Senyor Mesquira, bon dia.
Bon dia.
També ens acompanya justament per fer un perfil
de la seva trajectòria professional,
de la seva trajectòria periodística,
el director del diari de Tarragona, Antoni Coll.
Senyor Coll, també bon dia.
Hola, bon dia.
Senyor Mesquira, primer que res,
com està?
Home, escolta bé, igual, mira.
Què li ha semblat aquest reconeixement
quan li van anunciar fa uns dies
que li volien donar un premi?
M'ho vaig quedar sorprès perquè jo no sabia de què anava.
vaig quedar sorprès.
No ho sé, dic, bueno, no ho sé,
ja respiraran, perquè, clar, escolta,
vaig quedar una cosa,
bueno, dic, mira, davant.
No s'ho esperava?
No, no, no, no ho esperava
perquè, escolta, ja, clar,
un està ja retirat, ja,
ja d'això, ja, a més,
ja l'Ajuntament ja em va donar la medalla
a la ciutat, dic, bueno, llestos, ja,
ja he complert, jo,
ja he fet tot el que havia de fer,
i, per tant,
d'això, o sigui, que és això.
Puig, ja no s'ho esperava, però sí que s'ho mereix, no?
Home, jo no sóc el més indicat per dir-ho, això, saps, eh?
No sóc jo l'indicat per si m'ho mereixo o no m'ho mereixo.
per ètica i per elegància.
jo no sóc el més indicat per dir-ho, si m'ho mereixo.
Antoni Coll, s'ho mereix?
Sí, i tant que s'ho mereix, sí, jo sí que s'ho mereix,
jo sí que sóc indicat perquè,
encara que no vam coincidir al diari de Tarragona,
perquè jo vaig arribar l'any 84 i ell va acabar l'any 83,
bueno, que per poc no vam coincidir,
però sí que he coincidit amb molta gent
que m'ha parlat d'ell,
de la seva professionalitat periodística,
de la seva empresa de Tarragona,
dels seus petòfils famosos, no?
Que n'ha fet 6.920,
a veure, 7.000 articles.
A part del reportatge.
A part del reportatge i altres coses, sí.
Bueno, jo què sé, el que és això,
perquè faig una secció,
encara que és molt més curta i més transcendent,
que és la pomilla,
doncs molta gent sempre m'ha dit,
quan m'ha parlat de la secció,
sí, perquè en aquesta secció,
abans n'hi havia una que feia petòfilo
i sempre em surt la petòfila,
de manera que, i avui que el tinc al davant,
li he de dir que, bueno, la gent lo recorda molt,
de manera que aquesta sorpresa que ell s'ha portat,
jo crec que ningú s'ha de poder portar,
perquè la gent ho té molt present.
Van ser molts anys d'una tasca diària
i sobretot d'una manera que és en favor de Tarragona,
perquè moltes de les coses que hi ha a Tarragona...
I de les comarques, eh?
I de les comarques.
Bueno, però jo penso que, per exemple,
una part notable de que Tarragona ha sigut patrimoni de l'humanitat
es deu a aquesta persona que està aquí al davant.
Home, vam restaurar molt,
vam treballar molt amb el patronat municipal de Belles Arts,
per tirar endavant totes les coses.
després hi ha que agrair molt a l'arquitecte Alexandre Ferran
amb els canteros gallegos que van treballar molt,
van restaurar el foro, van restaurar l'amfiteatre,
van restaurar la catedral...
Bueno, escolta, aquella gent no paraven, saps?
I això, que depenien de...
Però és que tu, a més de...
I a més de donar notícia,
t'implicaves directament en algunes de les excavacions,
o algunes de les búsquades, eh?
Ah, sí, home,
en moltes excavacions va ser allò el Mr. Brian, eh?
Que va...
Va primer...
El Mr. Brian primer va...
Va...
Això...
Va...
Fer a Pullença,
al teatre de Pullença.
I després,
Mr. Brian,
jo li vaig preguntar que va vindre d'Amèrica,
i li vaig preguntar...
Dic, i com és això?
Diu, home, ja li diré.
Diu, jo quan vaig casar,
vaig fer un viatge de rosses aquí a Tarragona,
perquè jo tenia una formació humanística
d'una universitat nord-americana.
Diu, i em va agradar tant això,
i em va, a mi,
intrigar a què hi havia allà sota,
perquè hi havia el temple de Santa Maria,
el miracle que l'havia embolat,
i allà hi havia un munt de runes,
i allò era un desastre.
Diu, i jo, doncs, esclar,
què hi pot haver aquí sota, saps?
I va ser quan ell va apagar les excavacions.
O sigui, ell pagava les excavacions,
nosaltres vam fer, a través de l'arqueològica,
vam fer el d'això,
els amics de l'amfiteatre,
i nosaltres anàvem a treure la terra,
perquè ell va dir,
bueno, jo escabo,
però aquí hi ha una cantat de pedres,
i terra, i tot això,
i això, això, això,
i en aquella època,
doncs mira,
doncs mira,
amb l'arqueològic,
i van anar els estudiants,
i vam anar un bunallí,
jo m'he desllurit de la mà,
i tot, allí.
O sigui, intervenir directament,
com sabeu, eh?
Aquesta seria la principal contribució,
tu creus,
de Lluís Mesquí de la ciutat,
amb temes de patrimoni?
Jo crec que en temes locals,
en general,
per donar informació de la vida local,
penses que en aquella època
eren cinc periodistes,
em comentava el diari,
cinc periodistes,
per això que la contribució
ja era molt important,
un mes per aquest fet,
jo començava des del registre,
si vinc a la casa,
socorro,
i després,
el diari,
i feia la informació
a l'Ajuntament,
la de Diputació,
tot el de la catedral,
tot el de la cosa religiosa,
jo cada,
anava,
cada setmana,
dos vegades a Palau,
perquè a Palau,
era un lloc
tu que hi havia sempre
informació,
li deia el doctor Ives,
que era el convicari general,
què diu el NOS?
Home,
doncs digues,
mira,
és a Madrid,
que hi ha la conferència episcopal,
que allà feia una nota al diari,
tot això,
i després,
tots els pontificals,
els dies,
doncs,
de Santa Tegla,
la mà de la claustre,
tot això,
el corpus,
tot això,
tot això,
de la informació que feia,
a part de l'Ajuntament
i de la Diputació,
i la Casa de Socorro,
també,
era una altra època,
6.920 articles,
deia,
no?
6.920.
20 articles,
com a Petrofilo.
Per què,
aquest sobrenom?
Petrus Filmius,
Amic de les Pedres.
I qui s'ho va posar
a vostè mateix?
Sí,
bé,
no,
això ho va,
el primer el va fer
Cosidor,
el primer el va fer
Cosidor.
Director del diari,
Cosidor.
Sí,
Cosidor.
Josep Cosidor Pinyó,
Què podríem destacar
de la trajectòria
de Lluís Mefkida?
Més enllà de,
en fi,
d'aquesta infinitat
d'articles,
d'aquest està al peu
del cano
cada dia.
Hi ha moltes coses,
perquè,
a més d'això,
ell ha fet llibres,
per exemple,
també,
i alguns llibres
ha tingut moltes edicions
i, a més,
ha tingut molta importància,
sobretot la Batalla de l'Ebre,
que és un llibre...
100.000 exemplars.
Quants?
100.000 exemplars.
100.000 exemplars
d'un estudi
sobre la Batalla de l'Ebre.
4 edicions.
Exacte.
Jo soc combatent a l'Ebre
i, clar,
hi tenia els llibres
de partes
i hi tenia molta cosa
i vaig poder
reconstruir
tot el que jo vaig viure
perquè sempre
a partir-ho de la base
d'allò,
verba volen
i escripte vanen.
Les paraules volen
pels escrits queden.
Això que sap llatí
és una altra
de les seves facetes,
perquè jo,
quan me'l trobo,
sempre em solta
una parrafada en llatí
que primer
he de situar-me
a veure què vol dir.
amb aquesta d'això,
doncs,
esclar,
les coses
queden,
la gent,
si no els hagués escrit,
això queda.
La teva fase favorita
és de Sant Pau,
em penso,
no?
Una de Sant Pau
és la teva fase favorita
en llatí.
Home,
llatí és aquella
bonum,
xertamen,
xertamen,
curso,
consumàvit,
consumàvit,
bonum,
xertamen,
xertamen,
fide'm,
servàvit.
he lluitat
amb bona llei,
he consumit
el curs de la vida
i conservo la fe.
Vostè,
senyor Mezquiras,
va incorporar
al món del periodisme
els primers,
a principis dels anys 40,
no?
No,
home,
el 44,
que jo vaig fer,
jo soc de la generació
d'aquells que vaig fer
set anys de soldat,
home,
perquè,
clar,
primer mobilitzat
per la guerra,
perquè era la quinta
del biberon,
eh?
Després de la guerra,
doncs,
va vindre la guerra mundial
i aleshores,
van continuar els quartels,
eh?
Després ve el desembarc
aliat a Normandia,
eh?
i el desembarc aliat a...
Nàpols,
també?
No,
al nord d'Àfrica.
i, per una part,
Espanya era neutral
i érem Estats àmbits,
teníem els alemanys
a la frontera
i a baix
els altres que pujaven.
Total,
nosaltres,
doncs,
mira,
aquí,
jo estava a transmissions
i cap a la frontera
un lot allí,
allà aguantant
i veient com
se l'estirava,
se l'estirava,
bu,
bu,
bu,
bu,
bu,
bu,
bu,
ja estic
inclús allà
al cap de creus,
quan hi vaig ser,
va caure un
superfavor
talès a volant
per l'acció
dels antièris
dels alemanys.
Va caure allí,
uuuuh,
dic,
escolta,
ja tornem a ser l'Ebreu,
perquè,
clar,
escolta,
allò va ser terrible,
saps?
I la seva participació
a la guerra,
vostè creu que el va,
el va marcar
d'alguna manera després?
Cony,
escolta,
ves tu mateix,
ves que t'agafin,
que sí,
que estiguis,
això,
que t'agafin de casa,
jo t'havia acabat
el quart curs de batxiller,
eh,
i que t'agafin
i es portin allà
a l'Ebre,
escolta,
d'allí a l'Ebre,
escolta,
érem els últims,
18 anys,
n'hi havia que en tenien 17.
I va estar 7 anys
fent de soldat?
7 anys,
no?
Sí,
fins al 44.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
I després,
per què es dedica,
doncs,
al periodisme?
Per vocació,
perquè havia llegit molt
i clar,
jo m'estimava
aquestes coses
i per vocació,
doncs,
jo,
jo,
d'això,
sí,
cobrant 50 duros,
50 duros
i anant fins a les 3
de la matinada.
50 duros
en aquella època?
250.
250 pessetes.
en aquells anys 40.
Sí,
sí,
sí.
Com era la ciutat?
Com recorda Tarragona?
Home,
la ciutat era molt,
havia fet un baixón terrible.
Primer que tot,
era,
Tarragona té un moment,
té un moment molt bo,
que és abans del segle passat,
que va vindre un moment de gran prosperitat
que va coincidir amb l'exposició de l'all 88 a Barcelona,
l'Universal.
Però amb això,
clar,
després va vindre aquí a la Filogera,
la Filogera va acabar amb totes les vinyes,
va vindre la misèria d'això.
Això,
unit amb les altres circumstàncies que hi havia,
doncs escolta,
tant era així que Tarragona a principis de segle,
el pare Iglesias,
que era superior dels franciscans a Terra Santa,
a Benfagé,
Benfagé vol dir
l'horn de les figues no madures.
Ho va dir quan va vindre d'allí,
que era la custòdia franciscana,
i em va dir,
diu,
Masquina,
diu,
Tarragona era un mar robat,
hi havia 900 pisos per jugar,
no hi quedava ningú.
I els maginets que hi ha a Barcelona
són els fills,
els nens d'aquells que van marxar,
perquè no quedava ningú.
I era una ciutat trista?
Home,
trista.
Escolta,
la gent anaven fent,
però no.
no hi havia mitjans d'això,
només hi havia
funcionaris
per la capitalitat
i després dos regiments
amb el Manse i el Lutxana.
I va veure una evolució molt gran
en la seva feina
amb el pas dels anys,
és a dir,
van anar millorant molt les coses.
Home,
després de la guerra
va quedar
les destruccions
per l'aviació
i totes aquestes coses,
va quedar
la cosa ensurrada,
però a poc a poc,
a poc a poc,
va deixar,
va tirar endavant
i després,
sobretot,
quan va vindre el moment
del pla d'industrialització,
allà va ser ja,
bum,
va ser el gran bum
de Tarragona.
I en la seva feina?
Eh?
I en la seva feina,
l'evolució com va anar?
Va anar canviant molt
amb el pas dels anys,
la feina de periodista?
no, no, no, no.
Jo anava seguint
d'això,
doncs,
anava a l'Ajuntament,
què?
Anava allí,
l'alcalde,
què?
Doncs mira,
això,
he anat a Madrid,
he fet això,
he fet tal cosa,
he fet una altra,
doncs,
amb aquelles coses,
doncs,
jo ja feia un patròfil,
doncs,
ja sabia totes les coses,
perquè aquelles coses
es fan
perquè s'estimen,
eh?
si no s'estimen,
es té de sentir això,
es té de sentir la ciutat,
vas néixer,
tinc els meus pares,
els avis,
tot,
eh?
I aquestes coses,
això.
Sense Lluís Mezquida,
segurament,
la ciutat
i el món de la comunicació
no seria,
no seria ara com és,
no?
Gràcies a la seva presència
durant anys difícils,
dècades,
sí, segur.
complicades,
doncs...
Sí, segur, segur.
Segur,
i els diaris
fórem molt interessant
tenir un Lluís Mezquida,
perquè moltes vegades
es vol fer referència
a algun fet
de passat
o alguna cosa històrica
o algun element
d'on procedeix
que, no ho sé,
una família
o alguna associació
i ell això
ho sabia tot,
ara,
la memòria
d'aquests temes,
no?
Mentre que ara nosaltres,
doncs,
moltes vegades,
dos rectors joves,
naturalment,
doncs,
hem de documentar
si moltes,
i inclús poden
acabar amb algun error
per el simple desconeixement
dels fets anteriors,
no?
I, per tant,
en aquest sentit,
doncs,
és una cosa molt fonamental
del periodisme de Tarragona
i a vegades
hem acudit amb ell
en diferents ocasions
per preguntar-li
sobre qüestions,
doncs,
de la història
de Tarragona
perquè és el que el domina.
Creus que la ciutat
ha estat prou,
li has reconegut prou
la tasca a Lluís Merquida?
Sempre pot quedar aquell,
home,
s'hagués pogut fer més,
no?
Sí,
jo estic segur que
per molt que fes
no acabaria de reconèixer
perquè va ser molt important
i encara ho és ara,
però durant l'època,
aquests 40 anys,
va ser essencial
perquè va fer que la ciutat
estigués amb ella mateixa
a través del diari.
En aquella època
no hi havia tants mitjans
de comunicació
i, per tant,
pràcticament hi havia un diari
i una emissora de ràdio.
i poca cosa més.
L'altre de paper,
cupo de paper,
restriccions elèctriques.
Bueno,
a més això,
sí.
Exacte.
L'any a la Guerra Mundial,
escolta,
nosaltres érem
estats àmbits aquí,
saps?
Estàvem ballant només
i, clar,
doncs la ciutat
estava molt
molt de caiguda,
naturalment.
Després es va acabar la guerra.
El primer barc
que va entrar
després de la guerra
va ser l'Escandinàvia,
perquè ja feia
la informació del port.
Va ser un vaixell suec.
De fet,
vostè feia informació de tot.
De tot.
De l'Ajuntament,
del port,
de la Diputació,
del Bisbat.
Era la xeringa de l'hospital,
saps?
Que, clar,
vi es d'anar
i es de fer
això del sacà de socorró.
Després vi es d'anar
a la catedral
que totes les coses
que hi havia.
Era per la informació
de l'Ajuntament,
la informació
de la Diputació.
I es d'anar
seguint la professora
tot.
I ara,
els periodistes,
n'hi ha un
per cada àrea
d'aquestes,
perquè tenim un
que fa la cosa municipal,
l'altre fa els successos,
l'altre tal,
i, a més,
ho fan per telèfon
moltes vegades.
I en aquella època
ell anava a peu
a fer el recorregut
per tota la ciutat,
no?
Ah, sí, sí.
Vostè feia
un recorregut
pràcticament diari,
no?
Doncs per tota la ciutat.
La notícia
s'anava a buscar
en persona, no?
Sí, jo anava
a la catedral,
a veure què ha passat,
allí veia,
mira, veia,
d'això,
el canoig etal,
l'arcabisme,
el pontifical
de la Políssima,
tal,
bueno,
d'això.
Sí, sí,
anava a Palau,
d'això,
una cosa,
jo ja li deia
al vicari general,
doctor,
i va dir,
què diu el nos,
el canal,
deia,
uah,
dos mesos a Madrid,
aquí, allà,
bueno,
després es feia
la informació
de l'Ajuntament
i la informació
de l'Ajuntament
i d'Amputació.
I en 40 anys,
senyor Mezquida,
recorda alguna notícia,
se li ha quedat a la memòria
alguna notícia
com la millor
per la ciutat
o alguna de les millors
notícies que ha tingut
Tarragona
en aquests 40 anys
de professió?
Per exemple,
una de les notícies
bones per Tarragona
va ser quan se va anunciar
fer la universitat laboral
i que va coincidir
amb fer la ciutat
residencial.
Allò va ser
d'això,
una cosa bona
perquè, clar,
va donar
peu a l'expansió
perquè després ja va seguir
allò,
va seguir l'autovia
que va fer la Diputació,
que és la primera
autovia
que hi havia a Catalunya,
perquè no hi havia
deixat això,
de autopistes
no hi havia res encara,
i va fer la autovia
de Tarragona a Salou.
Això va fer la Diputació,
això.
Aquesta va ser
la que després
va vindre
la d'industrialització
i, clar,
veus,
la gent va evolucionant,
però de quina manera,
saps?
I amb la perspectiva
que li dóna el temps
i que ara s'ho mira
vostè des de casa,
còmodament,
com veu el periodisme
d'ara?
Com veu la premsa
o la ràdio
i la televisió
que es fa ara?
La premsa
i sobretot
la premsa
i la ràdio.
Ja ho heu dit
una altra vegada,
escolti massa
el morbós,
l'obsèl
i el macabre,
el sensibilisme
amb detriment
de l'objectivitat.
Escolta,
escolta,
escolta,
que si les mujeres,
no sé què,
maltratades,
que si,
no sé què,
escolta,
aixec.
Home,
escolta,
aquelles coses
fan plorar,
això,
l'objectivitat
de les coses,
dic,
pam,
pam,
jo dic això
perquè es pot demostrar,
pim,
pam.
No li agradaria,
no li agrada ara
el periodisme
que es fa?
És un periodisme,
aquí passem
de l'ascensura
més rígida
al llibertinatge
i ara no dic
que s'hi hagi
llibertinatge
però escolta,
hi ha cada cosa
i que no,
no pot ser això.
I fora del periodisme,
la ciutat com la veu ara?
Ara que som,
per exemple,
Patrimoni Mundial
i que vostè
que ha treballat
tant per això,
com veu ara Tarragona?
Jo tinc un tros
d'això,
d'aquesta batalla
del Patrimoni Mundial
perquè m'ho vaig fer
un tip d'escriure
sobre això
del foro
i tot això,
vam salvar el foro,
vam fer el monument
a Mossèn Serra Milero
allí,
i molt,
després l'amfiteatre allí,
els amics de l'amfiteatre
que vaig desllunir
a la moneca,
el rescat
del sarcòfag
tipòlic
també,
que escolta,
que estem
a molt poques,
morim tots allí,
eh?
Vas fer submarinisme,
clar,
que hi hagués
aquell dia,
per rescatar
el sarcòfag.
ahir dia,
el dia del port,
Eduardo Serrano,
el Saro Soñé,
eh?
I vam anar allí
a veure el motiu
de tomalla
i va dir,
bueno,
jo deixaré la cabria
del posalus del port
per anar a buscar,
perquè els pescadors
deien,
oh,
hi ha una caixa,
una caixa,
una caixa,
una caixa.
Anem allí,
va ser l'agost,
l'agost del 48,
i va ser l'agost del 48,
això.
Vam anar allà
l'últim d'agost,
anem cap allí,
i bueno,
posem cap baix,
tocàvem una cosa,
tocaves allí,
i jo,
veig re aquí,
escolta,
bueno,
això va pujar la cabria,
a la digra d'això,
i surt aquell,
aquell,
aquell patraste,
que posava tres tones
i mitja,
i la cabria feia així,
ja em tens tots allí
a buscar pedres,
això,
per fer el contrapès,
saps?
Sort que hi havia
una mar,
plana,
perquè ens hi vam jugar
a la vida que allà hi havia,
sort que hi havia
una mar molt plana,
però vam haver d'anar
a fer contrapès
a portar pedres,
perquè era una cosa
tan enorme
que ningú
s'ha de d'això,
saps?
I vam arribar,
i escolta,
ja són coses bones,
arribem,
i arribem al Serrallo,
i allí hi havia
dos mariners,
dos mariners
de la comandància
amb un fusell,
eh?
I els porten detinguts
a Mossant Balla,
a Sánchez Real
i a mi,
es porten detinguts,
diu,
deixem,
ens acompanyaran
a la comandància,
jo dic,
perquè,
bueno,
cap allà a la comandància,
i diu,
el comandant,
dice,
ja sé que
vostè s'han extraït,
tal,
però jo
tengo que cumplir
con el deber
i hacer,
i cuar un expediente,
perquè,
por haber extraído
un objeto
extraño
del fondo del mar.
Tengo que hacer un expediente,
bueno,
està bé,
molt bé,
però encara,
després jo acabo
de tindrar
allí detinguts
cap a la comandància.
Són anècdotes
i,
en fi,
moltes coses
que podria explicar,
no?,
de 40 anys de vida,
però això del patrimoni
de la humanitat,
creu que s'ho mereixia,
no?,
Tarragona?
Home,
escolta,
hi vam treballar molt,
perquè,
pensa que
va restaurar Pilats,
Pilats,
previ a la,
això,
es va fer
el nou museu,
que allí,
allà hi havia la casa
on vaig néixer jo,
la van tirar a terra,
allà el passa el rei
i allà hi van fer el museu,
que era del senyor Bonrabà,
l'arquitecte,
eh?,
després,
es van arreglar les muralles,
es van fer moltes coses,
al fòrum de la colònia,
també es va restaurar,
que es va posar
en un plintó,
amb això de Mossant Serra-Milanó,
la testa de Mossant Serra-Milanó
com a,
com a agraïment,
perquè ell havia fet molt,
com la de la necròpolis,
ell havia descobert la necròpolis,
perquè Mossant Serra-Milanó
era de Cardona,
i va ser el Cardinal Vidal
que era bisbat a Solsona,
i va dir,
Serra,
mira,
que aquí surt,
surt cosa molt bona,
i quan va ser,
quan va començar la,
la calda de la calera,
van posar la primera pedra,
o sigui,
va ser el juny del 23,
que hi havia d'alcalde,
el Josep Mulleran,
Sotl de Vila,
i van vindre allà d'això,
va vindre a Mossant Serra,
i van començar a excavar,
i va sortir tot on era la necròpolis,
encara que això el tenia llegir,
un diari,
no sé,
del país,
o sigui,
que diu,
això serà,
se transformarà,
fa 10 anys,
això,
en la necròpolis de la muerte,
que encara no s'ha fet res.
Quina memòria,
és la memòria viva de la ciutat.
I tant,
i tant,
sí,
no sé,
alguna cosa més per acabar,
Antoni,
que puguem remarcar
de la trajectòria professional
de Lluís Mezquiga?
Jo penso que,
home,
s'ha d'animar primer a la ciutat
que aquestes coses
que ara parlàvem del patrimoni,
per exemple,
de la necròpolis,
que encara està tancada,
fa potser 10 anys que està tancada,
que l'oviin d'una vegada,
perquè la gent que pugui vindre,
que l'avegui.
És de la generalitat,
tot allò,
sí,
per això,
això és una de les coses,
per una part,
i la nina de Marfil,
la nina de Marfil,
també van treballar,
moltes coses.
Sí,
va ser molt bo això,
de la nina de Marfil.
La nina de Marfil
estava,
clar,
era una peça molt bona,
i la tenien al Banc d'Espanya,
a la caixa forta del Banc d'Espanya.
I després,
quan això,
quan va a la guerra i tot això,
se'l van emportar,
i van anar a Ginebra,
a uns fardos, això.
Aquells fardos van tornar,
amb un de coses i coses,
i Moussen Serra,
això m'ho explicava ell,
jo estava a la guait,
a veure si hi havia la nina.
I van confondre-ho,
que allò eren,
això,
vanilles aquestes de manos,
van confondre-ho.
I Moussen Serra cap a...
Moussen Serra,
davant de la nina,
i van anar a Madrid,
i amb uns palillos,
ell,
a poc a poc,
a poc a poc,
va dir,
això és la nina.
I pam,
i pam,
i pam.
doncs no la volien tornar,
perquè estava al Museu Arqueològic,
era una peça bona,
no volien tornar,
vam fer una campanya,
i tot això,
i última hora,
doncs,
va sortir la nina.
I arribo,
arriba la nina aquí,
i el director del museu,
me diu,
diu,
qualsevol compromisos que m'heu posat aquí,
d'on me voy a meter yo esta muñeca,
i què responsabilitat tengo,
que vol que li digui jo,
que vol que me'n porti cap a casa.
la veritat és que podríem continuar parlant hores i hores,
amb Lluís Mezquira,
de la història i de la ciutat de Tarragona.
Ell,
com dèiem,
rebrà aquest reconeixement,
no és el primer,
i segurament tampoc serà l'últim,
reconeixement de la ciutat de Tarragona,
un dels seus millors periodistes,
40 anys,
una llarguíssima i dilatada trajectòria
sempre vinculada a la ciutat de Tarragona.
Antoni Coll,
director del Diari de Tarragona,
gràcies per venir a acompanyar-nos
i fer-nos una mica aquest perfil,
aquesta perspectiva històrica i professional del Lluís Mezquira.
Gràcies i fins la propera.
Gràcies,
ha sigut per mi.
És una bona oportunitat de tornar-ho a veure.
I gràcies,
evidentment,
al senyor Lluís Mezquira.
Ens tornarem a retrobar el proper divendres
en aquest acte oficial i institucional
a partir de dos quarts d'avui del vespre
al Saló de Plensen de l'Ajuntament de Tarragona.
Senyor Mezquira,
moltes gràcies.
Així ara,
que es farà a l'Ajuntament?
A l'Ajuntament.
Al Saló de Sessions.
Al Saló de Sessions.
I després a la tarda.
I després anirem a sopar.
Ah, està va.
Sopar de duro.
Senyor Mezquira,
gràcies,
gràcies per haver contribuït
a fer viva la memòria de la ciutat.
Gràcies i felicitats.
Adéu-sia,
bon dia.