...
Ara passeu un minut i mig de dos quarts de dotze
dels llibres al món de la música.
Conrad Sató és un dels músics,
tarragonins contemporanis de referència a la nostra ciutat.
Les seves composicions s'han vist influenciades
per una llarga carrera professional al costat de noms
com ara Teta Montoliu, Jaume Sisa o Ovidi Montlló.
Aquest proper dimecres serà el protagonista del festival
Que sent músiques del món,
on actuarà al costat dels seus alumnes
del taller avançat de creativitat.
A més d'aquest concert i de la seva concepció pedagògica
de la música contemporània,
Conrad Sató també acaba de publicar un nou disc,
que l'anyo del despertar.
Van voler parlar de tot plegat precisament amb en Conrad
en una àmplia conversa que ens va portar pels orígens
de la seva carrera passant per temes d'actualitat
com ara la digitalització de la música
o Operación Triunfo.
També ens va explicar com seria
l'original espectacle
del proper dimecres.
Amb ell va parlar Marta Montegut
que ha elaborat el següent reportatge.
Sóc Conrad Sató.
Vaig néixer al 58 a Montblanc
i estic, després de viure durant els anys
en molts domicilis diferents,
concretament amb 13,
doncs estic residint actualment a Tarragona,
en ple centre de Tarragona,
la Rambla Nova.
El moment que a mi em va marcar moltíssim a Barcelona,
que seria la darrera,
els darrers anys dels 70
i al principi dels 80,
a Barcelona realment
hi havia una explosió de creativitat
com no ha hagut mai, crec,
quasi en cap ciutat d'Europa.
Aleshores, jo des d'un moment
en aquell punt jo era molt tendre
i molt, diguem-ne,
estava preparat a absorbir bastantes coses
i amb ganes de fer-ho
i el que vas absorbir ja no era fonamentalista,
no era purista.
Curiosament, anys després,
gent s'ha situat en posicions més pures,
però el que vull dir
és que per mi això no ha sigut
una pose artificial,
sinó que ja ho he begut així.
He begut forces d'explosió
i personalitats molt fortes
treballant amb músics d'aquest país extraordinaris
i jo tenint 18, 19, 20 anys.
Aleshores, d'alguna manera,
aquest aliment ha sigut anar-lo processant
i després tornar-lo amb personalitat pròpia,
però ho he viscut així amb naturalitat sempre.
És a dir, he conegut,
doncs ara no faré un llistat extens del meu currículum,
però instruments especials,
músics especials de molt jove,
sense anar-los a buscar molt lluny,
perquè estaven a Barcelona.
El viatjar ha sigut després,
però jo estic molt agraït,
diguem-ne, a aquesta etapa
de viure amb el nucli creatiu
d'una de les ciutats més importants del món.
quan jo tenia, doncs això, 15, 16, 17, 18 anys,
el que em van dir la movida laietana,
abans de la famosa movida madrilenya,
ensucrada i molt ben dimensionada,
però la barcelonina era explosiva.
Curiosament, a vegades,
com diuen els escultors,
no es tracta tant d'afegir,
sinó de treure el que sobra.
Jo crec que d'alguna manera m'he anat polint,
perquè amb 20-25 anys,
quan escolto intervencions meves,
doncs, per exemple, amb discos de l'Ovidi,
que vaig tenir la gran sort
de rebre classes magistrals d'ell,
d'interpretació,
com deia els poemes,
doncs és una cosa extraordinària.
Doncs amb l'Ovidi i amb el Toti,
per exemple,
vaig tenir, a vegades,
en un quart d'hora o 20 minuts amb ells,
aprenies més que en un any al conservatori.
I el que m'he donat compte
d'aquells consells,
doncs,
que no els donaven en forma de consells,
perquè ells no tenien consciència de mestres,
sinó senzillament eren consells de companys,
doncs eren de buidar, de netejar.
Jo he sigut en èpoques molt,
diríem,
tenia una certa facilitat
per al llenguatge musical
i, en certa manera,
ja et diria que més sobrava
que una altra cosa.
Aleshores,
és anar-se destilant,
anar dirigint bé el missatge,
sent una mica més làser,
diguem-ne,
no tenir el foc obert contínuament,
tant a l'hora d'improvisar,
que jo quan acompanyava cantautors,
alguns músics es queixaven
perquè deien, ostres,
des del principi fins al final de la cançó
és un solo,
el cantautor ja li anava bé,
però, bueno,
ha sigut polir-se,
aprendre i madurar una mica.
Més, potser,
com en la música de Frederic Montpou,
més extreure que no afegir.
Si Johan Sebastian Bach estigués vivint ara,
faria probablement el que va fer en el seu moment,
que és treballar amb els instruments que havia.
inclús diré més, diré una clau,
l'obra que va deixar pràcticament inacabada,
no vull dir inèdita, sinó inacabada,
que és que és l'art de la fuga,
ell va fer una cosa que en aquell punt era impensable,
que és que no va descriure una instrumentació concreta per aquesta obra.
Jo tinc la teoria romàntica
que probablement estava intuint,
el qual era fàcil d'intuir,
que s'inventarien molts instruments,
però fins i tot estava pensant en el fet dels sintetitzadors,
possiblement,
perquè és molt rar, amb el barroc,
escriure una obra i que en l'orgànic,
en la partitura general,
no posi quins instruments.
És a dir,
ell deixava el gust i el criteri dels intèrprets
repartir aquelles veus.
Ell posava senzillament primera veu,
segona, tercera.
Si la tercera la feia un fagot o un clarinet,
era qüestió del gust i dels coneixements acústics.
Aleshores,
si Bach tenia ja aquesta lucidesa fa 300 anys,
com no hauria utilitzat els instruments que tingués al seu abast?
Una altra història.
Igual que dic això,
amb l'electrònica,
jo crec que en general,
amb tot el que en un moment donat
pot anar més de pressa que el teu cervell,
has d'anar amb una, crec,
precaució bàsica,
que és veure qui està portant la relació.
O sigui,
quan vas en moto has de veure qui et porta,
si el que condueix,
tu,
la moto,
etcètera.
Si vas a mà,
bé tal.
Aleshores,
el moment en què la velocitat et supera a tu d'alguna manera,
no dic que no es tingui que fer,
en tot cas,
està bé ser conscient,
ser conscient de les conseqüències si et fots una nata,
ser conscient que estàs negant el temps,
i potser no m'explico.
O sigui,
anar amb avió és molt bonic,
però potser un vol veure el paisatge.
Aleshores,
tot el que representa això,
jo tinc alumnes i amics
que alguns són ja experts extraordinaris,
mencionaria,
per exemple,
Andreu Jacob,
que és un dels compositors,
utilitzant eines informàtiques,
que,
doncs,
perquè et facis una idea,
les màquines noves que estan portant aquí,
li demanen a ell,
i tastar-les i donar-li les classes als que ho han de vendre,
i és un xaval que té,
doncs,
bueno,
ja no tant xaval,
però és bastant jove,
a aquesta persona,
jo sempre li he dit,
tenim una dialèctica sana,
i li dic,
cuidado,
perquè en un punt això et pot crear un ritme nou que no és el teu.
Aleshores,
jo amb la informàtica he anat amb aquesta precaució sempre,
i tinc un sistema que em funciona,
que és delegar.
És a dir,
si la idea teva està molt clara,
sempre buscar algú que realment en sàpigui i estimi aquella especialitat,
però que entengui la teva idea,
com es fa en el cinema,
hi ha un ajudant de direcció,
hi ha un càmera,
tal.
Aleshores,
l'anyo del despertar,
que tu l'has citat,
doncs,
ha sigut un disc en el que més que mai he fet això,
un treball d'equip,
però clar,
quan treballes en equip,
has de tenir molt clar la idea general,
perquè si no,
en art les democràcies no funcionen.
Tu no et pots posar davant d'una orquesta sinfònica
i el director dir,
nois,
anem a fer la sisena de Mahler.
A veure,
com ho veieu?
Primers violins,
dieu la vostra idea.
Això no funciona així en música.
Això no vol dir que tingués que sigui una tirania,
però en tot cas,
hi ha un concepte,
hi ha una direcció
i després hi ha un fluïd d'energies.
Si això,
la informàtica,
tu subverteix cap a una altra part
i no te n'adones,
ja no ets tu que estàs creant,
estàs tan creant.
Ho deixo veure així,
i això és un tema que s'han fet
i s'han fet i s'han fet molts de l'atge.
Els acords que jo uso amb les meves cançons,
que vinguin quatre nens bonics
que cantin cançons,
que està molt bé,
que alguns afinen,
tenen ritme,
etcètera,
però com deia,
el tocaré de passada el tema OT,
com deia una persona,
a més que no era ni tan sols de l'ofici,
em sembla que era,
no era de l'ofici musical,
vull dir,
em sembla que era del teu,
més aviat,
i deia en una entrevista,
diu,
és que està molt bé,
canten bé,
però és que passa una cosa,
que és que tornem al tema del pensament únic.
Una de les coses que està fent OT
és dir subtilment
que hi ha una forma de cantar
i unes cançons,
escolta,
hi ha moltes maneres de cantar.
Aleshores,
aquesta,
que no és més que,
en certa manera,
una música que la que rasques una mica,
hi ha poc més,
però també ha d'existir,
els tetrabric existeixen
i tenen la seva funció.
La música tetrabric té la seva funció,
no ens la carregarem.
El futur és
no dir que hi hagi altres envoltoris.
No sé si m'explico,
ho deixo aquí,
diguem,
no hi ha una manera de cantar,
hi ha mils.
Jo us diria,
si us agrada realment,
perquè no investigueu
i trobeu,
doncs,
com canta,
ara diria,
un llistat de cantants japoneses,
daneses,
etcètera,
que són extraordinàries.
Escolteu Meredith Monk,
escolteu
i veieu com usen la veu,
com usen la veu,
gent que està treballant
amb el cant harmònic,
gent que està fent més
d'una nota a l'hora,
etcètera,
formes molt diferents
d'usar la veu,
perdó,
com a instrument,
ja no solament
en el fet de com a melodia.
Bé,
estem,
o sigui,
o té equival a pensament únic
i al cervell d'aquesta història,
jo el tenia al costat
de la classe de tercer d'harmonia
érem companys,
que és Joan Ramon Meïnat,
diguem-ne,
aquest personatge
hauria de donar classes
però no d'harmonia,
sinó en tot cas
a Esade,
no?
De com,
aleshores està molt bé,
diguem-ne,
és un triomfador
amb una línia correcta
i ho diria
si el tinguéssim aquí
perquè a més és un triomfador
molt caixondo.
Ara,
una altra història
és parlar de música
o parlar d'art
o creació.
Per tant,
la resposta,
a mi,
personalment,
els ritmes,
els instruments,
els músics
amb els que treballo,
la dimensió
de les meves obres,
els acords que uso,
no m'afecta.
De zero a mil
m'afecta zero.
Sé que això,
molts m'ho discutirien.
Una altra història,
insisteixo,
és amb l'especulació
que jo faci
de quin carinyo necessiti
que em torni al món
en forma de diners
o en forma...
Això és una altra història.
Però,
el que jo faci,
si jo tinc clar el què,
i això,
els que realment
em coneixen de prop
saben que no ho dic en teoria,
potser no ho he dit
mai tan clar com ara,
però bueno,
m'has tret la resposta.
Però els que em coneixen,
que bàsicament són els meus alumnes,
saben que ho practico
i els hi posa fins i tot nerviós
perquè dius
que estic veient que ho fas,
però és que una vegada
veig que ho fas,
veig que és impossible,
com algun alumne meu
em dius si no ho veies,
aquesta actitud,
i és que en el fons,
clar, tu pots deixar
que els estímuls externs
t'influessin fins a cert punt
i en un punt
en què encara manes tu.
L'altre dia,
un tècnic de so
amic nostre,
tan amic com que és
qui ha gravat
un dels responsables
de l'any del despertar,
parlant de la seva filla,
però parlant de la generació
de la seva filla,
diu que el greu
és que han baixat molt
el llistó de les referències,
s'han perdut referències.
En la nostra època,
quan jo tenia 14 anys,
quan la gent escoltava
Nino Bravo,
que per altra banda
és un personatge encantador,
doncs jo escoltava
Michael Field,
Pink Floyd,
Tangerine Dream
i John Coltrane.
Aleshores,
clar,
les meves referències
estic molt satisfet d'elles.
Algunes te les he dit
perquè les vaig poder tocar
literalment
i prendre'm copes amb elles
i altres m'han donat
classes magistrals
a través dels seus discos
i no necessitat
per reconèixer'ls.
Ve a ser Miles Davis,
etcètera,
comprar-te un disc d'ell
i treballar-lo
i és una classe gratuïta,
o té el preu del disc
que avui en dia
ni el pagaries
perquè te'l baixaries d'internet.
Cosa que jo no faig personalment,
diguem-ne,
una mica per ètica personal.
Doncs el tema de les referències.
Clar,
és que clar,
quan parles amb un xaval
que a més,
en molts casos,
diguem-ne,
a nivell universitari,
el qual avui tampoc és dir molt
perquè al principi de segle
hi havia molt pocs universitaris
i ja n'hi ha molts,
però bé,
diguem-ne,
a un cert nivell cultural
parles de les referències
i clar,
filles,
com l'altre dia
en el reportatge
del flautista,
del Sanders,
que aleshores la seva filla
deia
t'agrada la música del papa?
I diu
bueno,
m'agrada més operació
en triomf.
Clar,
el papa es tronxava,
home,
a mi no em vas dir el mateix
abans d'ahir.
Doncs estem en aquest punt
on s'ho pot prendre
amb molta simpatia,
però el tema de les referències
s'està trontollant bastant.
Jo aquesta feina
torno la meva,
no diré escape,
sinó la meva labor petita,
però que per mi és important,
és persona a persona,
no en quantitats.
I crec que les coses són així,
els espectacles que són macro
s'ha de tenir molta poc amb ells.
Jo des de sempre
m'he mogut en la música
amb tres vessants
que les trobo complementàries,
que són la pedagogia,
el concertisme
i la composició.
Aleshores,
cada una m'ha anat alimentant
les altres
i la pedagogia
d'alguna manera
sempre ha tingut
una passió per ella.
Clar,
amb els anys
he anat evolucionant
i he vist
si he necessitat
formes diferents
de plantejar les classes,
formes no diríem
tan verticals
com la vella escola,
la relació de poder,
professor-alumne.
i en els últims anys
d'una forma natural,
sense forçar-la,
ha sorgit
doncs una relació
molt fructífera
d'anada i de tornada
diguem-ne
amb els alumnes
i això és una de les coses
que es podrà comprovar aquí.
No és l'únic taller que faig
però en aquest moment
en Músics de Tarragona
potser és el més
el que en aquest moment
està molt
diguem-ne
molt a punt,
molt presentable.
Són gent molt jove
i amb moltes ganes
de fer coses.
res et pot
substituir
un efecte concret.
Imagina't que tu escoltes
un concert
de guitarra barroca
amb una guitarra
que té 200 anys
amb un músic
que li ha dedicat
la vida a això
i l'escoltes
amb una capella romànica
que té equits segles
i tu estàs a dos metres.
L'experiència mística
que tu reps d'això
no te la pots substituir
ni cap sampler
ni cap holografia.
Ja està.
Escoltar,
jo ho he fet,
escoltar una guitarra barroca
que dius
aquesta guitarra
existeix molt abans
que n'esquéssim
qui l'està tocant
i jo.
La tinc aquí
a la meva disposició.
Estic en unes parets
on han meditat
i han orat
milers de persones
i m'està dedicant
per mi,
encara que hi hagi
15 persones més,
una obra a algú
que ha dedicat
a això mitja vida.
Això no hi ha cap,
insisteixo,
cap tecnologia
que a mi m'ho pugui
ni igualar
ni molt menys superar.
Canvia
l'Església romànica
per estar al Blue Note
a New York.
Canvia
la guitarra barroca
per el saxo de plàstic
amb el que treballava Charlie Parker.
En una època
no importa,
però aquesta experiència
directa,
única
i per definició
irrepetible,
perquè en realitat
el disc
no deixa d'això
en s'ho sedà
ni la música
que està quan està en directe,
aquesta experiència
ni cap programador
del món
ni cap polític
la canviarà.
La prova és que a alguns músics
ens agradaria escoltar-los
i no hem pogut
haver vivido en aquesta època
ni m'hagués agradat
realment
escoltar com tocava
el xope.
M'hagués agradat.
Això ja
és impossible.
Altres encara,
Gersuin,
encara
en algunes èpoques
les gravacions
no són bones
perquè eren al principi
de la tecnologia
en aquest sentit,
però sí que podem tenir
gravacions de personatges
mítics,
però cap enrere
era impossible
i això és el que dóna valor
en certa manera
de certes coses
d'haver estat d'ahir,
aleshores hem d'especular
en determinades coses.
Ara ho podem evitar
perquè d'aquí a dos segles
sí que hi haurà gent
que pugui escoltar
com tocava
si es guarden
els suports
i de moment
poden resistir
més que moltes altres.
Jo tinc un amic,
company,
col·lega,
pintor,
que diu
cada espectador
una resposta,
cada espectador
un...
I realment és això,
no solament en pintura
sinó en música,
cada espectador
té la seva veritat,
la seva veritat
que depèn de la seva percepció,
les seves referències,
aleshores això
per saber-ho de veritat
ho tindríem que preguntar
el dia següent
a totes i cada una
de les persones
que van venir
i en alguns casos
ens sorprendríem.
Jo et puc dir
amb quina consciència
estem treballant
perquè això passi
i és la consciència
de donar
doncs
literalment
positivitat.
Això no vol dir
que sortirem amb túniques
ni això vol dir
que farem
música,
que farem rituals
vicentins,
però
en un món
on hi ha
hi ha unes cotes
i unes quotes
elevadíssimes
del contrari,
encara que sols sigui
per compensar
i donarem
això que
la joventut
podria dir
bon rotllo
i que es pot dir
de moltes maneres,
però a través
d'algú molt treballat
des de
les presentacions
fins als poemes
que estaran
fins a la música
instrumental,
doncs serà,
perquè et facis idea,
el disc acaba de sortir
i en realitat
tots els temes
que es faran
són nous,
o sigui que és una cosa
paral·lela
de generositat.
Ha sigut
sincrònica,
l'apareix el disc
i l'espectacle,
però són
els espectacles
al 80%,
tots són temes originals
nous,
que ni tan sols
estan en el disc.
Aleshores,
donarem
una paraula
que és eterna,
que s'ha interpretat
de moltes maneres,
però que potser sí
que s'ha de ser
revolucionari
per tornar-la a reivindicar
avui en dia,
doncs donarem amor,
per què no?
Jo tinc dos models
que es van plantejar
d'una forma radical
aquesta opció
i els tinc
com a models de valentia.
Jo no estic en cap
d'aquests punts.
Un seria Glenn Gould,
que un bon dia
sent un dels pianistes
més cotitzats
del món,
doncs va decidir
no fer cap concert més
i va dir
que el reste
de la seva vida
s'ho passarien registrant.
I l'altre,
l'altre extrem,
doncs
el genial
director d'orquestra
Sergio Xelibidake,
que va decidir
el contrari,
no gravar mai
i tocar en directe.
Quan parlem
en sèrio
d'aquest tema
jo poso com a exemple
els dos més valents
que han hagut,
que és renunciar
a l'altra part
quan ja l'havíem fet
i pensàvem que era possible.
Què penso jo d'ells?
Respecto molt aquesta opció,
però d'alguna manera
no és que jo hagi optat
per una solució salomònica,
però en tot cas
ho separo i no ho barrejo.
La prova és això,
que l'anyo del despertar
és un disc
que exactament en directe
no es farà mai,
perquè és un disc
bastant pensat
pel fet d'estudi
i al revés,
a l'espectacle,
si em demanessin
una casa discogràfica
d'enregistrar-ho
per treure-ho amb disc
probablement em negaria
perquè està pensat
per fer-ho
en un lloc concret
que és aquesta escenografia
natural extraordinària
que és la Catedral de Tarragona
en una nit concret
i com va dir
aquest jarret
en el seu concert
en Colònia
encara que 30 anys després
li han demanat
i ell ha accedit
a treure una
diguem-ne transcripció
nota a nota
d'aquell concert
que en principi
era improvisat.
Per tant,
jo separo les dues
crec amb les dues
però cada una
en el seu moment.
Conrad Setó
va passar
pels estudis
de Tarragona Ràdio
i amb ell
en va parlar
la nostra companya
Marta Montegut
Conrad Setó
i els alumnes
del seu taller
avançat de creativitat
actuaran
el proper dimecres
a dos quarts
d'onze de la nit
al Pla de la Seu
dins del cicle
QS
Músiques del Món
Tot un plaer.