Este es un proyecto que se creó ya comentadamente con el 25 aniversario del Centro Excursionista de Tarragona
y se empezó el proyecto este en el 97, no se pudo lograr la cima, la gran montaña, como comentas,
se volvió a hacer este proyecto en el año 2000 y con la desgracia que nos quedamos a ciento y algo metros,
nos llegó a 200 metros, bueno, y como dice el refrán, la tercera es la vencida, ¿no?
Vamos a ver si en el 2003 lo conseguimos.
Estáis convencidísimos, ¿no?
Totalmente.
Totalmente, o si no, ¿para qué no vamos a ir?
Para ir, por ir, no, se va para llegar.
En tot cas, són dos anys de preparatius i suposo que també és acostumar-se, vosaltres que ja teniu una mica d'experiència,
a la climatologia, a les pressions, estem parlant d'una alçada enorme i suposo que a la gent que no en tingui massa idea
del que pot afectar l'alçada, el rendiment d'un esportista, quants mesos són d'aclimatació o què és el que heu de fer per acostumar-vos a aquella alçada?
Bueno, lo que es el proceso de aclimatación es más delicado que se puede llevar, ¿no?
Que es el de la aclimatación al mismo tiempo se hace haciendo, montando los campos respectivos, ¿no?
Independientemente que antes de llegar allí, lleguemos al campo base y haremos una feria de cima,
por ejemplo, el Island Peak, que tiene un 6.200, precisamente para el hecho de aclimatar,
para poder llegar al campo base lo mejor aclimatado posible.
Y luego ya el proceso de aclimatación viene ya como consecuencia de ir montando los diferentes campos y bajando.
Es decir, normalmente subimos, montamos el campo y solimos bajar esa misma noche a dormir al campo inferior.
Y así sucesivamente vamos montando los siguientes campos hasta llegar al Collado Sur,
que es donde atacaremos la cumbre relativamente y demás.
Pero es el proceso de aclimatación que es el más delicado precisamente para estar en condiciones para el día de ataque.
¿Cuántos campos hay?
¿Cuántos montaréis?
Cuatro campos.
Cuatro campos.
El último lo tenemos en el Collado Sur, precisamente a 7.700, 7.800 metros aproximadamente.
¿Qué es lo que se nota físicamente?
Bueno, aquí vamos a comentar solo exclusivamente que en el campo base ya estamos al 50% del oxígeno
que tenemos ahora aquí al nivel del mar.
Entonces, conforme vamos subiendo, va disminuyendo ese oxígeno.
¿Qué ocurre?
¿Qué se siente?
Se siente una debilidad total.
Para empezar, lo primero que perdemos ahí es la masa muscular por la falta de oxígeno
y a partir de ahí viene el proceso de que hay que tener una constitución física bastante,
aparte de psíquica, que es la más importante también.
Y sobre todo eso, el ir subiendo, subiendo y aclimatar, como hemos comentado antes,
y sentir que vamos subiendo y testamos lo mejor posible.
Es la idea, ¿no?
Totalmente.
Dos anys preparant aquesta expedició, i suposo que són dos anys de gestions,
de buscar subvencions, de que l'Ajuntament, de que l'Associació,
de que col·lectius de Tarragona us ajudin.
Després contactar amb allà tot el tema de com organitzareu, com pujareu,
quins xerpes portareu, etcètera, etcètera.
És una elaboració molt delicada, no?
Home, sí, és una elaboració que ha trigat bastant de temps.
Hem estat moltes vegades, hem tingut moltes reunions amb nosaltres,
hem estat lluitant per aconseguir diferents espònsors.
Ha sigut una lluita bastant feixuda, no?
Però, bueno, el moment que els espònsors ja ens van dir que sí,
que endavant, que el projecte li agradava,
i que tot aquest tema multimèdia de les escoles era bastant engrescador,
la cosa va tirar molt ràpida,
i vam tirar enseguida, vam contractar els xerpes que volíem contractar,
vam ja reservar tots els vols, totes les coses ràpidament,
i el projecte va tirar endavant, i ara ja estem un peu dalt del cim, quasi.
Suposo que la gent que viu al voltant de l'Iberest
ja deu estar molt acostumada que vingui gent absolutament de tot el món.
Deus ser una petita colònia superinternacional, no?
De Tarragona, de França, de tot arreu, deu arribar gent.
Sí, al Camp Baza, per exemple, en Guany,
en Guany, que és el 50è aniversari,
ens trobarem gent de tot el món.
Molts països han volgut estar amb aquestes dates tan importants.
Fa 50 anys, dues persones van poder arribar dalt del cim,
amb una sabata d'una espardenya, que es podria dir tranquil·lament,
i ara estem amb uns materials completament diferents en aquella època, no?
Les cordes eren de canya, per exemple,
ara ja són cordes fetes derivats del petroli,
hi ha tot un material tecnològic molt avançat, no?
Per exemple, nosaltres ens en portem ja quatre portàtils,
ordenadors portàtils, ens en portem quatre mòbils que van per satèl·lits,
i, clar, les tecnologies d'avui en dia han canviat moltíssims.
I, a més a més, suposo que les tecnologies,
a banda de facilitar-vos a vosaltres l'ascensió,
la coordinació de l'equip, etc., etc.,
també us ajuda a difondre a tots els mitjans de comunicació,
precisament, doncs, aquesta aventura, aquest repte, no?
Que, d'alguna manera, donar una empenta
a poder-se dedicar professionalment a l'alpinisme.
Bé, nosaltres, amb les noves tecnologies,
el que hem fet ràpidament ha sigut obrir una pàgina web,
que és www.everest2003.tinet.org.
Amb aquesta web hem penjat tota la informació que tenim
sobre l'Everest, l'itinari que farem,
tant de trekking com d'ascensió.
També hem posat diferents vídeos d'entrenament que hem estat fent.
Fiquarem vídeos de l'ascensió, part de l'ascensió que estem fent.
Llavors, també tenim penjat vídeos de material
que empreses ens han deixat, que les provarem allà dalt
i sortiran diferents imatges provant el material
i, bé, realitzant diferents activitats.
I una cosa interessant són les videoconferències
que fareu a banda de mitjans de comunicació també amb escoles.
Sí. Llavors tenim tot l'apartat multimèdia escolar
on hi ha unes unitats de programació,
hi ha cinc unitats de programació.
Són unes activitats pensades per les escoles
i que, bé, estaran...
les agafaran diferents escoles de tot Catalunya
i aniran treballant-les amb els alumnes, no?
Amb això el que farem serà, bé,
aconseguir que totes les escoles de Catalunya
i fora de Catalunya, perquè és una pàgina bilingüe,
estiguin en contacte amb nosaltres,
ens vagin seguint tot el procés d'adaptació
que tenim amb l'Everest
i llavors hi haurà sis escoles de Tarragona
que es connectaran via webcam amb el Camp Baza.
Una cosa que molta gent pensa
quan us diuen que hi ha un equip de gent
que pujarà a l'Everest, que dedicarà tant de temps
de la seva vida a una fita,
és amb el bé que estic jo al sofà de casa.
Quines ganes aquesta gent de començar a pujar?
Què és el que us impulsa?
Quines són les motivacions?
Bé, penso que tots els presents
el que ens motiva és un somni, no?
Pujar per qualsevol alpinista,
poder ascendir o pujar, arribar al cim del món
és una cosa impensable per tothom, no?
És el somni de tot alpinista, vaja.
Què se sent allà dalt?
No ho sabem, cap dels presents no hi ha arribat.
Però esperem que ho puguem dir a la tornada.
I què se sent a prop d'allà dalt?
És a dir, com és la convivència?
Suposo que comenceu molt animats,
però clar, és una pujada difícil,
esteu cansats, és una cosa...
amb l'experiència que ja teniu.
Com va la convivència amb els companys?
Esperem que vagi molt bé.
És que hi ha hagut un silenci expressiu, dic...
Esperem que vagi molt bé.
Precisament, una de les parts importants
abans de la marxada cap allà
ha sigut que hi hagi una bona coordinació
amb les persones del grup.
Hi ha hagut sortides per conèixer-nos més,
per entendre-nos una miqueta.
Cadascú tenim els nostres pros i els nostres contres,
però, evidentment, entenem que el grup està molt consolidat
i és la clau també per ascendir, per arribar a l'èxit.
Clar, és que estem parlant que en un moment donat
depeneu... la vostra vida depèn del vostre company.
És a dir, que, per tant, hi ha d'haver-hi una coordinació
pràcticament perfecta i una molt bona convivència,
perquè, si no, la cosa pot ser molt complicada.
Sí, com ha comentat Josep,
i tu has dit,
això és un projecte d'hace quasi dos anys.
Llavors, quan es creu el projecte aquest,
es hizo una serie de actividades
comúnes, precisament, en el grup,
tant el grup d'expedició com el grup d'alpinístic.
El grup d'alpinístic, m'agra a els 7 d'alpinistes que vam,
el grup d'expedició, inclou l'amèdico,
el técnico de l'campobase, etc.
Llavors, haciàvem aquest tipus de salida,
no només per conèixer-nos i tractar-nos psicològicament
un a un a un, de saber de què picogea cada un,
com a decimó, en grup,
i després, tècnicament, haciàvem salida,
estalles de salida en els Alpes, en el Pirineo,
en diferents punts de la geografia,
precisament per coordinar això que t'acabes de comentar.
Saber cada un com treballa a la hora de vernos allà
i depèn de l'un o de l'altre,
saber com els tenim que movernos.
Perquè, ademà, m'he comentat,
fins i d'entrar en l'entrevista,
quan teníem els micros cerrados,
que habéis canviat el equip de les anteriors expedicions.
¿Habéis canviat algun miembro?
Sí, bueno, és un projecte que,
com ja hem comentat, de dos anys
sempre es poden presentar molts inconvenients.
Un dels convenients és que dos miembros
de l'anterior del projecte,
per raons familiares,
per raons particulares, etcètera,
no podien estar amb nosaltres.
I si ja arribem a completar-lo,
i en Navidades, quan estiguem allà
en l'estand de Nadal aquí en Tarragona,
ja es completó l'equip
i des de precisament de Navidades
el equip ja està complet,
que és el integral que hi ha ara mateix.
una cosa que suposo que a molta gent
li desperta certa curiositat,
jo inclosa,
és com són els xerpes,
quina és la importància d'ells
d'entrar d'una expedició,
com és la relació amb el grup alpinista,
perquè clar, vosaltres els contacteu des d'aquí
i parlàvem precisament
d'aquesta necessitat de convivència de l'equip.
Sí, els xerpes són persones
que ja les coneixem dels altres anys,
són gent que tenim confiança en ells
i la seva funció és ajudar-nos
a pujar a tota l'alimentació
i tot el material que necessitem
cap als diferents campaments.
Nosaltres el que fem
és obrir-li l'itinerari,
marcar tot el que és l'itinerari,
quan nosaltres ja hem arribat,
llavors ells venen darrere
i porten tot el que és més menjar,
més combustible
i més material
per poder continuar l'ascensió.
La funció d'ells és aquesta.
Llavors també hi ha el tema d'oxigen
a l'hora de fer-lo servir a dalt,
a partir de 8.000 metres,
llavors ells ens ajuden a transportar
tot aquest material cap a dalt.
I són molts anys d'història
d'intens de pujades a l'Everest
i suposo que els xerpes
ja deuen ser un col·lectiu
molt professionalitzat en aquest aspecte.
Sí, ells viuen d'això,
tingueu-se en compte que
ells ja van néixer
amb alçades bastant altes,
a partir de 4.000 metres,
llavors treballar amb aquestes alçades
per ells ja és una cosa normal,
de petits.
Llavors,
quan ells ja porten
unes quantes expedicions,
amb els sous que ells cobren,
etcètera,
ja agafen i es retiren,
muntant una botigueta
o el que és el que m'endú,
no?
Tindrem-se en compte
que aquest tipus de muntanyes
castiga molt
a la persona
i treballar
amb aquestes alçades
no pot estar tota la vida.
Estem parlant
d'un envelliment
primatiu, no?
Primatiu,
però bastant ràpid.
Jo us volia preguntar,
de fet,
que, esclar,
vosaltres heu provat
la primera vegada
per una ruta,
la segona per una altra ruta
i la tercera per una altra ruta.
Quantes rutes hi ha?
Quines són les més difícils?
Quines són les històriques?
Bueno,
la ruta,
principalmente,
que se va a hacer
sí que hemos escogido
principalmente para ser
la que tiene más probabilidades
de éxito.
De hecho,
esta,
como he comentado antes,
es la tercera
y vamos a llevar a la vencida.
Entonces,
hemos intentado garantizar
para atacar alguna.
Vamos a tocar madera,
que hemos dicho muchas veces,
la tercera va a la vencida,
vamos a tocar madera antes.
Entonces,
esta es la que tiene
más probabilidad de éxito,
por lo tanto,
no es que sea más fácil,
más difícil,
no,
vamos a decir que tiene
más probabilidad de éxito
por las cuestiones meteorológicas
o por lo que fuera,
tiene más probabilidad de éxito.
Entonces,
vamos a atacarla
por la parte sur-oeste,
precisamente,
la parte del Nepal.
Las que se intentan
anteriormente,
la parte norte,
tiene su dificultad,
es más larga quizá,
la que se intentó
en el año 2000,
que es por esta misma cara,
pero por una canal y demás
que va directamente
al Collado Sur,
también tienen su dificultad,
sobre todo dicen
que la más dentro de la toda
es la más un poco más difícil,
de hecho,
esta se intenta poco,
¿no?,
en ese sentido,
pero la idea nuestra
ha sido,
el planteamiento es
intentar y traer
la cumbre del Everest
para Tarragona,
con lo tanto,
hemos ido a la que ella
que tiene más probabilidad
de éxito
y la que nos puede dar
más ventanas,
precisamente,
abiertas,
quizás,
para intentar subir.
Es que,
claro,
amb toda la documentación
que he presentado,
també el que esteu intentant
i, de fet,
crec que aconseguint
perquè heu creat
una gran expectació
a nivell de la ciutadania,
és que la ciutat de Tarragona
se senti molt implicada
en aquest projecte.
Sí,
la nostra intenció
és aquesta.
Llavors,
amb les connexions
a les escoles,
aconseguirem
que les escoles
estiguin,
sàpiguin de nosaltres
i ens vegin,
no?
Llavors,
si els alumnes
parlen de nosaltres,
arribaran a casa
i ho explicaran
els seus pares.
Llavors,
tot això serà una roda
que anirà cada vegada
sent més grossa.
Llavors,
també tenim
altres medis de comunicació
com la televisió
que també estan molt
interessats en el projecte
i llavors
se parlarà de Tarragona
per tot arreu,
no?
Per tant,
suposo que tothom
contentíssim.
Vosaltres,
l'Ajuntament
i la ciutadania,
tots junts a la vegada.
El que interessa
és que Tarragona
es vegi
des de dalt del cim.
I Tarragona
es veurà des de dalt del cim
i tu ara comentaves
que els nens petits
a veure si sortiran
tota una colla
de futurs
alpinistes
aquí a la ciutat.
Però clar,
el que jo em plantejo
és els pares,
no sé jo
si els hi farà molta gràcia
que els seus nens
pugin tan amunt
físicament,
diguem,
però jo el que us volia preguntar
és
no costa una mica
d'entendre
la gent que no està posada
en aquest món
que marxeu tants mesos
que estigueu fora de casa,
lluny de les famílies,
lluny de mares,
pares,
dones,
fills,
etcètera,
o tothom ho entén perfectament
perquè ja us tenen
molt per la mà?
Home,
això és molt difícil
d'entendre,
és un esport
per dir-ho d'una manera
minorista,
és a dir,
hi ha molt poca gent
que practica
aquest tipus d'esport
en aquest nivell,
llavors,
hi ha molta gent
que no ho entén,
no?
Marxar 70 dies
fora de casa,
deixar la família,
deixar la dona,
els fills,
la fenya,
etcètera,
però això costa molt
d'entendre.
Però si tu agafes
i ho compares
amb uns altres esports,
com per exemple
les carreres de motos
o les carreres de cotxes,
els ral·lis,
per exemple,
quan se'n van
a uns campionats
és que no marxen
un mes o dos,
a vegades marxen
mig any fora,
se'n van a competir
per tot el món
i tornar a casa
potser tornen un dia,
agafen un avió
i tornen a marxar.
En canvi,
en aquest sentit
la gent no ho pensa,
no?,
que estarà tant de temps fora
i a més el perill,
no sé quin és el més alt,
si les carreres de motos
o algun tipus d'aquests esports
o el que és la muntanya.
Dintre de la muntanya
hi ha un perill,
això és cert,
però amb l'experiència
que tenim
l'intentem controlar,
sabem fins on podem arribar
i fins on no
i això és el bonic,
saber que les muntanyes
estan allà
i que si tu puges
i veus que hi ha un perill
doncs saber tornar.
A casa vostra
tranquils tothom,
no?
Sí.
Ningú està resant,
rosaris,
ni res d'això.
No,
això no.
Ni a Buda,
ni a ningú.
No decimos
que estan acostumbrats
perquè és una paraula
que no entra
dins del vocabulario
però sí que psicològicament
estan preparats
perquè nosaltres
no sentim
aquests dies.
Perquè a més
parla el Josep,
que el Josep
no el sentim quasi,
les mesures de seguretat
doncs són molt importants,
són les expedicions,
el que deia ell,
no és qüestió
d'anar de xulos
però dir-ho d'alguna manera
i si s'ha de tornar enrere
es tornar enrere
perquè la vida és el primer.
Sí, home,
la prioritat
evidentment
és una,
tornar a casa,
després de fer el cim,
però està clar,
la prioritat
número 1 és tornar a casa
però tothom
s'haia estalvi,
això està molt clar.
Aleshores,
les mesures de seguretat
comparar
o tenir present
sempre els riscos
inherents
de la muntanya
és una clau
i per això
hi ha gent
amb molta experiència
en aquesta expedició
i que realment
doncs
vetllarem,
evidentment
tots vetllarem
però encara amb més cura
perquè
la seguretat
de qualsevol dels membres
de l'expedició
estigui sempre
en qualsevol moment
més que garantida.
no?