3 minuts, un quart de dues, aquests darrers moments del matí de Tarragona Ràdio
els reservem al grup de teatre 45RPM.
Amenacen en tornar, i és una amenaça sèria,
perquè tindrem aquest diumenge, aquest proper diumenge,
l'oportunitat d'assistir al seu darrer muntatge al Teatre Metropol de Tarragonès
al carrer de les Patxines, 14.
És l'adreça, podríem dir, on trobarem aquest col·lectiu de dones.
La majoria d'elles, i dic la majoria per no equivocar-me,
procedents del món de l'ensenyament sota la batuta absoluta de Vicenç Canyón.
Vicenç, bon dia.
Hola, bon dia.
Per una vegada farem l'excepció d'allò, les senyores primer, no.
Farem el senyor primer perquè està en minoria.
Igualtat.
Immediatament després saludem la Rosa Gairal, bon dia.
Hola, hola, bon dia.
La Maribel Matius i la Tere Magaroles, bon dia a totes tres.
Bon dia.
Benvingudes, us veig en forma, fantàstiques, com sempre.
Què fas, Vicenç?
Cal estig.
El que no està en forma és ell, ja, no?
Aquest ha acabat.
Sí, estic ja.
Va ser el redoxon.
Però vas superant, vas superant les estrenes teatrals d'aquestes dones de Tarragona.
Jo estic fent un atxa.
I l'altre dia fins i tot vas anar a veure, vas anar a la gala dels millors del 2002.
Ah, sí, sí, però primer cop m'han convidat.
Sí, jo també, jo també.
També us van convidar?
No.
Jo soc molt emocionat perquè després de...
Vas anar d'acompanyant.
Sí, vam anar tots dos.
I què tal? Va ser bonic?
Home, per mi la primera vegada va ser una experiència molt bonica.
Com que va ser la primera vegada, Vicenç?
Sí, sí, però jo dic que després de 20 anys fent teatre aquí a Tarragona
és el primer cop que em conviden i jo dic, doncs anem a veure.
Sí, estava content, eh?
Estava molt content.
Ai, volia s'agrair-ho públicament que t'haurien convidat.
Estava emocionat.
Si m'arriba a donar un premi, bueno, ploro i com, bueno...
No, de premi no.
Però a mi em va sorprendre això.
Cap premi per Tarragona.
Sí, el de la Caputxeta Vermella.
El de la Caputxeta Vermella.
No, el que parlaven la Rosa i jo...
I la Setmana Cantant també va rebre un premi com a espectacle musical.
Si no, m'equivoco ara, eh?
No m'agrada dir que...
No era això d'Israel.
Sí, era la cantata d'Israel Egipte, que era de la Setmana Cantant
i participava en formacions musicals de Tarragona
i d'altres que també venien d'altres punts.
A nosaltres em va quedar una miqueta sorpresos
perquè van dir, home, una manera de fomentar el teatre
és també a la gent que no és professional, diguéssim, però...
Al marge d'aquests premis que està bé...
Valia que aquests premis els dona el públic, eh?
Ja, ja.
Però al marge d'aquests també podria haver premis
des d'infantil, juvenil, amateur...
Si no premis, doncs no sé, reconeixement de la feina que fan.
I no hi ha dubte que aquí a Tarragona
hi ha molta gent que es dedica al teatre d'una manera desinteressada
pel pur plaer de fer teatre.
És que sempre el complex de la gent d'aquí
que sempre mira cap a fora, cap a Barcelona...
Us veig en forma, eh?
Home!
Què et pensa?
Tenim un producte molt bo...
I anem a vendre tot el peix, avui, eh?
Anem a vendre tot el peix i que no quedi...
Totes les peixines benvenudes.
Ja comencem.
Escolteu una cosa.
A mi, particularment, tinc debilitat
pel vostre grup de teatre, per les obres del Vicenç,
i us diré per què, a banda d'altres coses,
perquè feu riure.
I és molt difícil i hi ha poca gent que es dedica
a fer riure al públic.
A que la gent se hi ha a la butaca i s'ho passi bé,
i rigui, i es deixa anar.
I aquí està el vostre objectiu cada cop que plantegeu un muntatge teatre.
Sí, sí.
Correcte.
Sí, però és molt fàcil.
L'aspiració em ve de la vida quotidiana.
No és fàcil per riure, Vicenç, tu ho saps, eh?
Però si ens passa, cada dia hi ha coses molt divertides a la gent.
Sí, tu expliques que cada dia hi ha coses que et passen,
només li treus una miqueta de punta i ja està.
I això és el que fas, escoltar la gent que te'n vol.
Sí, hi ha frases...
És el que passa, perquè si no, normalment, com que sempre anem corrents,
no tenim temps d'aturar-nos el que tenim al nostre voltant, no?
Ni de riure, perquè la gent de poc té temps de riure.
Clar, és només...
Hi ha frases meves, perquè jo em passen coses a mi,
no vull dir res, per exemple, la tapa del vàter.
Això em passa a mi, m'entens?
Ja comença a donar pistes.
Sí, m'entens?
I aleshores les tres gotetes sempre acaben fora.
Però això som més...
Cosa quotidiana, cosa quotidiana, eh?
Que és el que ens fa gràcia perquè ens veiem retratats.
i ens podem riure de nosaltres mateixos a través de vosaltres.
Clar, clar, clar.
Et trobes que no ets tu, però que estàs dalt de l'escenari.
I dius, mira, posa això...
El Vicenç és el director, és el creador de l'obra,
però aquí al 45 RPM sou una miqueta moviment assembleari
o mana bé i mana molt?
Home, mana bé i mana molt.
Quan necessari.
Mana bé, no, que mana bé i mana molt.
No, som 14, si no m'ho em posa.
Però...
Si no es posés seriós, no faríem res, eh?
I pots amb elles, Vicenç?
Sí, a veure, jo els deixo mitja hora de relax per elles.
i parlen, i parlen, i parlen.
I després dic, vinga, va, comencem.
I ja m'escolten.
També alguna vegada obre la finestra i diu, me tiro, me voy a girar.
He fet distintos suicidios, ja.
Ja, però no s'ho creuen, passarà com el llop.
A vegades parlo de la banda.
Marxo, marxo i no marxes.
I el dia que marxis no s'ho creuran.
Això, espero.
I què faran sense tu?
No sé, ningú.
Ningú, eh?
Nadie és imprescindible en aquesta vida.
No farem res.
Tenim a la tele molt silenciosa.
Sí.
Estic escoltant-hi.
I afirmes amb el cap que tot el que s'està dient aquí és veritat.
Imagina't, sí, digues.
Jo plantejo i sempre demano consell.
Quasi sempre dic, escolta, què us sembla això?
Què us sembla això?
Creieu que és massa fort?
Penso que sempre ho faig.
Sempre que tinc un dubte d'aquests,
de dir, escolta, no serà massa fluy?
Elles diuen, sí, no, no, blanc, negre.
Ens deix posar les pinzellades.
Sí, moltes, moltes.
Hem conegut en diferents perfils de dones a través de la vostra feina.
Hem tingut una visió divertida, irònica, de la televisió.
I ara em penso que amb aquesta obra, amb aquest carrer de les Patxines 14,
voleu introduir-nos en diferents mons, en diferents personatges,
en diferents perfils, que una mica venen a explicar-nos
aquesta viscòmica que tenen les famílies, que té la societat.
A mi em dóna la sensació que és una mena de Trece Ruedel per fer bé.
Aviam, sense buscar similituds,
però és aquella imatge dels perfils, dels estereotips,
que ens poden fer riure molt.
Va per aquí la cosa?
Va per aquí la cosa, sí, sí.
Però no en diguis gaire més.
No, però volem detalls de tot allò que es pugui dir.
Perquè ens feu crear les ganes de venir, que vindrem igualment,
però jo vull que vingui molta gent a veure-us,
perquè és molt divertit el que feu al teatre.
No, potser a diferència de l'obra de dones-dones,
que només es veia al món de les dones.
En aquesta obra el que potser veiem és un perfil de persones
que viuen i que són diferents.
Poden ser matrimonis, poden ser fills, poden ser...
No, no, no surt cap home.
No.
En aquesta obra...
És el que ja us anava a dir.
Heu de tirar d'un cert transvestisme perquè, clar,
no hi ha homes al grup.
Físicament no surt, però també surt reflexada a la vida d'un matrimoni
o surten persones reflexades que estan vivint,
per exemple, a la meva comunitat de veïns,
doncs hi ha de tot tipus, a la meva escala hi ha un dentista i...
Ho dius a la de veritat o a la de veritat, no?
Que no confoquis la realitat amb la ficció.
Però vull dir que en totes les comunitats hi ha tipus i...
Home, hi ha els estereotips.
Aquesta és la tafanera.
Aquell, mira, va de Nouric, que es pensa que no sé què és,
perquè té molts quartos, sí?
Ei, Jolanda, vale, vale.
Com la vida...
Prou, eh, prou.
Vicenç, que això m'ho acabo d'inventar,
no m'heu dit res, però és que és el que tu diies,
és la vida.
És la vida.
Com la vida mateixa.
Jo tinc veïns que em diuen bon dia...
I hi ha uns que fan...
I això ho he traduït vol dir bon dia o hola o adéu.
I hi ha altres que no en diuen ni adéu.
Digueu-me una cosa, hi ha alguna reunió de propietaris?
No.
Ah.
No.
No.
És que aquestes també tenen...
Sí, però com no venen mai, mai s'en tots.
Ja el vaig.
Sempre falten...
Sempre són els mateixos.
Sempre falten els mateixos, també.
Sí.
Però sí que és una comunitat legalitzada,
perquè té la seva junta,
la seva presidenta,
o el seu president...
Aquell darrere hi ha la lleta de la cançó
i podràs trobar alguna pista, també.
Però no diguis res.
Però no diguis res.
No, aviam.
Jo crec.
Són veïns.
D'entrada, comunitat de veïns.
Hi ha un president de l'escala,
i hi ha la persona més polida,
la persona menys polida,
la persona més morosa,
la que és més generosa,
tots carregats de virtuts i defectes.
Exacte.
Com a la realitat.
És la vida, vull dir.
Ara, la millor garantia, jo crec...
Ara quedaré,
però és que bé que quedaré.
La millor garantia és el director que tenim.
Bueno, vale, vale, vale.
Que el muntatge és de Vicenç Canyón.
És la millor garantia que té el grup.
Rosa, ja t'ha fet prou paper, eh, ja.
Sí, jo no sé si és que vol sortir més a l'escenari o què,
però també us diré una cosa.
Si aquest programa...
Sense pilota, eh, ara vull dir de veritat.
Si aquest programa instaurés allò tan clàssic
del Premi Taronja, Premi Llimona,
Premi a la Popularitat i totes aquestes coses,
el Vicenç aquesta setmana,
us asseguro que guanyaria premis,
perquè ha passat molta gent per aquest programa
parlant bé d'ell.
Jo crec que ja no sortirà per la porta.
Jo no sé què us dóna aquest home,
però que el teniu, bueno...
No, no, home...
És que cuanto vale, vale.
Cuando lo vale, vale.
Vale, i punt.
Com que no voleu parlar de l'obra,
mira, hem de parlar de Vicenç.
Què hi farem?
Però és que només es tracta de parlar amb la gent,
escoltar la gent i ja està.
No, però, per exemple,
està claríssim que ha de ser una obra divertida,
veure reflectits aquests perfils
de la nostra mateixa comunitat,
d'aquelles persones que ens envolten.
El que passa és que jo li veig un cert grau de dificultat
que es troba molt al món del teatre.
Clar, estem parlant de petits universos
i un total.
Això, posar-ho en escena,
parlo de llums, de escenografia,
de canvis, de ritme...
Aquí és on hi ha la dificultat més gran, no?
Sí, sí, sí, però gràcies a la gent del Metropol,
que són molt macos,
el servei de llums que tenim,
que jo sempre demano suport,
i li faig preguntes,
escolta, que he de fer això,
que sempre m'aconseixen molt bé,
i quedarà molt xulo, sí, sí.
Quedarà molt bé.
A veure, sempre no he tingut problemes.
I com que duràs venir, no, suposo?
Jo sí.
Doncs veuràs una cosa que tu vas dir
i que l'hem posat en pràctica.
Sí.
Ah, sí.
Sí.
Era de venir.
Ara!
Ah, sí.
Jo vindria igual,
ja, però...
Vindria igual,
perquè tinc moltes ganes de veure aquesta obra.
Després ja m'ho diràs.
Cada any volem sorprendre, no?
I cada any...
Home, el que és interessant és que ho expliqui jo,
però sobretot que s'ompli el teatre.
Que s'omple, eh?
Perquè vosaltres quan poseu una obra d'escena...
Queden molt poquetes entrades, eh?
És el que jo anava a dir ara.
Encara queden.
En queden algunes, però poques.
I és el diumenge, l'obra.
El diumenge.
A les 6 de la tarda.
No, a les 7 i mitja.
A les 7 i mitja.
A les 7 i mitja.
Jo és que feia una mica horari de veritat.
No, després de fer la siesta...
No s'ha de sortir tan aviat de casa.
I per sortir després a sopar i amb tranquil·litat.
Però hi ha un altre tema que és important.
que aquestes obres de teatre no es poden representar una única vegada.
Per tant, la possibilitat de continuar fent-la al llarg de tota la temporada,
i és, no?
Com ha passat amb les dones, amb el Quintelele...
Com està el tema?
Hi ha pactades, algunes actuacions properes,
o no es pot avançar gaire cosa?
Ara no.
Ara no.
Vacances.
Hem d'anar diumenge.
Després, a l'octubre, quan tornem a trobar-nos,
ja parlarem de bolo.
Tenim bolos, sí, a Ripoll.
A Ripoll hem d'anar.
Tenim uns bolos a Ripoll.
I una altra cosa.
Jo tinc entès que per aquest espectacle
hi ha hagut alguna nova incorporació al grup de teatre.
I això també és important destacar.
I tal?
Sí, sí, sí.
Una, no? Més d'una?
Més d'una.
Sí, al principi a l'octubre van començar quatre dones noves.
Dones noves perquè revolem que aquest grup no et meto més.
Sí, que sí, que sí.
Clar que sí, però no venen, però ja està.
Bé, no, perquè si n'ha vingut algú no ha passat el càsting.
I fa el càsting i senzillers.
Noves i velles amb ve alta.
Ah, això.
Perdona, Rosa.
Què ha dit ara la Rosa, que no l'he sentit?
Noves i velles amb ve alta.
Ah, molt bé.
I bé, no, hi ha forma, també han agafat de seguit el tema.
Tres són del món de l'ensenyament
i una és del món de les afegides.
Aquí la tenim.
Les afegides.
Aquí la tenim, a la Tere.
Les altres som les afegides.
És a dir, quan fas la fitxa tècnica de 45 RP
i me dius col·lectiu teatral
format per dones provenents del món de l'ensenyament
i les afegides.
Exacte.
Amb la qual cosa, tot i que els homes no entren perquè no volen,
dona una sensació que és un grup molt obert a la participació.
Bé, no, ja la pareta la tanquem ja.
Ja la tanquem, sí.
14 jo crec que...
Sí, 14 és un bon número.
Jo m'he primat 4 quilos i...
I cada dia té menys cabells, si t'hi fixes.
Vull dir que ja està bé.
Vicenç, vacances, eh?
Sí, sí.
Com que no voleu explicar res més de l'obra...
Bé, aquí són les noves.
Això sí, va, va, fem una mica de repartiment.
La Núria Freixa és la nova,
la Carmina Lop també és la nova,
la Tere Magaroles, que la tenim aquí,
i la Maria.
I la Maria, on està la Maria de Cugna?
La Maria Tur.
Tur, Maria Tur.
La Maria Tur, que s'incorporen
i totes elles s'estrenen als escenaris amb aquesta obra.
O van actuar, no sé, algun pinito...
Un pinito, ja ho recordo, sí.
Ho vaig fer jo, però aquesta vegada
és el paper pensat per elles.
Doncs res més, com que no voleu explicar res més de l'obra...
Que la gent vingui, que els esperem,
que com sempre hi haurà un brindis de cava...
Només una pregunta.
perquè hi ha allò cançons i una mica d'abans...
Sí, hi ha marxa, hi ha marxa.
Ah, sí.
I hem de prendre la lletra, no?
Per tant, hi ha picada abans el cava.
Però aquesta vegada és la primera vegada
que fem la música original per l'obra.
És a dir, hi ha tot com deia musical.
Abans agafava músiques jo...
I és que estan imparables, eh?
Jo agafava músiques i les adaptava.
Enguany, no?
Enguany ja hem fet un...
És tot original.
Tot original, eh?
Hem fet una música
i després ens l'han arreglat una miqueta,
però l'hem fet nosaltres.
I vostès diran,
quina propaganda que els hi fan.
Doncs sí, efectivament,
els hi fem molta propaganda
i volem que el Teatre Metropol
s'ompli de gom a gom aquest diumenge.
S'esgotim les entrades.
S'esgotim les entrades.
Queden poquetes.
A dos quarts de 8,
45 RPM presenta
Carrer de les Patxines,
14 de Vicenç Canyón.
Moltíssimes gràcies per venir,
que sigui un èxit
i ens retrobarem ben aviat.
Gràcies.
Gràcies.