Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Jo no sé què hem de dir o què has de dir tu, que ets la convidada d'aquesta obra, que no s'hagi dit res, i molta gent que ja l'ha vist en versions anteriors.
Sí, clar, és que com que s'ha fet dues vegades, doncs la gent l'ha vist i molta gent, la veritat és que la gent repeteix, i una de les coses que jo penso que és a favor d'aquesta obra és això, que la gent ja l'ha vist.
I jo m'imagino, o almenys jo ho faig, quan vaig veure una cosa que m'agrada molt i sé que al cap d'uns anys i que m'he passat molt bé, penso, ostres, doncs hi torno, no?
I aquesta, em sembla que la publicitat de l'obra és aquesta.
És una obra, com tu has dit, molt bé, que és un clàssic, realment, per exemple, a Londres s'ha estat fent l'hivern passat, has de fer el National, que és un teatre que no s'hi fan qualsevol cosa.
Perquè no és que sigui una cosa, una obra que faci gràcia, és que fa gràcia perquè està molt ben escrita, fan gràcia les situacions, no és de xiste, no?
És que està molt ben tramada i tot està molt collat i llavors, clar, doncs les situacions que es creen són molt hilarants, no?
I és per això que l'obra, doncs, funciona i que funcionarà sempre, eh?
D'aquí 10 anys en parlarem, jo ja no la podré fer.
No sé, no sé, parlaves de públic repetidor, aquí també, en el teu cas, parlem d'actriu repetidora.
Sí.
Perquè aquesta obra, la versió anterior també la vas fer, vas estar tu en la versió anterior aquesta.
Sí, sí, quan la vam fer ara, farà 8 anys, em sembla, doncs la vam fer, si l'Abel i jo érem, fèiem els mateixos papers.
És que l'Abel també, l'Abel Folk també...
L'Abel Folk, sí, i jo, i llavors, doncs, bueno, va ser arran d'això que un dia parlant amb l'Abel,
doncs vam dir, ostres, que bé ens ho vam passar i que bé que era i quines ganes que tenim de fer alguna cosa així
i que tornem a pensar-nos-ho bé i, mira, ens vam embolicar una miqueta, ens vam posar de coproductores, diguéssim,
vam tenir aquestes ganes de fer-ho i llavors vam començar a tocar tecles i les tecles ens van funcionar
i, mira, al final la vam acabar fent.
I, bueno...
En aquesta ocasió també ha funcionat molt bé, no?
Molt bé, sí, sí, molt bé, molt bé.
Penso que funcionarà sempre.
Home, a veure si està ben feta, evidentment, perquè jo soc de l'opinió que les coses que fan gràcia,
justament, són les que menys has de potenciar tu com a cosa de riure,
perquè si no ja la gràcia se'n va, ho has de fer ben seriosament i llavors és quan realment fan gràcia, no?
És un tòpic, però és cert que fer gràcia és el més difícil que hi ha, eh?
És bastant difícil.
Perquè, escolta, plorar, perquè molt tots plorem.
Jo a la tele, amb els cereals i els cols de la ciutat i tot això, jo ploro molt.
Ara, que em faci gràcia alguna cosa i em costa més.
És que sí, clar.
A mi em passa igual, eh? També t'ho dic. Jo, com a espectadora, em costa molt més.
I, en canvi, quan hi ha una cosa que se m'escapa, saps? Un esclat de riure, penso...
I que bons que són que em fan riure, no?
Sí, perquè realment ara les coses estan d'una manera que ens sembla més fàcil plorar, no?
És veritat, mira què ens costa.
Jo per això crec que és molt d'agrair que les actrius i els actors feu teatre també, que ens faci riure, eh?
No teatre de riure, sinó teatre que ens faci riure, que és diferent.
No, no, jo t'entenc perfectament. I és que és amb tot, no?
És una mica amb el sentit de l'humor que s'ha de tenir.
No solament és amb la conducta de vida.
Jo penso que també s'ha de tenir una conducta de vida de dir,
mira, ja sabem que hi ha coses negres, però és per intentar treure el ferro
i buscar la part positiva, que la vida també és així, diria així.
Escolta, Mercè, abans comentaves que tant la Bel com tu ja havíeu fet anteriorment aquesta obra de teatre,
tots us coneixem una miqueta la vostra dimensió artística
i fins i tot una miqueta personal, és a dir, doneu una imatge molt concreta
i jo no crec que sigui el vostre cas.
Però el fet de ser repetidors no ha fet que hagueu anat al comencem una mica de sobradets
cap als altres actors?
Nosaltres aquesta ja l'hem fet, eh?
Escolta!
No, jo ho pregunto, que no ho sé, eh?
Això ho hauries de preguntar als altres actors, que jo penso...
Però què us diuen?
Eh?
Què us diuen?
Què us diuen?
Home, jo penso que et dirien absolutament que no, al contrari.
Precisament perquè nosaltres, doncs, ja, ja, en fi, ja ho havíem fet
i potser teníem menys dificultats, tot i que feien molts anys, i no et pensis, eh?
Perquè, esclar, al començament anàvem tots igual de navegar.
Però jo penso que et dirien al contrari, que precisament el que hem fet és ajudar-los moltíssim
en tots els aspectes, perquè, bueno, si tens la sort aquesta de que tu ja no estàs tan neure,
doncs procures treure les neures dels teus companys.
En aquest cas, pel davant i pel darrere és allò del teatre, dins del teatre, d'alguna forma.
Aquelles situacions, aquelles relacions, aquella manera de funcionar, no deixa de ser una paròdia
d'alguns episodis que també es donen la vida real dels actors i les actrius, no?
I tant, i tant, i tant, i tant, i més, i més, eh?
Encara es queda curta l'obra, no?
Encara es queda curta, això ja t'ho dic jo, eh?
Perquè hi ha vegades que ens expliquen coses que diuen veus.
I nosaltres, i nosaltres som uns sants aquí, en definitiva.
Sí, home, sí, però no en el teatre, sinó que es dona en totes les feines.
El que passa és que, esclar, en aquesta obra està reflectit el que passa al teatre.
I el món del teatre és tanta convivència, sobretot en aquestes companyies,
que explica la funció que ara ja, a veure, no existeixen tant, no?
Perquè aquí es parla d'una companyia d'aquelles on hi havia la primera,
que en diuen, la primera és la primera actriu, la que posa la pasta,
que en aquest cas és el meu personatge.
I llavors, doncs, que s'enrotlla amb el tipi joven galant, no?
Que és aquesta història.
Llavors, i comencen la gira, aquelles gires amb una veta i una esperdenya, o sigui...
Allò de maleta de cartró, no?
Maleta de cartró, sense un duro, pensions tirades i llavors totes les coses que...
Això era una cosa que ara, doncs, exactament així no passa.
Passa amb un altre envoltori, però també és una mica això, no?
Però vaja, aquí, clar, he portat al màxim perquè, si no, no tindria gràcia, no?
I per dir una sèrie de coses, però que a vegades nosaltres, perdona, fent la funció,
ens passen coses que diem, veus, això ho hauríem d'incorporar perquè realment és còmic, no?
Coses que et passen...
Vull dir, jo què sé, que vas obrir una porta de debò
i realment et quedes amb la porta als nassos
perquè aquell dia, doncs, l'escenari fa un pendent que no és el que sempre ha fet
i tu vas entrar amb aquella força i tal, clar, que et quedes travada.
I això no ha de passar, passa perquè les circumstàncies ho porten, no?
I llavors, això són coses d'aquelles que dius, bueno, la situació és superridícula per nosaltres
i fa molta gràcia, però bueno.
Una vegada més, aquesta obra pel davant i pel darrere ha estat un espectacle al Teatre Borràs,
que és on la vau estrenar, no? Aquesta última ocasió.
Ha tingut molt d'èxit, ara arribeu a Tarragona i jo m'atreviria a dir-te,
i no és un parlar per parlar, que també veniu, doncs, allò en or de multitudes, que es diu,
perquè en dilluns parlàvem amb el director del festival que ens acompanya cada llunç i deia
no, no, si les localitats van, bueno, una venda estupenda, tothom espera com un dels plats forts del festival
a aquesta obra teatral. Aquí us estem esperant amb els braços oberts a tots, no?
Agraeixo moltíssim a tota la gent, jo és que com que he vingut moltes vegades aquí a Tarragona...
Som un bon públic, no, els tarragonins?
Molt.
Som agraïts, no?
Molt, i a mi m'agrada venir a Tarragona perquè jo estic entremig, saps?
Però em tira molt aquesta part d'aquí, a part sempre que hem vingut al Camp de Mar, que és preciós,
vull dir, és un lloc fantàstic, tot i que és molt gran i que pot tenir els inconvenients
doncs que, bueno, has d'anar molt canyat perquè tothom et sent i tot això, no?
Però és molt agradable d'actuar aquí i llavors, doncs, jo agraeixo moltíssim i els dic
que no els decebrem, que suposo que s'ho passaran molt i molt bé.
Doncs mira, ens posarem romàntics, comptem els dies, Mercè, perquè vingui a veure l'obra.
Moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada i fins dissabte.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adeu, sí, una abraçada.
Adeu, adeu.
Gràcies.