Estem a una de les aules del Col·legi Mare Nostrum de Tarragona,
concretament a l'aula de cinquè de primària.
Hem entrat per l'aula, hem interromput, entre cometes, la classe,
perquè la veritat ens esperaven,
i ens esperaven d'una manera molt acollidora,
aquests alumnes, aquests nois i noies d'aquest centre educatiu de Tarragona.
Què et puc dir, doncs?
Home, que tenir una persona com l'Oriol Grau aquí davant,
a punt de ser entrevistat, els hi provoca un cert nerviosisme,
ara que jo diria que l'Oriol està més nerviós.
Oriol, bon dia.
Bon dia.
Gràcies, gràcies per acceptar la nostra invitació,
i obrim la tanda d'agraïments per després aprofitar molt el temps,
i a més, molt sincerament, a la direcció, als professors del centre,
tenim el director, Vicenç, gràcies,
el tutor del grup, Manuel, gràcies,
Pili, professora de català, moltes gràcies per també ser entre nosaltres,
i gràcies als nois i noies d'aquesta classe que a més han treballat el tema.
Em comentaves abans que, com a experiència radiofònica o comunicativa,
era la primera vegada que t'enfrontaves a una experiència com aquesta,
tot i que ja havies participat en algun tema relacionat amb nens i nenes d'aquestes edats, no?
Sí, el que passa que em sento una mica com un ministre davant d'un munt de periodistes
a punt d'explicar què va passar amb el prestigio i el xapapote, per exemple.
Així de nerviós, imagina't-ho.
Perquè m'estan mirant tots amb una cara,
estem a punt de preguntar en pla en la moto.
Home, si teniu en compte l'experiència anterior,
recordo que també ho deia el Ricard des dels estudis,
la primera experiència la vam tenir amb el campeà del món de trial,
l'Albert Cabastany,
i al començament tothom estava molt nerviós,
tots estàvem nerviosos,
i vam començar i allò es va convertir en una estona molt agradable.
Com que és el primer dia que fan de reporters,
fins aquí han vingut uns alumnes de Quart d'ESO
que participen en la revista del centre
i perquè tinguin una bona estrena...
Bon dia.
Bon dia.
Com et dius?
Luna.
Luna, és la primera vegada que estàs assistint a un acte a l'escola
per després fer un article a la revista, imagino, no?
Sí.
I que parlin els altres, no?
I que per això ella és la que escriu.
I tu com et dius?
Molt humà.
Què tal?
Bé.
Nerviós també, perquè escolta,
potser que anem a buscar unes tiles, no?
Sí, sí, una mica.
Com et planteges això que has de fer ara?
Què creus que faràs?
Estaràs atent al que diràs, aniràs subratllant?
Què faràs?
Anar prenent apunts i després muntar una redacció a la revista.
És la primera vegada que ho faràs, això?
Sí, sí.
Ui, les primeres vegades sempre són les més...
Oriol, tu eres bon estudiant?
Jo no.
Jo era el que se'n diu...
Quin exemple.
Un nen, tampoc era molt gamberro, però era despistat.
Anava, el que en diríem, a la meva bola, no?
Passaves de ser percebut al col·le?
No, no, pel profe no, perquè sempre acabava el passadís castigat.
Per xerrar?
Per xerrar o per què?
Per xerrar, per dibuixar marranades, bàsicament.
Sí, però és per xerrar amb els amiguets.
Sí, sí, sí.
Et perdia la coperça, tu, eh?
Sí, sí, sí.
A quina escola vas anar?
Si es pot agir.
Sí, té un nom llarg i un nom curt.
El nom llarg té Col·legi Nacional de Pràctiques,
anexa a l'Escola Universitària del Professorat d'Educació General Bàsica,
popularment conegut com la Normal.
La Normal i ara Pràctiques.
I ara Pràctiques, ara li diuen Pràctiques.
Va canviant una miqueta.
Aviam, aquí es tracta, ja ho sabeu,
ho hem parlat, que vosaltres intenteu treure el màxim profit,
en el bon sentit de la paraula, d'aquest senyor,
que és tot un personatge.
A nivell humà és un gran personatge,
i ara es posarà vermell, però és veritat.
És el jonsai.
Públicament també ho és, eh?
Perquè, aviam, qui em pot dir l'Oriol Grau?
Alguna de les activitats que ha fet l'Oriol Grau?
Aixequeu la mà i així em puc acostar amb el micròfon.
Algú ho diu?
Abans m'ho heu explicat, m'heu fet una mica de currículum.
Ara els he agafat a tots un agarrotament dels braços.
No es poden bellugar.
Doncs comencem amb les preguntes.
Vinga, va, qui s'atreveix?
Qui trenca el gel?
Qui farem valent o valenta?
Ai, sí, m'agrada.
Home, un aplaudiment a aquest senyor immediatament.
Clar que sí.
Com et dius?
Edu.
Edu, aviam, què li vols preguntar l'Oriol?
De quin espectacle o de quina obra de teatre tens més bon record?
Doncs podria dir que del Vall de Dames i Vells, que és un espectacle que van començar a fer-lo el 1500 no sé quan, és molt antic, té més de 500 anys.
I encara el fem nosaltres ara. De fet, teniu un pòster a la classe on surt tota la gent que participa a la festa major de Tarragona i jo surto aquí en petit amb negre, perquè jo faig de capellà en el ball aquest de Dames i Vells, que us el recomano.
De fet, diem tantes marranades que sempre diuen, no és per nens, no és per nens, però jo sempre dic als nens que vinguin perquè un dia a l'any unes marranades no fan mal a ningú.
Heu anat alguna vegada a alguna representació? I què, diuen marranades o no?
Sí, que en diem, sí.
Quines paraulotes.
Unes guarnades.
Tapan les orelles i el nen allà, que l'obre més. Molt bé, Edu, però tu coneixes alguna vessant més artística de l'Oriol? L'has vist a la tele?
Sí.
Sí? On l'has vist, a l'Oriol? Fent què?
Doncs fent de Palomino a una altra cosa.
Ciu, ciu.
Ah, Palomino.
Allí al programa i també a la Cosa Nostra, que ja no es fa.
Ja no es fa la Cosa Nostra perquè ara es fa una altra cosa, no?
Exacte.
A veure si us mateu amb els títols dels programes també.
Per qui jo he vist una mà? No vull... No? Qui la... Aquí. Doncs vinga. Com et dius?
Marta.
Marta, digues el que vulguis.
A les Ames i Vells de Santa Tecla parleu malament de l'alcalde i de molts polítics.
Se'enfaden amb altres pel que dieu?
Sempre diuen que no. Sempre diuen, no, no, ens ho prenem a riure, però en realitat s'enfaden més d'una vegada, perquè després amics seus ens diuen, ui, enguany el regidor no sé què o l'alcalde no li ha agradat gaire això que heu dit i tal i qual.
Però és que és la nostra feina. Nosaltres fem com els bufons que feien abans a l'acord del rei, no? Que se n'enreien de tothom, del rei i de tots els nobles. Doncs nosaltres fem igual.
Però directament a tu no t'ho han dit mai. Sempre...
Una vegada l'alcalde em va dir, enguany no m'ha agradat, perquè parlàvem del casament de la seva filla o de no sé què. Però vaja.
Digues, Marta.
Us deixen dir-ho tot el que heu preparat o us miren els diàlegs i els retoquen a l'Ajuntament?
Ai d'ells que mai miressin o retoquessin alguna cosa, perquè aleshores el que faríem és anar-hi als diaris i a les ràdios i ho denunciaríem.
Nosaltres hem de treballar amb absoluta llibertat, sempre els artistes, i tothom ha de treballar amb absoluta llibertat.
Ai d'ells, ja voldrien, ja, però no els hi deixem.
Hi ha una... No hi ha censura.
No.
O no n'hi hauria d'haver-hi. D'aquesta tan directa, com assenyalava la Marta, no n'hi ha.
No, d'aquesta tan directa, a dames i vells no. Amb altres indrets, sí, que n'hi ha. A la tele, per exemple, n'hi ha.
A la tele hi ha censura.
Sí, no en diuen censura ells.
No, diuen una altra cosa.
En diuen recomanacions. Això és millor que no ho digueu. Però en realitat és censura.
Vosaltres mireu molt la tele?
Sí.
Sí?
Anda que no, anda que no.
Plats bruts?
Sí.
Sí.
Us agrada molt?
Sí.
I vosaltres sabeu que l'Oriol va dirigir la primera època de Plats Bruts?
Sí.
I se'n recordeu de la Carbonell?
Sí.
Ah, és molt amiga meva.
S'han quedat tots així.
Clar.
Quin és el teu nom?
Rafel.
Rafel, què li vols preguntar?
Te volia preguntar si seguiria la sèrie de Plats Bruts.
Doncs no, perquè vam fer tants capítols, tants capítols que es van acabar, no ens van acabar les idees, n'hi ha més, però vam decidir que ja estàvem cansats de fer sempre el mateix i ara estan preparant el David i el López, que es diuen Joel i Jordi, estan preparant una altra sèrie.
I que no sé quan sortirà, potser l'any que ve o així, però jo ja no hi seré. Jo ja estaré en una altra cosa.
Què és el que t'agradava a tu més de Plats Bruts? Que et feia gràcia?
La don... la... l'àvia.
La iaia?
Sí, la iaia.
Vaig veure un que se li atropellava un gat i no sé què va passar i me va agradar molt.
Sí?
Bueno, doncs mira, penso que es poden recuperar o aquestes coses. Ara com que això de la tele hi ha molt de negocis, es fan molts calerons, editen en vídeos i en DVDs i en coses d'aquestes, no?
Ara em sembla que hi ha un diari, el diari avui, que es regalarà capítols de Plats Bruts.
Sí, sí, els capítols de Plats Bruts.
No veig ni una mà aixecada, però esteu adormits. Això és del bocata, que el mengeu a les 11? La propera vegada vindrem després del bocata.
Vinga, va, vull una altra mà. Jo sé que teniu preguntes preparades. Jo sé que teniu preguntes preparades i que les heu treballat una miqueta.
I heu vist que als vostres companys no els ha passat res, no han caigut fulminats després de parlar pel micro. Com et dius?
Marina.
Què li vols preguntar?
Què volia ser de petit?
Gran.
Volia ser gran, el primer, però volia ser artista. Jo, quan tenia 9 anys, vaig pensar que de gran volia ser actor, més que artista.
Volia ser actor, volia interpretar. És a dir, que un any més petit que vosaltres, no?
Si ells tenen uns 10 anys, no?
A vosaltres teniu 10 anys, ara?
Per terme mig.
Doncs jo, com si diguéssim l'any passat, vaig decidir que volia ser actor. I mira, ho he aconseguit.
Però no és fàcil, no? Que ningú es pensi que no hem de relacionar aconseguir ser actor, ser artista, amb sortir per la tele.
No té res a veure.
I em va costar molt... No, no té res a veure, perquè tu pots ser teatre només i tu ets actor.
Però em va costar molts anys. No és com Operació Triomfo, que estan dos mesos i ja som famosos.
Que va, a mi em va costar com a 15 anys o així, treballant i treballant i fent teatre aquí, fent teatre a vegades en llocs on no em pagaven,
o cantant en llocs on tampoc em pagaven, però jo volia que em veiessin i...
Vull dir que va costar molt, costa molt realment.
Algú més voldria ser artista aquí, de la gent que esteu a la classe?
Algú vol ser artista?
Sí, l'Edu.
L'Edu vol ser artista?
Però artista de cantar, de ballar, d'interpretar, de presentador de televisió de tipus José Luis Moreno, per exemple?
No, de teatre.
Actor de teatre, t'agrada molt. I tu fas teatre?
Sí, a la cooperativa de Tarragona.
Vas a les classes i què és el que esteu fent ara?
Doncs ara estem fent una obra de teatre que es diu El vestit nou de l'emperador
i aquest mes la farem dintre de molt poc.
Seria que teatre agrada molt.
Agrada molt i mira que hi ha activitats per fer, però activitats teatrals així...
Perquè els nens puguin fer teatre, tu què et sembla, Oriol?
Tu que vius a Tarragona malgrat que treballes fora d'aquí, falta?
Sí que falta.
En quant a que facin, eh? No d'anar a espectacles.
Sí que falta. A mi m'ha aturat mare, sobretot, o pares, que em diuen
escolta, tu que estàs posat en aquest món, de quina manera el nostre fill o la nostra filla
poden començar a fer teatre, almenys a experimentar-ho?
I jo sempre els dic que no ho sé, perquè és que no sé on es podria fer.
Mira, la cooperativa és un bon lloc.
Sí, sí, s'estan fent unes classes, em penso que van començar l'any passat, no?
I amb força èxit.
No veig ni una mà aixecada, però què us penso?
Ui, dos, dos, espera que apuntaré que no se m'escapi ni una.
Tres, quatre, ui, ara que em derrotxe.
Pablo.
Pablo, què vols preguntar?
Quin grup musical t'agrada més?
Quin grup musical t'agrada més? Oriol.
Doncs mira, un que avui porto la samarreta i es diu Doctor Calipso.
L'heu sentit mai a la vida?
Doncs val la pena que el sentiu, perquè toca el meu germà.
Tinc un germà que toca el trombó de bares, sabeu què és aquell trombó que fa?
Doncs allò.
Fan música rigui, oi?
Fan música rigui, escà...
Ai, tenen discos i no penseu vosaltres què és...
Aviam, aquí, després vaig cap allà que he vist un altre amb el teu nom.
Quin actor, actriu t'agrada més dirigir?
Doncs...
No va el Sofia Loren, eh?
No, no, perquè no l'he dirigit mai.
M'agrada molt dirigir l'Anna Maria Barbany, que segur que no sabeu qui és,
però si dic que és la Carbonell de Plats Bruts ja sabeu qui és, no?
Perquè és una dona molt divertida, és molt disciplinada en l'aspecte que sempre ve
amb el text après, amb el guió après, el que ha de dir,
i a part és molt bona persona.
Això de molt bona persona sempre ho poses quan la gent s'ho mereix, no?
Sí, sí.
És a dir, que de vegades no valores només les qualitats artístiques.
No, no, hi ha d'haver el component que s'entengui bé amb els companys,
que tingui complicitat, és a dir, que ens fem una mica amiguets per treballar amb aquestes coses, no?
Quin és el teu nom?
Andrea.
Andrea, pregunta el que vulguis.
Per què vas decidir dedicar-te a aquesta professió?
Com vas notar que t'agradava fer d'actor i que et podries guanyar la vida?
D'entrada, et guanyes la vida fent d'actor.
Em guanyo la vida, sí, ara em guanyo la vida,
però hi ha estat molt de temps que me la guanyava molt malament la vida.
Doncs ho vaig decidir quan era petit, a casa.
A casa érem set germans, molts, i esclar, amb tants germans,
doncs algun havia de distreure'ls, no?
I aleshores, doncs jo em posava allà i els hi muntava obres de teatre.
Utilitzava els meus germans petits per fer d'actors també i tal,
i jo ja dirigia i muntava obres de teatre quan tenia, jo què sé,
sis o set o vuit anys o nou o deu, més o menys la vostra edat.
I implicava entrar a l'armari de la meva mare, agafar vestits i agafar sabates
i no sé què, i pintar-nos a la cara i jo què sé.
És a dir, que a aquesta edat jo ja vaig dir, això és el meu,
i si d'això un es guanya la vida i es guanya un sou, estupendo.
Més mans, més preguntes, per allà.
Veig una altra mà aixecada.
Com et dius?
Eric.
Eric, què li vols preguntar?
T'agrada la teva feina?
M'encanta la meva feina, m'encanta.
Fins al punt que a vegades no cobraria només i la faria igual.
Però esclar, una de menjar també, no gaire, però ha de menjar.
Quines són les coses positives de la teva professió?
Buf, són infinites gairebé, però potser la més important per mi és que no pots treballar sol.
Fent teatre no pots treballar sol, perquè necessites el públic, necessites el company que t'il·lumina,
necessites algú que t'ajudi a vestir-te, per exemple.
Sempre és una feina en grup, en equip.
I el que més m'agrada del món és treballar en equip.
És divertit, sector?
Sí, és divertit.
I a vegades no.
A vegades és...
És de molts nervis, per exemple, que els has de controlar, saps?
I a vegades és també d'una sensació d'impotència.
És a dir, que tu has de fer un personatge i aquest personatge no t'acaba de sortir
i estàs molts dies, molts dies intentant-ho, repetint-ho, però no pots abandonar, no?
Tu has de fer aquell personatge i al final, algun dia, s'aconsegueix.
T'has fixat, Oriol, que et pregunten sobretot per la teva faceta com a actor?
Sí, sí, això està bé.
Està molt bé, està molt bé, perquè jo m'imagino que tu ja penses que em preguntaran només per la tele,
però ja veus que no, eh?
No, no, està bé, està bé, diu molt.
Qui més vol preguntar? Mira, ara, escolta, jo dic que ara sortiran mans com a bolets, i no, eh?
Vinga, com et dius?
Inoa.
Pregunta el que vulguis, a Inoa.
Com ho portes, això de ser famós?
Doncs això de que em coneguin pel carrer, que cada vegada em coneixen menys,
perquè quan vosaltres veieu molt petits, molt petits, jo ja sortia a la tele,
però sortia amb la meva cara, amb la cara que m'esteu veient ara,
i que els oients no poden veure.
I aleshores la gent em coneixia pel carrer, i em paraven,
ei, Oriol, i tal, i alguns cridaven, palomino, palomino, per exemple, no?
Al mig del carrer, i això em feia una mica de vergonya,
és a dir, que no m'agradava que em coneguessin pel carrer,
perquè a mi sempre m'agradava molt mirar la gent, mirar com caminen, mirar com parlen,
i tal, per després imitar-los, clar, si ets actor, doncs has de fer això.
I de sobte, que siguis tu el que mires, a ser el tu, el que et miren, no?
De sobte jo era com el floquet de neu dins una gàbia, que la gent em mirava,
i jo sempre deia, bueno, almenys que em tinguin cacauets, però res.
I aleshores, just em vaig decidir que sortiria disfressat.
Per això surto ara de palomino, amb unes orelles i les ulleres,
perquè no em coneguin pel carrer.
Però ho vas fer amb aquesta idea?
Sí.
Per mantenir un cert anonimat?
Sí, sí, de fet, volia que fos reversible, això de la popularitat,
i penso que a poc a poc ho estic aconseguint,
perquè a la seva edat ja no em coneixen amb la cara.
Si no sortissis de palomino, és el que dèiem, segur que et coneixerien.
Segur que sí.
Si avui, en lloc de venir de civil, d'on duria el grau,
haguessis vingut de palomino...
Hola, què tal, com estàs?
Fem-me aquesta interrupció...
Ui, ui, que bé, quantes mans, com et dius?
Joni.
Endavant, Joni.
De vegades s'imita cantants, t'hagués agradat ser cantant?
Sí, de fet, també vaig treballar de cantant durant set anys en una orquesta
i anava pels pobles cantant per les festes majors i així.
Però cantant professional d'aquests d'anar per...
Tipo la Xenoa, per exemple, o el David Bisbal, però no, no molt.
Que has imitat algun d'aquests del Triunfo?
No.
No, perquè ja som massa joves i jo ja passo l'edat.
Cantava també a sales d'aquestes a Madrid boleros i coses,
que jo vaig explicar una vegada que també cantava així cançons d'aquestes dels papes,
o dels avis, segons com tu miris.
Com et dius?
Àlex.
Àlex, què vols preguntar?
Què és el que més t'agrada viure a Tarragona?
El que més m'agrada?
Que la platja està molt a prop, perquè m'agrada molt la platja
i així puc anar-hi caminant.
Quin és el teu nom?
Carles.
Què vols preguntar, Carles?
És incòmode viure a Tarragona i treballar a fora?
No, no, perquè estic a Barcelona i de Barcelona a Tarragona només hi ha una hora.
Agafo el tren, em poso a llegir i no me n'adongo i puc, ja estic a Barcelona.
És a dir que no, no m'ha resultat incòmode.
Com et dius?
Núria.
Pregunta el que vulguis.
Algú de la teva família és actor com tu?
No, jo soc l'únic, però ni els meus pares, ni els meus avis, ni els meus besavis, ningú ho era.
Jo de sobte vaig ser una cosa rara, la meva família, perquè tradicionalment la meva família són funcionaris,
que vol dir que són oficinistes dels llocs oficials, no?
I jo també vaig ser funcionari durant sis anys fins que vaig dir prou.
i jo, mamà, que era ser artista, i aleshores vaig ser artista.
I aleshores el meu germà petit, que també era funcionari, doncs ara és músic d'aquest grup.
És a dir, que també és artista ell.
Què us van fer a la funció pública que vau marxar?
Doncs...
El teu germà com tu.
Suposo que no suportaven aquest afany d'actuar, no?
Com et dius?
Begonya.
Pregunta ja.
Si tinguessis temps lliure, què t'agradaria fer?
Viatjar, escriure, pintar, tens algun covi?
Doncs mira, resulta que el meu hobby és la meva feina també,
perquè quan tinc temps lliure se m'acuden coses per fer en teatre,
o escric coses per teatre, o dibuixo vestits de teatre, per exemple.
Sempre faig coses del teatre perquè estic enamorat de la meva professió.
A vegades passejo, per exemple, que ja no és de teatre, sinó que és només passejar,
o m'agrada molt parlar amb els meus amics.
L'Oriol, quan fa un muntatge teatral, no només s'ocupa de l'escena,
sinó que sovint també dissenya el vestuari, els maquillatges,
el tema de trezo, decorats, perruqueria...
Vull dir que ho treballes tot, no només el que és el treball d'actors.
M'agrada tot el teatre, tot.
Des d'aixecar una cortina fins, jo què sé, maquillar amb algun actor.
M'agrada tot.
Com et dius?
Adrià.
Adrià, pregunta.
On t'agradaria viure?
A on m'agradaria viure? A Tarragona, que és on visc.
A Tarragona penso que és perfecte perquè tens muntanya, tens mar, tens bon clima
i la llum de Tarragona és molt bonica.
Us heu fixat mai que la llum és durada?
És molt bonica, sobretot a les 4 de la tarda.
Sí, sí, i a la tardor més.
I a la tardor més.
I a la tardor més per l'efecte del vent i...
Això és preciós, això no hi és a cap lloc del món.
Com et dius?
Lorena, sou bons amics amb l'Andreu Buenafuente?
Si sou bons amics amb l'Andreu Buenafuente.
Ah, no.
Bons amics no.
És a dir, som companys de treball i com a tal ens respectem i ens estimem,
però amics amics de sortir de copes, no.
Per aquí, per aquesta zona, he vist una altra mà i després me'n vaig cap a l'altra.
Estàs retant el cap o has t'aixecat la mà?
Digues.
De tots els personatges que has fet o que has imitat,
quina et va costar més d'interpretar?
Doncs mira, justament el Palomino.
Perquè el Palomino, a mi no m'agradava fer-lo,
perquè parla castellà que jo no el parlava molt bé,
ara el parlo millor el castellà, però el parlava molt malament.
I després perquè es posa molt lleig.
El Palomino posa los morros pa dentro i habla, y habla así.
I això és molt lleig, em fa una cara molt horrible.
I esclar, no m'agradava gens fer-lo i em va costar molt.
Però al final vaig pensar, mira, sembla que aquest senyor fa gràcia.
i al final la vaig fer.
Al Palomino hi ha un referent real.
No és el Palomino, però hi ha un personatge de Barcelona
en què us vau inspirar, no?, per crear aquest...
Sí, és un senyor que...
És un senyor gran, a més encantador,
que és cantant d'aquests que van pels bars i als restaurants, no?,
cantant coples i...
Sí, sí, sí.
Senyor Bernardo.
Bernardo.
Molt amable, molt amable.
El teu nom?
Lucía.
Pregunta quan vulguis.
Que sempre has treballat a Catalunya
o alguna vegada has treballat a fora del territori català?
Doncs vaig treballar a Madrid, de cantant,
en una sala de festes,
on la persona més jove que venia a ballar tenia 70 anys.
Imagina't.
Era tristíssim i patètic.
Però, bueno, allà es pinten molt,
les senyores grans es pinten molt,
i van estupendes, i els senyors també,
i mira, em dedicava a cantar boleros per aquesta gent.
Però també vas treballar per Telecinco?
Sí, també per Telecinco, fent Moncloa, diguem-ne.
Es feia des de Barcelona o es feia des de Madrid?
Des de Barcelona.
Des de Barcelona.
Vam aconseguir que es fes des de Barcelona
i que els actors que venien de la resta d'Espanya
vinguessin a viure a Barcelona,
cosa que els va encantar, d'altra banda.
El teu nom?
Marta.
Marta, quan vulguis.
Com va néixer el personatge de Palomino?
Mira, una mica el que també...
Com va néixer?
Sí.
Doncs, una vegada hi havia aquest senyor,
el senyor Bernardo, a la ràdio,
va venir
i jo vaig anar a l'estudi
i li vaig dir a l'Andreu,
dic, hi ha aquell senyor,
ha vingut aquell senyor que toca la guitarra?
I diu, quin senyor?
Sí, home, aquell senyor.
Jo no sabia com es deia.
Que tal i qual.
Dic, no sé qui em dius, no sé qui em dius.
I jo li vaig fer.
Dic, mira, aquell que fa...
Ai, corazón, corazón!
I a partir d'aquí l'Andreu va dir,
oh, quina gràcia, sé qui és aquest senyor,
però quina gràcia,
però això ho hauries de fer per la ràdio.
I jo vaig dir, no, no,
que això no m'agrada fer-lo
perquè em fa molt lleig.
Que sí, que sí que l'has de fer.
I així va néixer el Palomino.
Només un dia de casualitat.
Us heu fixat que és molt coqueto?
Que això del Palomino realment no li agrada
perquè diu que es posa lleig.
Clar!
Perquè ets coqueto.
Per això em poso ulleres fosques,
perquè no es vegi la vergüència que pasco.
Aviam,
no sé si soc justa amb l'ordre.
Bueno, hi ha temps per tots, digues.
Prepareu junts els programes?
A l'Andreu Bonafanta i tu?
No, de fet hi ha un equip de gairebé
unes 30 persones,
imagina't tu,
que estem al voltant del programa,
des de gent que escriu els guions,
perquè nosaltres som xistosos,
però no tant.
És a dir, hi ha gent que ens escriu els xistes,
per entendre'ns.
Els guionistes, producció,
i el que sé, hi ha un munt de gent.
Jo de fet em veig poc
perquè jo només pujo un dia a la setmana.
Pujo el dimarts,
faig el Palomino,
l'estudio,
el faig
i després me'n torno aquí a Tarragona.
És a dir, que ara treballo molt poc.
Què penses d'Operación Triunfo?
Doncs m'agrada més que Gran Hermano
perquè almenys els d'Operación Triunfo treballen.
Els de Gran Hermano són uns dropos,
passen el dia els ho fa
i en canvi aquests els obliguen a cantar
i a fer exercicis.
Però així tot,
el que no m'agrada
és que només en dos mesos
es pensin que són bons
i que ja no cal que estudiïn més.
Jo penso que s'ha d'estudiar molts anys
a la vida,
no només dos mesos,
imagina't tu.
En dos mesos ja seríeu vosaltres metges
i jo què sé, infermera.
Imagina't, Clà,
si aquesta mateixa dinàmica
s'apliqués a qualsevol...
Amb un arquitecte,
un arquitecte en dos mesos ja pot fer cases.
No.
És allò de fer-ho tot de pressa,
que diem moltes vegades a la ràdio,
que no cal fer les coses tan de pressa,
s'ha d'anar a poc a poc.
Ai, Noah, digues.
Ara tens més fàcil lligar amb les noies?
Els famosos, segur.
Què va, què va.
Això és una fantasia.
Sempre diuen,
si ets famós és més fàcil lligar.
És mentida.
Almenys, en el meu cas,
no és.
Perquè jo,
quan deixo d'estar a l'escenari
o davant de les càmeres
o davant dels micròfonos,
jo soc una persona vergonyosa
i tímida com qualsevol altre.
Però, en general,
els famosos,
tu que els coneixes sense dir noms,
lliguen més
o tenen allò,
els és més fàcil relacionar-se amb els altres?
No.
O és tot molt superficial?
Jo crec que és superficial.
Com a molt,
poden arribar a aconseguir fer l'amor amb algú,
però no és ben bé
sortir ni tenir nòvio.
És res,
fer l'amor un dia
i l'endemà si t'he vist o no,
no me acuerdo.
Quin és el lloc més lluny
que has anat a actuar o a dirigir?
Madrid.
Una vegada a Andorra,
però em sembla que cau més lluny Madrid.
I després a Mallorca també,
però sempre he quedat sempre propet.
És a dir,
no he anat mai a Amèrica.
A Amèrica he anat a estudiar,
però no a treballar.
I vaig anar tres dies a estudiar,
imagina't.
Tipo Operación Triunfo.
Sí, sí.
Vaig anar amb uns estudis de televisió,
americans,
de la Warner Brothers
i vaig estar en un plató
veient com estaven gravant
una cosa que s'assemblava a plats bruts,
per veure com ho feien ells
i copiar-nos després algunes coses.
T'agrada l'esport?
No molt.
M'agrada nedar,
això sí.
M'agrada nedar
i seria quasi l'únic.
I després faig gimnàsia,
vaig a un gimnàs,
però per estar en forma,
perquè en aquest ofici
i gairebé sempre
t'obligues a estar en forma,
si, per exemple,
jo faig d'actor
i he de pujar
cada dia del món
unes embestides
i saltar
i ballar
i cantar,
he d'estar una mica preparat,
perquè si no
me cansaria els cinc minuts.
Què recomanaries
a algú que volgués ser actor?
Doncs que treballi ara,
que treballi coses
com el cos,
que sàpiga conèixer el seu cos,
que sàpiga la veu,
que sàpiga dominar una mica la veu,
saber quan pot fer greus
o quan pot fer aguts,
o quan pot cridar més o menys,
treballar aquestes coses
i sobretot interpretar,
interpretar.
Sortir en un escenari
i fer el que sigui,
davant dels pares,
davant dels amics,
davant dels professors,
davant de qui sigui.
Quants personatges
arribes a tenir
a l'armari
ara en aquests moments?
D'aquests,
no tant personatges teatrals,
perquè amb la quantitat d'obres,
sinó aquests personatges
tipus Palomino,
tipus la padrina,
aquests dius,
avui quin me posaré?
i tens a l'armari
uns quants personatges allà.
De fet,
serien tres els bàsics,
n'he fet un munt,
n'he fet centenars,
diria,
però hi ha tres personatges
que per mi són els bàsics.
Un és Palomino,
que ja la sabeu qui és,
a Palomino.
L'altre és la padrina,
que és una senyora gran,
doncs és com una àvia,
com una iaia,
que parla per la ràdio.
L'altre és el perico,
que és també un senyor iaio,
que té molt mala lleig.
I ja està.
S'han impressionat
de la mala lleig.
Jo m'atreviria a dir,
Oriol,
que això de fer d'imitador
ha vingut de més a més.
Sí.
No és la faceta
que més t'agradi de la terra.
La feina és la que et fa
més popular,
és la que la gent et demana més,
però no és la que et faci
disfrutar més.
No, no,
ni humorista.
És a dir,
jo vaig començar fent teatre,
però jo també...
Tu sempre dius que no ets graciós.
No gaire.
No gaire.
Jo vaig començar fent teatre
seriós,
a l'escola de teatre,
la comèdia Santa Bàrbara,
que era un drama,
que no sé què,
d'un martiri,
d'una santa i no sé què.
I eren obres serioses.
Jo vaig començar a fer humor
potser per dames i vells,
bàsicament,
i després amb l'Andreu,
per la tele i així,
però jo feia de tot,
tant drama com comèdia.
Què us la imaginàveu així,
a l'Andreu,
a l'Oriol?
Què m'imaginau?
Més gran?
Més guapo?
Ho podeu dir, eh?
Quina idea teníeu
de com era l'Oriol Grau.
Algú m'ho pot dir?
Algú s'atreveix?
Sí?
Aquest futur actor.
A l'Edu, l'Edu.
Doncs jo me l'imaginava
amb el pèl negre,
com surt amb el palomí, no?
I en canvi,
sóc calvo com una rata.
Bueno, no,
si surt per la tele,
es ve una mica negre el pèl
i ja està,
però més,
perquè porta lliures
i no sap
com serà la...
cara.
El que és fàssion
és el vestuari del palomíno, eh?
Sí,
ara surt un pijama
perquè com que surto tant tard...
Amb la guatiner aquella...
I ara surto amb el pijama
preparat per anar a dormir.
Jo no sé qui vesteix el palomíno,
però escolta,
com per anar al Saló Gaudí aquest...
i digues.
Algú de la teva família
no estava d'acord
amb que fossis actor?
Doncs mira,
quan tenia 14 anys,
és a dir,
14 anys,
ja sabeu,
els vaig dir als meus pares
que volia deixar el col·legi
perquè volia anar a estudiar
només teatre.
I els meus pares,
bastant intel·ligentment,
van dir que no,
que encara era massa jove
i que m'esperés
fins que en tingués
uns 18 o així.
El que passa
que després ja em vaig posar a treballar
i tal,
però els meus pares
estaven una mica
reticents,
que es diria,
no?
Que jo fes teatre.
Ara ja no,
ara els encanta
i el meu pare es fa el xulo
davant dels seus amics
o el meu fill
surt a la tele i tal i qual.
Però fa anys no,
no era així.
Amb això del tema,
jo és que recordo
que una vegada
amb l'Oriol ho parlàvem,
el tema de ser famós,
ara que he dit això
del seu pare,
el meu fill
el surt a la tele,
només faltaria
que el seu pare
no es fes el xulo.
El que passa
que hi ha persones
que no tenen res a veure amb tu
i sembla que sigueu amics
de tota la vida,
que et passa moltes vegades.
Hi ha gent que no em coneix
i que també es fa el xulo
que em coneix.
Íntims, íntims,
és el preu de la fama.
Aquí tenim una altra senyoreta
que farà una pregunta.
Com et dius?
Mariona.
Digues, Mariona.
Encara tens amics
de quan anaves a l'escola?
Doncs sí,
el Fernández,
us sona el Fernández?
També surt el programa
a vegades,
és a les Xins
i havia fet el dinosaurio.
Doncs ell havia anat amb mi
des que teníem set anys.
Imagina't.
I encara som amics ara.
Vau estar molt de temps
i continueu treballant junts.
Cadascú també
amb els seus projectes a banda,
però hi ha aquest lligam.
I també havia sigut amic
el que va ser que ara fa anys
que no ens veiem.
Del Joan Capdevila,
que és el pare de la Mariona,
que és la nena
que ha preguntat ara.
Ah, sí?
Sí, havíem anat
a la mateixa classe.
Que casualitat, també, no?
Havíem anat a la mateixa classe,
oi que sí?
Ah, doncs mira,
li dones record
si em permets
que em fiqui
al teu pare
de part de l'Oriol.
Més preguntes?
Va, que encara tenim
una miqueta més de temps
i val la pena
que l'aprofitem.
Per allà veig
que s'aixeca una altra mà.
Que era la teva
o és que feies així
saludant algú?
No,
pobre,
ha vingut cap aquí
a posar-la al micro
i no preguntava res.
Per aquí no tinc preguntes,
tampoc?
Hi ha gent
que encara no ha fet
ni una sola pregunta.
Ni una, ni una.
Ja heu vist
que ni el micròfon
ni l'Oriol fan res.
No, que et toca a tu.
No, que tu,
que preguntis tu.
Aviam.
Tu, allà, aquí.
Ei.
I els periodistes aquells
que no faran cap pregunta?
Home, ja n'han fet moltes.
Fes una, vinga, va.
Una pregunta.
Ja que han preguntat
molt sobre la teva vida,
ara sobre la tele.
Tens algun altre paper preparat
per fer la tele?
Doncs no.
No, no, de fet,
faig el polo minó
i no gaire cosa més.
Perquè, si he de dir la veritat,
tant la ràdio
com el teatre
com la tele,
el que menys m'agrada
és la tele.
I sembla que sí,
que no, no?
Que és el que més es veu
i així.
Però la tele
és molt complicada.
Així com la ràdio
agafes un micro
i parles,
a la tele t'has de maquillar,
t'has de posar per roc,
està d'enfocar,
t'has de posar
el micròfon aquí,
has d'anar per aquest camí
i no pots sortir
perquè això ja la càmera
no t'agafa.
és molt pesada
i molt complicada.
I, en canvi,
la veu tothom
i és fàcil, no?
A casa arribes,
apretes el botó
i la veus, ja.
Però el que hi ha darrere
costa molt.
La Luna,
que li vol fer alguna pregunta,
jo crec que sí.
Sí.
T'agrada que et facin entrevistes?
A vegades sí,
a vegades no.
Ara sí que m'agrada
perquè, mira,
estic molt còmode.
Ho queda dit,
també, no?
Ho queda dit.
Però hi ha vegades que no.
Hi ha vegades
que segons que m'han de preguntar
no.
O segons que em pregunten.
si em pregunten
molta cosa
de la meva via privada
em poso molt nerviós
i no contesto,
esclar.
I això ho fan, no?
A vegades sí.
A vegades et pregunten
i què?
I tens parella?
I aquestes coses
no li importen a ningú.
I a vostè que l'importen,
perdó, no?
És a dir,
escolti,
vostè no n'ha de fer res.
No li importen a ningú.
Què vols preguntar?
On vivies?
De petit?
Doncs de petit,
petit vivia a Barcelona
perquè vaig anar a ser Barcelona.
Però quan tenia 5 anys
amb tota la família
vam venir aquí a Tarragona.
i jo ja soc tarragoní,
em considero tarragoní.
I vivies aquí a Tarragona?
Sí, sí, aquí a Tarragona.
A tu t'agrada molt la part alta?
Sí,
i visc a la part alta,
a prop de la catedral.
El personatge de Palomino
per què té les orellas grosses?
Per sentir-ho tot millor.
Caputxeta.
Perquè, mira,
la qüestió era disfressar-me,
i aleshores se'm va acudir això,
de posar-me una perruca
que ja no se'm veia
el meu cabell de veritat,
i després perquè les orellas
també tapaven molt
i el senyor que ens havíem inspirat
també les tenia molt grosses,
però no de plàstic de carn.
I un dia vam sortir junts a la tele,
jo amb les orellas de plàstic
i ell les seves orellas de carn.
I eren gairebé iguales,
unes que les altres.
No estàs exigent?
Una mica sí.
I aquestes que tu et poses
són les del carnaval,
aquelles que te les col·loques,
les encastes a l'orella.
Però jo tinc un truc,
estan cosides a la perruca.
És a dir, que jo en poso tot,
perruca i orelles va tot junt.
Perquè jo no sé si us heu provat
de posar-vos aquestes orelles al carnaval
i cauen sempre.
Sempre cauen, sí.
I a mi és una cosa, mira,
que sempre m'havia cridat la tercera,
no li cauen mai les orelles.
Doncs estan cosides a la perruca.
Veus?
Què vols preguntar?
En quin plató t'agrada més assistir?
En quin plató?
M'agradava molt el plató de plats bruts,
per exemple.
Perquè era un plató on veies
tots els escenaris,
allò que semblava ben bé una casa,
per exemple,
o així era tot d'escenaris posats així
i el públic estava davant
i els veia tots.
I era fer tele,
però s'assemblava realment molt al teatre.
De fet,
tots els riures que se sentien a plats bruts
eren de gent de veritat,
que estaven allà mirant de públic.
No eren de plàstic,
els riures aquells?
No, no, no van ser mai.
No van ser mai de plàstic.
Hi ha altres sèries que sí,
que ho fan de plàstic.
Sí, hi ha els aplaudiments.
Però a plats bruts eren de veritat.
Per què hi ha vici, Marta?
Que si tinguessis que escollir
un dels tres personatges
que estàs interpretant,
quin escolliries?
Doncs,
m'agrada molt la padrina,
que és aquesta senyora gran.
M'agrada molt perquè
em recorda molt també la meva mare,
la meva àvia
i un munt de senyores grans que conec
i m'agrada.
És un personatge divertit.
I és molt sàvia, la padrina, a més a més.
Bé, a vegades sí, nena,
i a vegades fot la pota.
Però s'hi fixa molt.
Sí, això sí.
S'hi fixa, com els mussols.
M'hi fixo.
El Joni volia fer...
Adéu!
Deixa'm explicar
que acaba d'entrar a l'aula
un nen disfressat de palomino
amb el batí,
les orelles,
les ulleres...
Espera, aquí, que va bé.
Hola.
¿Cómo estás?
Dí algo.
Muy bien.
¿Tú eres palomino o palominito?
Palominito.
A ver, así o sí o...
Sí o sí.
Va ser igual.
I las manitas,
tiene que mover así.
Así las manitas, muy bien.
Como si echara sal.
Pues igual.
Y sin que se vean los dientes.
¿Vale, así?
Así o sí.
Allà.
Déu ni dos si se'l mereix.
Molt bé.
Molt bé.
Com et dius?
Augusto.
Augusto.
T'agrada molt el personatge pel que veig.
Assages davant del mirall
i practiques o què?
No ho sé.
A Carrabal.
Què és el que t'agrada del palomino?
Que és el teu ídol?
Sí.
Diu, sí.
Mira, t'has fixat?
Mira, mira,
ell té un altre truco
perquè no li caiguin les orelles.
Sí, les orelles enganxades
amb esparadrap.
Amb esparadrap a la cara, eh?
Ui, quin mal,
quan te les treguis.
Ell se les enganxa a la perruca,
que t'ho expliqui.
Jo sí, jo les puso a la perruca.
Però a més porta,
no al quart bloc,
que és el que portava jo a l'últim dia.
Precisament,
al quart bloc sabeu el que és,
la quarta part del programa,
que ja és a la una de la matinada,
que ja tinc una son que memoro
i que volem eliminar-lo
perquè ens posi una mica més aviat.
Gràcies per la reivindicació.
Déu-n'hi-do, eh, Oriol?
No ens esperàvem, això, eh?
Sí, sí.
Què va?
Una sorpresa.
Boníssim.
I, escolta,
tant tard ja et deixen a casa,
ho fas una mica d'estranger.
Ho he de gravar.
Ah, ho graves,
és un sistema que...
Molta gent grava el programa
perquè surt tard, eh?
Això està bé,
perquè passes el CES ràpid
i així et quedes només amb el palomino.
No?
Molt bé.
Quin curs fas?
Tercer de so.
Tercer de so.
Doncs, escolta,
et surten imitadors, eh?
Vés amb compte,
aviam se't quedarà sense feina.
Quan ha entrat aquest palomino,
eh, aquest palomino...
Palominito, palominito.
Palominito.
Hi havia algú
que volia fer alguna altra pregunta,
em penso, no?
Que s'ha quedat amb les mans aixecades.
Doncs, mira,
més d'una i més d'una.
Aquí,
el Joni,
que l'he vist jo abans
que aixecava la mà.
Com va néixer el programa
del Pla Espruts?
Com va néixer?
Doncs, mira,
una vegada l'Andreu i jo
parlàvem amb el Bonafuente,
parlàvem i dèiem
tenim ganes de fer una comèdia,
una sèrie d'aquestes,
de dirigir-la i tal i qual.
I un dia,
en un bar,
ens vam trobar
el David i el López
i els vam dir
hosti, tenim ganes
de fer una cosa així.
I ells van dir
ai, nosaltres també tenim ganes
de fer el mateix i tal i qual.
I a partir d'aquí
ens vam juntar els quatre,
ens vam tancar en una habitació
i vam començar a parlar,
a parlar de com havia de ser i tal.
Va ser quan ens vam inventar
el títol,
Plats Bruts,
perquè al principi
s'havia de dir Macarrons,
la sèrie.
Macarrons,
però ens va semblar
que era massa,
de doble sentit.
Plats Bruts.
I ens vam inventar
els personatges
i l'Emma
i la Carbonell
i el David i el López.
A partir d'aquí,
després un dia vam sortir
a l'habitació,
vam per escriure tot
i ja estava la sèrie pensada.
I l'anàveu fent
a mesura que anàveu rodant?
És aquell esquema americà
que tens els personatges
i vas movent les peces
de capítol en capítol?
Cada setmana decideixes
què faran.
Sí, per exemple,
nosaltres gravàvem el capítol 1
i els guionistes
estaven escrivint
el capítol 4.
És a dir,
que en tenien 3 escrits ja.
Anàvem en un marge
de 4 capítols.
Però s'anava fent, sí.
Anem recollint
les últimes preguntes ja.
Què?
No t'agradaria
treballar fora d'Espanya?
Fora d'Espanya?
Bueno,
he treballat a Andorra.
Ja, que sé.
Però sí, sí,
m'agradaria.
El que passa que
és un problema.
M'agradaria treballar
per exemple a Sud-amèrica
perquè com que parla en castellà
i jo també el sé
és més fàcil.
Però t'ho imagina't ara
a Anglaterra,
que jo no sé anglès,
seria fatal, no?
Hauria de treballar
només amb gestos.
Oh, sí, oh, ah, oh.
Però ja estaria bé
fer mim.
Sí que m'agradaria, i tant.
Quants anys tenies?
Quan vas començar
a pensar en ser actor?
Doncs nou anys,
m'assembla.
Nou anys.
Però no ho vaig aconseguir,
de veritat, de veritat,
fins que en vaig tenir 27.
Tu imagina't si van passar anys.
De veritat vol dir
cobrant i vivint de ser actor, eh?
Havia fet molt d'actor
però sense cobrar ni un euro.
Ni un euro.
De totes maneres,
fent d'actor milionari
no se'n fa un...
No, no, no.
Bé, hi ha actors que sí.
Depèn, depèn.
Depèn, però no,
aquest país no.
I el palomino aquest,
el teu alter ego,
vol preguntar alguna cosa?
Pregunta-li alguna cosa,
home, ja que ets aquí
que el tens davant,
el teu mestre.
Quants es porten
fent el palomino?
Pues de palomino,
què serà?
Què te digo yo?
6 años, 7 años.
Ya se me han hecho
los morros y así,
¿lo ves?
7 o 8 anys, ben bé.
I el teu dentista
no et diu res?
Va dir,
no et crea cap cosa,
malformació ni res?
No, al principi
era molt incòmode
i em feia mal,
però...
Al final necessitaré
una protesi.
I una època
que vaig portar
ortodòncia,
ferros,
alguns que porteu ferros,
us sabeu,
que si fas així
fa mal.
I si parles així
i tot,
fa mal.
I aleshores
el que em posava
és cera,
unes barretes de cera
que venen
per quant a fa mal
i em forrava
tot això de cera,
de manera que tenia
uns morros
que semblava
un trompet,
semblava un mico.
Però si no
és que em feia
molt de mal
amb els ferros.
Molt bé,
alguna pregunta més?
Us dir,
perquè ja hem de començar
a posar el punt i final
i en tot cas
no m'agradaria
que us quedéssiu
amb les ganes
de preguntar-li
alguna cosa més
a l'Oriol Grau.
Si és molt amic
dels Sebas
i dels Santi.
Sí, sí,
tampoc molt amic
d'anar cada cap de setmana,
no,
però com l'Andreu
ens veiem,
ens coneixem
i ens apreciem
i treballem junts
i així.
El que passa
que ells estan a Barcelona,
jo estic a Tarragona
i ens veiem
només un dia a la setmana,
però sí,
riem molt,
sobretot amb el Paco,
amb el Santi.
El programa de ràdio
que fa l'Oriol Grau,
que vosaltres
no podeu escoltar
perquè esteu a l'escola,
es fa per tot Catalunya,
però l'Oriol
normalment
el fa des de Tarragona.
No cal que es desplaci
a Barcelona cada dia
per intervenir
en el programa de ràdio.
L'última pregunta,
si no hi ha cap emergència.
La gent et reconeix
pel carrer
i et demanen autògrafs?
Doncs sí,
però cada vegada menys.
Abans més
perquè sortia
amb la meva cara
i clar,
la gent em coneixia
de seguida,
però ara,
com que surto disfressat,
doncs,
la gent que sou més petits
i així,
ja no em coneixeu
amb la meva cara.
La gent gran,
sí,
encara em coneix,
encara em paren pel carrer
i encara em demanen autògrafs,
però cada vegada menys.
Si l'haguéssiu vist pel carrer,
l'haguéssiu identificat
com el personatge
de la televisió,
si l'haguéssiu vist així.
Què va?
No, no,
jo mira un senyor més,
no?
Jo content.
I tu content.
Bé,
ja hem de començar a acabar
perquè són gairebé
les 11 del matí,
vosaltres,
doncs,
em penso que
per vosaltres
arriba l'hora del pati,
per nosaltres
la de les notícies.
Algú vol dir alguna cosa?
Vol dir,
doncs,
m'ha agradat,
no m'ha agradat,
aquest senyor em cau molt bé,
mira que és tonto.
vol dir alguna cosa,
vol insultar-lo,
per exemple,
què voleu de l'Oriol?
Vinga, va,
demaneu alguna cosa,
jo crec que l'Oriol ja
diran que faci de Palomino.
Ja t'ho dic jo,
ara.
A mi sí que m'ha agradat,
m'ha semblat molt simpàtic
i molt graciós
i, pues,
que, pues,
que no,
per mi no té res dolent.
Clar que no.
Ai, moltes gràcies.
Una bellíssima persona,
una bellíssima persona.
Moltes gràcies, carinyo.
Em penso que aquí
donaran alguna opinió més?
Jo me l'imaginava més vell.
Més vell?
Això està bé,
això vol dir que soc bon actor,
perquè faig veure que soc
m'ha de llito.
Bona, no és veritat.
Bona, soc vella,
no et pensis,
que tinc 40 tacos ja.
Jo,
quan t'he vist la primera vegada,
he pensat,
Déu, soc productor o alguna cosa així.
I dic,
espero que ho veig.
I ja està.
O sigui,
no sabies que era jo.
Tenies cara de productor, Oriol.
Això vol dir que tinc cara de pessetes.
Bueno,
d'euros.
Molt bé,
doncs ja ho hem de deixar aquí
perquè em diuen
que són les 11
que hem de donar pas
a les notícies
i ens hem d'acomiadar,
Oriol.
Ah, sí?
Sí.
Deixeu que es quedi?
Sí.
Sí?
Però hauràs de fer un examen de castellà.
Vale.
Tenen un examen, eh?
Bé.
Mira,
de vermel ja hi vaig
amb vosaltres.
Vull dir que ja
ja tinc l'uniforme.
I ara un examen de castellà.
Però bueno,
però l'harem,
però què passa?
És de gimnàsia?
Sí.
em pensava que hi ha l'uniforme.
Molt bé,
nois,
noies,
moltes gràcies,
de veritat.
Jo crec que es mereixen un aplaudiment.
I tant.
l'harem.
Gràcies.