Bon dia. Gràcies per venir, primer que tot,
perquè entre la feina i les coses personals
i l'atabalament d'última hora d'aquest muntatge...
Sí, sí, una mica atabalat, però sempre passa.
Des de l'associació ja teniu una certa experiència
de reconstruir quadres del passat de la ciutat de Tarragona.
Justament heu fet més d'una ocasió
el que va ser la passió de Sant Fructuós i els seus diarques.
Ara, en aquest cas, heu tingut aquesta iniciativa
per alguna raó especial, com va sorgir?
Bé, ens hem de remuntar a fa tres anys enrere, a l'any 2000.
Amb motiu del jubileu de l'any 2000,
l'associació es va plantejar que ja que tocava
representar la passió de Sant Fructuós a l'amfideatre,
potser fer-la una mica més gran.
Van dir, escolta, per què no escollim aquells espais
que, si no ho són, segurament ho serien,
on es va desenvolupar el que ens expliquen les actes.
M'en refereixo, per exemple, que les actes ens parlen del judici,
segurament ens trobaríem a una part del fòrum,
i vam escollir la plaça del rei,
l'amfiteatre, indiscutiblement,
i després vam dir la necròpolis.
Sabem, per les excavacions que va portar a terme
la serra i Vilaró a principis del segle XX,
que a la necròpolis pelicristiana
es va crear un culte material
a partir de l'enterrament de les relíquies
o de les despulles dels màrtirs
després de ser cremats a l'amfiteatre.
Això va ser un repte.
Durant tres dies vam representar els tres espais
i realment, clar,
la substància que es podia donar
a la necròpolis dins de la passió
era molt puntual, clar, enterrar.
vam dir, escolta, hem de treure
una mica més de suc a la cosa, no?
I a més, sempre amb aquella via didàctica
que nosaltres volem seguir
i que crec que a vegades aconseguim,
doncs vam dir, escolta,
per què no reconstruïm com s'enterrava un cristià, no?
I va ser el que vam fer ara fa tres anys.
I bé, després va sorgir, doncs,
amb xerrades, doncs,
amb una de les nostres benefactores,
que és la Maria Mercè Martorell,
i també amb el Vallverde,
jo de dir, ostres, per què no ho feu, no?
Una altra vegada, vull dir,
ens desvinculem de la passió,
per aquest any sol, eh?
I fem això per a nosaltres...
És per a l'ocasió, doncs, eh?
Sí, i és perquè, a veure,
ells ens pressionava una mica,
diu, per què no feu la passió cada any, no?
I vam dir, és que és un moviment
molt, molt de gent i molta feina, no?
I tots som voluntaris,
del primer a l'últim, no?
Dic, doncs, tant...
Perquè el resultat continuï sent el que és,
val la pena prendre-s'ho amb calma, no?
Sí, i anar consolidant, no?
Anar consolidant coses,
jo crec que hem anat aconseguint coses
que s'han anat veient
i crec que es veuran guany, també, eh?
Vull dir, hem volgut també cuidar moltes coses,
com, per exemple, la reconstrucció històrica,
que per això estem a la Tarracoviva.
Mirar-nos més, doncs, el vestuari,
que així tot sempre havia estat mirat, no?
Però, per exemple, ens hem anat a mirar, doncs,
pintures de les catacombes
per poder fer el vestuari.
El calçat romà,
l'hem reproduït,
les 80 sabates que hem fet, no?
Per cada un dels sectors.
Anar cuidant.
Així tot, nosaltres, evidentment,
li donarem una importància.
I jo, com a arqueòloga, encara més.
El que passa és que no volem caure en el parany
que potser ser molt, molt, molt purista
no et deixi arribar a la didàctica.
Buscar aquell punt d'equilibri
entre el rigor històric,
però que també tingui un interès per al ciutadà, no?
Això mateix.
De plantejar-ho com un espectacle
en el sentit positiu de la paraula,
que a l'hora, doncs, sigui un acte de divulgació,
perquè no sigui avorrit, eh?
Si caiem en una lliçó d'història...
Aquí està, no?
Aleshores, potser ens equivocaríem.
Jo crec que la qüestió és que la gent
sàpiga què ha anat a veure i per què.
I en el nostre cas és per què
la necròpoli és poliocristiana existeix,
per què tenim això, no?
A partir de l'enterrament d'aquestes despulles
que ja he comentat, no?
I, doncs, entendre una mica l'espai
i, a més, reivindicar, doncs, com bé tu has dit, no?
Que la necròpoli fa molts anys que estàs dedicada.
És que és una llàstima meva.
Jo recordo que l'any passat,
gràcies a la col·laboració del Museu Arqueològic
amb el seu director, Francesc Terrats,
vam fer un reportatge des de la necròpoli.
Vam poder contemplar, doncs,
una part de l'espai, l'espai més visitable, no?
I també des de la perspectiva de més amunt,
doncs, la zona que ara no es pot visitar.
I recordo que era un espai extraordinari
i justament tot aquest ritual funerari,
amb un tema universal i que ha preocupat
universalment a l'ésser humà,
realment entraves en una atmosfera
i en una manera que et feia, doncs,
injustament respirar aquesta inquietud, no?
De l'amor, de tots els rituals.
Per fer aquesta reconstrucció del ritual
que fareu partiu des del moment
que ja, diguem-ne,
s'arregla el difunt o la difunta, no?
Sí, sí, sí.
Seguiu totes les passes del ritual.
Totes les passes, no?
El que seria el ritual tan important en la persona, no?
És a dir, primer veiem
l'arranjament del cadàver.
Es podrà veure com uns operaris fúnebres
netegen el cos, li fiquen una alba
i fins i tot es fa la comprovació
que el mort està mort, eh?
Hi ha un sacerdoc que crida, no?
Per el personatge mort
que pugui haver ressuscitat, no?
Després, el segon pas, doncs,
seria el que és l'abella, no?
Molt semblant a la nostra.
És una cosa que no ha canviat, d'acord?
I després ja seria el trasllat fúnebre,
el trasllat del lloc de l'abella
que normalment l'hem d'ubicar
a la casa del difunt
fins a la necròpolis, no?
Fins on es vol ser enterrat.
Allí jo crec que un dels quadres més macos, no?
És quan se llegeixen els salms, no?
Quan ell s'està enterrant, no?
I com la vídua i els orfes
es despedeixen del mort,
es pot fins i tot...
Aquí sí que s'empequem de rigor històric, no?
Si aguditzem una mica la vista,
l'espectador podrà veure, no?
Com el cadàver està sobre herbes aromàtiques,
se li tira cal, clar,
allò que es feia, no?
Per si hi havia malalties,
per donar bona olor, etcètera, no?
Una qüestió higiènica, també,
de salut pública, gairebé.
Sí, sí, sí, així és, no?
Després, el cinquè quadre
consisteix en l'àgap funerari, no?
Potser és el quadre
que si no se sap una mica,
no s'entén, no?
Però que és molt fàcil.
Tots celebrem tots sants.
I tots sants ve d'aquí.
Amb el fet que l'àgap funerari consisteix
en que reunien cada cert temps
la família a prop o damunt de la tomba,
d'acord?
a menjar i a compartir aquest menjar
amb el propi mort, no?
Fins i tot, parlant de l'arqueologia,
s'han trobat moltes tombes, no?
Que hi ha un orifici, no?
Que va de la superfície a la boca del mort
perquè se li puguin anar tirant
el menjar, no?
Això ja és un quadre de joia, no?
I ja l'últim,
que és el que es pot identificar
com a més cristià
és la Dammatio Memoria, no?
Perdó, la Comendatio Memoria, no?
Que és el fet que l'aurant,
és a dir, la vídua,
va recordar en solitud el difunt
i en una posició d'aurant
amb les mans esteses, no?
llegeix un salm.
Crec que serà una escena bonica
perquè hem volgut jugar audiovisualment,
penjarem una pantalla,
i tot allò que estigui en el salm,
per exemple, es fa referència
a Daniel a la fossa dels Jaons,
a diferents figures bíbliques
que han estat dins de la salvació de Déu,
doncs aniran sortint imatges, no?
pelicristianes de l'època del segle IV
que reproduirà aquest Daniel,
aquest Abram, etcètera, no?
Jo crec que...
Quantes persones partiran davant tot això?
A veure,
actors estem al voltant de 100,
sense comptar...
Això pel que fa a actors.
Actors, sense comptar uns grans actors
que són l'Escola Cantorum,
d'acord?
També és una part que crec que som privilegiats de tenir,
música en directe,
que en aquest cas cantaran Can Gregorià.
Entre l'escenari,
100 actors,
l'Escola Cantorum pot ser...
Ens anem als 250, eh?
Als 250 tirant una mica més cap a dalt.
Perquè organització també...
Penseu que l'organització dins la necròpoli
la portem nosaltres i Déu-n'hi-do, eh?
Escolta una cosa, Ima,
després de tot aquest treball,
tu diries que els rituals funeraris
d'aquests avantpassats cristians,
els que fem ara,
hi ha més similituds que diferències?
Es conserven moltes maneres,
no només de fer,
sinó de pensar, també, no?
Sí, sí, sí, es conserven moltes.
L'àpat aquest potser ara no es fa tant
amb l'aparició més moderna dels tanatoris,
però antigament,
quan els difons es quedaven a les cases,
sempre es convidava a les visites, no?
Mira, sí, a veure,
sobretot el que és la societat anglosaxona
ho està fent.
Encara ho fa, encara ho fa.
I si tant vas,
anava a dir,
sense voler ofendre ningú,
a la Catalunya i a l'Espanya profunda,
encara es continua fent,
la copeta i la coseta
després del funeral.
Sí, sí, sí, sí.
I és, a veure,
és que penseu que el missatge cristià de la mort
és que aquí no hi ha mort.
És un pas.
És un pas, és un pas a la vida eterna, de fet.
I un pas important, d'acord.
I clar, això...
És la culminació de tot això que hem fet, no?
Si nosaltres llegim
moltes de les inscripcions trobades,
a la mateixa necròpolis,
de difunts cristians,
ens ho estan dient
allà no hi ha ni un...
però ni una miqueta de pena.
ara per fi marxo, no?
I marxo content
i fins i tot jo, què sé,
vull fer una referència, per exemple,
a un sarcòfag que tenim encastat
a la façana de la catedral, no?
El sarcòfag de Batessa.
Allà tenim el difunt
i està rodejat
d'escenes salvífiques
que l'únic que li està demanant...
Hi ha alegria, eh?
Hi ha alegria en l'ambient.
Salven.
Vull dir, salven
que si em salven jo estic content.
Però des del punt de vista més d'organització
tenim, doncs,
que s'arregla el difunt.
Ara també, com dèiem,
es fa a través dels tanatoris,
perquè ni per això tenim temps avui en dia
i a més les formes han canviat, evidentment.
S'arregla el difunt,
s'acompanya la família,
s'acompanya el mateix difunt,
és a dir que tampoc no han canviat
tant els rituals funeraris
respecte a aquest segle IV.
No han canviat gaire, eh?
És molt igual, eh?
Déu-n'hi-do,
jo crec que moltes persones que ens escolten,
després del que ens ha dit la Ima,
vaja, és que ni s'ho plantegen d'anar-hi.
L'entrada és gratuïta, atenció,
però per una qüestió d'aforament
s'ha d'anar a buscar una invitació
al Museu d'Història,
allà a la Casa Castellarnau,
al carrer Caballés.
Dit això,
quin és l'horari,
quantes representacions feu,
quins dies...
D'acord.
Perdona,
també es poden recollir
al Museu Nacional Col·legi.
Molt bé.
Perquè aquí som dos col·laboradors,
d'acord?
Molt bé.
També abans volia fer-te referència
amb el Francesc Terrats,
que ha estat recolzant
com a director del Museu
des del principi la iniciativa, no?
Bé, això ho representem
demà divendres i dissabte.
Cada dia hi haurà sis passis,
de nou i mitja a onze i mitja,
ja m'explico.
A les nou i mitja hi haurà el primer pass
i després, cada vint-i-cinq minuts,
hi haurà l'entrada d'un grup.
És fàcil.
Cada entrada,
que serà que es pot ser recollida
als jocs que hem dit,
porta el seu dia i la seva hora.
És a dir...
Per tant, ni cues...
No, no, no, res de res.
Organitzadíssims, eh?
És millor.
Ningú ho fem esperar,
nosaltres també estem més tranquils.
Seran uns grups de 80 persones
que hi caben perfectament
i ja ho tenim controlat
des de fa tres anys,
que és l'aforament
que poden veure bé
cada un dels quadres.
i jo...