Al voltant del matí de Tarragona Ràdio ens acompanyen quatre persones que han estat i són clients habituals del Cafè Bar Poetes,
però sobretot han estat i són amics dels propietaris, dels que han dut a terme aquesta aventura, el Toni Torrell i el Joaquim Martín.
Avui ens acompanyen al matí de Tarragona Ràdio, aquí als estudis, la periodista Cinta Bellmunt. Cinta, bon dia.
Hola, bon dia.
L'advocat Josep Anton Baixeres. Josep Anton, bon dia.
Bon dia.
El botiguer Ramon Civit. Ramon, bon dia.
Hola, bon dia a tothom.
I a través del telèfon l'artista, també client i amic de tota la vida, Gelo. Gelo, també, bon dia.
Hola, bon dia. Què tal?
25 anys que s'acaben demà, una història que no sé si a vostès personalment els farà plorar una miqueta. Cinta.
A veure, dona tristor perquè en el meu cas, per exemple, és el primer lloc on vaig anar a parar quan l'any 86 vaig arribar a Tarragona.
Per la feina que feia, que em dedicava sobretot als temes culturals, vaig anar a descobrir aquest local que, clar, en aquell temps, que jo parlo de l'any 86,
era pràcticament l'únic lloc que aglutinava una mica de moviment cultural a la ciutat.
Veníem d'una època, poetes ja portava, doncs, 8 anys, però encara a Tarragona era una ciutat molt adormida i allí vaig començar per feina, diguéssim, per motius professionals,
però també vaig fer els meus primers amics allí i sempre ha estat un lloc que he tirat mà quan he necessitat qualsevol cosa.
Josep Anton, serà per plorar el tancament de poetes?
En el meu cas, i naturalment, d'aquells de parlar del meu cas, el que tu acabes de dir de les raons d'amistat que fan que ara vingui aquí,
també agreugen una mica la qüestió, perquè altres amics comuns, com el mateix Civit, o com el Joan Cavaller, o com el Magí,
sé que podran tenir uns certs contactes, encara que sigui per raons geogràfiques, per raons de domicili,
però tractant-se de mi, difícilment podré seguir veient els estimats Toni i Joaquim,
és a dir que per això potser encara ho sento una mica més que per les raons, evidentment,
la pèrdua cultural que això representa per a la ciutat, que això naturalment és molt més important
que aquells factors als quals m'he referit, per això ho sento molt.
Sí. Ramon.
Jo voldria quedar-me, no en un record d'una tristor, evidentment, no senta bé personalment que això passi,
sinó en un munyó de bons records d'aquests 25 anys de poetes.
Vull dir, vull tancar-me completament a una visió trista, ara en aquest moment, fatalista,
d'un tancament d'un comerç i del fet que potser aquest punt de trobada que teníem amb amics
ara serà difícil de trobar-ho d'altra banda, potser d'una altra manera, potser serà la manera
de veure qui realment és amic i qui no és amic a l'hora de trobar-nos, ara haurem de buscar-nos una alternativa.
Però, per mi, poetes i el Quim i el Toni, per mi han sigut una part alegre i important
en la meva vida nocturna de Tarragona i la relació amb el Quim i el Toni, per mi, són uns excel·lents amics
i espero que no es perdi.
Per una altra banda, estic content perquè ells han buscat un futur diferent a la seva vida.
Jo suposo que deu ser duríssim fer el que diríem, entre cometes, les nits durant 25 anys,
vull dir, no saber el que és pràcticament un cap de setmana per estar amb la família
o per estar amb els amics, o el que és el fet d'anar-se'n a dormir a les 5 o les 6 del matí,
doncs 5 dels 7 dies a la setmana, jo m'imagino que ha de ser duríssim.
I després, perquè ja no són uns bailets de 25, 26, 27 anys que tenien ells quan van formar poetes,
ja són unes persones adultes i dins del que és la nostàlgia del local i del que ha representat en si,
per mi hi ha una alegria per veure que a ells ara se'ls obre al davant un futur diferent
i que per mi és més important el seu futur particular, potser, que el que pugui significar poetes en si.
I, Gelo, per tu què suposa aquest tancament de poetes?
Home, per mi suposa, no tristor, però els anys passen i tot canvia, no?
I jo crec que els amics que hem trobat allà i que hem fet, doncs continuarem sent.
I, no ho sé, i el temps passa.
En el teu cas, a més, hi havies participat molt activament, no?, com a artista.
Sí, jo vaig inaugurar el Poetes perquè érem molt amics amb el d'Antoni,
van viure junts els anys i per això jo li vaig ajudar a obrir el local una mica i vaig fer l'exposició.
I després he tingut contactes esporàdics amb ells, aunque he estat també fora bastant de temps i res més.
I és això, però la vida continua, no?
Com era, per cert, aquells anys, finals dels 70, com era Tarragona?
Com va ser el naixement de poetes?
El naixement de poetes ve de la geganta, perquè l'Antoni va treballar en un local que es deia la geganta
i molta gent, potser les males lengües, deien que era una còpia,
però, bueno, va ser bastant personal el que ho va fer l'Antoni.
I el món cultural de Tarragona en aquell temps era, que diguéssim, popularment es diu un muermo total
i, bueno, continua sent una mica, però encara que hi ha més locals, i això...
Cinta, què volies dir?
En la línia del que comentava el Ramon, més la part personal del Quim i el Toni,
doncs potser ha d'estacar que vulguis que no poetes als 25 anys és la culminació d'un llarg procés,
tant de la clientela, com d'ells mateixos, com de la ciutat,
i crec que han arribat, doncs han portat molt bé aquests 25 anys,
i ara és el que tu comentava també el Gelo, no?
És una altra etapa de les seves vides, també han canviat els mateixos clients,
han canviat la ciutat, les necessitats no són les mateixes,
però t'emportes totes les experiències que has tingut allí.
Com valoraríem, des d'un punt de vista de promoció d'activitat cultural,
Josep Anton, aquest quart de segle, ha jugat un paper imprescindible?
Acabes de dir el que jo estava pensant en aquest moment,
i potser d'una manera també molt subjectiva,
però dins de la pèrdua cultural, que és bastant general en molts aspectes,
potser ve de gust destacar la part musical,
perquè és la part musical, diem, més aviat en diria música clàssica,
perquè és una qüestió que està, la ciutat està molt negligida,
i precisament tant els professionals com els diletantes de l'esfera
s'enqueixen sovint.
Aleshores feia una funció de suplència als poetes en aquest aspecte de la música clàssica,
que no sé qui prendrà la torxa, qui prendrà el relleu ara,
no sé, és a dir que potser des del meu punt de vista
és un dels aspectes que lamentaria més.
I Ramon, tu com ho veus des de la teva perspectiva?
Evidentment, en aquest cas, jo no veig en aquest moment a dins de la ciutat
que hi hagi un local, un espai que cobreixi,
diguem-ne, la façada cultural que estava cobrint poetes,
i jo crec que amb això, no sé si era ben bé una feina d'ells el fer-ho,
ells ho van fer, ells ho van fer i ho han estat fent amb tota la il·lusió del món,
jo crec que ha de ser la mateixa ciutat la que ha d'emprendre l'activitat cultural aquesta
que han estat fent ells, les mateixes institucions, d'altres entitats,
d'altres locals de Tarragona per tirar-ho endavant.
Ells ho han engegat, ho han dignificat, vull dir, han fet una tasca cultural terriblement digna,
molt important, jo crec que amb el temps es reconeixerà,
però la vida segueix i l'ha de seguir un altre.
Amb el temps es reconeixerà, ha estat reconeguda aquesta tasca?
Perquè abans Ayol Gelo deia, és que la ciutat era un muermo,
no hi havia res, sobretot estem parlant això, principis dels 80,
finals dels 70 i bona part de la dècada dels 80.
Seria reconegut ja o encara no?
Poden parlar, quan vulguin.
Ells en aquest sentit estan una mica dolguts,
perquè van començar en un moment que no hi havia més oferta,
després s'ha dispersat, per sort, hi ha molta més oferta a la ciutat,
que això és molt bo, però potser s'ha donat més importància
a llocs nous que s'han afegit, diguéssim, a la línia que ells hi havien obert,
que no a ells mateixos, que ja porten molts anys de trajectòria
treballant-hi en l'ambient cultural.
Sí, sí, sí, és el mateix que anava a dir.
Jo crec que no se'ls hi ha reconegut.
Jo crec que això es reconeixerà amb una perspectiva de temps,
perquè ara queda un forat,
i un forat que no l'ha compartit ningú fins ara, culturalment,
i que veurem qui ho farà a partir d'ara.
En el moment que es pugui comparar aquestes coses,
llavors sabrem realment la importància que tenia culturalment
el que era el cafè poetes.
Que si a vegades diem que el Barça és més que un club,
evidentment el cafè poetes era molt més que un cafè.
Josep Anton.
Sí, potser un dels punts d'inflexió podria trobar-se
en la vinculació de l'amic Joan Caballé
amb els mateixos poetes,
i en el moment en què ell adopta un tipus d'activitats,
més aviat de tipus públic,
sembla que es produeix una complementació,
el que és molt satisfactòria,
és a dir, es guanya en tots els aspectes.
Aleshores, potser ara li cau sobre ell
una responsabilitat més aviat feixuga,
penso jo en aquest moment.
Un altre aspecte és el de també
la funció de suplència que algú emprengui,
perquè els poetes,
que tenia, si no vaig equivocat,
una sala dedicada al Jaume Vidal del Cuber,
respecte tant d'ell com de la Maria Aurelia,
també complia unes funcions de memorial,
com si diguéssim,
i ara també preocupa
el pensar que aquestes funcions de memorial
també quedin abandonades.
Gelo, tu creus que se'ls ha reconegut ja la tasca
a la gent de poetes o encara no?
Home, jo crec que s'ha d'escriure un llibre d'això,
però jo m'ho he passat molt bé.
De totes formes, ara hi ha més locals,
hi ha més coses.
La nostàlgia s'ha de deixar
perquè la nostàlgia és el passat.
I ara potser hi ha el local
que s'assembla més és la vaqueria,
que per cert faig una exposició limat,
si voleu vindre ja esteu invitats.
Gràcies.
I hi ha moltes coses més ara,
han canviat molt de fa 25 anys Tarragona.
Però el Ramon deia que el forat
que deixarà poetes no el cobreix ningú.
Tu ja estaries d'acord amb això o no?
Home, el poetes era poetes, no?
És intransferible,
però avui en dia hi ha unes altres coses.
Jo crec que tot és qüestió de nostàlgia,
la nostàlgia és el passat, no?
També deies de fer un llibre,
la Cinta Bellmunt,
n'estaria disposada o...?
A mi m'han mirat, però jo no sé res.
Creieu, Josep Anton, Ramon, Cinta,
que es podria fer un llibre
dels 25 anys de poetes?
Tant, sí.
La persona més indicada
per a la feina més adient.
I que l'hauria de fer la Cinta.
Jo ho tinc claríssim.
Home, som 25 anys de molta producció,
és que des de les històries
de persones amb el seu entorn,
és que podries anar explicant
l'evolució social,
l'evolució de grups culturals.
Pensem que Poetes també ha estat
seu d'un editorial,
que ara estem acostumats a tenir,
també per sort,
més editorials tarragonines,
però a l'entorn de Poetes
es va crear el col·lectiu
de la gent del Llam,
que encara hi treballen,
que ara també la seva seu
em sembla que continua sent allí
i ara també s'hauran de buscar
un altre espai.
Fins dissabte.
Fins dissabte passat.
I després, amb l'aspecte musical
que comentava el Josep Anton,
i amb el Quim ho deia,
que la sala Vidal Alcubé,
que és on ara es feien les actuacions,
ha estat plataforma
de gent molt joveneta
que comença a tocar
i que la tenen en una sala
que queda molt en família,
pels amics i la família,
que la gent s'hi troba molt a gust
quan comencen.
També era un altre trampolí
que donaven ells.
La gent de la música,
la gent de la literatura,
la gent del teatre,
no podem oblidar...
Trono Villegas.
Trono Villegas ha actuat allí
i també en aquell entorn
es va començar a gestar bastant el grup.
I s'ha parlat molt de cultura
durant aquests anys, no?
S'ha promogut la cultura
amb activitats,
però a més a més
era una mena de lloc de trobada,
no?
Per parlar,
per comentar,
per discutir,
per polemitzar sobre...
En fi,
sobre el moment cultural del país,
no, Josep Anton?
Sí.
Un altre motiu per mi
de preocupació,
és un fet que ja avanço
que no en sé absolutament res,
és la qüestió de l'arxiu.
Perquè precisament,
i soc més sensible amb això,
perquè precisament ahir
parlàvem amb el Ramon Marrocà
de la llibreria de la Ramla,
que va complir
durant una època
un paper
que podríem dir comparable,
parlàvem del seu arxiu
i de les dificultats que té
i de, afortunadament,
les peces que encara
ha anat trobant
i encara pot reconstruir.
Aleshores,
jo penso,
aquest arxiu,
respecte als poetes,
es conservarà,
perquè això,
sobretot per la Cinta,
serà importantíssim, no?
És a dir,
és un punt
sobre el qual
no puc donar cap informació,
perquè l'ignoro totalment.
I una altra cosa
que va ser Piu,
n'era poeta,
serà el Carnaval,
també.
la nit del dissabte
de Carnaval,
quan des de l'Ajuntament
encara no s'organitzava
una activitat
d'aquestes característiques,
els primers concursos
de disfresses
de nites
es van fer allí,
van començar
d'una manera tímida,
es van anar ampliant
amb premis
i la gent
s'esforçava molt
per lluir,
fins que també
la ciutat
ja dona resposta
a aquesta necessitat,
diguem-ne,
i perd una mica
la funció
que desenvolupava,
però això també
és dins de la línia
evolutiva del local
i de la ciutat.
Una altra característica
segurament més enllà
de l'activitat cultural
és que pràcticament
la immensa majoria
de clients,
més que en clients,
han estat
i són amics,
no?
Sí.
Això perquè qui ho feia?
El Toni i el Quim,
l'ambient del local,
per què?
Tot.
No ho sé.
Crec que és una barreja.
Té encara molt més mèrit
la qüestió
sabent
de quina classe
de personal es tracta,
perquè ja deveu recordar
que hi ha una dita
que diu
peix menja peix,
poeta menja poeta.
És a dir,
que el fet
que es produís
l'amistat
entre aquest estament
té moltíssim mèrit.
Sí,
és tot junt,
no ho sé.
25 anys,
resumir-los ara,
no en mitja hora,
en 5-10 minuts
és impossible.
jo crec que
de la mateixa manera
que s'han fomentat
activitats culturals
o s'ha fomentat
molt el diàleg
i això,
el diàleg
fomenta amistat
i avui en dia
que estem en una època
doncs en què
tothom es mou
doncs pels ordinadors
o per la televisió,
el fet
de la sobretaula,
de la xerrada
tranquil·la,
de la conversa,
de les inquietuds
més o menys comunes,
allí s'han raonat
de tot.
Jo crec que
això
evidentment
fomenta
amistats
i fomenta
desenamistats,
suposo,
en amistats
amb d'altres
coses.
Jo crec que ha sigut
tot una mica,
tot una mica.
És molt difícil
d'explicar,
és un sentiment
els sentiments.
Si suposo
que era un bon lloc
per conversar
i per trobar-te
amb amics
que tenien
una mateixa
línia
d'inquietuds
o d'estímuls
i que t'ajudaves
i a part
que no només
era...
El bar també
era el cafè
com una plataforma
per fer altres coses.
De fet,
tens una vida
com faries
amb una família,
amb els amics
que has fet allà.
Moltes vegades
és una teva família.
Gelo,
tu per què creus
que els clients
més que clients
eren amics?
Perquè ens coneixem
de tota la vida,
d'Aragona,
i l'Antoni
ha fet molt
aquí en el bar.
és ell
el que feia
tot això,
jo crec.
Era l'ànima?
Sí, sí,
el Toni,
sí, sí.
Jo crec que és així.
I ara què?
Ara què?
Què?
I ara què farem?
On es trobaran
els artistes,
els escriptors,
la gent,
els amics,
els clients
de poetes?
Tindran un lloc
substitut o no?
Home,
no ho sé,
jo estic bastant
a part de tot
una mica de Tarragona.
Estic més a fora,
jo, que no estic gaire
a Tarragona.
No me l'entero gaire
de com va la cosa.
I els que hi
continuen anant
bastant,
Cinta?
És que de fet
ara el nucli
fort
o el mateix ambient
que hi havia
des de 4 o 5 anys
cap aquí
també
es perdia
una mica
perquè, clar,
la gent també,
alguns han marxat,
d'altres
tenen altres històries,
llavors,
sí que sempre
trobaves
algun petit nucli,
però havia estat
un grup
encara molt més gran.
Suposo que
t'espaviles
i
les amistats
segueixen
i ja trobaràs
l'espai
o el lloc.
En aquest sentit,
ja ens espavilarem.
Ara,
com a lloc
de sortir,
això sí que és diferent
perquè a vegades
és més difícil
que conflueixin
tantes coses.
Josep Anton?
Em sembla que
inevitablement
haurem d'anar
acceptant la idea
que ja s'ha apuntat
fa un moment
aquí
en aquesta tertúlia
de les noves
tecnologies,
no?
No fa gaire
que vaig estar
a la inauguració
d'un establiment
nou
aquí a Tarragona
i ja tenien
el seu espai
per als internautes,
no?
I suposo
que ens veurem
abocats fatalment
quan es produeixi
aquesta suplència
o aquesta substitució
que indubitablement
s'ha de produir,
també ens veurem
abocats
a aquestes noves
tecnologies.
ui?
nggak jès.