Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
If demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fa dos demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Amb aquella edat, doncs, encara no tenies ni definida
la vida que havies d'emprendre de futur,
sinó que estaves encara estudiant.
Jugaves virtualment, encara.
És que em dius, 7 anys és un nen, no ens enganyem, no?
Ets un nen, exactament, sí.
Pere, vostè recorda què va passar pel seu cap
quan li van dir que havia d'anar...?
Home, no ho sé, de primer,
em semblava que anava a una festa major.
Van dir el cap a l'Emili, no s'imaginava el que era.
Però jo me'n recordo que quan vam anar al parc a Samar,
els primers dies vam dormir en un barracons de fusta terra
i tots se vam queixar que això no podien dormir
i el mateix dia, el pròxim dia, ja havíem saltat la major part a la Tàpia
i havíem anat a dormir a Tarragona parlant l'endemà.
Això van ser molts.
Però després ja es va fer una herenca,
el sargent, el tinent que hi havia allà,
i ho posa, espereu-vos que ara sereu allà.
Això que es dirà, això era un tresor, i era veritat.
Allà els passes moltes calamitats.
Són coses que no t'ho pensaves, però
després quan et vas trobar amb un fregau
d'aquells de part de senyor Miu...
A veure, vostès no sabien disparar,
vostès probablement la majoria
no sabien que era l'arma, no?
Això s'ha d'aprendre, això.
Clar, per això ho dic, però que era una cosa que tot agafava de nou, no?
El que passa, a mi personal,
més o menys, és que
trobava a faltar el caliu de la família.
De tal forma que jo em vaig fer
el propòsit quan vaig sortir de casa,
solament arribar a casa altre cop viu.
i tenia aquest propòsit.
Que m'havia d'amagar, m'amagava,
que havia de disparar, disparava,
que havies de córrer, corria.
Però el cas és que jo
pogués arribar altre cop a casa viu.
I n'hi havia molts que no hi pensaven així.
N'hi havia molts que la voluntat,
doncs, que tenien,
no covardia, diríem,
una por
que es posaven a un lloc
quiets, quiets, quiets,
i allí quiets, quiets,
morien igual.
Entens que un altre que disparava
o que ho feia un altre pot.
és a dir, que són coses d'aquelles
que cadascú,
que el caràcter de la persona
no el pots canviar.
I un actuarà d'una forma
i l'altre actuarà d'una altra
en aquests moments.
Les seves famílies
quedarien molt angoixades,
tot i que la situació era molt difícil,
però, clar,
per molt difícil que fos
la situació general,
les calamitats que ja es vivien
en un període de guerra
en aquest país,
afegia encara que el teu fill,
amb 17 anys,
parlo de la mare i el pare,
no?,
vagi a un destí tan íncer
com és una guerra.
I a més,
en una de les batalles
en les que vostès van prendre part,
més cruentes de la Guerra Civil probablement,
si més no,
els experts diuen que així va ser,
no?,
de les més dures.
De totes formes,
aquell que no envia companys
que acabaven d'una batalla,
doncs deien,
a mi em mataran,
a mi em mataran,
i resultava que el timor el matava.
O sigui que l'esperit era que,
clar,
l'esperit era que,
l'esperit era molt negre,
però el que deia a mi em mataran,
tard o bé te'l mataven.
O sigui,
l'ultimisme és que,
que ho veies tan malament,
que t'acordia que hi hagués
que hi hagués companys teus,
el teu...
Bueno,
t'acostumes
i t'hi vas habituant
a que quatre baixes,
quatre baixes,
has de canviar un combat d'aquí esport
i em quedes tan mar,
tan cent,
i dius,
com és tot això?
I et quedes,
però et vas tornant.
Vostès recorden com era un dia normal,
entre cometes,
qualsevol,
d'aquell període?
Jo li puc explicar a primera línia com era.
Nosaltres a l'Ebre teníem un avantatge,
que a l'Ebre,
a partir d'últims d'agost,
fins que en vam sortir,
hi havia,
fins a les onze,
al dematí o a les dotze,
una boira,
i aquella boira la vivís amb tranquil·litat,
perquè sabies que en aquell moment
no havia de passar res,
però a partir quan el sol apuntava,
o sigui que la boira desapareixia,
llavors prepara't ja,
prepara't perquè on t'estaves,
no paraven,
no paraven,
no paraven,
no paraven,
i més esperaves una cosa,
que arribies altres cop a la nit,
perquè com que les posicions nostres
generalment llavors estaven ben col·locades,
ja no hi havia aquell moviment d'un principi,
a principi sí,
anaves, venies,
perdies,
guanyaves,
però després ja es van canviant tot això,
i van ser posicions fixes,
aquelles posicions fixes,
hi havia un atac,
per exemple a la tarda,
o a migdia,
pujaven,
no agafaven la posició,
havien de marxar d'altra volta,
i vaig estar en una posició 42 dies,
i quan vam entrar en aquella posició
hi havia tot ple de pits,
i quan vam sortir no hi havia ni un pit,
allò va ser impressionant,
perquè a l'artilleria,
bim-bam, bim-bam, bim-bam,
i no volia ser piquels que van caure
al davant d'aquella posició.
A les bales que l'afegi la falta d'aliments,
la falta d'higiene,
la falta de celebritat,
les condicions de vida eren molt dures.
Bé, però d'aliments, d'aliments, diguéssim...
Al front no hi faltaven tants?
No, al principi potser sí,
quan vam passar per maquinatge,
però d'alguna vegada posats ja en un lloc,
el que faltava més potser era aigua.
Aigua, sí, aigua.
Aigua, amb les solors que feia,
aigua i l'havies de beure de qualsevol manera,
i menjar també,
no podies menjar com ho fegués.
O menjar, menjàvem a la nit.
Aquella carn congelada,
molt i sempre quedaven xuscos,
perquè com moria molta gent,
sempre quedaven xuscos per menjar.
Però més podies menjar a la nit,
treure el dia, res.
I quan perdies,
quan al migdia perdies la cota,
em tastaves,
doncs a la nit te tocava recuperar-ho.
Bona part dels actes
es celebraran a la serra de Pàndols.
Sí.
A la cota 705.
Aquest deu ser un nom
amb un significat molt important per a vostès.
És que allí, precisament,
va ser on hi va haver les batalles més cruentes
i més sangrants a serra Pàndols i serra Cavalls.
I, esclar,
allí hi ha un monument commemoratiu,
aquelles batalles,
precisament és un monument a la pau.
perquè el que es va a viure allí
no es torni a reproduir en cap més lloc,
no es produeixi en cap més lloc.
Les trobades que es fan cada any allí
són comemoratives, precisament,
pels que van estar allí lluitant,
joves, la majoria, com nosaltres,
i que després allò sigui un exemple
perquè allò no es produeixi mai més.
És un monument a la pau.
És una festa a la pau.
és completament apolític.
Per tant,
allò, la idea és que perduri
i quan vinguin d'aquí molts anys
les generacions noves dels nostres nets
i fills dels nostres nets allí
i puguin anar
i puguin dir un dia
a qui el meu besavi
i el meu besavi
i el meu besavi
i va lluitar per una cosa
i quan tenia 17 anys.
I allò que perduri històricament
perquè no es produeixi mai més.
Perquè, escolti,
les noves generacions,
les d'ara,
i no parlo només de canalla,
parlo de persones que són adultes també.
vostès tenen la sensació
que miren d'ignorar tot el que va passar
o que no volen saber
o que creuen que és necessari que ho sàpiguen.
Bueno, ve moltes vegades a la memòria
que on estaves ara fa tants anys
quan la guerra,
doncs estàvem aquí, estàvem allà.
O on estaves,
doncs el dia de Nadal de l'any 39,
doncs estàvem al camp de concentració.
És a dir, que quedes marcat.
Encara que no ho vulguis,
i el fulano que a mi em diu
que ell no se'n recorda de res
i ho ha oblidat tot,
no ho crec.
No.
Perquè aquestes coses no es poden oblidar.
No es poden oblidar.
Són coses que t'han marcat primerament
que t'han fet d'un cri a un home.
i moltes vegades un home
que anava a matar.
I a morir també.
I a morir.
Per tant, vas fent salt
i aquest salt no te'l treu ningú.
I n'hi ha algun de nosaltres
que diu
tot això ja no em va, anem bé.
A mi m'hi ve la memòria moltes vegades.
I com patíem aquests dies?
Quan hi havia això, quan hi havia allò.
Són coses que l'home
no és que quedi marcat,
però la memòria,
la memòria d'això
eren fets tan importants
que no s'olvida.
Vostès han intentat imaginar
alguna vegada
que hagués estat de la seva vida
si no s'hagués donat
aquesta circumstància?
Sí.
Com hagués sigut la seva vida
si no hi hagués hagut la guerra
i si als 17 anys
n'hagués hagut d'anar al front?
Sí, jo sí,
la tenia definida.
Quan va estallar la guerra...
Hauria estat diferent la seva vida, no?
Sí.
Quan va estallar la guerra,
jo, personalment,
anava a l'hospital de Sant Pau
i Santa Tecla
i feia pràctiques allí
perquè la meva idea
era ser metge.
I em vaig treure
el títol de practicant
en Medicina i Cirurgia
quan tenia 16 anys,
a l'any 36.
Allò
era una possibilitat
de poder estudiar Medicina després.
Però em vaig trobar...
Tenia un projecte de futur, vostè.
Tenia un projecte de futur,
i llavors em va marcar
però també em va donar
molta sort.
La sort
va ser el següent.
Jo no vaig tirar mai cap tiro.
Però com que tenia aquell títol
me'n van fer
els feres de sanitat.
I
durant el període
de tota la guerra
vaig poder exercir
del que a mi m'agradava.
I
m'han passat
a les meves mans
molts,
molts
i molts ferits
que jo
curava
i aliviava
dintre del que podia ser.
Quan s'ha acabat la guerra,
quan s'ha acabat la guerra
i tornem aquí,
jo recordo
amb una trobada
a Tarragona
que dintre del bolletí
que es va editar
jo hi vaig dedicar
un vers.
Precisament
a un company
que treballava
junt amb mi
de sanitari
i que un dia
a la nit
una bomba
el va matar.
Aquest pers
deia així
Tu
res en sabies
de mi
jo
res en sabia
de tu.
Més a final
de matinada
tremolós
i mal ferit
tu m'abraçaves.
Un raig de sol
la cara
et banya.
És la besada
de la mare
que et donà
l'última déu
allà al fons
de la muntanya.
En somis
t'he vist
marxar
dalt al cim
de la muntanya
quan a mi
m'arribi
l'últim instant
pujaré
dalt de la muntanya
perquè tu
també em donis
l'última
abraçada.
Com aquest noi
es va morir
també n'hi havia
molts
i així
em va permetre
expandir-me
una miqueta
i ser diferent
i va ser
una sort
i va ser
una sort
que també
em permés
no va de tirar
cap tiro
ni va de poder
tirar res.
La seva vida
hauria estat diferent?
O i tant.
Molt diferent, no?
O i tant.
Jo vaig
abans de la guerra
fer el quart de batxillerat.
Durant la guerra
no vaig re.
I llavors
ja va vindre la guerra
vam anar a la mili
i aquestes coses
encara que demanés
pròrroga
vaig poder acabar
el batxillerat
amb pròrrogues
amb exàmens
o com de moda que fes
i el meu
objecte
era l'ensenyança.
Era l'ensenyança.
I vaig poder
acabar
del meu objecte
però és el magisteri.
Vaig actuar
22 anys
de magisteri
22 anys
23 anys
sempre que sigui
que el treball
vaig treballar
en una indústria
i va canviar
completament
d'una cosa
a l'altra.
A més a més
jo soc d'una manera
que
m'ha format
de tal manera
la guerra
que soc
antibalixista.
És el que jo
us anava a preguntar.
Antibalixista
amb raó.
Perquè ara amb el temps
que corren
estem viscant
uns temps bèl·lics
molt violents.
Vostès com contemplen
tot això?
Vostès que han viscut
una guerra?
Antibalixista
amb raó
i personal.
No per idea
política.
No.
Perquè jo si fes
un recordatori
per exemple
del que m'ha costat
a mi l'Emili
l'Emili
m'ha costat
primer
un canvi
total
amb el que volia fer
i el que vaig fer.
Segon
fiquem a part
els pateixements
que va tindre la família.
Això punia a part.
Marxes al front
vius com has de viure
etc.
I tot això
entre fronts
camps de concentració
i Emili
quatre anys i mig
o cinc.
Però llavors
jo em caso.
I la mateixa cosa
porta
i la societat
pensa igual
amb la guerra
amb els exèrcits.
el xiquet gran
a l'Emili
el mitjà
a l'Emili
i jo a l'Emili.
Em sembla que vaig comptar
en total
que portava
20
no sé si eren
24 mesos
24 anys
d'Emili
entre tots.
Si no
perdoni
14 anys d'Emili
14 anys d'Emili
fixi's vostè
ètica i moralment
això el que representa.
Entre la família
i jo
representa molt
i econòmicament
què representa això?
Doncs moltes
i n'hi ha molts
que diuen
jo vaig contra
els militars
o vaig contra
l'Emili
perquè
polític
no.
Per mi mateix
per mi mateix
és pel que he passat
jo
pel que he viscut
jo.
És estar en contra
de qualsevol guerra.
Qualsevol guerra.
És a dir que
els polítics
el que han de fer
és
sí
l'exercitat
de Cristi
que jo comprenc
de modo que existeix ara
qui va
i qui no hi va
no hi va.
Perfecte.
Però
passa
que després
jo
que sóc espanyol
i l'altre
que és americà
jo vull això
i vull això.
No.
Això ha de ser comú
tota la societat.
I llavors dir
s'ha de fer això
perquè aquest senyor
aquesta nació
no es porta bé
tots cap allí
però no perquè
vol un país
o vol un altre país
no
perquè ho volem tots
i d'aquesta manera
em penso que la societat
ni d'altra manera
de modo que se'n forma
doncs és igual
escolta que sigui
l'exercitat
si comú
que no sigui comú
doncs un tira per aquí
i l'altre tira per allà.
Les guerres després
no només
les pateixen
aquells que hi van físicament
sinó tots els que queden
darrere
que Déu-n'hi-do.
Pere
vostè
li va canviar la vida?
A mi
sí
completament
perquè jo feia
l'últim curs de batxiller
i ja el vaig ser
amb
amb molts problemes
perquè amb les bombes
del 38
van caure a casa
van matar el pare
i llavors anàvem
jo com feia l'últim curs
encara vaig acabar la carrera.
Llavors me faltava
la carrera vàlida
però ja a casa
la mare estava
i ja he de posar
d'infermera
perquè la meva idea
era ser
professor d'idiomes.
O sigui que
jo el que m'agradava
era francès,
ingles,
i això
és el que m'agradava.
I abans
que anava de músic
perquè també era músic
en Mossant Ritor
em va dir un dia
quan jo tenia
dos anys
que anava a l'institut
va quedar el meu pare
que encara hi havia
i diu
el seu fill
jo el faré concertista
però té que deixar
l'institut.
Diu
sé que només
té que fer el piano
i jo el tio
li donaré
i el faré concertista.
A mi el pare
em va dir
no,
jo el piano
tinc com a divertició
i m'agrada
per divertir-me
però jo vull estudiar
que vull fer lliomes.
Llavors Mossant Ritor
que em va ser
a la meva contesta
jo anava
més dos cops
a la setmana
i jo
i així no farem res.
Però això no et pagava
la carrera.
O sigui que
em va canviar.
El canviar
completament
i necessitar
casa
que jo era el gran
doncs
el meu germà
un se va posar
allà a l'Util París
de Camarè
a l'altre
es va posar
en una llibreria
que hi havia
a la Baixada de Misericòrdia
d'Aprenent
i la meva mare
doncs
em quedava a l'Hospital
d'Infermera
o sigui que
va canviar
combatent la vida
i esclar
llavors
jo vaig tenir
que agafar posicions
i hi havia
sortint uns oposions
que es feien a Barcelona
per entrar al banc
i com jo sabia
tot això
em vaig presentar
i almenys
tindria una carrera.
Després es va apedassant
cadascun la vida
és que eren molt dures
per tothom a la postguerra
per necessitat
per això
per necessitat
no és que poguessin triar
doncs mira
vull fer això
no pel que volia
anar agafant allò
que se t'oferia
perquè clar
era l'única manera
de tirar endavant
t'havies d'agafar
on podies
o sigui que em veig
completament la vida
el que passa
que amb la música
doncs em vaig guanyar molt
i segueixo
sort que s'hi va dedicar
però no n'hi do
però entre una cosa
i l'altra
però jo sempre comptava
molt el banc
i o sigui que
a última hora
he fet dues coses
que m'agraden
la música i el banc
els no m'ho sempre
m'han agradat
no és la primera persona
que els integrants
de la lleva
del Biberó
que s'han constituït
des de fa temps
com una entitat
com un grup compacte
del que no cal
que parlin cada dia
ni que es posin en contacte
perquè formen part
d'un fet històric
molt important
per tant
s'han trobat moltes vegades
ara no fa gaire
se'n van trobar
també els brigadistes
internacionals
se'n van recordar
doncs aquells moments
tan difícils
vostès quan es troben
en actes com ara
el de demà?
com són aquestes trobades?
són de germanor
són de germanor
i de pau
sobretot d'això
de germanor
i de pau
i
deixar una empremta
perquè allò
no es repeteixi mai més
i que
històricament
perduri
perduri
per bé
per bé
perquè
si no es fa així
sempre
es queda
orfe
d'alguna cosa
d'alguna cosa
que no has fet
per tant
és lògic
que es faci
es faci
es disfruta
també
s'entenen penes
perquè es recorda
a fulano
a manguano
hi ha moments
una mica
sí
però
esclar
per una altra banda
veus que encara n'hi ha
de supervivents
que potser fa temps
que no els has vist
que t'abraces
amb ells
que t'expliquen
les seves vivències
que potser no recordes
com ha anat la seva vida
després
com ha anat la seva vida
com ha desenvolupat
després d'una guerra
com van viure
si van passar
per camps de concentració
si no hi van passar
si els van tancar
o no els van tancar
si després van tindre
les seves dificultats
per establir-se
o per treballar
i després
sobretot
el que ha dit el Nolla
el temps
que encara després
et van cridar
a fer el soldat
que van ser
3 anys i mig més
no podies treure de sobre
aquesta càrrega
que allò
allò et representava
per tu
una espècie de puntilla
com fan els toros
ell no tenia prou
que ara encara
t'acabava
d'enfonçar
però vaja
nosaltres
demà
anirem allà
en sou de pau
i en sou d'alegria
i de viure un dia
ple de goig
i de boig
i de poder ser així
i explicar-ho
a les generacions
presents
Josep
que es perdona
tot això
amb el pas del temps
o sempre queda
una miqueta
jo sempre he perdonat
perquè els que hi havia
allà al davant
n'hi havia de dolents
però nosaltres
també en teníem de dolents
i n'hi havia
que n'anàvem forçats
nosaltres n'anàvem forçats
per tant
no sóc jo
que he de qualificar
tota aquesta gent
que tenia al davant
ni el que tenia al costat
és a dir que
és una cadena
perquè veus que
tira en tiros
i tu dius
home
veus que acabes de cridar
però també és de tirar tiros
sense ni més ni menys
però la vida
té un valor diferent
en aquestes circumstàncies
a la que pot tenir
en circumstàncies normals
de totes formes
aquesta quinta
ha tingut molt de
a part després de passar
tants anys
sis anys
amb el mili
són fortets
eh
la quinta
aquesta lleva
déu-n'hi-do
tots s'han anat situant
són advocats
notàries
ho sé que he tingut
de fer la carrera
més
tothom ha tingut
d'esprevilar-se més
perquè jo no m'invitava
que vaig entrar al banc
jo no podia ser un oficial
he de ser director
i vaig anar que va ser
o sigui com jo
un company que estudia
a passar de les peripèrcies
ha sigut metge
ha sigut una quinta
de molta gènit
doncs demà
cap a dos quarts
a endonze
arribaran els autocars
a la base de la cota
775
a la serra de Pàndols
una serra de trist record
però que vol ser ara
doncs un símbol
de pau i germanor
per a les generacions futures
arribaran els diferents
integrants
de la lleva del Viveró
amb els seus acompanyants
recordaran
aquest
aquest 65è aniversari
de la batalla
de l'Ebre
nosaltres doncs
volíem recordar-ho
també avui al matí
de Tarragona Ràdio
perquè la memòria històrica
afortunadament de vegades
no cal anar a buscar
els llibres
perquè tenim els testimonis
directes
que conviuen
en la mateixa societat
d'aquestes generacions
algunes d'elles
probablement
ignorants del seu propi passat
ens ha encantat
la seva companyia
de debò
moltes gràcies
Pere Godall
Josep Noia
Joan Feliu
que s'ho passin molt bé demà
a banda de recordar
i tot plàgat
que sigui també
doncs un motiu
de celebració
i de festa
que es puguin retrobar
gràcies
fins a sempre
Molt bé, gràcies
Gràcies