.
Queda un gran espectacle,
encara queden grans concerts
i encara ens queda cinema i contes.
De tot plegat, en parlarem avui,
però la referència obligada
és el més recent que hem deixat enrere dels festivals.
I tal com apuntaven totes les previsions,
la companyia andaluza de dança
va oferir un espectacle realment extraordinari
al Teatre Auditori del Camp de Mar.
Ara em deies que el públic no s'ho acabava, allò.
Doncs sí, sí, sí.
Una mica seguint la tendència dels darrers anys,
amb la vinguda de l'Antonio Canales,
la vinguda de la Sara Bares,
l'any passat el Rafael Amargo.
En aquest any era el torn de la companyia andaluza de dança,
creada per la Junta d'Andalucía l'any 94,
i és una companyia que les referències eren boníssimes
i jo crec que el dissabte es va confirmar això.
Amb aquest programa doble que anunciàvem,
d'una banda, Bodes de Sangre,
la reposició de la coreografia mítica
de l'Antonio Gades de l'any 74,
que la Junta d'Andalucía ha comprat els drets
i que llavors l'Antonio Gades ha estat treballant
amb aquest grup, jo diria que magnífic, de ballarins,
que conforma la companyia.
I bé...
En un clàssic previsible.
Un clàssic previsible.
Abans ho comentàvem,
està parlant bastant amb gent del món de la dansa
i amb altra gent el dissabte,
que de fet, vist en perspectiva,
potser hi ha algun punt concret
que es pot notar una mica el pas del temps.
Estem parlant de l'any 74,
per tant ja fa...
Ha plogut una mica.
...una colla d'anys,
en aquell moment revolucionari,
i potser algunes coses en aquell moment era revolucionari
és, vistes avui en dia,
no ho són tant.
Però el que sí que transpira
és el que dèiem el dilluns passat,
aquesta austeritat
que l'Antonio Gades va voler transmetre
per fer aquest canvi de visió
de la dansa espanyola,
del flamenc,
amb un vestuari molt auster,
també amb la interposició d'algunes coses
molt d'estil.
Per exemple, hi ha un moment
quan fugen la parella,
amb absolut silenci,
coreografien o ballen
com si marxessin a cavall,
igual els perseguidors,
amb un absolut silenci,
la baralla entre el novi i l'amant
és a càmera lenta,
una cosa que ara tenim molt per costum de veure,
amb aquells moviments tan ralentitzats,
que mostren a la vegada tot sense...
És a dir, amb càmera lenta
i amb absolut silenci
et mostren tota la força
i tota la tensió d'aquell moment,
de la lluita entre aquests dos personatges
per l'amor de la núvia.
No sé, jo crec que la gent ho va reconèixer
i s'ho va passar molt bé amb la primera part.
Però la segona, tinc entès que va ser impressionant.
La gent no s'esperava la segona part,
que va ser molt impressionant.
L'homenatge a Carmen Amaia,
de la leyenda.
Sí, sí.
que José Antonio, que per cert,
el director és el José Antonio,
que és l'actual director de la companyia,
que hi ha dirigits, entre altres, Mario Maia,
i que a més ens va honrar amb la seva presència.
Va estar en els assajos,
va sortir a saludar al final.
Nosaltres vam parlar amb ell el dijous,
si no recordo malament,
aquí al matí de Tarragona Ràdio,
i ell recordava,
quan fa molts anys també,
estava aquí quan aquells festivals
de l'Auditori del Camp de Manes,
deien festivals d'Espanya,
ell també va venir com a ballerí.
A més a més,
no com a coreògraf ni director,
sinó com a ballerí trepitjant escenari.
Amb el balet Siluetes,
em recordava ell,
que inclús es veu que l'Ajuntament de Tarragona
el va honrar amb alguna mena de diploma,
alguna d'això,
sí, sí,
un home molt afable,
d'una conversa molt...
Això ja ho tenen,
els grans,
i que tenen una trajectòria llarguíssima,
molt sovint,
no és que vinguin de tornada,
sinó que els hi dona com una mena de serenitat,
que es comporten d'una manera molt normal
i que llavors fa que tot flueixi molt bé
i el tracte sigui com a molt agradable.
Bé,
la segona coreografia va ser extraordinària.
Ara el deia,
s'ensorrava el Camp de Mar.
Per tant,
no és diria,
no farem valoracions formals ni de bon tros,
però tenint en compte
que és l'última setmana del FET 2003,
sobretot dels espectacles
al Teatre Auditori del Camp de Mar de Tarragona,
jo m'imagino que des de l'organització
ja a partir d'avui esteu buscant
aviam qui vindrà
dins d'aquest estil de dansa clàssica espanyola,
o no tan clàssica,
dansa espanyola,
andalusa,
que ara l'any vinent,
perquè cada espectacle
d'aquest tipus d'expressió artística
doncs comple el teatre
i té molt d'èxit aquí a Tarragona.
Hi ha molta afició.
Sí, sí, sí.
Jo crec que aquest any
ha sigut una confirmació d'això, no?
El canal és amargo,
s'arabaràs
i ara doncs aquesta companyia,
per tant,
jo pot començar a buscar, no?
Sí, sí, sí,
però jo crec que s'ha consolidat,
hi ha un públic per això
i jo crec que el públic
una mica neòfit
que arrisca
i ens fa confiança
amb la nostra proposta,
quan ho veu
se n'adona
doncs que bé,
això del flamenc
quan s'està fet amb rigor
i quan s'està fet
amb aquesta volada
que té tot plegat
es dissurta molt
perquè hi ha quelcom d'autèntic
que traspassa, no?
Que va d'escenari
a la platea
i això es nota,
hi ha una mena d'energia
que l'actritza, no?
Divendres
vam tenir
l'últim concert
del Que Sé.
Sí.
Aquest que ja s'ha acabat,
què tal?
Bé, bé, bé, bé, bé.
La Petrona Martínez
va omplir de goma a goma
amb el Pla de la Seu...
Com era previsible també, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Amb els seus ritmes
i bé, jo crec que vam cloure
amb una cosa
que més o menys era previsible
que el Que Sé, jo crec,
que a hores d'ara
podem dir que està
absolutament consolidat
a la ciutat, no?
I que aquest any
en lloc de sis concerts
n'hem tingut vuit,
que hem tingut
l'arrencada forta
amb la companyia elèctrica d'Arma
i la Cloenda també forta
amb la Petrona Martínez
i un concert que jo també
qualificaria d'extraordinari.
Em sap greu
perquè a vegades
s'acaben els qualificatius
però realment
la gent que hi ha assistit
jo crec que pot corroborar
això que dic
el dia de Madre Déus
el dimarts passat
va ser un concert també, eh?
Fantàstic,
va anar molt, molt bé.
La gent jo crec
que tenia moltes ganes,
no sé si té moltes ganes
de sentir concerts
o espectacles
de caire internacional
com era aquest,
però hi havia
molta predisposició
i jo crec que ells
van fer un concert
molt bo,
el so era esplèndid
i estaven com molt a gust, no?
No sé quants visos van fer.
i això és una mica
la valoració
del que sé pel mig
evidentment
ens han passat
gent de tot
d'arreu del món, no?
Des de l'Orquestra Popular
de Càmera del Brasil,
el Nino Galissa,
la presència
de gent del país
com és el Conrad Sató
amb aquestes músiques
metagenèriques,
amb aquest taller
avançat de creativitat,
amb aquesta tasca tan seriosa
que ell està fent
de fa molt temps
amb gent d'aquí
a les nostres comarques
i bé,
l'Stanley Befort
amb els ritmes jamaicans,
Bejo Drum
amb aquests ritmes
també dels Balcans,
en aquest cas hongaresos,
amb algunes incorporacions
jesístiques
en aquest estil.
No sé,
estem molt satisfets
de com ha anat
el QS, no?
i enfilant la recta final
aquesta setmana,
enfilant la recta final
amb l'espectacle de la Nina
i amb la col·lent
de diferents cicles.
Exacte,
perquè aviam,
de l'espectacle de la Nina
en parlarem immediatament
perquè pensem
que encara tenim
aquesta nit
una nova sessió
de contes
a la capçalera
del Cis Romà,
en aquest cas
es farà la volta gran.
Desvetllar-se
no és deixar de dormir
i anar amb Agusa Ferrer
i Carles Alcoy
és la proposta
de contes
que tenim avui,
que també ha tingut
molt d'èxit
aquest cicle,
ho diem,
perquè com que avui
s'acaba.
Sí,
val la pena comentar
que avui,
a diferència dels altres dies,
no es farà
el claustre de Sant Pau,
el pati del seminari,
sinó que provem
un espai nou
com és la capçalera
del Cis Romà,
la volta gran,
la capçalera del Cis Romà,
que els altres anys
ja hem fet
algun concert de música
als patis,
aquest any
no l'havíem utilitzat
per cap actuació
de cap dels cicles
i ens ha semblat interessant
que fer aquest últim concert allà
una mica per veure com va,
hi ha més capacitat
i veure una mica
també com els contistes
s'hi troben,
això està fet
com un concert amb ells
i en aquest cas,
doncs bé,
l'Agust Ferrer
i el Carlos Alcoi
que ja són vells coneguts
també d'aquesta casa
sí
i que normalment
sempre hi posen
molt de la seva part
perquè els contes
funcionen
amb aquest títol
de desvetllar-se
sort que els contes
no s'acaben mai
no és deixar de dormir
sort que els contes
no s'acaben mai
i que contes
n'hi haurà tota la vida
perquè déu-n'hi-do l'èxit
que tenen els contes
contes tarragonins
que ja els podríem anomenar així
cicle en alcohol
i participant cicle
que té èxit
i també
tenim un nou concert
l'últim
de música
als patis
en aquest cas
l'escenari triat
pel concert
que tindrà lloc
dijous
serà justament
la Chartres
l'antiga fàbrica
Chartres
també és un espai nou
és un espai
que com sabeu
s'ha recuperat
i és un espai
que ens venia molt de gust
utilitzar-lo
en aquest cas
per música als patis
a més ja és la 13a edició
de música als patis
i encara que no sigui
el 15è aniversari
o sigui una data
una data especial
sí que ens semblava
de donar-li aquest any
un to especial
i ens va semblar
aprofitar
fer el concert
a la Chartres
l'últim dia
i a més
acabar-ho
amb la tradicional
repartiment
dels compacts
la gent que ha assistit
a més de quatre concerts
premiar
la seva fidelitat
en donar
el compact
de l'edició
com els cupons
aquells d'abans
que anaven
ensallegant
de fet anem donant cupons
cada vegada
que la gent assisteix
al final el CD
l'està molt bé
per cert
ho diu el programa
jo imagino
que no hi haurà cap canvi
a més a més
hi haurà una degustació
d'un còctel
aquí anava
a base de Chartres
també
home ja que hi érem
ja que hi érem
a la Chartres
doncs aprofitem l'espai
doncs aprofitem
i si fa una bona nit
doncs una mica cloure
aquest cicle
aquest any també ha anat molt bé
cloure tots plegats
amb aquesta degustació
d'aquest còctel
i clourem
el quartet de guitarres
a Barcelona
hi ha un altre cicle
que aquest no acaba
perquè aquest encara
es perllongarà
fins al mes de setembre
que és el
8è Festival Internacional
d'Orga
hi ha concert
no aquesta setmana
sinó l'altra
en tot cas
però més que res
com que estem parlant
de cicles que es tanquen
pensin que el d'Orga
no s'acaba
sinó que encara
fins al setembre
hi ha la seva intervenció
per Sant Magí
i la seva intervenció
dins les festes
de Santa Tecla
en tot cas
és un cicle
un festival
una mica atípic
dins el fet
perquè va més enllà
de les dates cronològiques
amb les quals
desenvolupa la majoria d'actes
hi haurà altres propostes
d'espectacles
al llarg del mes d'agost
perquè aquestes ja s'emmarquen
dins de les festes
de Sant Magí
però en fi
parlem
de l'últim espectacle
del Teatre Auditori
del Camp de Mar
del fet 2003
que ve encapçalat
per un nom propi
el de la Nina
de la Nina
Fins demà!
Fins demà!
La Nina, aquesta interpreta tan versàtil,
arriba al Teatre Auditori del Camp de Mar aquesta setmana
amb un espectacle titulat
Amb 20 anys i una nit, Nina,
un espectacle que compta amb la direcció
de l'Andreu Buenafuente,
l'assessorament artístic de Belfolk
i la direcció musical de Joan Montney.
A més, l'artista catalana es deixa acompanyar
per una Big Band impressionant, no, Jordi?
Sí, sí, 16 músics dalt d'escenari,
jo crec que dels millors músics de...
Es deixa acompanyar, dir jo, qui no es deixaria acompanyar
per una orquestra així, no?
No, i sempre fa... sempre agrada molt, no, la gent,
la música en directe i en aquest cas és bastant extraordinari
veure una Big Band de 16 músics
i com deia, hi ha els millors músics del país, eh?
Des del Xavi Figueroa, en el saxo,
el de Diego, el Chamorro,
el Pere Iran, la percussió,
és a dir, gent molt coneguda
i que bé, que és un gaudi, no,
sent aquestes cançons.
Cançons que, per cert, abans estàvem comentant,
no, a diferència del que a gent es podria pensar,
no és un recopilatori dels discs
que ha fet la Nina durant aquests 20 anys,
ni molt menys.
Jo diria que és un concert que no és un concert,
és un espectacle de teatre musical,
amb el qual la Nina...
I que agafa com a personatge ella mateixa.
Exactament, no?
El que sí que fa, doncs bé,
és un repàs a aquests 20 anys
de la seva trajectòria,
una trajectòria que ella mateixa reconeix
molt caòtica
i que a la gent li costa de situar-la
perquè ha fet una mica de tot,
des d'estar amb orquestres,
des del Xavier Cugat,
amb altres tipus d'orquestres,
els seus inicis 1, 2, 3,
el seu pas per Eurovisió,
les seves intervencions a sèries
com la Nisaga de Poder...
Sí, esclar, és que ara anem fent...
Esclar, és que ara anem fent
i aquesta dona no ha parat de treballar mai, eh?
No ha parat, no ha parat.
I jo crec que precisament és un espectacle
que ella es reivindica una mica de disc.
Esclar, és que ara sembla que
en Operació en Triunfo,
totes em ponen
i, per tant, no em puc queixar,
no renega gens
d'aquest present tan immediat
marcat per l'Operació en Triunfo.
Però també té un passat.
Però té un passat i una mica...
Ho diu cap al final de l'espectacle.
Diu l'èxit.
Diu què és l'èxit, no?
Diu l'èxit és treballar,
és tenir feina.
Només aspiro a això, tenir feina.
Diu el difícil és mantenir-se.
Diu això és l'èxit, mantenir-se.
I, per tant, jo crec que es reivindica molt
el treball de base dels artistes,
el treball aquest que tu vas creixent amb els anys
i conforme vas tocant una mica totes les tecles
i que tot això va deixant un pòsit
i que al final això t'acaba convertint,
jo crec, en la magnífica intèrpret
que és en aquests moments la Nina.
Tu l'espectacle l'has vist?
Sí, sí, sí.
El vaig poder...
Vaig tenir l'oportunitat de veure aquest divendres
el Teatre Grec,
servia per cloure el Teatre Grec
i també servirà per cloure el nostre festival.
I, de fet, era el segon bolo
perquè es va estrenar a mitjans de juliol
als jardins de Cap Roig de Plafugell,
el festival aquest.
Va inaugurar el festival allà,
ha clòs el grec i clourà el nostre.
I vaig tenir l'oportunitat de veure el divendres.
I què tal?
Bé, bé, bé.
Va fins i tot sorprendre des d'aquest punt de vista.
És a dir, que no és allò la Nina fent un recopilatori,
sinó que és un espectacle concebut com a tal,
amb uns jocs de personatges,
tot i que és ella qui està a l'escenari, no?
Exactament, de teatre musical,
perquè, com dèiem,
ella fa un repàs a totes aquestes coses,
aquestes cançons que l'han marcat,
però no les cançons pròpies que ella ha gravat,
sinó les cançons que ella ha protagonitzat
en diferents musicals, no?
El Tudió, el Mormeu, el Cabaret,
el Corre Corre Diva...
En fi, tots aquests musicals,
el Company, que tots recordem, no?
amb músiques,
i això seria molt important destacar-ho,
esclar, és que són clàssics estàndards del swing
o clàssics del musical, no?
Amb cançons de Stephen Sondheim,
amb cançons de Cole Porter,
cançons d'Edith Piaf...
Fa una cosa molt...
Jo crec que és un dels punts àlgits de l'espectacle,
que és en el moment que fa una mena de max mix
entre Joan Manel Serrat i Lluís Llach,
i s'extén bastant aquell tros,
i jo crec que és dels moments àlgits
perquè hi ha molta emoció, no?
Tant a Mella quan els canta
com a la gent que ho escolta,
perquè, esclar, són aquestes cançons fantàstiques,
tant d'ellà com del Serrat.
Ella el reivindica molt.
Hi ha una reivindicació molt
de la seva catalanitat,
ho reivindica molt.
Per exemple, fa com una defensa
molt forta de la tenora.
És un instrument que només tenim aquí,
i que si aquest instrument
el tingués en algun altre lloc,
el reivindicaríem
d'una manera extraordinària.
i, per tant, fa un petit homenatge
també a la música de tenora,
i en aquest instrument.
I quan fa aquest repàs,
esclar, sents aquestes melodies
des del Mediterrani,
o...
t'estimo...
En fi,
en aquests repàs,
aquestes cançons,
que jo crec que no formen part
en tants els de la seva banda sonora,
sinó que formen part
de la banda sonora de tots plegats.
I de més d'una generació, no?
I de més d'una generació.
Perquè és la gran virtut
d'aquests temes universals
que no tenen de tanta caducitat
i que per ells no passa el temps.
Es poden cantar en qualsevol moment,
i en qualsevol escenari.
Un gran espectacle
que, a més,
també no ens enganyem,
doncs això també és un punt atractiu.
Pel que té de conegut i de popular,
està dirigit per l'Andreu Bonafuente.
Exacte.
I aquesta empremta, doncs, es deu notar.
Sí, jo crec que hi ha la qualitat musical
que dèiem,
juntament amb repàs
d'aquestes cançons extraordinàries,
però jo qualificaria
l'espectacle de teatre musical
i d'un xou.
És un xou que diu...
Això ens està quedant molt americà, no?
Diu, però en el bon sentit dels americans.
ens està quedant molt americà, nens.
Ell està tota l'estona
parlant tant amb els músics
com amb els espectadors.
Hi ha molta complicitat.
És un espectacle molt sincer de la Nina,
molt sincer,
des de començament fins al final,
amb moltes ganes d'explicar-se.
I, per exemple,
hi ha diferents canvis de vestuari,
en el tros dels musicals,
sobretot els de
Tu diu, humor meu,
hi ha la intervenció del coreògraf
i del ballerí Keith Morino,
que la gent potser recordarà,
perquè també em sembla que ha fet alguna intervenció
d'Operación Triunfo
donant alguna de les classes
i hi ha molt bona química entre ells dos.
I, per tant, vull dir,
que la Nina canta, balla,
parla amb el públic
i amb els músics.
A la vegada,
em preguntaves per la de l'Andreu Bonafuente,
jo crec que
la intervenció d'Andreu Bonafuente
es nota amb el to aquest paròdic
d'ironia i d'humor
que té tot l'espectacle,
de començament a final.
Vull dir,
és un espectacle molt sincer.
No seria el mateix
sense aquest to irònic?
No seria el mateix,
no,
perquè si no podria ser
allò,
un espectacle
recopil·lator,
les memòries,
com una cosa avorrida
i te'n recordes,
i no,
és molt viu,
ella se n'en riu molt
d'ella mateixa.
La intervenció de l'Andreu
jo crec que es nota
amb aquest punt d'ironia i d'humor.
Hi ha una cosa
que jo crec que és molt d'Andreu també,
que el personatge
que interpel·la la Nina
durant les actuacions
és, per exemple,
el seu personatge
que apareix a les notícies
del guinyol de Canal Plus.
Ah, el seu alter ego.
El alter ego,
llavors doncs interpel·la
niña,
ai,
nina,
saca lo que lleves d'entro,
saca lo que lleves d'entro.
En fi,
totes aquestes frases...
Es parodia ella mateixa.
Es parodia,
que l'han popularitzat
durant les seves intervencions
a Percent Triunfo
quan ella fa de professora
i que ella mateixa diu
que no vaig a secar
jo la d'entro i tal,
i se n'enfom una mica
també de tot això.
No ho sé,
és un espectacle divertit,
és un espectacle
amb uns números
doncs molt bons
i per qui li agradi a la nina
disfrutarà
i qui no li agrada a la nina
tindrà oportunitat
d'escoltar unes cançons
molt maques
i unes cançons de sempre
i a més aquest punt
de l'Andreu,
que jo destacaria molt.
I a més una dona
que com bé deies
al final de l'espectacle
diu que l'èxit és treballar,
aquesta dona
ha treballat molt
i en moltes disciplines
dins del món arquitectístic
i tot això
al servei d'aquest espectacle.
Important aquest punt d'ironia
perquè clar,
posar-se un dalt de l'escenari
parlant d'un mateix
si no et distancies
doncs amb aquesta ironia,
amb aquesta paròdia
pots quedar una mica compromès,
no?
Clar, per entendre'ns
ella mateixa comença l'espectacle
dient, escolta'm,
us hi fixeu que en aquests 20 anys
no he tingut un sol èxit.
Dius que no he tingut un sol èxit,
és molt coneguda,
però no he tingut un sol èxit.
Diu, a veure,
seria divertit
que aquest espectacle
fos el meu primer èxit,
no?
Vull dir que ja comença així
l'espectacle
i bé,
tota l'estona doncs va...
Sí,
necessita de conversar
amb la Nina
aquesta setmana,
el dijous,
si no va xerrada,
de totes maneres
tinc entès
que tenen intenció
també de passar tant a ella
com l'Androgo Nafuente
prèviament a l'espectacle
i fer una roda de premsa.
Demà tindrem roda de premsa
de tots dos
i jo destacaria això,
l'espectacle
que és un xou,
és una festa
i que a més ens servirà
molt bé
per cloure el festival,
no?
És una manera
molt adient
de cloure el festival
amb la Nina.
Mira,
has portat,
a més,
no sé si ho podem dir allò,
per desvetllar una miqueta
de l'espectacle.
Per exemple,
què deia el Jordi?
Temes clàssics
i tan clàssics
perquè si estava
doncs aquest mix
d'en Llach
i d'en Serrat
doncs hi ha temes
emblemàtics
de l'Edith Piaf
o el Besame Mucho
o el Dia que me Quieras
de Carlos Gardell
sense oblidar
doncs com deies
clàssics
de Stephen Hunt
somden
de clàssics
de musicals
d'aquells
de tota la vida
però també boleros
i coses d'aquestes
vull dir que és un espectacle
rodonet
en quan el repertori també.
Ho fa tot,
ho fa tot
i ho fa molt bé la Nina.
Ho fa tot i molt bé.
Molt bé,
doncs escolta,
la tindrem divendres
anava i tancar
el Teatre Auditori
i no tanca portes
perquè encara ha de venir tot
el produc de l'activitat
de Sant Magí
i Santa Tecla
Déu-n'hi-do.
Comujeres.com
i el Tricicle
i en fi
això no s'atura.
No s'atura mai
per aquest divendres
però al festival sí.
Al festival sí
amb la Nina
una valoració
en principi
oficiosa
no oficial
molt positiva
només que mirem
l'afluència de públic
que hi ha hagut
al Teatre Auditori
i es pot valorar
positivament, no?
Sí,
i jo destacaria
a banda de l'afluència pública
que sempre és important
perquè les dades estadístiques
sempre hi són
i una altra cosa
que potser com a programador
també m'interessa molt
que és la satisfacció
del públic.
No tan sols que la gent
hi vagi
sinó que quan surti
surti satisfet.
I tenim la sensació
pel que hem anat recollint
perquè això a vegades
sempre et mous
en un terreny
una mica relliscós
és que la gent
ha sortit molt satisfeta.
Veus com han acabat
tots els espectacles
i les felicitacions
més o menys
que s'han pogut
anar rebent
doncs bé.
Però és que no es pot caure
amb el cofoïsme
no es pot caure
amb el cofoïsme
que no és bo
però la veritat
és que sí
que ha anat molt bé
aquest any
i esperem que
que ve millor encara
d'això es tracta
esperem
esperem que sí
Jordi Giramer
moltíssimes gràcies
per haver vingut
cada dilluns
mentre ha durat
el fet aquí
a la ràdio
de vegades sol
de vegades amb convidats
en funció de l'actualitat
del mateix festival
i així ens has posat
al corrent
del que ens esperava
cada setmana
en el bon sentit
de la paraula
gràcies
i si fas vacances
a gaudir-les
que ja toca
igualment
sabeu que sempre és un plaer
de venir
i jo aprofito
per agrair-vos
la col·laboració
de Terranar Ràdio
d'aquests darrers anys
i concretament aquest any
i a tu particularment
per aquestes estones
que s'han fet
com molt agradables
cada dilluns
doncs l'any vinent més encara
esperem-ho
com deies tu
gràcies Jordi
bon estiu
adeu-vos-teu
adeu-vos-teu