La companyia elèctrica d'arma ens feia molta gràcia fer-ho davant de la catedral,
que fos l'antesala de l'acompliment dels seus 30 anys com a professionals,
que això és important, i després en un programa totalment diferent
del que hàgiu pogut veure altres vegades,
perquè no és el concert més pop-fold que estem acostumats,
sinó que és un concert amb trio de béns,
és un concert amb el cor a olors, amb 10 cantants a l'escenari,
a més a més d'ells és un concert per seure i per escoltar,
veient quin tractament han donat al llibre vermell de Montserrat
que està escrit fa 600 anys.
Ara parlarem amb ells, els estan trucant quan els tinguem en línia,
aviam si podem parlar amb ells i que ens comentin tot això que molt bé ens està explicant.
Aquest seria el d'inauguració d'aquí quatre dies, ja hi som.
Perquè aquesta, potser per vosaltres és molt evident que esteu en el món de programació,
d'espectacles, el terme músiques del món és un terme que ja està acunyat,
que s'entén i s'explica com una manera de fer música dins dels circuits musicals.
Així com parlem de pop-rock, parlem també de músiques del món.
És un terme a vegades molt ampli, i cadascú per això l'expliquem,
perquè és clar, hi ha gent que entén músiques del món com a música tradicional,
absolutament d'arrel, diguéssim.
I per l'utran, músiques del món en un altre lloc també seria la nostra música tradicional,
des de la Sardana fins al Vall de la Primera, passant pel Vall de la Moixegana,
el que sigui, o qualsevol altra tonada.
Imaginem-nos la Sardana posada als Estats Units,
diu, mira, un d'allò de referència d'un lloc de la Mediterrània, com a ball i com a música.
Aleshores, això ja entraria, però vull dir, el concepte de músiques del món és molt més àmpli,
és un concepte de procedència, i el distingeix, bàsicament,
així com en música tradicional, s'entén bàsicament una música que no té per què sofrir
una variació en el pas del temps i és que es va reinterpretant com en la clàssica
poden anar reinterpretant les quatre estacions de Vivaldi i aquí 300 anys fer-la de la mateixa manera.
En quant a músiques del món, el que ens trobem és que, vull dir, el món s'ha fet molt petit,
hi ha moltes influències de tot arreu, i per tant, cada vegada ens trobem més en fusions
i mixtures entre músiques.
El que sí que nosaltres busquem és que, a mínim, sempre hi hagi una referència
en quant a la procedència, o sigui, si hi ha alguna cosa d'Hongria,
evidentment, hi ha d'haver música, la referència ha de fer música proper als Balcans.
Tenir un mínim d'arrel.
Sí, però tots, eh, tots tenen, no un mínim, un mínim llarg,
però al mateix temps la majoria de propostes no es tanquen a d'altres històries.
Vull dir, el que no farem és portar d'Hongria un grup
totalment d'orientació de jazz nord-americà, no?
Dius, no, això ho vaig a buscar en un altre lloc.
Però és fàcil per a vosaltres, pels programadors, decidir que aquest grup
o aquesta formació fa músiques del món, aquesta no la fa?
No, no, no.
O la línia és molt primeta?
A veure, és tan, d'alguna manera, és tan primeta que jo diria
que el que ho conforma és el volum i el conjunt de la programació.
Tots els festivals, per necessitats al llarg del temps,
han anat canviant a vegades d'estructura.
I ens trobem amb la majoria, per exemple, de festivals de jazz europeus de renom,
i potser el que té més renom és el de Montró, que actualment fan tot quasi menys jazz, no?
I això ja és una exageració, però vull dir, el que sí que s'engloba
sota la dominació d'un festival és que una tendència,
en aquella tendència, t'hi pots aproximar, madre deus mateix,
la gent a vegades té concebuda que fa fado,
i els mateixos diuen, no, a vegades ens apropem més a la música medieval,
però en concepte d'aquí, però quina és la referència?
Tu escoltes madre deus i tu sents els aires de...
Hi ha alguna cosa que diu, això és música del món, no?
I de procedència de Portugal, tu la veus allà, no la veus a Brasil,
o sigui, hi ha una cosa, Petrona Martínez, és de les coses, és una bollanguera, no?
Això sí que és la música tradicional, no?
Sí, aquesta, diguem-ne que no hi hauria dubtes, no?
No hi hauria dubte, no?
Però aleshores hi ha altres coses, per exemple, l'any passat vam parlar de Tarap de Haiduc,
que és una formació molt propera, no, totalment propera,
a la música d'acompanyament del que serien els Balcans.
Aquest any portem un grup d'Hongria que recull tota aquesta música dels carres,
Estan en la línia de Tarap?
Sí, estan en la línia, però amb una diferència,
amb 40 anys de diferència dels seus components,
i que poden arribar a incorporar electrònica o percussions electròniques i tal,
i que a vegades tenen uns llenguanges que s'apropen al jazz,
però allà tothom no ho volen cadires,
la gent està dintre la línia de les bandes dels Balcans,
i si vosaltres ho escolteu aquest grup,
veureu que tota la tralla que porten
és absolutament arrenca totalment de la tradició,
o sigui, ningú se li ho podrà dir que allò no és música balcànica,
al contrari, no?
L'únic que està passat per un sedàs de músics joves
que ja han estudiat jazz, que ja han estudiat clàssica,
que han viatjat...
Tarap era una cosa molt més tradicional, no?
Semblava que estiguéssim en una pel·lícula de l'Hímer Kusturí,
de l'Hímer Kusturí, que alguna cosa...
Exacte, doncs això, és que ho veuràs per una banda,
però per l'altra també veuràs nous elements, no?
Jo una mica, en la línia que deies tu, Iolanda,
doncs hem de definir una mica això
de què vol dir això de músiques del món,
jo crec que el terme que utilitza el Jordi és molt apropiat,
això de música de procedència, no?
No és que sigui, sinó que la música és de procedència
d'un lloc determinat
i d'una tradició determinada, no?
I em sembla que és molt encertat el terme aquest, no?
Vèiem a la... Bueno, Nino Galissà
és un d'aquells casos que dèiem
és un músic que la seva música sona a les ràdios,
com si diguéssim que ha entrat dins d'un circuit comercial,
també és música del món, és una...
Música del món, i quan parlem de música ètnica
estem dient el mateix, Jordi?
A veure, en principi...
Perquè de vegades també confonem els dos termes.
Només es confon per una cosa,
perquè hi ha termes que per si sol tendeixen a la confusió,
i tendeixen a la confusió normalment quan s'universalitzen.
Segurament nosaltres en diem músiques del món
a nivell genèric, a vegades és world music,
però ningú entén a vegades el mateix, no?
En música ètnica, en principi,
seria el que nosaltres entenem com a música tradicional
o música totalment arrelada al lloc on tens.
O sigui, si tu vols escoltar música ètnica,
dius, no, és que me'n va i al Congo tal,
doncs és la música que feien els entrestres
que han passat amb ells, que s'anan modificant,
perquè totes les músiques van modificant.
L'únic que a vegades resulta que és música
que s'ha modificat molt al llarg de 300 anys,
però com que continua tocant-se amb un tipus de timbal,
nosaltres la veiem com a ètnica,
i que la millor, l'evolució ha sigut més gran
que la que nosaltres hagin pogut fer amb el jazz,
amb la fusió, no?
Tinguem en compte, per exemple,
imagina la confusió que és,
que la música nòrdica
té unes sonoritats pels instruments
que nosaltres la concebim com a tradicional,
i per ells és clàssica.
La seva música clàssica,
nosaltres quan l'escoltem amb els seus instruments,
que hi ha com unes viols de roda,
amb uns cordes i no sé què,
però la sonoritat és molt propera
als nostres instruments tradicionals,
i per ells és la música clàssica seva, no?
Aleshores, això és confusiu.
Ara, el que sí que queda clar
és que l'ètnica, la tradicional,
d'alguna manera veuen directament
del que és l'arrel,
intenten expressar el que és aquelles músiques,
una música que es va fer fa 300 anys
i la van repetint,
amb llegeres modificacions, no?
En canvi, quan passem de World Music,
Músiques del Món,
hi entra això,
però al mateix temps també hi entran
les noves fusions o noves creacions
a l'entorn d'una idea.
Nosaltres mateixos al festival
portem des de Conrat Sató,
o sigui, gent que experimenta,
amb noves tendències.
Conrat Sató, aquí així diríem
música contemporània.
Exacte, exacte.
I anem posant etiquetes i marques.
Però en aquest cas,
per què ho hem fet?
Quan arrenca la cova de l'Espluga,
el festival anava dedicat
a el que en diríem
noves tendències o noves músiques,
que se'n diu
què és noves músiques?
Imagina't,
noves músiques és el que entra, no?
Des del jazz fins al tradicional també.
I aleshores,
aquí hem continuat mantenint això
perquè,
com vam veure,
un Constants d'Èmbia de California
l'any passat,
amb el Conrat Sató,
amb mil altres propostes
que hi hagi pogut haver-hi,
ens interessa molt
el que està fent en aquests moments.
I Conrat Sató, per exemple,
amb el que ell anomena
tall avançat de creativitat,
tracta la música
de procedència
de diversos països,
amb el jazz,
amb poemes,
o sigui,
d'alguna manera
el que volem
és fer moure l'esperit
amb un tipus de concert
una mica diferent,
que sigui identificable
en Tarragona
i que porti a Tarragona
els aires
dels diferents parts del món,
no?
I aquest any,
a més a més,
en tenim un reguitzell
de macos, no?
La veritat és que la mostra
és molt àmplia.
Ara aquí veig
un músic procedent
de Jamaica,
que tots pensen,
oh, Jamaica,
tindrem Rigi,
ull, Rigi,
tindrem altra cosa.
Exacte.
Allò del mento, no?
El mento.
El Stanley Beckford
és un personatge
d'aquests emblemàtics
i universals a Jamaica,
és d'aquestes gens
que ens ensenyen
als programes
de televisió,
un reportatge,
que van pel carrer
i tothom el saluda,
el vanera,
hola i tal,
i el tenen com,
i això en molts països
ho tenen molt clar,
el respecte
perquè és el músic,
igual com parlarem
de Nino Galissa,
que és un griot,
és un conservador
de la cultura, no?
L'Stanley Beckford
és un històric,
és un senyor
que se'ns presenta
aquí amb 65 anys
o 68
i que pràcticament
toca mento
seria una música
que jo a vegades
la compararia
amb el flamenc
aquí en uns moments,
que surt
en uns ambients
molt determinats,
que durant tota una època
només està tocant
inclús amb bordells i bars,
que després
a la que hi ha
un reconeixement
com passa amb el flamenc
a l'estat se l'apropia
i en diu
que aquella és la música
de l'estat,
a la que entra
a la democràcia
allò es veu
una mica raro,
llavors amb el mento
passa el mateix,
hi ha moments
que hi ha una sèrie
de partits,
el partit laborista
o una sèrie de coses
que l'optem com a pròpia,
els altres la refusen,
són aquelles coses
que com que són maques
musicalment
es passen la pilota
i quan estan en un sector
els altres no el volen veure,
en un temps
ha estat música
molt popular,
després sembla
que ha passat
un terme elitista
i que després
ha tornat a lo popular,
és una història
molt xocant de veure,
però és una música
de referència
que agafa els aires
de tot el que és
la mixtura
a nivell caribeny
i tal
i les músiques europees
i després d'això
en deriva
el paral·lelament
el que és el rigui
i l'escar
i ell fa un mentor rigui
d'alguna manera.
Petrona Martínez
i sus tambores,
això de ser extraordinari.
Això
jo vaig personalment
descobrir
fa quatre mesos
a Marsella
que hi havia
l'Strictly Mundial
que d'alguna manera
és l'escissió
del Gran Woman
com a festival
i vam anar allà
i vam veure
una senyora
de quasi 70 anys
asseguda
en un balançí
dalt de l'escenari
i vam dir
ai mare de Déu
que és allò
que a vegades
porten coses molt tradicionals
que dius
aviam si amb la cosa
de la tradició
hem d'aguantar.
Hi ha una sèrie
de percussionistes
que d'entrada
per pinta
semblava més
per un pli
que per una altra cosa
i encara no comença
allò se'n va de l'olla
llavors descobrim
una persona
que té un grammi llatí
nominada
i que ningú
quasi la coneixia
i d'on surt
com és que no la coneixem
i resulta que és
una senyora
de 62-65 anys
que fins fa 10 anys
es dedicava
a les seves feines
a recollir
cantava a casa seva
com si diguéssim
el que és típic
el bullerengue
que és un cant adicional
de feina
i festa
a la costa caribenya
i ella perteneixia
a un tipus de professió
que és de treure ara
al riu
i tal qual
i en segle
van sentir cantar
i ella va anar
composant els seus temes
sobre l'alegria
i sobre la tristesa
i resulta
que agafen això
i se'n dona en compte
que és fabulós
comença
i en poc temps
és que és nominada
grammi llatí
passa aquí
i passa automàticament
amb dos o tres anys
a ser coneguda arreu
i arriba aquí a Europa
i la gent comença a flipar
i aleshores et trobes
en un espectacle
totalment autèntic
tradicional
amb ball
amb percussionistes
tot allò
a dalt són instruments
percussions africanes
d'alguna manera
també hi canta
la seva filla
i balla
que quasi canta tan bé
com ella
però ella parla
de la corista
quan parla de la seva filla
abraçada la corista
no