després hi ha reconeixements d'entitats privades, públiques,
i després també hi haurà d'altres sorpreses que aquestes,
quan sigui l'hora del sopar, es podran desvetllar.
Amb aquest sopar, com dèiem, es tanquen totes les activitats
que s'han organitzat des de la Fundació al llarg dels últims mesos
per recordar aquests 25 anys d'història.
Quin és el balanç que en feu des de la Fundació?
Home, jo estic content, perquè no teníem un llibre
que parlés de la història del CBC, que quedarà per sempre,
ja el tenim, no teníem un himne, ja tenim l'himne,
no havíem fet mai una exposició dels 25 anys
i també va quedar un record gràfic,
no havíem fet mai un programa de ràdio setmanal
durant 19 setmanes, durant 20 i escaig setmanes,
no recordo el número, i també l'han fet i ha quedat gravat.
Jo el record és bo, perquè el fet del que volíem
d'alguna manera és entrar en l'abesant social,
que és el gran punt feble que hem tingut nosaltres
com a club amb aquests 25 anys.
I crec que modestament hem aconseguit avançar una miqueta
en aquest aspecte de l'abesant social vers la ciutat,
que ens coneixin una miqueta més, no només d'un punt de vista esportiu,
sinó també que fem altres coses que també no són esport
i poden ser cultura.
Avançar una mica és el que heu aconseguit aquest any,
i a partir d'ara què?
A partir d'ara el que s'ha de dedicar a la fundació és a aconseguir
tindre patrimoni propi, això vol dir ser lo suficientment hàbits
per comprar un terreny, perquè òbviament aquesta fundació és privada,
i aleshores qui vulgui posar diners no pot posar,
i el que hem d'intentar és comprar un terreny i començar a posar la primera pedra
de tindre instal·lacions esportives pròpies,
i acabar amb aquests 25 anys de fer com els nòmades del desierto
que anàvem de costat a costat.
Serà un futur més o menys esplendorós, doncs,
en funció de la resposta de la gent, dels ciutadans en definitiva,
i de les institucions?
No necessàriament, perquè la fundació la van constituir unes 41 persones,
i jo crec que entre els 41 podem fer coses,
i qui vulgui d'alguna manera fer algun donatiu a la fundació,
com que té avantatges fiscals molt interessants,
doncs és qüestió que se n'informi la gent.
Han estat 25 anys sense instal·lacions pròpies,
jo estic convençut que no estarem 25 anys més,
o sigui, quan fem els 50 anys tindrem instal·lacions pròpies.
Triguarem un any, triguarem dos, però segur que les tindrem.
I aquest és el gran objectiu de la fundació a partir del 12 de setembre.
En aquest any d'activitats que culminen avui,
s'ha quedat alguna cosa, algun projecte important realment penjat
que els organitzadors, que els promotors volíeu tirar endavant
i que no ha pogut ser una realitat?
Sí, potser sí.
Podria aquesta setmana que estem a l'hora,
durant el mes de setembre,
haguéssim pogut celebrar diferents activitats,
com per exemple, si haguéssim sigut capaços
i ho haguéssim previst portar al final de la Lliga Catalana,
però per qüestió, per supostar, ja no l'hem pogut portar.
Fer el bàsquet al carrer, que es farà la setmana que ve,
si haguéssim sigut àvils,
no haguéssim col·legar-lo a la federació,
ho haguéssim pogut fer aquesta setmana.
òbviament, sempre hi ha coses que no fas i que t'equivoques,
però jo, en general, estic content.
I els meus companys, et crec que també.
Javier Mas és el vicepresident de la Fundació,
ha estat president del Club Bàsquet a Tarragona,
ha estat jugador, de fet ell,
i era aquell 11 de setembre del 78,
pràcticament, podríem dir.
Com diu?
Javier Mas,
és vicepresident de la Fundació,
però has estat jugador, directiu,
president del club,
i també estaves aquell 11 de setembre del 78.
Sí, aquell 11 de setembre,
òbviament tenia 18 anys,
estava estudiant primer d'Econòmiques a Barcelona,
venia els caps de setmanes a Tarragona a jugar,
i entre setmanes,
a més si podíem escapava a venir a entrenar,
i ho recordo,
doncs, molta nostàlgia,
perquè, clar,
ara, òbviament, ja no els tinc els 18 anys.
És bàsicament el que recordo.
I després, també, l'empenta que teníem
les 30 persones que van constituir el club,
que jo ara penso en la situació actual,
que si jo no millor trobar 30 nanos
de 18 a 22 anys que constitueixin un club,
bueno, no és tan senzill.
Això seria...
Abans tampoc ho era,
abans tampoc ho era.
A lo millor ara és molt més senzill,
però vull donar a entendre que
poder aquell sentiment ara no existeix tant.
Allò de crear el club a Tarragona en un moment
com el que estem parlant, el 78,
va ser una bogeria que finalment ha sortit bé?
Sí, una gran bogeria,
perquè a nosaltres ens donaven un any de vida.
I vam sortir amb una mà davant i una mà darrere,
però, bueno, amb una gran il·lusió
i amb molt d'esforços de física
que són el que ens ha fet arribar en aquests 25 anys.
Avui es quedarà molta gent sense poder assistir al sopat,
tot i així seran més de 300 persones
que estaran al fortí de la reina.
Per a tots aquells que no hi siguin,
quin missatge vol transmetre la Fundació del Club Bàsquet Tarragona?
Bueno, que existeix un instrument,
que és la Fundació del Club Bàsquet Tarragona,
que la seva missió és fomentar l'esport del bàsquet a la ciutat
i que no necessàriament ens podem limitar només a fomentar
l'esport del bàsquet vinculat al CBT.
Que estem oberts a qualsevol tipus de suggerència,
a nivell de col·legis, etcètera, etcètera.
Això és el que vull dir, Xavi, no?
Perquè estem dintre del CBT,
però volem obrir-nos més,
que és el que us deia abans del tema social, no?
Que sempre hem tingut una feblesa,
ara volem intentar aquesta feblesa,
intentar-la despejar amb el tema de la Fundació, no?
Obrir-nos més a la ciutat a través de la Fundació.
Aquesta serà, doncs, una feina que començarà el proper divendres,
el 12 de setembre.
Això mateix.
Després de les celebracions.
Javier Mas, vicepresident de la Fundació,
moltes gràcies,
que vagi molt bé el sopar d'aquesta nit
i molta sort de cara al futur.
Molt bé, moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-sia, bon dia.
Vinga, adéu-sia.
Gràcies.