Mira, suposo un gran honor, lògicament, inesperat, absolutament inesperat,
o sigui que quan m'ho van comunicar, m'ho va comunicar una persona que conec
i em vaig quedar esturada, em va dir què et passa, dic res, que no m'ho esperava realment.
O sigui, inesperat, és un honor i és un reconeixement a 50 anys de portar una altra creu,
que és la creu del teatre quan no som entitats subvencionades,
realment és una creu molt pesant a estones, no?
Molt satisfactòria, però és una creu.
I ara serà una creu amb joia.
Una creu una mica més ben portada.
Una creu, sí, una creu que reconeix tots aquests anys de lluita per al teatre,
amb tota honestitat i amb tota la il·lusió que a la meva edat encara tinc per al teatre.
Per què tan sobtava, Montserrat, l'atorgament de la creu de Sant Jordi?
Perquè aquí a Catalunya mai m'havien reconegut res.
O sigui, fora, a Argentina i a Costa Rica jo tinc premis d'interpretació,
però aquí a Barcelona mai m'havien donat cap premi i realment no m'esperava que m'en donguessin cap, no?
Una mica decebuda, doncs, fins ara, pel reconeixement de...
No, no, decebuda en absolut.
No, realment, darrerament no he tingut així,
no m'han donat personatges com per dir una protagonista que li puguin...
Anys enrere potser sí, però darrerament serà per l'edat,
perquè les obres són més... per gent més jove,
però no, no, decebuda no, perquè saps què em passa?
Jo no soc gaire de...
Ara semblarà que em poso així molt modesta, però és cert,
i la gent que em coneix ho sap, jo no soc gaire de vanitats.
No soc una persona ambiciosa ni benidosa,
soc ambiciosa en quant a la família, en quant a fer bon teatre quan es pot,
en tirar la carrera davant i la família.
Però les vanitats diuen que no són d'aquest món,
i per mi no són d'aquest món, realment.
50 anys de teatre donen part molt,
molts moments de felicitat, molts moments amargs, imagino, també.
Sí, és una professió molt insegura,
i quan no tens avui en dia el teatre sense subvenció,
és un esforç molt gran, molt gran i és molt sacrificat,
i ja sabeu, suposo, aprofitaré per fer propaganda,
que el dia 7 estrenem a Tarragona, no?
Sí, ja em pensàvem parlar ja d'això.
M'interessa molt, això m'interessa molt.
Lo altre, ja et dic, per mi és una satisfacció molt gran
que m'hagin reconegut, que m'hagin reconegut tots aquests anys de feina,
de fer-la el millor possible, i de portar el teatre amb dignitat,
que això és molt important per mi.
A mi em molesta molt que es pensin que els actors som, jo què sé,
que ens emportem les tovalloles als hotels, per exemple,
quan anem de gira.
Sempre m'han molestat, jo penso que hem de ser senyors,
en el bon sentit de la paraula,
tant els actors com qualsevol altra persona.
I a vegades no ho consideren.
Ara parlarem, Montserrat, d'aquest present i d'aquest futur tan immediat,
amb aquesta presència de nou a Tarragona,
però potser l'atorgament d'un premi o d'un guarda com el de la Creu de Sant Jordi,
després de 50 anys d'activitat, és un bon moment per fer balanç,
o com a mínim per quedar-se amb algun moment bo
i també potser amb algun moment agradol
que ha deixat la carrera professional de la Montserrat a Salvador.
Ara, si féssim aquest petit balanç,
quins moments bons i dolents destacaria?
Bé, bons, quan hem fet una empresa i ha anat bé i la gent ha respost,
i molts personatges entranyables i molt satisfactoris per mi, almenys,
i a Gradols, doncs, la lluita per tirar endavant la carrera.
Ja et dic, sense ajudes, el 99% de les vegades, sense cap ajuda.
La Montserrat a Salvador és nascuda a Tarragona.
El seu pare va ser director del diari de Tarragona, no?
Sí, senyor.
Però vau marxar a l'exili.
Sí, sí, sí.
Torna molt sovint a Tarragona o no?
Tinc la meva filla que viu a Tarragona
i tinc cosins encara que viuen a Tarragona
i no és que hi vagi molt sovint, però hi vaig, hi vaig
i, a més, m'emociono cada cop que vaig a Tarragona
i reconec els jocs on vaig ser tan feliç abans de la guerra,
amb el meu pare, passejant, amb la Palma, tinc fotos,
i realment per mi és molt emotiu tornar a Tarragona.
Soc tarragonina i sempre que m'han fet una entrevista ho he dit.
O sigui, a les meves arrels no hi renunciaré mai.
El que passa és que, per circumstàncies,
la vida m'ha portat a Barcelona, a Buenos Aires, a Costa Rica,
a altres països.
En qualsevol cas, la Montserrat Salvador...
A Madrid, també.
A Madrid, molt de temps.
I m'han tractat molt bé, per què no dir-ho?
Les coses, la veritat, s'ha de dir.
Ara, però, tornarà aviat a Tarragona, ja ho dèiem,
el 7 de novembre, amb un muntatge titulat Cegarriades,
que així, a primer cop d'ull, més un pot dir
carai, què vol dir això?
I és que és un homenatge, d'alguna manera, a Josep Maria de Cegarra.
Sí, mira, Cegarrianes, aquí tinc el programa,
perquè, bueno, vull dir els noms de la gent, també,
la companyia, que és una gent que ha treballat molt i molt bé,
és un joc d'elegància i to de farsa,
un recull de poemes apassionat i passional,
un toc de nostàlgies i melancunies,
una disbauxa de rialles
i, definitivament, una mostra de versos, cançons i miniatures teatrals
del poeta nacional Josep Maria de Cegarra i de Castell Arnau.
L'autèntic i mai igualat,
trobador del poble,
creador d'un llenguatge enriquidor,
de la parla,
primador de les essències més arrelades en la nostra ànima,
etcètera, etcètera.
Bueno, això és escrit per l'Esteve Colls,
però és això, no?
O sigui, la gent que vingui a veure Sagarrianes,
al començament jo recito dos poemes,
lògicament d'en Cegarra,
i han acabat ja dos cançons,
que són dos versos d'en Cegarra,
que són inèdits.
O sigui, han posat música,
el meu fill ha posat la música,
dos poemes d'en Cegarra,
i ja veureu que són molt macos.
I han acabat bé amb les tres obres curtes,
que la primera és més romàntica,
la segona és com un joc molt divertit
i que acaba una miqueta...
No puc explicar-ho,
però si desvetllo l'argument...
I la tercera és una...
Les Tres Gràcies,
la segona és la careta,
la primera és la cançó d'una nit d'estiu,
i la tercera són les Tres Gràcies,
que és divertidíssima.
Jo vaig als assajos
i cada vegada m'ho passo fantàsticament bé.
Jo no hi treballo la...
Jo treballo només a la careta
i els dos versos dels dos poemes del començament.
D'alguna manera és un homenatge, no?,
que fa la companyia del Teatre Popular de Barcelona
a la figura del poeta.
Sí, sí, la seva poll.
Jo també vam conèixer en Josep Maria de Cegarra en vida
i el meu marit va tenir molta amistat amb ell
i som admiradors d'en Cegarra,
sobretot jo del poeta,
amb...
Bueno, fan,
com es diu ara,
som fans absoluts d'en Cegarra.
I jo trobo que fer això
és rendir-li un homenatge
que això el mereix.
N'hi han fet molt, segurament,
però aquest és el nostre homenatge particular.
que és el nostre homenatge.