de l'eutanàsia.
Li pregunto per això
perquè justament també
fa pocs dies
sortia una enquesta
del Centre d'Investigacions Sociològiques
a nivell general
de l'Estat espanyol
que deia que 6 de cada 10 metges
són partidaris
de legalitzar l'eutanàsia.
Davant d'aquest fet,
vostès què en pensen?
Miri, escolti'm,
això és molt sèrio.
Això sí que és un tema
que s'ha de tractar
tot el que toca a la vida,
el començament de la vida,
l'inici de la vida
i l'acabament de la vida.
Escolti'm,
aquí toquem quelcom importantíssim.
Aquí ja no estem parlant
de cosetes més o menys importants,
sinó que això toca a cada persona.
I una cosa és
el que es pugui fer en teoria,
però després pensa
que això et pot tocar també a tu.
Miri, escolti'm,
a Holanda em diuen
que hi ha molta gent gran
que quan s'han d'operar
no van a Holanda,
saps?
Se'n van amb altres països.
Perquè hi ha un risc.
Almenys hi ha una por.
Segurament que es farà tot bé,
que es compliran,
però és clar,
hi ha una legislació
que permet certes coses,
l'eutanàsia,
certament.
Per tant,
això és tan important
que aquí ens hi juguem la vida.
Què hi ha més important
que la vida nostra?
No hi ha res més important.
Per tant,
això és molt seriós.
L'Església sempre ha defensat
que la vida no és nostra
sinó que és de Déu.
I que nosaltres
l'hem de respectar
des del seu inici,
dels primers instants
de la seva concepció,
fins a la seva mort natural
quan Déu nostre o senyor vol.
Ara bé,
el que l'Església ha fet,
i últimament nosaltres
els Biosos Catalans
hem renovat,
perquè ja en teníem un,
però hem fet potser
una nova edició,
del que en diem
un text
de les voluntats anticipades.
És a dir,
aquestes voluntats anticipades
el que volen dir
és que un pot demanar,
quan encara està ben conscient
en una firma,
en dos testimonis
ens sembla que demanen
perquè tingui efectes,
etcètera,
per exemple,
que no s'accelerin activament,
no se li acceleri activament
la mort
per procediments letals.
És a dir,
que no hi hagi
autonàcia a la seva vida,
encara que no existeixi,
però que no es fomenti
això activament
de la seva mort,
sinó que li sigui garantitzada
l'assistència necessària
per procurar-se
una mort digna,
i que no se li apliquin
tractaments
de recolzament
o de teràpies
no contrastades
que no demostrin
efectivitat
o que siguin necessàries.
És a dir,
tampoc mantenir una vida,
que hi ha realment
uns sistemes
que dius,
bueno,
això,
ni per un cantó
ni per l'altre,
però sempre respectant
això no és autonàcia,
sinó que és
una mort digna
en aquest sentit
que no se li facin
uns tractaments
ja innecessaris.
És a dir,
coses que,
per exemple,
fa 15, 30, 40, 50 anys
una persona
ja moria normalment
i ara se li pot allargar
un dia o dos dies
de la vida,
però d'una manera
ja artificial,
una mica mecànica,
doncs això.
Però,
una altra cosa és
que certament es demana
no un sistema
que acceleri la mort,
que és diferent.
Per tant,
en aquest sentit,
l'església està
totalment en contra
de l'eutanàsia,
creiem que fem...
Això potser no està de moda
per aquest percentatge
que vostè ha dit,
però escolti'm,
hi ha d'haver també
una veu profètica
en aquest món.
Una veu que estigui
o no estigui de moda
vagi dient
que això és molt important,
que ens hi juguem la vida,
que això és la seguretat
de les persones,
que això dona sentit
a que a un
se li respectarà
el que té més important
quan un està malalt,
quan un l'enduparà,
el que vol és curar-se,
no morir.
Llavors,
esclar,
si la llei...
Perquè a més aquí
la llei aquesta,
bueno,
es pot aplicar
en moltes altres més coses.
I al temps del nazisme,
què era això?
Quan no hi ha respecte a la vida,
no hi ha respecte a cap vida.
Això és molt sèrio,
perquè al principi
es pot aplicar
en molts més casos.
I això és perillósíssim.
Aquí estem tocant
una cosa importantíssima,
un element fonamental,
que no diem
que la vida
és un dret fonamental,
importantíssim,
que recolzen
la dignitat
de la persona humana,
que per altra part,
esclar,
els cristians sabem
que la dignitat
de la persona humana
es recolza sobre Déu.
Clar,
quan no hi ha
un ser superior,
ahir vore'ns,
el ser,
diríem inferior,
molt important,
que és la persona,
ja no té tan valor.
S'ha dit
que la mort de Déu
és la mort de l'home.
Si no hi ha Déu,
si es viu sense Déu,
podem jugar també
amb l'home,
amb la dona,
amb la dignitat
de la persona humana.
Perdó,
en el fons,
hi ha el fonament
dels drets fonamentals
de la persona,
que certament
està en la dignitat
de la persona humana,
però aquesta
sobre on recolza.
I aquí està la qüestió.
De l'autonàcia,
doncs,
parlaven els bisbes catalans.
Per cert,
per acabar ja
amb aquesta trobada
de fa uns dies,
estava pensant
en el període
de canvis
i de relleus
que hi ha hagut
a l'Església catalana
amb diferents bisbes
per jubilació.
Per cert,
algun nomenament
dels substituts,
senyor Arquivis,
ha provocat
algunes queixes,
crítiques,
fins i tot manifestacions
de protestes.
Estic recordant
en el cas
del bisbe de Vic
protestes
en alguns sectors cristians
que critiquen
el que consideren
una influència excessiva
de l'Arquivis
de Barcelona,
Ricard Maria Carles.
Jo crec que aquestes coses
no s'han de fer
perquè ja dintre
l'escalés hi ha una dinàmica
i cal respectar
aquesta dinàmica.
llavors això tampoc no ajuda
a una recepció
del bisbe.
És a dir,
clar,
aquí ens succeeix una cosa
que l'església
té una dinàmica
i a vegades
incideixen també coses
de fora dintre de l'església.
L'església fonamentalment
té que ser una família,
té que ser una comunió
i el bisbe té una funció
de pare,
una funció
de coordinador,
de congregant,
d'animador
i això va molt bé
que hi hagi una recepció.
Però jo et puc dir
que menys els capellans
de Vic
i els cristians de Vic
això ha sortit publicat
també
acullen
i han acollit
plenament
i totalment
el bisbe
com a bisbe
i successor
per tant dels apòstols
en la seva diòcesi
i en la seva
església diossesana.
Bé,
això és una cosa
que em sembla
que hem de procurar
també
que aquests relleus
no creïn
situacions
d'inestabilitat,
situacions
de
disminuir
el ritme
d'una diòcesi.
Sempre ha passat
d'això,
quan ja falta
un temps
per un canvi
de bisbe
perquè arriba
l'edat
reglamentària
per presentar
la renúncia
normalment
el ritme
de les diòcesis
baixa una miqueta
però això
no va bé
perquè en definitiva
jo sempre dic
que la diòcesi
és com un tren
que corre
i el bisbe
si em permet
la imatge
que encara no és
molt
potser adequada
però molt exacta
és com el maquinista
bé,
l'important
és que el maquinista
pugui
si ja està allà dintre
que rellevi l'altre
però no parant el tren
perquè llavors el tren
ara avui es posa
de seguida en marxa
però quan anàvem
de vapor
es cortava molt
de posar-lo en marxa
no,
l'església
diossesana
passa seguint el seu curs
passa seguint el seu ritme
i per tant
quan hi ha un canvi
de bisbe
hem de provar
aquest bisbe
acollir aquest ritme
i el vagi
tirant endavant
i vagi orientant
la diòcesis
amb la col·laboració
de tots
pels camins
que convé més
en aquells moments
aquesta església diossesana
per cert
com veu el relleu
del futur
també
arquebisba
de Barcelona
el futur relleu
de l'arquebisba
de Barcelona
crec que l'església
procurar trobar
l'arquebisba
de Barcelona
que sigui més adient
i més convenient
per les necessitats
d'aquesta església diossesana
que és molt important
que és molt gran
i que realment
es mereix també
tota l'atenció
deguda
parlant de relleus
i de renovacions
també n'hi ha
en el cid
de l'Arxidiócesi
de Tarragona
sí
he fet una renovació
perquè tocava
dintre els tres anys
pels quals són nomenats
molts delegats
i directors
que són un nombre
bastant elevat
de diferents funcions
diossesanes
i n'he renovat
amb un criteri
d'incorporar joventut
o sigui
que he incorporat
gairebé
tots són sacerdots
però també
hi ha alguns lais
i després
ja també
ha entrat a formar part
la delegada
de personal de la salut
que és una senyora
una última qüestió
un clau de previsió
senyor arquivisbe
perquè aquest mes d'octubre
Tarragona acollirà
el que s'anomena
la setmana social d'Espanya
és una trobada
on hi haurà
diferents conferències
i ponències
sobre temes ben diversos
en què consisteix
aquesta setmana
van néixer en 1906
després d'aquelles
encícliques socials
de Lleu XIII
per difondre
i divulgar
i profundir
la doutrina social
de les lègies
sobre els problemes
socials del món
i es fan
a França
Itàlia
Alemanya
Espanya
i es fan
en lloses diferents
cada dos o tres anys
o quatre
i ens han demanat
de ser els acollidors
i l'acollim aquesta setmana
que té un tema
actualíssim
que és
l'Europa de la solidaritat
un desafiament
justament aquest mes d'octubre
perquè això és 23, 24 i 25
en grans conferències
voldria dir
en grans ponents
des de l'exdirector
del Fons Monetari
Internacional
fins a l'última
de clausura
un magistrat
del Tribunal Constitucional
doncs realment
això són
ja una garantia
que hi haurà
uns continguts molt bons
hi haurà seminaris també
però el tema
el tema ara
justament aquest mes
que s'està debatent
el projecte
de Constitució Europea
bé
em sembla que és molt important
de tocar temes sobre Europa
des del punt de vista
de la doctrina social
de l'església
des del punt de vista
de la solidaritat
d'una Europa
no tancada
sinó oberta
els països més pobres
dintre Europa
i sobretot
els països de tot el món
d'una Europa
en què realment
doncs el que es vol
és que els cristians
també hi estiguin presents
i que en prenguin consciència
i d'una Europa
per tant
que tots volem
que sigui més d'acord
amb les seves identitats
amb les seves arrels
però que visqui
el món actual
amb aquests nants principis
que el cristianisme ha donat
que és la dignitat
de la persona humana
i la separació
però no oposició
entre l'espiritual
i l'otemporal
D'aquestes jornades
d'aquesta setmana social
d'Espanya
en parlarem
durant els pròxims dies
coincidirà més
amb la celebració
aquí a Tarragona
d'aquestes ponències
seran els dies
23, 24 i 25 d'octubre
Jo si em permet
doncs
aprofitaria
aquests moments
que en dona Tarragona Ràdio
per fer una invitació
a tots els que estan
interessats
pel tema europeu
per poder participar
en aquestes jornades
que es faran
aquí a Tarragona
en el seu
concretament
de la Diputació Provincial
Doncs d'això
parlarem
durant els propers dies
senyor arcabisbe
doctor Lluís Martínez Sistà
que així acabem
aquesta entrevista
aquesta conversa
moltes gràcies
per acceptar una vegada més
la invitació
del matí de Tarragona Ràdio
Moltes gràcies a vosaltres
Adéu-siau
Bon dia
Adéu-siau
Adéu-siau