És un viatge que es fa perquè la gent que tingui ganes de conèixer la realitat saharaui
del que són els campaments de refugiats,
doncs que puguin, vull dir, una manera d'anar-hi directament,
perquè, clar, és molt complicat anar-hi d'una altra manera.
Llavors són vols xàrter que ja van directament a l'aeroport militar de Tinduf.
D'aquesta manera es facilita a les famílies acollidores
que volen anar a veure els nens que tenen allí,
que han tingut aquí a Tarragona a l'estiu.
Es facilita també a entitats que tenen intenció de fer algun projecte
o de conèixer la realitat saharaui.
I bé, en general, a tothom que estigui incuriosit pel tema i tot això,
no hi ha cap inconvenient, tothom té dret a anar-hi.
El que passa és que per lliure és més complicat que anar a través de vosaltres.
Sí, per lliure s'han de fer vols d'aquí, de Barcelona a Argel,
a Argel s'ha de passar una nit,
després s'ha d'agafar un altre vol cap a Tinduf.
És una mica complicat i les persones no estan avasades,
vull dir, tampoc és...
Per experiència d'altres anys, a banda d'aquestes famílies
que ja tenen un vincle amb els nens que han vingut a passar el temps de colònia,
generalment qui va?
Qui s'apunta a aquesta convocatòria que feu des de l'associació?
Ai, és que hi ha de tot, eh?
Perquè des de periodistes polítics, personatges del món del futbol,
jo què sé, escritors i després famílies que tenen curiositat per anar-hi,
vull dir, allí al campament s'han trobat, de tot, vull dir, gent de tota mena.
I què els impulsa anar-hi, claustra?
Creus tu i per l'experiència, eh?
Sempre és una opinió molt subjectiva, però que ens pots donar una idea.
A veure, hi ha gent que hi va, en realitat, sí que hi van per veure la seva família,
per conèixer-los, per poder-los portar tot el que puguin,
per solidaritat, per veure el que és la realitat saharaui.
Altres, doncs, també els crida una mica el fet de viure al desert,
com viuen amb aquelles jaimes, com viuen d'aquella manera.
Al desert és una cosa impactant i tothom qui va diuen qui torna.
i també, clar, hi ha una part romàntica, l'aspecte de dir vaig al desert,
vaig a veure com viuen, a jaimes, d'aventura, tot això.
Però, en realitat, la gran majoria de gent hi va per solidaritat
i per conèixer la realitat allí on són els campaments.
I els campaments és exactament on s'hi va, no?
Sí, sí, es va als campaments de refugiats que estan a Argèlia,
a la banda de... a prop de Tinduf, no?
O sigui, són els campaments de refugiats del Sàhara, dels saharauis,
però no són al Sàhara Occidental, desgraciadament.
Sàhara Occidental, com ja sabem, està ocupat pel Marroc,
i llavors ells es van exiliar com van poder
i, finalment, en aquest lloc, que és un lloc molt inòspit,
perquè el desert ja és inòspit, però és el lloc més inòspit del desert,
allí on estan ells, a la Hamada Algeriana,
doncs el govern algerial els hi va deixar quedar
i allí es van organitzar amb vilaies com si estiguessin al seu país
amb els mateixos noms, els mateixos noms dels pobles,
i es van organitzar de tal manera que tenen els seus governs,
el seu ajuntament, les seves escoles,
però, clar, tot en un lloc completament inòspit del desert.
Vull dir, no hi ha ni quasi ni dunes.
És un territori pedragós molt, vull dir, molt àrid.
Sabem aproximadament quantes persones poden formar part d'aquest poble refugiat,
perquè, en definitiva, estem parlant de refugiats?
Ara allí viuen vora unes 200.000 persones en aquests moments.
És molt fluctuant, perquè hi ha saharauis que estan estudiant a Cuba.
El govern cubà des de fa molts anys els hi ha facilitat els estudis,
doncs, completament gratis i l'estança allí.
Llavors marxen a vegades que tenen 15 o 16 anys i tornen que en tenen 20 i pico,
ja, per casar-se i quedar-se allí.
Però tornen a vegades amb una educació, amb unes carreres,
i, doncs, bé, doncs, clar, és fluctuant.
En altres estan per aquí a Espanya,
doncs, perquè o bé formen part de les delegacions del Frente Polissario,
o bé, doncs, perquè tenen projectes, doncs, que venen cap aquí.
Clar, i ara també ens trobem que, amb el problema de la immigració,
doncs, clar, qui no voldria marxar d'aquells llocs?
Clar, es renuncia i...
I, de vegades, doncs, es trobem que no renuncien a la seva nacionalitat...
No, però tenen necessitats, no?
Però, de vegades, doncs, venen aquí a buscar feina
i s'hi poden treballar amb alguna cosa,
perquè, clar, els campaments, vull dir,
el que és mestre és mestre però no cobra,
i el que és metge és un metge però no cobra.
I, clar, els diners es necessiten.
I no és una situació recent,
sinó que és una situació que estan viscant les generacions
i ja es poden comptar en plural, no?
Sí, sí.
Quants anys estan en aquest conflicte?
Des de l'any 1975 que va començar tota la problemàtica,
des de, doncs, farà 28 anys, més o menys,
que estan els campaments de refugiats.
I les perspectives no són gaire bones,
si teniu en compte les últimes informacions, no?
Per part del Saharau,
els sembla ser que hi ha una voluntat de volgues entendre
amb el pla Baker,
però és que és molt problemàtic,
perquè és que el que els ofereixen és...
és el pla B, que era aquest,
és una integració al Marroc,
i que sí,
que al cap d'un temps hi hauria unes eleccions
per donar-los una autonomia,
però és que no se'n fien del Marroc,
no se'n fien del rei del Marroc.
Llavors, un cop fossin dintre,
no sé com s'acabaria tot això,
perquè el rei del Marroc ha fet casa a les Nacions Unides
quan l'he convingut i quan no,
i tot això està en litigi ara.
Estan pensant-s'ho, a veure què fan,
i no ho sé.
Mentre han de viure amb la realitat del present,
salvant les dificultats quotidianes,
i justament aquest és el panorama i el paisatge
que es trobaran les persones que allà viatgin.
Hi ha molta gent que repeteix,
deia la claustre,
el desert atrapa des d'aquest punt de vista
més aventurer i romàtic,
però la solidaritat afortunadament també atrapa.
Hi ha persones que repeteixen,
però d'altres que probablement sigui la primera vegada que hi vagi.
Han de pensar que l'Associació d'Amics del Poble Sahara
avui no és una agència de viatges,
i ho diguem en el sentit que no aniran a un hotel,
no tenen nou transport...
Per tant, explica'ns una miqueta des del punt de vista pràctic
per si algú alguna vegada ha dit
escolta, jo vull anar, jo vull veure com és aquella realitat.
Han de pensar que no seran fàcils les condicions de vida
des del moment que agafi l'avió fins que torni a casa.
A veure, el que et diré és que es marxa amb un avió des d'aquí,
d'un voucherter, que no se sap mai a l'hora que marxa,
perquè aquests voucherters argelins te diuen a les 8
i potser són les 12 a la nit o a les 4 del dematí.
Bueno, una mica de paciència quan se va allà,
se va a l'aeroport,
i paciència que no saps quan marxaràs,
quan arriba l'avió.
Així que aquí ja comença l'aventura, no?
Llavors, quan arriben als campaments,
a l'aeroport és un aeroport militar argelí,
llavors allí els venen a recollir uns camions o autobusos,
que també són autobusos però no són els autobusos d'aquí,
i o si no, dalt d'un camión, a la càrrega d'un camión,
i els aniran repartint a les diferents vilaies d'on van, no?
Llavors, els que no tenen una família,
els campaments que hagin tingut relació amb una família
o vull dir, o amics d'algun nen que hagi tingut aquí,
aquests nens són acollits a Rebún,
i que és com si diguéssim la capital administrativa d'allí,
i allí hi ha uns com uns centres d'acollida,
com unes grans jaimes grans,
i on tenen lavabo,
i allí hi ha electricitat,
i bé, doncs els que no van amb una família,
doncs es queden allí,
però el més bonic és anar amb una família,
llavors, doncs clar,
sí, perquè llavors és on s'hi viu la realitat,
dintre la família o dintre la Jaima,
aniran allí,
el primer que els hi faran serà...
Oferir-los tot el que tenen, no?
Oferir-los tot el que tenen i el que no tenen,
se suposa que aquests dies,
quan tenen gent de fora,
doncs el govern els hi dona una mica més d'alimentació,
vull dir, extra perquè puguin donar-los els que venen,
però de tota manera, vull dir,
que no es preocupin,
perquè són una gent molt acollidora,
i aniran a buscar aigua fresca allí on sigui,
i Coca-Cola allí on sigui,
i no ho sé,
i després mataran la cabra,
que la cabra és un ritual
que fan, doncs,
com una deferència a la persona que ve,
s'hi maten la cabra,
i llavors aquella cabra se la van menjant
durant els dies que estan allí,
això és una mica,
el que és una mica més fumudet,
perquè està clar,
el que s'ha de tenir en compte,
cuidar,
només que recuidar,
és amb l'alimentació,
o sigui,
beure aigua embotellada,
que allí vaig als campaments,
ja n'hi ha,
i tenir molt de compte amb el que es menja,
sobretot si millor no menjar aliments d'aquest tipus,
com cabres i coses d'aquestes,
perquè es pot agafar una diarrea...
Utilitzar tots els recursos de la cortesia,
per evitar...
Va bé per aprimar-se,
vull dir,
a veure,
les persones que diuen,
mira,
ara vull perdre dos o tres quilos,
jo et garantizo que amb els quatre dies que van,
perden tres quilos.
Aviam,
tots sabem les mancances que hi ha als campaments,
però també sabem que la cortesia,
justament l'hospitalitat,
obliga a unes normes.
Jo intueixo que a moltes persones,
escolta,
ja que baixo,
doncs porto coses que necessitin.
Sí.
Podem portar coses,
si decidim baixar...
Sí,
mentre no et passis del pes,
que són estrictes,
20 quilos...
I quin tipus de coses creus
que són les més adients per portar allà?
Ui,
des de...
No ho sé,
a ell els hi fa il·lusió tot,
des que els hi baixis roba,
que els hi baixis estris de cuina,
una paella,
qualsevol els hi fa molta gràcia,
una olla d'aquestes espers que tenim aquí,
també els hi fa molta gràcia,
una placa solar,
no cal dir-ho,
la placa solar és molt necessària.
Bé,
després aliments que no tenen,
que ells se'n recorden
de quan estaven,
doncs,
al Sàhara,
que hi havia aquells aliments.
Coses,
doncs,
que dius pels crios,
doncs,
bé,
des de les galetes,
les xocolatines...
Laminaduras...
el codonyat,
els hi fa molta gràcia,
els hi agraden molt,
els torrons,
els hi agraden molt,
i bé,
i no cal dir-ho els cèntims,
si hi ha algú que els hi vol donar,
amb els cèntims,
ells amb els diners fan filigranes.
Clar,
ja s'aprofita moltíssim tot,
no?
Tot el que hi ha.
Clar,
si comptes 20 quilos,
aviat estan gastats 20 quilos.
I medicaments,
doncs,
sobretot,
doncs,
aspirines.
Coses de primera necessitat.
del tipus que sí,
que això ho agraeixen molt.
Qui estigui interessat en viatjar,
vosaltres amb l'Associació d'Amics del Poble Saharaui,
on s'ha d'adreçar?
A la mateixa entitat?
A veure,
el millor és anar a la web que té l'associació,
que des d'allí es descarrega,
doncs,
com si diguéssim la fitxa tècnica del vol,
s'omple i es pot fer directament amb internet.
L'adreça és la pàgina web de l'associació,
és www.sahara-acaps.org.
Allí poden anar a qualsevol de les seccions de la CAPS,
ja ho veuran,
i llavors allà també els sortirà la fitxa tècnica,
els hi diran el que costa,
i avanço que és car,
el viatge val 500 euros,
perquè aquestes companyies argelines
ens cobren el que volen.
És el mateix problema que us trobeu
quan porteu a la canalla aquí a fer les colònies,
que un viatge de cada nen és caríssim, no?
És 500, sí.
És una mica...
Però no podem triar, vull dir, és així.
És l'única manera que hi ha de volar els temps.
Sí, ara, 500 euros, pensió completa, vull dir...
Si no, no, faltarà ni la cabra,
com deia la claustra.
Són 500 dies.
I llavors, bueno,
i si algú té algun problema
o que no ho pot fer per internet,
o es pot posar en contacte amb l'associació
i els hi...
Aquí a la ràdio ens truquen,
els facilitem els telèfons, eh?
I ràpidament...
Sí.
I llavors, deia...