Matí de Tarragona. Ràdio d'aquí un minut serà un quart d'onze del matí.
El plenari de la Conferència Episcopal Espanyola es va reunir la setmana passada a Madrid
per analitzar diferents qüestions d'actualitat i d'interès social.
Entre aquests temes, entre aquestes qüestions,
destaca especialment el problema de l'amenaça de la guerra a l'Iraq.
Els bisbes espanyols es van pronunciar clarament per evitar,
amb tots els mitjans possibles, un conflicte bèl·lic a nivell internacional.
D'aquest tema, de plena actualitat, però també d'altres d'interès social,
volem parlar aquest matí en directe a la sintonia de Tarragona Ràdio
amb l'arquebisba de Tarragona, el doctor Lluís Martínez Sistac.
Senyor arquebisba, bon dia.
Bon dia.
Bon dia i benvingut als estudis de Tarragona Ràdio.
Dèiem que en el plenari de la Conferència Episcopal Espanyola,
en el plenari de la Permanent, es va parlar d'aquest tema, de la guerra.
És un tema de gran incidència social.
Només cal veure les manifestacions multitudinàries
que va haver-hi fa pocs dies a nivell mundial, i també aquí a Tarragona.
Quina és la seva postura, senyor arquebisba, davant d'aquest tema,
davant de la possibilitat d'un conflicte bèl·lic a l'Iraq?
La postura l'hem manifestat, un servidor la va manifestar ja fa bastant temps,
l'hem manifestat també als fiscos de Catalunya,
quan ens vam reunir al començament d'aquest mes,
i vam publicar una nota en contra de la guerra a l'Iraq,
que s'han de trobar altres camins,
que no és un mitjà qualsevol, que amb la guerra es pot perdre tot
i amb la pau es pot guanyar tot.
I quan es va reunir, com ha dit molt bé,
la Comissió Permanent de la Conferència Principal Espanyola,
vam tenir tres dies de reunió,
un dels temes importants va ser aquest,
i vam fer pública una nota,
s'ha fet pública una nota també,
que és una nota, una declaració a favor de la pau i contra la guerra.
Vam reiterar arguments que tots sabem,
en contra de la guerra i a favor de la pau.
la guerra no és mai un mitjà com un altre qualsevol,
el que es pot recórrer per solucionar
les conflictes entre els pobles, entre les nacions.
El servei de la pau i de l'ordre entre els pobles exigeix que,
per tant, es procuri buscar tots els mitjans que tenim,
perquè avui dia la intel·ligència ha avançat molt,
i hi ha mitjans importants.
Un importantíssim és justament el que es va constituir
després de la Segona Guerra Mundial,
a conseqüència d'aquella calamitat que va ser,
d'aquelles morts, milions de morts,
es va constituir l'ONU.
Si tenim l'ONU, si tenim l'Organització de les Nacions Unides,
el Consell de Seguretat és per això,
per donar una seguretat internacional,
i sobretot quan hi ha qüestions bèl·liques,
o possibles bèl·liques,
que afecten a diversos països,
que pot afectar a tot el món,
lògicament que llavors les edicions
no s'han de prendre mai unilateralment,
sinó que s'han de prendre en l'interior
d'aquests organismes, concretament de l'ONU.
Tots voldríem que l'ONU tingués encara més poder,
però ja en té i l'hi hem de donar,
i l'hi hem de recolzar,
i hem de procurar que l'autoritat moral,
almenys, i jurídica també...
Per tant, hi ha unes resolucions que s'han de complir,
però també és veritat que hi ha tot una...
com s'ha posat en relleu per part del Papa,
el Papa ha estat un personatge
que té un prestigi internacional moral,
que l'ha anat guanyant encara més,
que ha sigut clarivident,
i ha vist de seguida les conseqüències d'aquest conflicte,
en un país que porta molts anys de bloqueig,
i per tant, amb una certa ja pobresa,
amb una certa falta de mitjans importants.
Però també ha vist el risc que pot tenir,
a més del mal que fa una guerra,
de les morts de persones que són tan importants,
però ha vist també que podria ser
com un conflicte entre civilitzacions.
Mil milions de musulmans es poden sentir tocats
per una guerra occident i orient, etcètera.
Pot tenir moltes conseqüències.
Mira, quan es comença una guerra,
es diu que acabarà en sis dies,
que pot acabar en sis setmanes,
però no sap si acabarà en sis mesos, en sis anys, o quan.
Per tant, hem de procurar.
Hi ha tota l'acció diplomàtica,
hi ha tota la intel·ligència de les persones.
El Papa ha jugat fort,
i ha enviat, per exemple, el cardenal El Chegaray,
que va anar a veure el president de l'Irak,
i li va portar un missatge.
Ha rebut també el vicepresident,
el viceprimer ministre de l'Irak,
és catòlic,
bé, amb un esforç,
i ha rebut també amb altres personatges,
lògicament,
el secretari general de l'ONU, etcètera, etcètera,
buscant,
i encara, ara,
lligit a la premsa,
ens ha arribat també la comunicació,
que el dia 5,
que serà el dimecres de Cendres,
que comença la Quaresma,
pels cristians és un temps important,
on el Papa vol que sigui un dia dedicat a la pregària,
i el dejuni,
es fa dejuni,
que el dejuni sigui també per demanar al nostre Senyor
que mogui els cors,
i els cors de les persones que tenen més responsabilitat
es deixin tocar a fi i efecte
que es trobin camins de pau,
i que no s'arribi a la guerra.
Jo encara tinc esperança,
i crec que hem de tenir esperança.
El cardenal Itxagrell ha anat justament a Bagdad,
ha anat a l'Iraq,
un país en què,
i va ser el país d'Abram,
i nosaltres,
per la tradició cristiana,
jueu cristiana,
sabem que Abram era aquell personatge,
un home de fe,
i que esperava contra tota esperança.
Podem esperar també,
encara que sembli esperar contra esperança.
L'Església s'ha pronunciat clarament
a favor de la pau i contra la guerra,
molts col·lectius,
entitats socials de tota mena d'aquest país
s'hi han pronunciat clarament,
milions de persones van sortir al carrer,
ara fa dos dissabtes.
Vostè creu, senyor arquebisba,
que això pot tenir alguna repercussió,
algun efecte entre els governants,
justament d'aquí,
del nostre país,
de l'estat espanyol?
Jo crec que el pot tenir,
i crec que l'ha tingut ja.
És a dir,
els governants que tenen una responsabilitat,
i lògicament els hi toquen,
veus la primera o última responsabilitat,
però han de tenir els ulls oberts
i les orelles atentes.
I realment han vist
que hi ha milions de persones
que no eren per motius ideològics,
per motius polítics,
n'hi podia haver també,
perquè tot es pot instrumentalitzar,
però van ser persones,
famílies,
infants,
que van sortir al carrer,
aquí i arreu,
però milions i milions i milions,
dient no a la guerra.
No a la guerra,
perquè la guerra no és la solució dels problemes,
no ha de ser la solució.
Per tant,
els governants,
els que tenen l'última responsabilitat,
han d'estar atents
en aquesta petició del poble.
Perquè què és una democràcia?
Una democràcia també és això.
Lògicament,
que s'ha d'anar alerta
amb les coses massives,
que sempre poden orientar-se
per un cantó o per un altre,
hi ha uns principis,
però en aquest cas,
em sembla que hi havia
una gran sintonia entre aquest clam
de la humanitat,
de milions de persones
que diuen no a la guerra,
amb uns principis objectius
que diuen també no a la guerra.
Com dèiem al principi,
aquest tema de l'amenaça de la guerra
es va abordar
en la comissió permanent
de la Conferència Episcopal Espanyola,
que es reunia la setmana passada a Madrid.
Vostè, senyor Arquivis,
va haver de deixar durant unes hores,
va haver d'abandonar la reunió del plenari
per presidir aquí a Tarragona
els funerals
per la mort de la metgessa tarragonina Glòria Sant.
Ha estat, malauradament,
aquesta una de les notícies
que ha colpejat l'actualitat
tarragonina
en les últimes setmanes
i ha tornat a posar
de relleu aquest cas
el problema
de la violència domèstica,
del que també s'anomena
com a violència de gènere.
Com creu,
vostè,
que s'hauria d'abordar
aquesta problemàtica?
És un problema
i una problemàtica
que s'està abordant,
s'està abordant
amb mesures,
doncs, diríem,
jurídiques,
judicials,
processals,
coercitives.
Ara,
jo crec que s'ha d'abordar
fonamentalment
amb unes mesures
d'educació.
D'educació,
miri,
aquí hi ha unes quantes coses
que són prèvies
a tots aquests desastres
que estan passant
i a aquestes realitats
dolorosíssimes
com és la violència
dintre de les famílies
o entre persones
que s'estimen
o que sembla que s'estimen.
Això és una cosa
que s'ha d'acabar.
Però hem de veure
quines són les causes
i hem d'atacar
fortament les causes
a fer efecte
que no hi hagi
aquestes conseqüències.
A mi em sembla
que l'educació,
a mi em sembla
que la família,
la mateixa família
on els infants
puguin créixer
en un clima
de serenitat,
en un clima
afectiu,
en un gran equilibri
psicològic,
afectiu,
humà,
amb uns principis
importants,
és necessari.
Si no és una cadena,
això,
si la cosa
comença a anar malament,
després té
unes conseqüències
considerables.
També construir
una societat
com s'està fent
al marge de Déu,
ja no dic contra Déu,
té les seves
conseqüències
importants.
No és una cosa neutra,
no és una cosa indiferent,
no, no, no,
té conseqüències,
sens dubte.
Si no hi ha
un ser superior
al qual,
doncs,
ha imprenat a nosaltres
la necessitat
i l'exigència
del respecte
a la persona humana,
home,
certament,
és més difícil
que la respectem.
Mentre que si hi ha
un ser que ens estima,
que valora tota persona
i que per damunt de tot
és l'amo
de la nostra vida,
és lògic que nosaltres
no puguem fer un mal
a una altra persona
perquè no som els amos
de la vida d'aquella persona,
etcètera,
etcètera,
podríem dir.
Per tant,
quan hi ha uns principis
importants d'ordre moral,
d'ordre ètic,
d'ordre espiritual,
quan hi ha una formació
integral de la persona
des d'infant
fins a adult,
realment,
llavors,
les coses
poden canviar.
Hi haurà sempre
la llibertat humana
i per tant,
sempre hi pot haver
un abús de la llibertat humana
i aquí hi ha entre el gran misteri
de Déu.
Si fóssim nosaltres Déu,
segurament que potser
ho faríem d'una altra manera,
però Déu ens ha creat lliures
i malgrat que us hem malament
de la llibertat,
Déu que podria treure-nos la llibertat,
creiem els creients,
no ens la treu,
sinó que ens la conserva
i ens la respecta.
Això és quelcom
que nosaltres
seríem incapaços de fer
quan tenim una tendència
de dominar,
d'imposar.
Déu,
que vol el bé
de la nostra vida
i el bé de la humanitat
i una convivència fraternal
i harmoniosa
respecta la llibertat.
Aquest és un gran misteri,
però jo diria que
posa en relleu
la grandesa de Déu.
Com una miqueta
la grandesa dels pares
que van educant els fills
respectant la seva llibertat.
Voldrien que fessin
una altra cosa,
però no els hi treuen
la llibertat,
perquè no els educarien
per ser persones responsables.
Ens sembla que això
és molt important,
però no podem separar
Déu de la societat.
I avui dia
hi ha aquesta tendència
laïcista
en què es prescindeix
de Déu,
en què les convicions
religioses
han de ser purament
privades
del furi intern
de les persones,
que no hi ha d'haver
una presència
en la societat
no pas per manar,
sinó per oferir
uns principis,
per oferir
uns elements,
per oferir
unes respostes
a les preguntes
fonamentals de la vida
i en els moments
difícils també
de la vida
i perquè ajudin
en un país
que hi ha democràcia
que cada institució,
cada persona
aporti el que ell
li ha ajudat
i el que ell estima
i valora
a fi i efecte
que entre tots
anem sumant,
complementant
i això enriqueixi
la vida de les persones
i de la societat.
Parla d'educar,
però creu que
cadria endurir
les ells
en matèries
com aquesta?
Miri,
segurament que
deu ser potser
una solució,
però és una solució
a mi em sembla
una miqueta ineficaç.
Jo diria,
posem un símil
en el cas de la salut.
Hi ha d'haver-hi
medicaments
en una societat
perquè nosaltres,
en fi,
la persona humana
té malament
i s'han de curar,
s'han de guarir.
Ara,
l'important
d'una societat
no és només
tenir medicines,
sinó procurar
que la gent
no caigui malalta.
doncs aquí igualment
hi poden haver-hi
unes lleis
que hi han d'haver-hi,
coercitives,
etcètera,
per l'ordre públic.
Ara,
no ho posem tot
en la solució
perquè això s'està passant.
És que vostè creu
que una escola,
per exemple,
quan a vegades
no hi ha l'ordre suficient,
no hi ha una certa violència,
s'arregla posant,
suposem,
Mossos d'Esquadra.
No,
això és la negació
de l'escola.
L'escola va
per un altre cantó
i la societat
hauria d'anar
per un altre cantó
per una sèrie de principis
que en llibertat
ens respectem mútuament,
ens estimem,
ens ajudem,
però això és la formació
i s'han d'invertir
molts diners
de cara a la formació
objectiva,
bona,
sòlida,
positiva
i no pas en l'altre
que també,
però desaciatament,
sempre és una solució
secundària,
sempre és l'últim remei
també.
Com hem dit
en la guerra,
una miqueta també
és l'últim recurs,
no el primer.
S'estem parlant
d'aquest tema,
d'aquesta problemàtica
de la violència de gènere.
Hi ha hagut
una altra notícia
en els últims dies,
senyor Arcavisba,
un tema d'actualitat,
ens arriba des de Centramèrica,
des de Nicaragua,
és aquesta nena de 9 anys
violada a Costa Rica
i que finalment
ha avortat
en una clínica.
L'Església
s'ha manifestat
en contra d'aquest avortament,
tot i que els metges
havien advertit
dels problemes de salut
que podia patir
aquesta nena tan petita.
Què en pensa,
vostè,
d'aquest cas?
Esclar,
les al·lègies
s'han pronunciat
en contra de l'avortament
no només en aquest cas,
sinó que és un principi.
I aquí hi ha una qüestió
difícil d'entendre,
jo comprenc que sigui difícil
d'entendre,
perquè hi ha casos
concrets
que l'element,
l'element, diríem,
sensible és clamorós,
llavors,
fàcilment
ens deixem portar,
o és molt important
el sentiment,
el cor,
i algunes vegades
les conviccions
al cap
queden una miqueta
en paper molt secundari.
Però, esclar,
nosaltres hem de procurar
moure'ns
no només pel sentiment,
que és molt important,
sinó també
per les conviccions.
jo diria
que l'església
ha de procurar
ser mare
i mestra.
La mare,
què vol dir?
La mare
és mare
i és mestra,
tota mare,
tot pare,
tota mare
és mare
i és mestra
en el sentit
que posem un cas
que tingui un fill malalt,
doncs, esclar,
ha de comprendre
que no pot estudiar tant,
aquest fill
que no rendirà tant,
perquè té una malaltia crònica,
té unes dificultats objectives,
no li pot dir
estudiar és dolent,
fill meu,
no estudis,
no pot dir-ho això
la mare,
la mare dirà
que estudiar és bo,
que s'ha d'esforçar,
que l'ha d'ajudar,
però després comprendrà molt bé
que no pugui fer-ho.
Doncs aquí succeix igualment,
hi ha uns principis
que no els podem nosaltres negar,
que no els podem oblidar,
perquè és clar,
si oblidem aquests principis
fàcilment
tenen unes conseqüències
i després no en aquest cas,
que aquest cas és clamoració
no en altres casos,
com ha passat en la història.
El respecte a la vida humana
des del primer moment
de la concepció
fins a l'últim moment
de la vida en aquest món
per una mort natural,
escolti'm,
és un principi
que l'església
ha anat defensant sempre,
que potser és una veu
que a vegades no s'entén,
que potser és una veu
que clama en el desert,
però és clar,
és un principi important
de mantenir-lo
en un món
on que realment,
ho estàvem parlant abans,
no sempre primen
aquests principis,
no sempre són importants,
sinó que a vegades
hi ha molts interessos,
molts egoismes
que la persona
no sempre és subjecta,
sinó que a vegades
és objecte.
I per tant,
si no hi ha uns principis
molt clars
sobre el respecte
i la importància
de la vida humana,
ai,
que pot ser instrumentalitzada
d'aquesta vida
per interessos,
com ha passat en la història
i com està passant avui.
Més qüestions,
en dèiem al principi
que la setmana passada
es unia la permanent
de la Conferència Episcopal
espanyola
i uns dies abans
s'havia reunit també
la Conferència Episcopal
Tarraconense.
Com està,
senyor arquebisba,
la regió
eclesiàstica
Tarraconense?
Camina,
camina,
camina.
Però camina a poc a poc
o camina de pressa?
Camina,
jo diria que ja
està arribant al final
i a terme
amb el sentit
que la congregació,
per dir i per constituir
una regió,
doncs ha dit
que aquesta palla
que aprova
la constitució
de la regió.
El que succeeix
és que s'ha de procurar
un engranatge
per unes relacions
institucionals
com succeeix a Itàlia,
que hi ha regions,
però també hi ha
una Conferència Episcopal
italiana.
Llavors es preveu
que en el marc
dels estatuts
de la Conferència Episcopal
hi ha una sèrie
d'alguns articles
que configuren
l'engranatge,
la relació institucional
entre les regions
i la Conferència Episcopal
com a tal.
Per què això?
Per una raó
molt senzilla,
perquè realment
si hi ha una vinculació
i hi ha una relació
com existeix
també en el nostre cas,
la regió
eclesiàstica
de Tarraconència
com fins ara,
doncs hi ha aspectes
que són propis
i autònoms
d'aquí,
de Catalunya,
però hi ha altres
que són comuns,
ara vostè m'ha parlat
d'aquest comunicat
de premsa
sobre l'Iraq,
que és una cosa
que ens afecta a tots,
de fet,
doncs estàvem
a la comissió
permanent dos vispes
de la Tarraconència,
molt bé.
Doncs hi ha coses
que també ens afecten
a tots,
també hem de procurar
treballar conjuntament.
Llavors,
això és molt important
que s'estructuri,
que es relacioni
ben positivament,
tant perquè
des de la regió
es pugui col·laborar
a fer efecte
que la vida
i l'activitat
de la Conferència Episcopal
pugui millorar,
pugui ser més flexibil,
que hi pugui haver
una incidència
de la perifèria,
diríem,
a les decisions
i a l'estructuració
i a l'activitat
de la Conferència Episcopal,
com viceversa,
també no.
Per tant,
a mi em sembla
que això és una cosa
que era normal.
És una miqueta
com una casa,
una casa,
doncs hi ha les parets mitjeres,
que són el que normalment
s'acostuma a posar primer
i després,
doncs es fan
les distribucions a dintre.
Potser el símil
no és ben ben exacte,
però una miqueta és això.
Llavors,
el que ha dit la congregació,
que està totalment disposada
a constituir
i aprovar
la religió eclesiàstica
i les altres que vinguin,
perquè de fet
la del Sur ja també
estava bastant avançada,
les altres que vinguin,
perquè potser
tampoc n'hi haurà
a tot arreu,
perquè també
no tothom necessita
una regió,
perquè la configuració
que tenen
l'estructura eclesiàstica
a Espanya
no permet
a totes les províncies
eclesiàstiques
vincular-se entre elles
per fer una regió,
és una qüestió
una miqueta tècnica.
Però bé,
de fet,
que hi hagi
aquesta relació institucional
i s'està esperant
la congregació de d'abans
també
que es modifiquin
els Estatuts
de la Conferència Episcopal
a fi i efecte
que es prevegi
aquesta relació institucional
que ja existeix
però que es pugui
encara millorar
en el sentit positiu
de mútua incidència,
no només de dalt a baix,
sinó també de baix a dalt.
En qualsevol cas
cal modificar
alguns aspectes
dels Estatuts
de la pròpia Conferència Episcopal.
Sí, sí, sí.
perquè així
ens es va fent
la Conferència Episcopal
italiana
que es van modificar
els Estatuts
a la Conferència Episcopal
italiana
fi efecte
que es poguessin
aprovar els Estatuts
de les regions.
Seguint el seu simil,
senyor arcabisbe,
la casa
quan estarà acabada del tot?
Jo diria
que certament
ja s'ha cobert
i jo...
De fet,
s'ha encomanat ja
la reforma
d'aquests Estatuts
a la Comissió Jurídica
de la Conferència
perquè no s'han de modificar
tots,
sinó uns quants articles
només.
Jo diria que és una cosa
que anirà de pressa, no?
Fa uns dies,
també aquí a Tarragona,
va haver-hi unes jornades
en l'àmbit socioreligiós
de l'Eurocongrés
del 2000.
És una entitat cívica
que ha plegat
tots els territoris
de Parla Catalana
i d'Occitània,
si no m'equivoco.
En aquesta trobada
vostè hi va participar,
de fet,
vostè la va presidir
i va reivindicar
que l'Europa del futur
conservi d'alguna manera,
mantingui i reforci
les seves arrels cristianes,
que ho tingui en compte,
no?
Sí, sí.
A l'hora d'avançar
en aquest futur.
Sí, som molts
els que estem demanant això,
no cal dir que
no solament els catòlics
sinó també els cristians
d'Europa,
que som la majoria
perquè tenim un percentatge
elevadíssim.
Estem demanant,
hi ha molts polítics
que també ho reconeixen
i ho veuen clar,
miri, és un fet històric això,
que Europa té unes arrels
judeocristianes,
grecoromanes,
això és evidentíssim.
Que hi ha hagut incidències
d'altres moviments,
d'altres cultures,
aquest món
i estem immersos
en aquest món.
Tot això ha fet Europa,
però que nosaltres veiem
que el campanar
són els campanats
de les Llàgies
i dels temples
són el que
d'alguna manera
simbolitza
i identifica
la nostra Europa,
no solament l'Europa occidental,
sinó també la central
i la de l'est,
perquè també aquells
ortodoxes,
cristians,
catòlics,
són realment
el cristianisme
ja ha passat moltíssim.
Per tant,
reconeixer les arrels
cristianes d'Europa
és una evidència històrica
i seria un error històric
no reconeixer-ho.
Ara,
aquí podem dir bé,
ja hem reconegut
l'herència religiosa,
que ja és molt,
que això figura
en la Constitució
futura,
Constitució Europea,
bé,
això no és el més important,
el més important
és que els valors,
els valors que ha donat
aquesta cultura cristiana,
que són actuals
perquè realment
han configurat l'Occident,
per exemple,
tot el principi
de democràcia,
la separació
entre eslegi i estat,
entre el poder temporal
i el poder religiós
o la funció religiosa,
tot això ve del cristianisme,
doneu a Déu el que és de Déu
i doneu al César el que és del César,
això és important,
no ho tenen
totes les cultures del món.
El que ha configurat
la nostra cultura occidental,
que ha donat un progrés,
el respect,
la dignitat
de la persona humana,
el respect
als drets fonamentals,
els principis
de la revolució francesa,
igualtat,
fraternitat
i llibertat,
doncs aquests principis
tenen un fonament
cristià,
tenen un fonament
en les ensenyances
de l'Evangeli
que després s'ha anat
configurant a l'Europa
que s'ha anat construint
a lo llarg dels segles.
Tot això és important,
però el més important encara
són que els valors
que sorgeixen
d'aquesta cultura
jueu-cristiana
estiguin presents
en la Constitució
que ha de configurar
la vida dels europeus,
de milions d'europeus,
d'aquests gairebé 30 països
que volen formar
la Unió Europea.
Però,
i després també hi hauria
un altre aspecte
que seria
que respectés moltíssim
els drets fonamentals
de la persona
i un dret importantíssim
per tots,
però també pels cristians,
però és per tots,
que és el dret
a la llibertat religiosa.
Però no un dret
a la llibertat religiosa
com està apareixent
en la Carta
de Drets Fonamentals
de la Unió Europea
aprovada l'any 2001,
que certament
que reconeix
el dret
a la llibertat religiosa
de tots els ciutadans,
de la persona humana.
bé, però és que
el subjecte d'aquest dret
no és només
la persona
que seria
un dret individual,
que jo pugui resar,
que jo pugui manifestar-me,
sinó que
la persona
és sociable
per naturalesa,
la religió
té unes dimensions
socials,
col·lectives
i institucionals,
vol dir que
el dret
a la llibertat religiosa
té com a subjecte
no només
la persona física,
sinó que també té
aquests grups,
com pot ser la família,
com pot ser
les esglésies,
com pot ser
els grups religiosos,
les confessions religioses,
etcètera.
Això també
hauria de ser reconegut.
I
acabo
dient una cosa,
crec que
hauria de preveure's,
miri,
actualment
està succeint una cosa,
inclús quan hi ha eleccions
a la Unió Europea,
els països
no estan massa
sensibilitzats
perquè ho guanyem molt lluny.
Crec que encara
els ciutadans
de la Unió Europea
no tenim consciència
que som ciutadans
de la Unió Europea,
només quan anem a l'estranger
que no ens miren massa
el passaport,
etcètera.
Però
en aquest sentit
que les coses
de la Unió Europea
ens involucren,
una miqueta d'entendre.
Ara s'està entenent més
per l'euro,
perquè ara ja
l'euro vol dir
que incideix en l'economia
i que això ve de la Unió Europea.
Però encara no són
tots els països
de la Unió Europea
que tenen l'euro.
Què vol dir això?
Vol dir que
els governants
de la Unió Europea,
els organismes
de la Unió Europea,
està veient una cosa,
el Parlament Europeu,
que hi ha una desfase
entre aquests organismes
europeus
i els ciutadans.
I que no hi ha
un contacte,
no hi ha una relació,
hi ha un desinterès
per part dels ciutadans.
I el que han intentat
amb un llibre blanc
de la governança europea
és apropar
aquestes institucions
als ciutadans.
Per tant,
hi ha d'haver-hi
un diàleg
entre les institucions
de la societat
i les institucions
governamentals,
diguem,
de la Unió Europea.
I, home,
unes de les organitzacions
de la societat
són les esglésies,
són les comunitats religioses,
importants,
catòliques,
cristianes, etcètera,
que hi ha a Europa,
a la Unió Europea.
Per tant,
s'hauria d'haver-hi
també un diàleg
institucionalitzat,
organitzat
entre els organismes europeus
i aquests grups religiosos,
aquests grups
de l'església catòlica,
de les esglésies cristianes
i de les comunitats religioses
no cristianes.
Tornem més cap a casa,
per dir-ho d'alguna manera,
a qüestions més pròximes.
El tema
de la falta
de vocacions religioses,
com s'afronta
des d'aquí?
S'està afrontant
amb molta decisió,
molta confiança
en Nostre Senyor,
perquè aquí sí que
ens trobem
amb una cosa
que toca totalment
a Nostre Senyor,
que parli als joves
i que els joves
siguin generosos
per dir que sí.
Però jo diria també
una cosa,
i que els pares
entenguin
una vocació religiosa,
una vocació sacerdotal
del seu fill
i de la seva filla.
Això és molt important,
aquestes vocacions
de vida més entregada a Déu
i més entregada
a les persones
i a la societat
que configuren la societat.
Si avui deixessin
d'existir
els religiosos
i religioses,
quantes institucions,
escoles,
hospitals,
residències de vellets
caurien.
Això no ens en donem
compte,
ja estem acostumats,
però cada dia
menys religiosos
i religioses,
vol dir que això
anirà canviant,
canviarà,
no sé com anirà,
però canviarà.
Home,
observem-ho,
almenys els cristians
hem de tenir els ulls oberts,
no?
I no cal dir també
que ens trobem
amb una disminució
de sacerdots
i les comunitats
parroquials,
les celebracions
de la fe,
les celebracions
del baptisme,
el matrimoni,
de la confirmació,
l'atenció als malalts,
etcètera,
etcètera,
la pastoral parroquial,
l'atenció pastoral als joves,
etcètera,
etcètera,
també necessita sacerdots
a fi,
efecte que amb els laits,
perquè hi han de col·laborar molt,
però s'han d'animar,
s'han d'encoratjar
i s'han de formar.
Això és un dèficit
que tenim
i per tant
la comunitat cristiana
ha de prendre consciència
que és amb la pregària,
és demanant
a Déu al nostre Senyor,
però també revisar una miqueta
com es valora
el ministeri sacerdotal,
com es valora
la vocació religiosa,
la vocació sacerdotal.
Jo crec que és important
perquè també ens podem trobar
que hi hagi pares cristians
que tenen dos o tres fills
i que si un dels fills
els diu que vol ser sacerdot
hi posin dificultats.
També es dona això,
també es dona.
Jo crec que hauríem d'entendre
els pares cristians
que una vocació sacerdotal
o una vocació religiosa
és una benedicció especial de Déu
a tota la família
i l'hauria d'acollir
amb aquesta actitud.
Ens acostem al dia del seminari
i hi haurà també
una celebració que estem fent,
a prop d'aquells dies del dia 19,
em sembla que és al final del mes de març,
que és el seminari que tenim
a darrere de la catedral
Portes Obertes.
Ja es va fer l'any passat,
van venir molta gent,
van venir famílies
per veure el seminari,
per veure el que és el seminari
i per fer després del dinar.
Hi ha un dinar,
un arròs entre tots
i després doncs
al sobre taula
es parla d'aquestes qüestions
com es veuen,
quins problemes hi ha,
quines implicacions té, etc.
Perquè el defici del que vostè parla
és realment preocupant?
És preocupant,
és preocupant perquè tenim
menys vocacions,
tenim menys ordenacions
i realment l'edat dels sacerdots
va creixent amb edat,
sumant anys
i realment doncs també
hi ha sacerdots que ja ens deixen.
Jo no em havia pesat mai,
però l'altre dia vaig anar
a l'enterrament al dematí
d'un sacerdot
i a la tarda d'un altre sacerdot.
eren grans,
ja eren bastant grans,
però bé,
això vol dir que
i en una setmana
o 15 dies
va ser tres sacerdots,
o sigui,
aquests dos i un altre,
l'altre no tan gran.
Per tant,
sí,
és una cosa ja preocupant.
Ara bé,
jo crec que
hem de confiar
com Sant Fructuós,
bisbe màrtir
d'aquestes residioses
i el 259
abans de ser cremat
a l'amfidiatre
va dir
Déu no ens deixarà
sense pastor,
Déu no ens deixarà
sense pastors.
Però és clar,
adió rogando con la maza,
adió rogando con la maza,
és a dir,
que hem de procurar
esforçar-nos,
hem de procurar
també esforçar-nos
amb una pastoral vocacional
i hem de treballar
i després també
hem de demanar-ho molt
al nostre senyor
en la pregària.
Jo demano a totes
les comunitats parroquials
que intensifiquin
la seva pregària,
demanar a Déu
al nostre senyor
que parli als joves
i que els joves
escoltin la seva crida,
que escoltin
per fer,
que el seu clam
o que la seva actitud
dels joves,
dels adolescents
sigui
senyor,
diguem què vols de mi
i jo,
estic disposat
a fer el que tu vulguis
perquè la vida
no és meva
sinó que és teva
i me l'has donat
perquè l'esmerci
pel que tu vols.
Per altra part,
li dic una cosa
ben clara,
un fill sacerdot
és pels pares
un motiu
de gran satisfacció,
és una persona
que fa moltíssim
pel bé dels altres.
Els pares,
esclar,
diuen,
no tinc nets
perquè no en donaran nets,
però en té molts de nets
perquè aquest sacerdot
que té una família
tan numerosa
com una parròquia
o paries parròquies
que l'estimen,
doncs són com
els seus fills espirituals
i per tant
aquests pares
tenen uns nets
com espirituals enormes.
Miri,
hi ha canvis
de càrrecs
a la societat
i a l'administració
i segurament
que se'ls fa
alguna despedida,
potser més o menys càlida,
però jo li puc dir
i vostè segurament
i tots suposo
que tenen experiència
perquè ho han viscut
alguna vegada,
que un canvi
de rector
normalment
és una despedida,
és una déu-siau
calorosíssima,
afectuosíssima.
vol dir que la gent
l'estima
aquella persona,
cosa que no es dona
al ment.
Miri,
l'altre dia
em va fer pensar
una cosa,
que l'ordenació
d'un diarca
que vam tenir
l'altre dia,
fa poc,
ha perdit
la teixeta,
poblet molt petit
però que es va ordenant
allà perquè està
vinculat a aquell poble,
el diarca
que s'ha ordenat,
quan va agrair
l'ordenació
diaconal
va dir unes paraules
molt boniques
com fan tots
els que són ordenats
als seus pares.
Jo pensava,
no perquè els fills
que es casen
no estimin els pares
que potser sí,
però no abunda,
que en un casament
els que es casen
diguin paraules
tan boniques
en aquell moment
en els pares.
No hi pensen tant,
potser els diuen
en un altre moment.
Què vol dir?
Vol dir que
un fill sacerdot
no es perd mai,
sinó que l'amor
als pares
encara
se li augmenta.
I no s'ha de fer per això,
però l'experiència
ensenya
que quan els pares
tenen necessitat
de qui poden confiar-se
normalment més,
parlo normalment,
generalment,
és del fill sacerdot
perquè,
no sé,
perquè té més possibilitats
de poder ajudar,
perquè no té una família
de sang concreta
que tingui que vincular-s'hi,
etcètera,
i per tant
està molt més pendent
i està molt més
el servei
pot estar-hi
dels seus pares.
Senyor Arcaviso,
ho deixem aquí.
Hem compartit gairebé
mitja hora
amb els ullens
de Tarragona Ràdio
parlant de diverses qüestions,
segurament ens en deixem d'altres,
però tindrem també
ocasió de parlar-ne
més endavant.
Doctor Lluís Martínez Sistac,
moltes gràcies
per acceptar la invitació
del matí de Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies a vosaltres
que m'heu donat
aquesta nova oportunitat
per estar amb tots.
Gràcies i bon dia.
Molt bé, gràcies.