Jo crec que per primera vegada de Tarragona
tots els grups de teatre s'han unit per una causa
i això penso que és d'aplaudir, hauríem de donar gràcies a la guerra
encara que quedi així d'envio.
Això diu tothom que si alguna cosa bona ha tingut això
és la capacitat d'ajuntar la gent i de despertar determinades consciències, no?
Exacte, suposo que és que és tan greu la situació
i ens n'estem adonant ara de moltes coses que fa 5 o 10 anys no sabíem
que suposo que és que la gent necessita protestar
i va-te aquí.
Hi ha qui pot pensar que la guerra ja s'ha acabat?
Què feu ara?
Amb aquest acte?
Home, la guerra no s'ha acabat, tu ho has dit abans.
Que va, hi ha les dues guerres que estan pitjor.
És pitjor que la guerra.
Aquest acte va sortir justament d'una d'aquestes reunions
i la gent de teatre anem a dir que fa 3 setmanes o 20 dies,
no sé exactament quan, es va fer un acte al mig de la Rambla
i aleshores n'han preparat un altre en un lloc tancat
i la música pesa molt.
I com a artistes que sou, molt acurats,
hi heu fet una tria de poemes i cançons d'Albert Albrecht,
justament, que si algú, a través del seu teatre
i les seves cançons, es va manifestar en contra
d'aquest tema universal com és la guerra, va ser ell, no?
Sí, justament.
Tots els poemes, ahir els vaig llegir
i tots fan referència a la guerra.
Clar, en aquell moment parla del Führer, per exemple,
però bé, podríem...
Jueus, gitanos, aquella dèria que ell tenia per les classes més...
El sentit és el mateix, hi ha un altre Führer, encara de Yanqui,
però segueix sent aquest afany imperialista que tenen.
I ell denunciava això i segueix sent vigent 50 anys després.
Sí, en quant a les cançons, els textos, n'hi ha que són de la guerra,
però n'hi ha que no, que són al revés, són en positiu.
D'amor, per exemple, d'esperança.
Per exemple, hi ha una cançó que és el Yucali,
que és un país imaginari que al final et diu que no existeix,
però que és un país on es respecta tots els drets a tothom,
on hi ha pau, on hi ha bondat, on la gent és feliç,
i al final et dius que no existeix, no existeix cap Yucali.
I per què Breck?
Aviam, les raons són evidents, però també hi ha altres autors.
Us agradava especialment?
Trobàveu que també era una manera de recuperar...
Aquí hi ha de parlar la Teresa, que és una mica l'alma mater del projecte.
Home, t'ho portat.
D'aquest sí, concretament, perquè generalment els altres es fan al carrer
perquè el carrer ha sigut el gran protagonista, no?
És l'escenari on s'ha manifestat tot,
i nosaltres la voluntat i la filosofia era que es fes tot al carrer.
El que passa és que aquest, per unes condicions lògiques de veu i de música i de tal,
hem pensat que quedaria més recollit, però ben bé és l'excepció, no?
Sí, perquè Breck, bueno, perquè en principi totes les persones
que intervindrem en quant a la part musical en són molt del Corvail,
i el Corvail i el Breck van treballar molt de temps junts.
I aleshores vam triar coses que la majoria de gent, no totes,
estaven ja muntades per altres coses.
El que hem fet ha sigut, amb molt poc temps,
recuperar coses que ja sabien que les persones que ho faran ja ho havien fet
i ajuntar-ho i intentar que això tingui un mínim d'unitat.
Aleshores vam pensar, bueno, què tenim més o menys tota aquesta gent
que ens hi hagi comú?
I evidentment era el Corvail, en aquest cas.
Clar, jo és que ara penso que aquest acte,
que evidentment té un caràcter reivindicatiu, de la pau,
d'estar en contra de la guerra, té un valor artístic important,
perquè ajuntarem unes quantes veus i uns quants pianistes,
i unes quantes pianistes que déu-n'hi-do.
Tothom d'aquí, s'ha de dir, no?
Sí, sí, sí, sí, també és molt allò.
Podem passar llestat o hi ha allò de por de deixar-nos algú?
No, bueno, en quant a la música no.
Mira, cantaran la Noelia Pérez, la Montse Martínez,
el Josep Maria Fort i jo.
I això es tocarà la Norida Clos, la Mercè Pujol i el José Álvaro Dávid.
Seran les persones que...
Aquests els que fan les cançons.
Els que fan els poemes són actors de diferents grups de teatre
que, doncs, per parelles segurament llegirem poemes.
I encara hem de determinar quins grups participaran,
però quants més millor, no?
Hi ha una cosa, una de les cançons que demanem i esperem
que el públic hi pugui participar i que tothom que vulgui
s'hi pugui afegir en una manera d'acord que farem...
Intendrem fer.
Això és molt bonic, això de fer cantar al final,
allò com aquella cosa del Bullard del World.
Exacte, i de Frank, i de Frank.
Deies, Oriol, que una de les coses importants
és que tothom, sense cap mena de diferència ni distinció
del món del teatre, de la música,
s'hi va afegir des del primer moment.
Per tant, aquesta plataforma, aquest col·lectiu,
cal aprofitar-lo i donar-li continuïtat.
Imagino que això està en el pensament de molts de vosaltres.
Naturalment, no només per aquests actes reivindicatius,
sinó també per trobar-nos i intercanviar els problemes
que hi ha teatrals aquí a Tarragona, que n'hi ha forces,
de locals de assajos, etcètera, etcètera,
de manca de públic, de falta de promoció...
De coordinació.
Vull dir que és un primer...
Que tremolin els polítics, sobretot el regidor de Cultura,
perquè és el moment de demanar, ja ho sabeu.
I és el que els fa por, generalment, el poder.
Ara no parlo del regidor, sinó el poder en general,
que la gent del carrer s'ajuntin per reivindicar.
Això fa un pànic terrible, no?
Aquí hem d'anar.
Perquè realment és quan es demostra la força.
Exacte.
Això que dieu al començament, que ha sigut potser la primera vegada
que jo veig als grups de teatre de Tarragona,
unir-se per una causa determinada i després demanar la col·laboració...
La cosa gremialista sempre provoca una mica de picabaralla.
Sí, sí.
No ens enganyem una mica especials.
A tots els terrenys, eh?
Diuen, en teatre hi ha moltes gelosies.
Però els artistes també.
Els banquers que no són jolosos entre ells.
I els artistes.
Els advocats.
Bé, però s'ha de dir també que hi ha una col·laboració
per part dels artistes,
que no són ni músics ni actors.
Ah, no, esclar, els artistes plàstics.
Plàstics, per exemple, que en l'acte aquest del dilluns
hi haurà també una petita exposició,
ja veurem com l'acabem de muntar,
d'una escola de pintura.
Aleshores hi haurà uns dibuixos fets per uns nens
sobre la pau i la guerra.
D'alguna escola...
Sí, de l'estudi de Cavallet Blau.
Cavallet Blau, que és una escola de pintura, justament, per a nens.
I que es veu que són bons bons, que et fan reflexionar.
Si els nens dibuixen això, és que el món no està molt bé.
No, realment sí.
Si la font d'inspiració que tenen aquestes criatures és aquesta,
imagina't, imagina't.
A mi m'ha quedat la cosa de la cançó del final,
perquè no m'agradaria desentonar-hi
i molta gent que anirà tampoc.
Quina cançó és?
Ens donaré una mica de paperet, alguna cosa?
Sí, clar, ja tenim papers.
És la cançó dels canons de la Pana Terral.
És coneguda aquesta?
Sí, per mi és coneguda.
Hi ha gent que potser no la coneix,
però és la tornada d'aquesta cançó.
I aleshores, bueno,
tothom que vulgui també hauríem de dir que el diumenge a la una
pot venir a sejar.
Ah, aviam, anem a pams.
Diumenge a la una, el magatzem?
Ai, quin sucre.
Sí, justament.
Mira, a l'Alla se li ha escapat.
Justament.
Asegem totes les cançons, els poemes,
a veure com lliga tot,
per fer un espectacle digne,
encara que sigui de franc.
I aleshores assegem diumenge per fer-ho dilluns.
Dilluns, que és el dia en què els artistes fan festa.
Ah, clar, és veritat.
El dediqueu, veus, tot de franc, tot generós.
Diumenge, que només vagin els que tinguin intenció de cantar dilluns.
Els que finin, bàsicament els que finin.
Els que no hagin de cantar, que vagin dilluns només,
que no és qüestió tampoc de destorbar els assajos i els artistes.
De franc?
Serà de franc, sí.
Per què ho feu de franc?
Perquè sí, perquè en principi...
Perquè ningú cobra, perquè...
No, i que són actes que són públics, està al carrer.
Vosaltres sabeu també, com jo, que de vegades us he dit
una mica per les despeses.
Sí, hi ha les despeses i hi ha una gent que col·labora
que ve des que no ha vingut a Arragona en aquest moment,
que és fora, vull dir, però la gent ve per què vol
i ho fa per què vol.
Això és el que avui que digueu, que realment és de franc, tot i que...
Tothom hi ha col·laborat, vull dir,
per exemple, en el cas de, no sé, ara se m'està acudir
el de les pintures, no?, dels dibuixos aquests dels nens,
doncs això s'ho ha de posar de determinada manera.
Doncs hi ha algú que s'ha brindat a penjar-los
de determinada manera.
si no tinguéssim aquesta el color i hem d'anar a llogar.
I llavors segurament això, després aquí ja veuríem
com la repartiríem, però en aquest moment,
igual que l'altra vegada que es va fer a la Rambla,
tothom hi ha col·laborat.
Allà se necessitaven uns micros, allà se necessitaven uns
empostissats, doncs el que tenia micros
se'n va portar i el que tenia fustos també els va portar.
Sí, sí, a més col·laborant no només artistes,
sinó tècnics, de llum, de so, treballadors del teatre.
Això és importantíssim.
Hi ha una mica, imagino,
que s'ha hagut de dissenyar una mica de muntatge,
no és allà a sortir i cantar, i em penso que això li ha tocat a l'Oriol.
Bé, diumenge, que és el dia de l'assaig,
posarem tot en solfer.
De manera, tenim clar que hi ha
deu cançons, tenim clar que hi ha
nou poemes diferents,
i aleshores és bastant fàcil de casar-ho.
De franc,
no es necessita invitació prèvia, cap papereta.
La porta del magatzem
de la cooperativa estarà oberta
a partir de quina hora?
Jo calculo que mitja hora abans.
Perquè l'espectacle està prevista a les vuit.
A dos quarts de nou.
Per tant, a partir de les vuit,
una hora perfecta.
Hi ha gent que sí que treballa encara a aquella hora,
però és una minoria.
A les vuit del vespre ja tothom està lliure
per anar a gaudir d'aquest espectacle.
A més, les portes seran obertes,
vull dir que si algú fa una mica de tard,
pot entrar igual i veure el final.
Mentre arribin per la cançó final.
Totalment.
És el número,
el número de la dret.