Gràcies.
Gràcies.
Una mica, però ja es veu, ja es veu que l'arròs té una pell blanca, això del negre jo ja intueixo per on deu venir, no, José Ignacio?
I dicen que toco, ojalá que sea cierto lo que dicen, que toco el jazz como los negros, por eso me dicen negro más alto.
Saxofonista?
Saxo, soprano y saxo alto y tenor.
I vostès diran, el José Ignacio, qui és?
És un músic i és metge i fa totes dues coses. I ja fa un quant temps que està instal·lat aquí a les nostres comarques.
I hace 14 años.
I es pot ser músic i metge alhora?
Sí, perfectamente.
La música és una afició o també és un ofici?
És una afició, però molt internalizada, diguem-ne.
Jo penso que és una manera, una forma de vida, inclús, poder ser jazz.
Uno lleva siempre en su estuche de saxo un psicoanalista gratis, que incluso te da dinero, porque tú haces la catarsis con las personas, recibes una tranquilidad y una paz increíble, y encima haces lo que te gusta y cobras.
No, no puede ser, eso es demasiado maravilloso.
Com que la música és un territori molt lliure i cadascú se l'aprén, així com li arribarà no farem una classe magistral d'intentar dir què és el jazz, què és el swing, què és el dic si no.
És música, com va empaquetar tot això, José Ignacio?
Jo te diria que el jazz és una expressió, no només artística, sinó emocional, no és cert?
Hi gent que diferencia el jazz moderne, el jazz és tot un, i és emocional, passa per el cervell i per el pie.
És a dir, la gran diferència que pot haver entre el jazz tradicional és que es que es sienta amb el cuerpo.
En canvi, el jazz moderne se sienta amb el cerebro, però són dos casos que, encara que es pareixen opuestos, són iguals tot el jazz.
Clar, és que quan s'hi agafes el programa de les diferents actuacions i les diferents formacions, aquí veus absolutament de tot.
I dius, home, Festival Internacional de Dixi, jo m'imagino, Jordi, que quan es va fer la primera edició es va buscar un home així que pogués aglutinar-ho,
de dir, mira, que coli i aquí entrem swing, entrem al jazz que explicava José Ignacio, tot el que calgui, entrem aquí, no?
Bé, el festival sempre s'ha basat una mica en el que serien els orígens del jazz, no?
Hem intentat agafar la música de Nou Orleans, podríem dir, en un sentit ample de la paraula,
i en aquesta música de Nou Orleans hi cap, doncs, com per exemple explicava la gent de la Bella Dixi,
l'Anahí, en una classe pràctica que feien a la Fundació La Caixa, per cert, amb molta assistència de públic,
doncs, des d'alguns moments podria entrar l'espiritual, no?, negre,
les works, o les cançons de treball dels negres que des de la costa occidental d'Àfrica van anar a la costa oriental dels Estats Units,
i tot això, doncs, passat per un ambient, podríem dir, de marginalitat, no?,
que es vivien, doncs, a la zona de Nou Orleans, podríem dir, al tombant de segle XIX o segle XX, no?
Nosaltres hem utilitzat des de gospel, en el festival, brass bands americanes, hem tingut dues brass bands de negres,
gent que fa d'Ixilan, o fa brass band al carrer, encara avui en dia, i amb tuguris, podríem dir,
en grans teatres, també, però també en aquests ambients més marginals,
i, juntament amb això, doncs, hem utilitzat, també, les grans formacions de swing.
Per què? Perquè considerem, doncs, que fins a l'època dels anys 30, podem dir,
que comencen a esclatar les grans big bands, hi ha una evolució des d'aquestes cançons més autèntiques
o ancestrals dels negres, passant per les petites formacions de Dixilan,
de 7, 8 persones, també més grans en alguns casos,
però, diguéssim, que tot això hi ha un moment que esclata i queda apropiat pels blancs.
Passa de dir-se estil Nou Orleans a dir-se Dixilan,
i, concretament, les orquestres de swing el que fan és ampliar,
doncs, en nivell d'instruments i també en tipus d'arrenjaments,
doncs, allò que havia nascut com a una música realment popular, no?
I és una música que pot estar sotmesa a etiquetes,
que s'introdueixin nous ritmes, a fusions, el que sigui,
però és una música que no està mai de moda perquè mai ha deixat d'estar-ho.
És a dir, hi ha tipus de música que hi ha en èpoques,
està de moda el bolero, es queda una mica raconat, torna amb força,
el jazz ni ha tornat ni ha deixat de tornar, sempre ha estat allà,
i sempre hi ha hagut un públic i uns músics disposats a tocar-lo.
Exactament.
Per exemple, és important, ho dit jo, de les grandes bandes en el Estado,
Fletcher Henderson, Duke Ellington, los Chocolatey Dandy,
los McKinney Cotton Pickers.
En esa época, que recién començaba la amplificación,
havien salones muy grandes, entonces eren negros, por ejemplo,
és un dels motivos del surgimiento del jazz també,
era parte de la calidad.
Los blancos, los dueños de los grandes lugares de baile,
decían, bueno, quiero 20 negros, que les salían como si fueran 3 blancos.
Y como no había plificación, claro, venían 40 negros,
un salón de...
Unes Big Bands impressionants.
Pero después vino la calidad, ¿no es cierto?
Después vino la lucha racial y después la gente empezó a entrar en los ambientes,
porque primero el jazz era un lugar de tugurio, de mal whisky, este...
Guau.
De mala vida.
De mala vida, digamos.
Y después, Armstrong fue el primero que se vetió pudo con su calidad en el ambiente.
Fue el primer recibimiento que tuvo el jazz con los blancos, fue Armstrong.
Y de ahí surgieron todos los...
Los blancos entendieron la calidad de los negros
y empezaron a tratar de imitarlos.
Pero es el día de hoy que no lo pueden lograr.
Imitarlos sí, pero...
A ver, comentaves això d'aquests caos, d'aquests llocs així de mala vida.
El jazz, de fet, també, a banda d'un bon so i un bon músic,
necessita també d'un cert ambient.
Qualsevol lloc no és un lloc bo per escoltar jazz o sí?
Yo pienso que todos los lugares son buenos para escuchar jazz.
Però quin és el lloc ideal?
Muchas veces se compara un poquitito el whisky, el humo y las tabernas,
Però si una persona s'abstemia perfectament per gaudir de la música.
El problema del humor ja és molt grande, no?
No se puede volver a esas grandes tabernas que ya...
Iba a hacer jazz con 80, 90 personas.
Entonces se sentía, había una integración grande entre el músico de jazz y la gente.
Entonces había una respuesta.
Ahora, el asunto del cigarrillo, yo hice un viaje hace poco y ya no...
Mejor que no se pueda fumar en ningún lado, ¿no?
Home, ara estan als Estats Units, impossible gairebé.
I acá, sur de Francia, Itàlia, ya es bastante...
Y acá también, pienso que...
Bueno, estamos hablando del cigarrillo y no del jazz.
Sí, els músics en el fons ho agraireu, eh?
Perquè a l'hora de tocar l'instrument teniu un bel ambient.
Lo que yo quería comentarte es que tuve la suerte de los 18 años,
que estuve en una orquesta muy importante de Argentina, que todavía perdura.
La Porteña.
La Porteña de Jazzmán.
La Porteña.
Y tuve la suerte de estar en más de 80 festivales.
Entonces nosotros todos los años hacíamos un viaje de Argentina a Alemania, Holanda, Francia,
que son los lugares donde más había...
¿A España también?
Desde hace 15 años empezamos a venir, íbamos al Club Central de Madrid,
acá estaba la Coba del Ya, no había muchos lugares, eh?
Pero ahora yo veo que hay un aumento de gente, yo estoy muy contento, muy enchufado, digamos,
y muy contento con la labor que está haciendo Jordi, porque eso es culturalizar.
El jazz hay que moverlo para que la gente penetre en él.
Fijate, yo estuve en el festival de Bremenhaven, Barrel Hall, Kiel, Hamburgo, el...
Bueno, un montón de etcétera.
Y fíjate que ahora, en este momento, ya está tomando una dimensión súper hermosa.
Para mí es apasionante, porque vemos que ya hay 170 músicos.
Sí, sí, sí.
Hay un montón de lugares que se tocan, hay una actividad que es muy prolífera.
Y realmente, le estaba comentando a Jordi, que me estoy asombrando.
Cada año está mejorando.
Y estamos ya en este momento a la altura de cualquier festival internacional de Europa.
en este momento.
Y vamos a saber que vamos a ir mejorando.
Tendríamos que llevar a Breda, que es el más importante, ¿no?
Pero no estamos muy lejos, ¿eh?
No estamos muy lejos.
No hi ha dubte que és un tipus de música que ataca directament a les emocions.
Per tant, no cal ser un erudit ni tenir grans coneixements musicals per gaudir-ne.
I la prova és que tothom, absolutament tothom, independentment de l'edat,
de la condició del que sigui aquí a Tarragona,
quan sent tocar una banda pel carrer, que també és un altre dels aspectes,
jo diria, des del meu punt de vista molt destacat,
que la música està al carrer, no només en espais tancats.
Tothom s'atura, tothom li canvia la cara.
Jo no sé què té aquesta música, que realment ens posa a tots una alegria de viure,
que Déu-n'hi-do.
Bé, una de les coses que té és que no s'ha quedat amb una música arqueològica,
perquè a banda dels grans estàndards, que són i es veuran aquests dies al festival,
també hi ha gent jove que el reinterpreta, no?, el jazz.
Sí, però sempre es va el referent dels clàssics, eh?
Sí, però jo crec que en guany, igual que en altres ocasions,
hi haurà bandes d'aquelles que sorprendran, no?
És a dir, nosaltres, sobretot amb les bandes de carrer, intentem, doncs, combinar, no?
És a dir, hi ha bandes que fan estàndards, molt estàndards,
potser en aquesta línia estaríem, per exemple, a la Pixi-Dixi van de Tarragona,
però també hi haurà bandes que són totalment diferents, no?
A mi m'agraden molt els arranjaments que han preparat
els madrilenys del doctor Macaroni,
on hi ha un músic que comparteix també formació amb el Negro.
Aviam si tenim el doctor Macaroni per aquí enregistrat
i els podem posar de fons.
Que és el Chiaki, que és un japonès que viu i treballa aquí,
un tubista, i hi ha uns arranjaments prou peculiars, no?
A banda d'una estètica de carrer també prou diferent.
Però amb una altra onda totalment diferent,
hi ha una de la Bella Image, una gent que ve d'Orleans,
no de Nova Orleans, sinó d'Orleans.
Mira el clàssic que dèiem dels madrilenys, eh?
Estan tocant un clàssic del jazz aquí.
Sí, però...
Sí, per una manera de fer diferent.
Sí, peculiar, eh? Diria.
I la Bella Image el que farà, en canvi,
és tocar tot a base de ritmes molt llatins.
És a dir, els francesos el que ens passaran...
Són estàndards i no estàndards,
tot molt passat per una línia molt...
No sé...
Són aquests?
...guaraixa.
Exacte.
Són aquests.
És el moviment que entra pel taco.
El Lluís, el Lluís, el Lluís, està observant el José Ignacio.
Mira, mira el moviment.
I és que el Lluís, a mesura que va punxant la música, també es va movent.
Estem tots igual, eh?
Amb el meu, sembla que tinguem alguna cosa estranya perquè no deixem de moure'ns aquí als estudis.
És curiós.
És cert, és així.
Bé, el que s'intenta és això, no?
Que la gent no es quedi aturada, sinó que hi hagi una participació.
I per això les bandes de carrer, efectivament, com bé deies,
Jolana, juguen un paper molt important al festival.
El que passa és que els músics crec que destaquen que les bandes poden estar al carrer,
poden estar amb un cafè, poden estar amb el teatre.
I això és el més bonic.
És a dir, al festival, te pots trobar la gent sopant i escoltant Dixieland,
te pots la gent anant a comprar al mercat i escoltant Dixieland.
És a dir, jo crec que és un dels grans avantatges d'aquest festival.
És a dir, és democratitzar el consum del jazz.
És a dir, el consum del jazz no només és per erudits,
sinó que és un consum que ha de ser per a tothom.
Per això també aquesta feina constant que s'està fent amb les escoles.
Enguany em deien a la gent d'Imaginautas, el Jordi Gómez,
que ja no queda ni una plaça, 3.000 nenes i nens, novament,
amb un espectacle nou, que enguany per primera vegada els hi ensenyarem,
ja amb una mica de pas endavant, també una Big Band.
Enguany hem decidit apostar també a tenir una Big Band
pels nens, no?
No havíem passat mai de quintets, sextets,
i enguany tindrem una Big Band per nens,
la qual cosa em sembla que ja és un esforç com a molt gran, no?
Clar, José Ignacio, 3.000 nens i nenes, què et sembla?
Perdona'm, una cosa que és important,
i no vull que se'm oblida.
La gent que va a los lugares, aparte de los espectacles en sí,
va a muchos lugares, cafés, va a un grupo,
y lo más interesante que el jazz es comunicación y es improvisación,
el único músico que se improvise, es decir, un japonés, un ruso,
un croata, un argentino, un catalán, sin conocerse,
se pueden sentar y comunicarse, tocan.
Es un instrument dante alimenta menos.
Exactamente, entonces la gente va a ver,
nosotros después de tocar nuestra actuación,
seguramente nos vamos a juntar con músicos
que por ahí ni conocemos,
y vamos a hacer las Jamses.
És a dir, el que t'anava a dir ara,
explica'ns què faràs a Tarragona en aquest festival.
Las pizzas son precisamente cuando vienen músicos
que no son conocidos,
se juntan una banda, tres de otra,
y eso es lo interesante.
¿Sempre hi ha bona sintonía
quan us ajunteu persones músics desconeguts?
¿Sempre hi ha bona sintonía entre vosaltres?
Nosotros una vez en la Felicidad de Breda...
Hi ha un codi secret entre els músics de jazz?
Te voy a contar una cosa,
en el Festival de Breda del año 85
compartimos un camarino con la orquesta rusa,
de los Balcanes.
No hablamos, no tenían intérprete en inglés ellos,
así que no hablaban.
Tuvimos una semana, no hablamos una palabra,
pero tocábamos música,
cuando nos despedimos llorábamos
de lo que habíamos vivido.
Nos regaló una botella de vodka,
nosotros una de whisky.
Pero fíjate la magia del jazz,
es una comunicación, es un lenguaje.
que otra música no lo tiene,
puede ser hermosa mejor o peor,
es decir, la comunicación que existe en el jazz
no existe en otro tipo de música,
es la improvisación.
Eso es lo maravilloso que tiene.
Por eso la gente que sale de un espectáculo,
vaya a un café a otro,
va a ver cómo se integra,
por ahí viene un músico de fuera,
empieza a tocar,
eso es una cosa muy linda, ¿no es cierto?
Sempre imagino que el público
us demana aquelles peces clàssiques,
estándards, ¿no?,
de tota la vida,
a banda d'aquella improvisació
que pugueu fer en un moment determinat.
És sempre reversionant peces
que infinites vegades
han estat reversionades, ja.
Sí, no,
hay muchos estándards
que toda la gente conoce.
Siempre uno trata de ser un poco...
Pero os lo demanen, ¿no?
Claro, nosotros tocamos para la gente,
pero muchas veces tocamos para nosotros.
Por ahí hay veces
que son temas que nos gustan a nosotros
y por ahí no muchas.
Pero en general,
ya te digo que
estamos todos entusiasmados,
todos los músicos
estamos muy contentos
de poder colaborar
con este festival, ¿no es cierto?
Y es muy importante,
es la figura de Jordi,
porque necesitas personas como él
que hay que tener una gran...
Es muy complicado.
La gente no sabe lo complicado
que es montar un festival como este.
Yo te digo que,
por eso te digo que estamos a la altura
de cualquier festival.
Que pasa que...
Sí, pero Jordi,
per l'equip,
parlem i per totes les persones
que esteu darrere del festival.
Aviam,
hi ha tota una sèrie de rutines
entre cometes de contractació,
però jo estic segura
i parlo sense coneixement de causa
que moltes de les persones
que participen en aquest festival
no les heu de convèncer.
Que quan els diu
ei, que vindreu en guany,
immediatament diuen que sí.
Home, jo,
abans li deien al negro,
en aquest moment
hi ha bandes
que ja ens han demanat
vindre l'any que ve,
la qual cosa
és una satisfacció.
Nosaltres hem tingut
120 peticions
per vindre a aquest festival en guany
i s'han acollit
19 formacions.
Clar, això vol dir
que tens on poder triar,
és a dir,
hem utilitzat un 10%, no?
Però bé,
aquesta és una petita part
del festival,
és a dir,
hi ha una...
en aquesta part més artística
intervé gent com el Negro,
intervé gent com el Pep Gol
de la Bella Dixilan,
intervé, doncs...
Que també va venir un any
al programa per parlar.
Sí,
intervé molta gent
que fa suggeriments
i que recomana bandes
i que d'aquesta manera
anem connectant, no?
És a dir,
no sé,
en guany,
per exemple,
doncs des de la ciutat germana
d'Orleans
se'ns ha facilitat
suport per portar una banda, no?
Coses que a vegades
són connexions,
a vegades ni molt preparades.
Però a banda d'això
hi ha també tot un equip de gent
que prepara altres coses.
En aquest moment,
mentre el Jordi Bertran
amb el Negro
estan fent aquest programa
amb la Yolanda Garcia,
hi ha una gent
que està acollint
el fotògraf Gerardo Canyelles
que presenta l'exposició
avui a dos quarts de nou
a la tarda.
Hi ha una altra gent
que està treballant
amb la posada en escena
d'aquesta exposició
que no són només fotografies
sinó que s'obrirà
un barril de cervesa
en directe
dos quarts de nou
al Metropol.
Altres preparant el sabó
per aquesta nit
al Pepó, no?
Altres en el sabó.
Hi ha gent
que està preparant
els focus,
els equips de so.
Hi ha un equip de gent
que està atenent
els cavalls
del carro
que a partir d'avui a la tarda
de manera insospitada
ja no està ni posada
en el programa
apareixerà pels carrers
de Tarragona.
Hi ha gent
que està treballant
amb la redacció
de les notes de premsa
de demà.
Jo crec que...
O hi ha gent
que està donant
informació telefònica, no?
Llavors crec que
en un festival
i quan va creixent
com bé deien
doncs un festival
intervé molta gent, no?
Llavors vull dir
crec que és important
tant la gent
de fora de l'Ajuntament
que és molta
en guany comentàvem
que hi ha uns 40 col·laboradors
clubs, associacions de veïns
institucions
empreses privades
sobretot
molta gent
que encedeix
els seus locals
però també
a banda d'això
doncs
hi ha
una quantitat
de músics
a la ciutat
no sé
jo crec que és
gent com el Negro
que viuen aquí
no sé
l'Almos Quartet Trio
la gent
de la Small River
de la Pixi Dixi
de
el Tarragona Sexted
el quartet
de Saxo
on s'hi ve molt
no voldria deixar-me ningú
però és gent
que retroalimenta
aquest festival
és a dir
el festival
podria ser un gran festival
com es deia
però no ve deixat res
a la ciutat
és a dir
gent que passa
i jo crec que aquest festival
la sort que ha tingut
és que
s'ha retroalimentat
de la gent
que viu
des de fa 14 o 15 anys
o des de sempre
aquí a la ciutat de Tarragona
jo crec que és una
de les avantatges
que té aquest festival
Puedo passar un aviso
de la banda mía
naturalment
home només faltaria
se llama
The Dixielanders
hay un músico
de Islas Mauricio
un músico
de Tokio
tres argentinos
y tres catalanes
es un crisol
de nacionalidad
penso que estem
escoltant la teva música
eh negra
posa't els auriculars
no no estoy escuchando
aquesta és la música
de Dixielanders
ah que bien
ahora me escuché
entonces
fijate que
es un poco
lo que estamos hablando
Islas Mauricio
Tokio
Cataluña
Buenos Aires
es una crisol
increíble
y todos
estamos en la misma
hay una identificación
ahí no existe
raza
nada
religión
nada
absolutament
és que no crec
que n'hi ha ningú
li passi pel cap
pensar en determinades coses
el pensament
només se'n va
cap a coses positives
quan estem
en aquest ambient
de música
les Red Clive
Pitches
que és el grup
que clou
el dissabte
al festival
vocalistes
amb la qual cosa
abans ho dèiem
hi ha poques
instrumentistes
de jazz
dones
vocalistes
sí que n'hi ha
una bona colla
i bones
però
que toquin instrument
aquí en tindrem
més de 10
juntes
cantant
cantant
perquè canten
a capella
a més a més
són bones
són bones
i una de les coses
que deia
l'altre dia
en una entrevista
em sembla
que és molt important
els preguntava
el periodista
vosaltres
què opineu
sent
residint
als Estats Units
què opineu
del conflicte bèl·lic
i
elles van dir
la guerra
és el més oposat
al que fem nosaltres
perquè els artistes
creem
i la guerra
destrueix
jo crec que
és una molt bona definició
és a dir
el músic de jazz
és un creador
en general
tots els músics
però el de jazz
com bé deia el negro
és més creador que ningú
perquè moltes vegades
és un acte
que és irrepetible
això
en literatura
diuen que és etnopoètic
aquí deu de ser
etnomúsica
May love
not world
la música
és un llenguatge
universal
i el jazz
naturalment
també ho és
i presidirà
aquests dies
com una banda sonora
a la ciutat
de Tarragona
pels carrers
per les places
i per molts locals
Jordi Bertran
gràcies
com sempre
negro
a partir d'allà
no tindrem
Jose Ignacio
Masanti
metge
però avui ha vingut
en condició de músic
moltíssimes gràcies
i que us ho passeu molt bé
tocant
perquè si vosaltres
disfruteu
nosaltres també
gràcies
molt bon dia
adeu-siau
això
tot
tas