M'assembla bé i diu que mai és tard si arriba.
I aquesta és la impressió que tots tenim.
La Generalitat s'ha plantejat un repte
i des de començar per reconèixer
ja la gent, homes i dones que havien estat empresonats
surts als camps de concentració
per fer-los arribar la indemnització
per el seu sofriment i la seva manca de llibertat,
doncs ja ha continuat ara amb l'homenatge a l'exili.
Ja fa temps que la Generalitat està fent coses
que no s'han fet a nivell nacional
per recuperar la memòria històrica de tots nosaltres,
la memòria històrica del nostre país.
I em sembla bé que això es faci efectiu.
El que passa és que s'ha fet una mica tard.
Molta gent que haguéssim pogut estar presents
i que haguéssim pogut aportar els seus coneixements,
doncs ens van deixar per sempre
i molts d'ells estan enterrats a l'exili.
Tenim en Raviri, Virgili i Tarragona,
tenim a Pompoufabra, tenim a Pau Casals,
tenim el mateix Picasso, que també es considerava català.
I tant i d'altres gens anònimes,
senzillament gens de casa, gens de carrer,
que haguéssim pogut aportar valioses experiències
i els seus sentits.
Però direm que benvingut sigui el moment
en què es comencen a donar ja passos seriosos
de cara a recuperar la nostra memòria i el nostre passat.
Per què creu, senyora Casas,
que arriba tan tard aquest homenatge a l'exili?
Hem passat 25 anys de les últimes,
de les primeres, volia dir, eleccions democràtiques,
després del final de la dictadura,
som a finals de l'any 2002.
Per què creu que la societat en general
i les institucions polítiques en particular
han trigat tant a fer aquest reconeixement
a aquestes persones exiliades?
Bé, ha arribat tard
perquè vam tindre una transició,
no vam tindre un canvi
com tothom esperava,
sinó que el dictador va morir al seu llit,
va deixar unes seqüeles a darrere d'ell,
més ben dit, uns seqüassos a darrere d'ell,
que van ser els que van protagonitzar
la formació d'un nou govern
i es va fer una transició,
no es va fer un canvi radical
de transformació de règim
i això va fer que el partit,
si gent interessada en aquells moments,
pactessin no tocar un passat,
perquè tenien por d'obrir ferides,
tenien por, no.
Jo crec que això més aviat ho ha greujat
perquè s'han d'obrir les ferides,
s'ha de parlar d'un passat
i s'ha de, si volem aconseguir,
senzillament restablir un sistema
més pacífic,
ja l'hem tingut pacífic,
però un sistema doncs sense rancunes.
El passat està passat, sí,
però l'hem de conèixer.
Hem de conèixer l'exili,
la guerra, el per què la guerra civil.
La guerra civil no la va buscar el poble espanyol,
va ser un aixecament d'uns militars
que havien jurat fidelitat a un govern
legítimament donat pel poble,
que van propiciar per poder aconseguir
el seu triomf l'esclat d'una guerra civil,
apoyats senzillament per a França,
per a Alemanya i per a Itàlia,
amb el suport de Portugal,
perquè sense aquests suports
hagués sigut difícil que haguessin pogut
arribar a una guerra civil i haguessin guanyat.
i tot això s'ha de conèixer,
s'ha de conèixer la guerra,
s'ha de conèixer els seus orígens,
s'ha de conèixer el que s'ignora,
què va representar l'avinguda de la Segona República
i s'ha de reconèixer
tot el desenvolupament de la nostra guerra,
les coses ben fetes, les coses mal fetes,
tot hi ha hagut,
i s'ha de reconèixer el dolorós exili
i la tremenda repressió,
no diria tremenda, diria brutal repressió
contra els vençuts,
que d'això no se n'ha parlat.
I s'ha de parlar sense rancuna,
sense odi,
però s'ha de parlar
perquè hem de tindre un coneixement
molt a fons del nostre passat,
del que han sigut aquests 40 anys,
perquè no es donin,
per evitar que no es donin
les mateixes circumstàncies
perquè en un futur
ens poguessin veure involucrats
en moments tan dolorosos
com aquells que van ser.
Vostè té la sensació, senyora Casas,
que aquesta història,
tot i que han passat només 60 anys,
que aquesta història és sobretot
profundament desconeguda
per les noves generacions?
I què li sembla que això passi?
Que la gent jove
no sàpiga,
no conegui aquesta realitat
de persones que encara són vives com vostè?
Efectivament,
la gent jove no ho coneix.
Nosaltres que anem per les escoles,
que anem pels instituts,
inclús a Tarragona,
a la universitat,
ella ha estat a la Universitat de Saragossa
i a la Universitat de Tarragona,
quan nosaltres,
les dones del 36,
parlem,
doncs,
escolten estorats moltes vegades
perquè desconeixen moltes coses
i desconeixen moltes coses
perquè en molts casos
fills de represaliats
han vist que a casa seva
els s'hi han amagat
la situació per la que havien passat
per por,
per vergonya,
perquè el règim,
amb la seva repressió,
va portar les dues coses,
la por
i la sensació de vergonya
perquè es veien represaliats,
es veien tan marcats,
es veien tan assenyalats,
que la gent sentia això
i van voler ocultar-lo.
moltes dones
van haver de marxar
dels pobles
perseguides
per les...
acociades senzillament
per l'ensenyament
que tenien
i van amagar els fills,
van buscar un lloc més segur
per amagar els fills
la situació
per la que havien passat
els seus pares.
I després,
la transició
va voler amagar
per por
que s'obrigueixin ferides.
No,
jo crec que és necessari
urgar en un passat,
netejar tot el que hi havia,
com se fa amb una ferida
que està infectada
i com veu obrir-la
per treure-li la infecció
que té dintre
i que cicatrici naturalment,
normalment.
Doncs el nostre problema
a Espanya
és exactament igual.
Perquè ara
és molt violent
quan se'n parla
de les fosses comunes
del nord,
d'Astúries,
de León,
de Cantàbria,
però és que ahir mateix
la tele
em parlava
de les fosses comunes
que s'han trobat
a la Noguera
i en molts llocs
del nord de Catalunya.
I
és una manera
de pal·liar el dolor
i la rancuna
d'aquesta gent
que tenen familiars
a les fosses comunes
que puguin
recobrar els seus ossos
i col·locar-los
en un nit o en un cementiri
en una placa
que els identifiqui
i que els respecti.
Jo crec que és molt necessari
de parlar-ne.
Jo crec que la Generalitat
ha fet
una gran tasca
fent un homenatge
a l'exili
perquè això
dona peu
a que la gent parli,
a que la gent conegui,
a que la gent sàpigui
i prengui una postura.
I no és la postura
revanchista.
La postura de la gent
no serà mai
una postura revanchista.
Serà una postura
de conèixer,
d'estudiar,
d'analitzar
i de viure més atents
a el que ens pot passar
perquè el passat
no es repeteixi.
Vostè,
com a membre
d'aquesta associació
de les dones del 36,
suposo que fa molts anys
que està dedicant
justament
a aquesta etapa
de la seva vida
a explicar,
a escoles,
a instituts,
a la gent jove,
a les noves generacions,
a explicar el seu testimoni,
a llançar aquest missatge
que ara està fent
a través de la ràdio,
no?
Doncs sí.
Nosaltres vam sorgir,
les dones del 36,
vam sorgir
com una conseqüència
que a Madrid
se'ns va voler fer
un homenatge
a la dona republicana.
És a dir,
va sorgir
per treure les dones
a la palestra
perquè les dones
havíem estat marginades
com a dones
i com a polítiques
també,
com a republicanes,
perquè el franquisme
ens condenava
per les dues coses,
com a dones
i com a republicanes.
I es va fer a Madrid
un 14 d'abril del 1996
i Catalunya
les dones
al celebrar
el 20è aniversari
de la primera
trobada feminista
van voler fer
una taula rodona
de les dones
del 36.
El per què
la dona
del 36
va prendre part,
es va involucrar
en la tarea
de la guerra,
van anar
voluntàries a la guerra
i com una cosa
ja que no es va fer
necessari
fer-li una crida
sinó que es van
presentar voluntàries
les dones
als treballs.
Allí on un home
faltava
perquè anava al front
l'ocupava
aquell lloc
una dona.
A les fàbriques,
als hospitals,
a les guarderies,
a les escoles
i fins i tot
als partits polítics
i als sindicats.
No oblidem
que Federica Montseny
va ser la primera
ministra de Sanitat,
la primera dona
ministra
que feia Europa
la va tindre
a Espanya
durant la guerra.
I aquesta dona
doncs per què?
Doncs venia sensibilitzada
perquè havia rebut
ja una educació
i li havia sigut
concedides
tota una sèrie
de llibertats
que les tenia
prohibides
i li van ser
otorgades
per la república
i la Constitució
la reconeixia ja
amb els mateixos
drets que un home,
els donava
tots els drets
com a ciutadana,
no com a vasallo,
sinó com a ciutadana.
I aquesta dona
doncs
es va incorporar.
Nosaltres,
com li dic,
vam explicar tot això
a la taula rodona
que es veu
que vam tindre a Barcelona
i va tindre un èxit
que totes les demés
aules
que tenien
conferències
o xerrades
doncs van deixar-ho
i van vindre
a escoltar
la taula rodona
de les dones grans.
I
aprofitant
aquesta situació,
la consellera
per la igualtat
del barri antic,
del casc antic
de Barcelona,
Llum Ventura,
va fer una proposta
de fer
una associació
de dones del 36
i apoyades
per
la companya
que portava
la cosa
d'ensenyament.
Ima Maiol, pot ser?
No.
Ima...
En fi,
una responsable
de l'Ajuntament
de Barcelona.
Sí, una responsable
de l'Ajuntament
de Barcelona
que va moure
i va posar
al nostre abast
tot el servei
de la
de la Conselleria
d'Ensenyament
i Cultura
de Barcelona.
I aquesta companya
va donar-se
tota la facilitat
perquè ens poguéssim
comunicar,
perquè poguéssim
comunicar
a instituts,
escoles,
universitats,
casals,
centres de cultura.
I així
es van començar
nosaltres
l'any 97
quan elles mateixes
ens van propiciar
l'ocasió
de presentar-se
al concurs
de Maria Aurelia
Campany,
del premi
Maria Aurelia Campany
que otorga
l'Ajuntament
de Barcelona
cada any.
Nosaltres
vam fer la proposta
dient
què és el que pensàvem
fer
i efectivament
vam estar sorpreses
perquè ens vam
emportar
el primer premi
Maria Aurelia Campany
però no només
el premi
de Maria Aurelia
Campany
sinó
el premi
del públic.
I això
ens va esperonar,
ens va donar ànimos
i vam seguir
en aquesta tasca
i aquí estem.
I aquí estan
explicant justament
testimonis,
vivències,
records.
Quin és el testimoni
personal de Carme Casas?
On era Carme Casas?
Què feia l'any 36
com a membre
que diem
de les zones del 36?
Doncs l'any 36
amb 15 anys
era una noieta
que estudiava
que portava
el carnet
d'estudiant
i el carnet
de les joventuts
socialistes
unificades
de Catalunya
en les joventuts
de la joventut
socialista
unificada.
Les joventuts
del suc?
La joventut
és que la joventut
l'any 36
a l'abril
es van unificar
les joventuts
socialistes
i les joventuts
comunistes
i van fer
les joventuts
socialistes
unificades.
I on li va agafar
la guerra?
L'esclat de la guerra?
L'esclat de la guerra
em va agafar
el Macelles
perquè el meu pare
era mestre.
La meva procedència
jo sóc aragonesa
de naixement
però l'any 34
vam vindre
a viure
a Catalunya
quan el meu pare
va tindre
el trasllat aquí.
Llavors la guerra
m'agafa estudiant
continuo els tres anys
de guerra
estudiant
l'any 38
ens veiem obligats
a evacuar
del Macelles
per l'avance
de l'exercit
franquista
i ens refugiem
a Barcelona
concretament
a Vilanova i Geltrú
que la meva mare
tenia família
a Vilanova i Geltrú
i s'hi havia criat
ella mateixa
s'hi havia criat
a Vilanova
i
així es passa
el temps
fins a l'any 39
que ja
ens veiem obligats
d'evacuar.
Continuo estudiant
vull estudiar
per infermera
per incorporar-me
als hospitals
la meva família
com era menor
m'ho prohibeixen
perquè tenien por
i vaig estudiar
vaig fer cap
estudiar
a l'Institut
de Manresa
on la Generalitat
havia muntat
un institut
per nois
i noies
refugiats
i a Manresa
hi ha
la retirada
total
sortim de Manresa
fem un peregrinatge
a Manresa
a Barcelona
Barcelona
Girona
Girona Figueres
on ens sorprèn
el bombardeig
i ens separo
del grup
el bombardeig
ens va separar
el grup
que havíem sortit
de Manresa
i que havíem sortit
després de Barcelona
i em veig a la frontera
i es va exiliar a França
i llavors
se'n va exiliar a França
no sabia res
dels meus pares
estem parlant
de l'any 39
final de la guerra civil
les tropes de Franco
han entrat a Catalunya
estem parlant
del gener
del 39
els meus pares
estaven a Vic
on regia
el meu pare com a mestre
regia una guarderia
una colònia infantil
no en sabia res d'ells
no sabia si havien passat
ni què havia sigut d'ells
i jo vaig cruzar la frontera
saxada
Espanya
és que
s'ha de viure l'exili aquell
perquè l'estació de Figueres
era una desbandada total
de gent
per poder pujar els trens
sense comptar la gent
que anava per camins
per carreteres
per dreceres
perquè hem de tindre present
van fugir
500.000 refugiats
de Catalunya
500.000 refugiats
perquè Catalunya
no eren tots catalans
Catalunya havia sigut
la mare que va obrir portes
als Asturians
als Santanderinos
als Païs Basc
a la gent que venia
d'Aragó
als Madrilenys
inclús de Màlaga
i clar
aquesta gent no tenia
més que una frontera
per fugir
era la frontera catalana
i jo era
una
una professor
una professor
de gent
que fugia
de quants
no importa
per quins mitjors
i com podia
perseguida
pels ametrallaments
franquistes
l'aviació franquista
perseguia
va perseguir
tota la rua
d'exilats
ametrallant-los
per les carreteres
hi ha
hi ha moltes fotografies
hi ha moltes
moltes
molts
molts documents
que parlen
de com va ser
aquell
exili
jo de cop
me'n vaig trobar
a Cervera
en una estació
en què hi havia
vells
nens
dones plorant
ferits
com podien
acuciats
pels
gendarmes
francesos
que ens feien
anar
d'un costat
a l'altre
abandonant
els pocs
paquets
que nosaltres
havíem pogut
passar
jo vaig perdre
el meu equipatge
a Figueres
no portava res més
que la roba
que portava
a sobre
però la gent
que havia pogut
passar
una petita cosa
li obligaven
a deixar-la
en un
en un
lloc
determinat
igual que
als soldats
se'ls hi
prenien
les armes
doncs
a les dones
se'ls hi feien
deixar
les poques
coses
que portaven
i el
ale-alé
dels gendarmes
que et feien
les dones plorant
els crios plorant
els vells plorant
érem
sense res
per menjar
amb un fred horrorós
una desesperança tremenda