El primer que tenim que dir és que es tracta d'una ocupació militar.
Tal com podríem definir-lo tècnicament,
és que davant d'una guerra il·legal,
sense la preceptiva autorització de les Nacions Unides,
les tropes contendents han ocupat militarment la capital del territori.
Això es junta i es confon en certa manera
amb l'alegria de certs actors de la població iraquiana
d'haver-se alliberat d'una dictadura cruel
que els ha estat oprimint durant tant de temps.
I constantment ens trobem amb aquesta doble dicotomia,
amb aquestes imatges confoses,
i segurament ni les pròpies tropes ocupants
tenen clar quina ha de ser la resposta política que donin ara.
I es veia com quan s'intentava tirar a terra,
i es va tirar a terra l'estàtua,
i potser és la imatge més simbòlica,
l'estàtua d'en Saddam Hussein davant de l'hotel Palestina,
en un primer moment va aparèixer una bandera americana,
després va ser substituïda per una bandera iraquiana,
i després el va preferir no col·locar cap bandera.
És aquesta contradicció, però en tot cas jurídicament
hem d'entendre que hi ha una ocupació militar sobre el territori,
i que per tant es té d'aplicar el dret humanitari internacional
que regula aquesta situació en l'ocupació militar.
Aquesta imatge que vostè comenta que ha donat la volta al món,
aquesta caiguda de l'estàtua gegantina de Saddam Hussein al mig de Bagdad,
significa, segons vostè, el final del conflicte o no?
O encara tenim, no sé si dir-ne guerra,
o ocupació militar, com vostè comenta, encara tenim guerra per dies?
Els escenaris possibles són dos, jo penso.
Un que, efectivament, la caiguda de Bagdad
i la fugida d'en Saddam Hussein suposi el final de la guerra,
suposi el final dels atacs militars.
La segona és una situació més complicada,
com la que es fa d'un Afganistan,
on quedin tropes fidels al Saddam Hussein disperses pel territori,
continuant una situació més similar a la guerra de guerrilles,
refugiades en llocs del territori
amb certa dificultat geogràfica per accedir-hi
i protegits també per la dispersió del territori.
En tot cas, sigui quin sigui l'escenari,
la situació a la regió no deixa de ser bastant conflictiva
i la situació del poble curt, jo penso que serà bastant determinant.
El Kurdistan iràqui ha col·laborat moltíssim
en l'alliberament de l'Iraq i el derogament d'en Saddam Hussein
i segurament no es sentirien satisfets
si no tinguessin una certa recompensa.
I aquesta recompensa, com a mínim, passa per una àmplia autonomia,
àmplia autonomia que no serà vista en cap moment en bons ulls
des de Turquia, des de Síria o des d'altres estats veïns.
La qual cosa, desgraciadament, avui per avui,
la regió està més desestabilitzada que mai
i no simplement la regió en el sentit més proper,
sinó que sembla que hi ha intents per generalitzar el conflicte,
l'atac d'extremistes israelites ahir contra Palestina
està clarament orientat a provocar una reacció violenta del poble palestí
que justifiqués una nova repressió del poble israelià
i així internacionalitzar molt més aquest conflicte
amb els interessos de cadascun dels contendents.
I la reconstrucció de l'IREC des d'un punt de vista estricte
de dret internacional, per on hauria de passar?
I quan dic la reconstrucció de l'IREC, evidentment,
dic després d'aquesta intervenció militar dels Estats Units,
dels efectes de la guerra, del conflicte bèl·lic,
qui hauria de comandar, de dirigir aquest procés de reconstrucció?
En aquest primer moment ens trobem que hi ha unes tropes ocupants
angloamericanes que estan gestionant aquesta situació transitòria.
Aquestes tropes, perquè deixin de ser considerades tropes ocupants
i, per tant, tenir les mans absolutament lligades,
les tropes ocupants no poden gestionar el territori,
es ha de produir una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides
on consideri que aquestes tropes poden passar a ser
o aquestes potències ocupants poden passar a ser
potències administradores del territori.
Això, sense dubte, no es produirà.
Hem vist la posició de diferents països a Nacions Unides en aquest sentit
i el que semblaria més lògic, a no ser que els Estats Units
vulgui continuar amb la postura unilateral que hem tingut fins ara,
seria que fos l'organització de les Nacions Unides
qui administrés el territori, en qualsevol de les formes possibles,
que hi ha diversitat de possibilitats de com administrar un territori,
des de donar-se alguna potència administradora,
formar una coalició internacional o de personalitats
que puguin administrar el territori o la gestió directa
pel personal de les Nacions Unides.
En tot cas, és un error molt important pensar
que la potència ocupant ha d'encarregar-se de l'ajut humanitari.
La distribució de l'ajut humanitari mai pot ser feta,
entenem, per unes tropes ocupants del territori,
es trenca amb el principi bàsic de neutralitat,
no són tropes capacitades per realitzar aquesta distribució de l'ajut humanitari
i això provoca disfuncions molt importants.
Hi ha hagut un fet en els últims dies
que des del punt de vista de l'opinió pública de l'estat espanyol
ha tingut una incidència especial,
ha estat la mort de dos ciutadans espanyols, de dos periodistes,
en un cas a més amb un atac d'un tank nord-americà
contra un hotel, l'Hotel Palestina, al centre de Bagdad.
Això també, senyor Castellà,
des del punt de vista del dret internacional,
es podria investigar realment com un atac militar.
Els familiars fins i tot del mort del càmera de Telecinco,
José Couso, han qualificat aquest fet com un crim de guerra.
Com es podria definir des del punt de vista del dret?
Efectivament, donat el dramatisme de les dues morts,
és comparable i no es poden fer comparacions en aquest sentit,
però jurídicament cadascun dels periodistes morts
respon a una situació diferent
i en el cas del càmera de Telecinco, en José Couso,
la situació jo penso que és clarament tipificada
dintre del dret humanitari internacional
com un atac indiscriminat contra els mitjans de comunicació
que està recollit en el protocol del 1977
on es tipifiquen aquests actes.
El cert és que aquests protocols no han estat ratificats
per als Estats Units i, per tant, no s'hi són oposables.
Això obre una altra possibilitat,
i és que es tracta d'un ciutat espanyol
que ha estat assassinat per tropes de l'exèrcit americà
i en aquest sentit el govern espanyol té la responsabilitat
de protegir els seus ciutadans en l'estranger
i té un conjunt de mitjans jurídics,
no simplement diplomàtics, sinó de mitjans jurídics
per exigir aquesta responsabilitat.
Sembla que de moment la postura del govern espanyol
està per acceptar la versió del Pentàgon,
versió que està clarament desmentida
pels que van ser testimonis dels fets que van passar
i veurem en quina mesura la família
aconsegueix portar endavant algunes accions jurídiques.
Es va donar un cas similar a l'ocupació militar
del Panamà pels Estats Units,
on ja també va morir un fotògraf d'una agència espanyola
i en aquell moment el govern espanyol no va prendre cap acció
i les accions de la família van ser posteriorment desestimades.
davant d'aquests fets o hi ha una acció decidida
de les instàncies polítiques d'un estat
o és molt difícil que individualment es pugui trobar
una resposta jurídica i una sanció davant uns fets tan greus.
Una última qüestió, senyor Castellà.
Avui és una nova jornada de mobilitzacions
Ciutadanes contra la Guerra.
Aquí a Tarragona la universitat continua tenint un paper destacadíssim.
Recordem que Santiago Castellà és professor
de Dret Internacional de la Rovira i Virgili.
Una última qüestió relacionada justament amb aquest moviment.
Com l'analitza vostè i quin futur li veu
a aquest moviment de protesta tan ampli
i tan multitudinari que hi ha hagut en aquest país
en les últimes setmanes?
Com veu el seu futur ara que sembla
que el conflicte està a punt d'acabar-se
i que potser d'aquí uns dies passarà a tenir un segon paper
en els mitjans de comunicació?
Sobretot en els estudiants jo penso que aquest conflicte
ha servit com un punt d'inflexió
per adonar-se que estan implicats en la realitat,
que volen participar,
que no volen que es prenguin decisions
sense comptar amb la seva opinió.
I això és un punt d'inflexió important
davant de diversos fets
on estàvem esperant certa mobilització dels estudiants
i aquesta no es produïa.
En la guerra els estudiants s'han abanderat
el moviment de protesta ciutadana
en el conjunt de la península
i també a les nostres comarques.
Això segurament deixa ja una impremta
tant en la consciència individual
de cadascun dels que s'ha mobilitzat
com també en el moviment associatiu.
Segurament les associacions que han participat
en aquestes mobilitzacions
surten més enfortides,
surten amb més consciència
i amb més voluntat de seguir participant en el dia a dia.
I això és un enriquiment per tots,
és un enriquiment pel conjunt de la democràcia.
És en definitiva tenir una societat civil més forta
o també una universitat més forta
en la mesura que les organitzacions estudiantils
estan a l'aguai de la realitat
i volen implicar la universitat en aquesta realitat.
En aquest sentit hem de felicitar-nos.
Simplement hi ha una dada
que jo penso que és important
i és que en aquest conflicte
hi ha moltes menys aportacions econòmiques
per l'ajuda humanitària.
I penso que el punt d'inflexió aquí es donarà
quan l'ajuda humanitària sigui gestionada
per agències independents.