Josep Maria Funalleres, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut. Primer que tot, jo ja sé que no és el més ortodoxa,
però a mi, si m'ho permet, m'agradaria parlar de la portada del llibre.
És que m'ha encantat.
Molt bé.
Se la trobo preciosa. Ja parlarem del contingut, només faltaria.
No, no, no, i tant. S'ha de començar el començament.
No, de veritat és que quan vaig...
Dic, mira, només per la portada,
i perdona que t'ho digui, ja val la pena tenir aquest llibre entre les mans.
Se n'explica una mica el processi.
La portada, jo trobo que és...
A vegades és simplement una anècdota, no?
Però en aquest cas, fins i tot, jo crec que té alguna transcendència més.
Ahir, per exemple, recordo que acabava de llegir un article
que havia sortit feia poc a la premsa,
que era una crítica del llibre, que parlava,
l'avui era, parlava una excel·lent, em sembla que no hi va,
no vull pas ara fer-me el de lluny,
però parlava de carta de vins,
justament lligant amb el tema de la portada, que és una botiga de vins.
I a vegades també pot semblar al llibre, en certa manera,
també una mica, allò, diferents collites de vins, no?
Algunes més reserva i els altres, allò, vins novells que acaben de sortir.
I és d'un pintor, que és de Girona,
que es diu Santiago Roca del Pec,
que treballa amb un hiperrealisme molt acurat,
i a diferència de molts hiperrealistes,
o d'alguns, vaja,
no treballa en fotografia, no?
Ja saps que hi ha molta gent que enfoca el diapositiu
i després va, va, ell pinta allò amb un detallisme extrem
i té molts quadres relacionats amb Londres i amb la Gran Bretanya,
que ja està molt de temps.
I aquesta era una botiga de vins de Londres,
que de seguida al veure'l,
allò, que saps que de la mateixa manera que tu t'hi has fixat,
a mi, quan la vaig veure en una exposició,
vaig dir, mira, ja tens la portada.
És que, clar, quan la veus t'inspira qualsevol carrer de Londres
en dir que aquestes botigues tan boniques que són,
que són com a petits museus,
criden molt l'atenció, no?
Sobretot si t'agraden aquest tipus d'establiment.
I ara que ens ho has explicat,
doncs és com una metàfora, no?
Perquè si recoll una feina de molts anys,
també diuen que els vins necessiten una maduració,
l'escriptor probablement també.
Sí, també, també.
No és explícita, perquè...
A veure, això s'ha d'explicar, no?
Sí, és d'aquelles coses que no pots dir,
mira, he posat aquesta portada justament per això.
No pot anar al llibre, té cada persona que va buscar el llibre
explicant-li la metàfora de la portada.
Exacte, això seria una mica excessiu.
Però, en canvi, a mi sí que em servia una mica com a justificació, no?
Jo, simplement, jo crec que una portada al llibre,
potser també, no vull pas sentar càtedra, eh,
potser qualsevol cosa,
però qui tingui alguna mica de relació, si més no,
amb l'esperit del llibre, trobo que té interès, no?
I en aquest cas, lligava amb aquesta metàfora que dius tu,
que és encertat dels vins, no?
Allò que hi ha vins que provenen de fa temps,
i altres vins que diguessin que acaben de sortir...
El vi de l'any.
El vi de l'any.
El vi de l'any, aquí hi ha de tot una mica.
Hi ha de tot una mica, sí.
Home, poca broma,
és que no s'hi dedica gaire temps a parlar de les portades.
De vegades millor que no parlem,
perquè de vegades la portada,
poc de veure el contingut,
fa més mal que ve a l'autor, no?
No, i després hi ha, per exemple,
hi ha èpoques, no?
Hi ha portades que...
Hi ha èpoques en què el Vermeer,
el pinso aquest que hi ha a l'exposició del Prado de Madrid,
ha infestat les portades de llibres de tot Catalunya, no?
Jo gairebé cada editorial treia una portada
amb alguna referència a Vermeer, no?
I...
O altres, no?
Altres escriptors, per exemple,
en Quim Monzó té més tendència a fer portades
sense...
Simplement allò...
Amb icones, no?
Amb grafismes que no tenen res a veure amb el llibre.
Jo, en aquest cas,
creia que sense...
Sense accentuar-ho massa,
sense tampoc fer-ho recalcar d'una manera explícita,
que això era com una botiga de vins,
ho dic perquè ara m'ho has tret tu,
però en aquest cas no ho soluc dir.
Una referència subtil, no?
Sí, sí, sí, exacte, no?
I a més, tenir un to com...
Com la botiga aquesta té un to com familiar,
com agradable, no?
Com jo diria que...
Em fa la feita que convida a entrar-hi, no?
En certa manera.
Sempre es pot consensuar la forma,
la portada al llibre,
amb l'editorial, en general?
Jo...
Amb la teva experiència, sí.
Sí, amb la meva experiència, sí.
Sí, sí.
Fins i tot amb l'anterior,
amb...
amb l'August i Gustau,
que era una novel·la l'última
que tenia publicada del 2001,
justament la portada
havia de ser per força alguna
que després es descriu a dintre el llibre, eh?
És a dir,
és un carreró de Lisboa
que hi havia una foto
que jo també vaig trobar
i que aquell carreró
era descrit com una
de les escenes del llibre.
És a dir,
era claríssim que aquell vi de ser-ho.
I en aquest cas,
que has sentit l'editorial,
no...
a mi em sembla que incidir
en el tema de les portades
no és banal, eh?
Perquè...
I és el que ara anava a dir
als oients,
el millor de dir,
home,
tenint l'autor aquí,
com es dedica a parlar
de portades de llibres?
Però és que a mi particularment
és un tema que m'interessa.
A mi també,
a mi també,
perquè jo penso que
explica en certa manera
la voluntat que crec
que ha de tenir,
no sé si tots els escriptors,
però almenys a mi em sembla
que jo sí que l'ha de tenir,
que és d'intervenir
amb el llibre a fons, eh?
Vull dir que el llibre
és un tot
i que tant hi fa,
i més en aquest cas
que és un conjunt
de moltes coses,
tant hi fa
la...
els retocs,
el poliment,
les versions
que tu vas fent
d'un conte,
d'un relat,
d'una novel·la,
d'una narració,
tant hi fa això,
les vegades que t'ho repasses
abans no dones el llibre per bo
i després un cop
l'has donat per bo
les correccions
de les proves d'impremsa
i tot això.
És a dir,
això forma part del llibre,
però també forma part del llibre
com a objecte
el que tu dius de la portada,
no?
En aquest sentit...
El llibre com a objecte
és un univers
completament diferent
al que és el llibre
com a obra literària,
no?
Les persones que s'estimen
els llibres,
allò que dius,
a més és meu,
ja no és de l'autor,
aquest llibre és meu.
Exacte,
però aquest,
mal m'està dir-ho,
però aquest com a objecte
m'agrada molt.
És molt bonic,
sí senyor,
però parlem del contingut
que per això tenim a l'autor.
Però m'agrada haver parlat,
eh?
Doncs jo estic encantada
de la vida també
d'aquesta portada
que visualment
doncs ens ha cridat
i força l'atenció.
És un llibre
molt ben presentat
i molt ben treballat,
clar que sí.
Llarga vista
és un recull
de relats?
No m'agrada parlar-ne així.
Dita així, lleig, no?
Sí, sí.
Però dius, mira,
n'ha agafat allò obra passada
i la posem aquí
i la traiem.
Jo intento sempre
defugir els termes
recull o recopilació
perquè almenys per mi
ha significat molt més
que això.
És a dir,
és veritat
que hi ha dos llibres
que ja han sigut publicats,
que és
Bochensky i companyia
i Averia
que són dels primers
anys 90.
Aquests són dos llibres
que ja han sortit publicats
i que amb aquest
a dintre,
a llarga vista,
són els llibres
que després tenen
un treball d'elaboració
i de posterior
i que hi ha un treball
això,
de detall,
no?
De sintaxi,
de puntuació,
sobretot,
i són treballats.
Però és veritat
hi ha tota una altra
segona part del llibre,
per dir-ho així,
que són relats
de procedències molt diverses.
allò tant
de reculls
o recopilacions
en els quals
havien passat
desoporceguts
com de catàlegs
d'exposicions
que evidentment
només tenien
un accés
molt restringit
amb la gent
que anava a l'exposició
i després al mateix temps
col·laboracions
en ràdio
o col·laboracions
en premsa,
narrativa,
no articles,
i després
els últims
que són nous,
diguéssim.
És a dir,
que hi ha
com la botiga de vins.
Hi ha una mica
de tot
en aquest sentit
que hi ha llibres
de fa temps,
és a dir,
que es veu una trajectòria,
però en canvi també
es veu
l'actualitat
o la contemporaneïtat
dels últims
que estan escrits.
I en aquest sentit,
per mi,
i espero que també
pel lector,
és a dir,
pel lector
que no conegui
els llibres més antics,
serà un llibre
absolutament nou,
per descomptat,
però fins i tot
pel que el conec,
pel que conegui
Bochensky i companyia,
que va ser el primer,
així,
una certa projecció
que jo vaig escriure,
jo crec que també
es contempla una cosa
que a mi és la que m'ha
interessat més
de treballar
i d'aprendre
en consciència,
que és
d'escriure
un món determinat
o tenir una mirada
al món
que em sembla
que al llarg del llibre
és sempre la mateixa.
És a dir,
hi ha narradors diferents,
hi ha tècniques diferents,
hi ha històries
o pretextos diferents,
però en canvi
la veu narrativa
em sembla
que al final
acaba sent la mateixa
i aquesta visió
del món
al llarg
dels relats
que tenen
al llarg
de 20 anys
diguéssim
de narrativa meva,
em sembla
que es dona
aquesta sensació,
aquesta mateixa
sensació
d'unitat d'estil
i unitat de visió,
unitat de narrativa
que em sembla
que per mi
ha sigut
la part més destacada.
En quant a l'àmbit
de les emocions
que ens provoca
la lectura
d'una obra literària,
què resta a veure
amb el que diuen
els crítics
i tot això,
que això és un territori
exclusiu del lector.
Totalment.
En l'àmbit
de les emocions,
jo,
una part dels relats
que he llegit,
que no els he llegit
tots,
et queda aquella cosa
de bonic,
trist,
irònic,
encara trobaria
amb els més adjectius,
amb els que has dit ja.
Trist,
irònic,
tendre,
en molts moments
hi ha figures
que són tendres
i alhora indignats.
Aquest personatge,
el Budzinski,
aquest,
és un personatge
que dius,
home,
aquesta persona
la podries diseccionar
i trobar-li de tot,
no?
Has dit unes quantes coses
que em sembla
que m'afalaga,
perquè
que al mateix temps
o que del mateix llibre
em puguis treure
aquestes sensacions
de tendresa
o de tristor
o d'ironia
són conceptes diferents.
És a dir,
i tu podries dir,
aquest és un llibre
tendre,
en part,
suposo que sí,
hi ha en relats que ho són.
De moments,
sí, sí.
I la ironia potser,
vaja,
segur que hi ha,
sobretot
amb els primers llibres,
amb els primers contes,
no?
I
la tristor
em sembla que també,
em preguntàvem
fa uns dies també,
hi ha els últims relats
que van tots
sobre la mort,
no?
I em preguntaven
si,
què passava amb això,
jo reconeixia
que és que jo soc
molt hipocondríac
i tinc la sensació
com allò dels,
dels,
dels còmics
i l'astèrics,
no?
Que sempre tinc por
que em cagui el cel a sobre
i que m'hagi de morir,
però això no passarà demà,
que no es fotrà i l'astèrics,
no?
És a dir,
és prendre's una mica
aquesta,
és a dir,
jo crec que hi ha una visió
desencantada i trista
de la vida,
no?
Però al mateix temps,
l'observació d'això,
el ser una mica com,
en certa manera,
com microscopi,
que també com entrar
al fons de les coses
quotidianes
i anar-los com diseccionant,
fa que d'alguna manera
els personatges
s'aferrin a coses
molt,
si tu vols,
molt banals,
molt
intrescendents,
però justament...
que hi ha una profunditat,
sempre.
Sí,
però la profunditat,
almenys aquesta,
la meva intenció,
la profunditat s'adquireix
després de veure com aquestes persones,
el funcionament d'aquestes persones,
els personatges que surten al llibre,
és molt,
molt
arran de terra,
saps?
Molt,
molt poc,
de molt poca volada,
s'aferren a coses molt concretes,
molt immediates,
justament perquè són les úniques
que els donen,
em semblaria,
una certa estabilitat.
En aquest sentit,
jo crec que té molta importància
els records,
la vocació de temps passats,
que no són,
no és una vocació
de dir que feliços
que érem
quan no teníem ús de raó,
quan érem infants
o quan aquella infantesa
com a territori,
jo no la toco tant en aquest sentit,
sinó
aquests moments
d'infantesa,
de felicitat,
d'ingenuïtat,
de falta de coneixement
del que després serà la vida,
com a coses també,
com a coses
en les quals
els protagonistes
dels llibres
instal·lats en l'actualitat
o en la contemporaneitat,
el que fan és aferrar-s'hi
com s'aferrarien
a la descripció
d'una tassa de te
o la descripció
d'un objecte determinat
que tenen sobre la taula,
que allò,
d'alguna manera,
els dona una certa
seguretat
que no tenen
de banda la vida,
no?
I és en aquest sentit
on em sembla
que es pot entendre
això de la tristor
que dèiem.
La tristor
es desprèn
de la valoració final,
no?
És un llibre
que,
en aquest sentit,
que algú l'adjectivés
de trist,
que quasi em faria
més content,
tot i que segurament
l'editor s'enfadarà
perquè els llibres tristos...
No era la meva intenció.
No, no, no,
anava a dir
que els llibres tristos...
Xafar la guitarra.
Els llibres tristos
no se solen vendre,
això diuen alguns,
el meu editor.
I ara les pel·lis
de plorar,
mira si tenen
espectadors.
Tota la vida
hem plorat
i hem disfrutat.
Jo sempre he sigut
molt,
per la crítica,
molt tillat
de...
humorista,
diguéssim,
no amb el sentit
convencional del terme
d'explicar que ho dic,
perquè amb això
sóc fatal,
però sí
d'un cert humor
que es desprèn
en tota la novel·la.
Jo entenc més
l'humor
com a distanciament,
com a ironia,
com a aquesta visió
de la vida una mica distanciada,
però que del llibre
es pogués desprendre
una certa tristor
indefinible,
saps què vull dir?
Tampoc és una tristor...
No, però és una tristor
com allò
de les coses irremeïbles,
no?
Sí.
És a dir,
que ho pots prendre amb ironia,
riure,
tant fins i tot per dir,
és que això
no pot ser d'una altra manera,
està pensat així,
està creat així.
En quant al distanciament,
a mi m'ha cridat molt l'atenció
i és ben cert
que de vegades
hi ha personatges
i hi ha històries
en les que
l'actor hi entra,
no?
i se sent una part protagonista
d'aquella història.
Aquí és impossible penetrar.
Ah, sí?
Sí.
Estan allà,
els observes de lluny.
Com freds,
sí, sí, sí, sí.
Això coincideix amb...
Aquest distanciament,
no?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Jo no sóc tampoc d'aquells
que,
i no sé si hi ha algú
que ho faci això,
que quan es posa a escriure
diu,
ara seré fred,
eh?
No,
que sigui intencionat,
això.
En aquest sentit
que tinguis un sur
a la paret,
que tinguis allò,
ser fred,
no?
Però, en canvi,
suposo que,
i amb el llibre,
jo particularment,
no sé si després
la transcendència
que tindrà el llibre,
ja ho veurem,
però per mi particularment
m'ha servit molt,
sobretot,
per prendre consciència d'això.
Perquè són contes,
alguns fets unitàriament,
i altres publicats
en llocs molt diversos,
d'una manera esparça
al llarg de molts anys,
no?
Però,
al final,
amb alguns retocs,
alguns,
i amb els altres,
amb petites,
allò,
cirurgia estètica,
però el conjunt
de tots plegats,
veure'ls junts
plegats en un llibre
i llegits una altra vegada
com a unitat,
m'ha donat bastant
aquesta sensació
d'això que dèiem abans,
no?
D'aquesta mena
de visió desencantada.
I al mateix temps,
aferrada
a les coses
més,
més,
més,
més,
més,
més,
més,
més,
més,
no són personatges
que diguin,
que es plantegin,
segurament,
per això que deies tu,
que les coses que els hi passen
són ineluctables,
és a dir,
no hi poden fer res
davant d'allò que passarà,
no?
Però, en canvi,
el que sí que poden fer
és aferrar-se
a les petites coses
que segurament
ens acabem aferrant tots,
d'aquells petits,
gairebé,
i poder,
per això s'explica
el tema aquest de l'alfredor,
no?
No s'aferren tant
a sentiments
o a persones
com a coses.
i la vocació del passat
també entesa
com aquesta cosa,
és a dir,
com una matèria
en la qual
els hi serveix ells,
els hi serveix
la majoria de personatges
per tenir els peus a terra,
saps?
Per no caure
en el buit
que és allà mateix,
no?
Que el buit aquest
és a tocar.
Vull dir que,
en aquest sentit,
la meva intenció
ha sigut
tenir aquesta...
I això,
el títol,
en realitat,
també s'acosta amb això.
Que no sé si l'hem dit,
llarga vista.
No l'hem dit,
si és que fem unes entrevistes
que escolta...
És perfecte.
Llarga vista.
Que no és vista llarga,
no és el mateix, eh?
És diferent.
No és el mateix
llarga vista
que...
Llarga vista
jo crec que té
dues connotacions.
Una,
que és un mirar enrere,
en certa manera,
un mirar enrere,
històricament,
el llibre en part és això,
i en part és un mirar
en l'actualitat,
però també
llarga vista
com a...
Hi havia algun crític
que ho havia insinuat així
com a tècnica narrativa.
en el sentit
que el narrador
el que fa
és mirar.
Abans havia dit
microscopi,
però aproximadament
també podria ser el mateix.
És a dir,
és mirar alguna cosa
que està lluny o a prop,
però amb molta intensitat
i amb molta
tensió
pels perfils, no?
allò perfilant absolutament
tot el que
el que veus d'aquella cosa
i al mateix temps
passar de seguir amb una altra,
que és el que
normalment fem
a un llarg avist, allò.
O fixes molt en una cosa
o bé,
a cap de dos segons,
fixes en una altra
i fas com una mena
de cicasagas.
En certa manera,
jo crec que part de l'estil
es podria explicar
d'aquesta manera, no?
i aquest
enfocar la realitat,
jo crec que si s'enfoca
la realitat
al fons, diguéssim,
i arribes a uns nivells,
per dir-ho així,
de profunditat
molt grossa,
la pròpia realitat
es distorsiona.
Ja no és allò
que l'ull pot mirar,
sinó que és
algun altre tipus
d'acostament.
D'una perspectiva.
Sí, sí,
en certa manera.
I per això també hi ha
alguns contes
i alguns fragments
del llibre
en què hi ha una certa
deformació d'aquesta realitat,
però en realitat
d'altra banda
sempre estem parlant
d'això mateix,
d'aquest món
en el qual
segurament no s'hi pot fer res
però els personatges
no hi estan còmodes.
Ja que esmentàvem
el títol
que no havíem dit
a l'inici de la conversa
val a dir que
hi ha títols
de contes,
de relats
integrats en aquest llibre
que són molt prometedors.
Aquí també hi ha
una certa
intencionalitat
a l'hora de posar
el títol a cadascun.
Clar, és que escriure contes
no és el mateix
que fer una narració,
una novel·la, no?
Sí.
Jugant molts elements.
Sí, no,
el conte
em sembla que...
No és un gènere senzill
perquè molta gent
es pensa que és molt fàcil.
A vegades
ho discutim
amb amics
o així,
no, allò.
La diferència
entre conte i novel·la,
jo crec que no hi ha
cap diferència
de...
cap gradació,
eh?
De dir
és millor una cosa
que l'altra.
Depèn,
hi ha contes
que són millors
que moltes novel·les
i al revés
també.
en tot cas és una diferència
no només
de format,
de nombre de pàgines,
sinó sobretot
d'intensitat,
no?
Que el conte
reclama
segurament aquesta intensitat
a vegades
amb molt poc espai
o a vegades
amb una mica més d'espai
però sempre
sense
l'ondolació
que pot tenir
la novel·la.
Què passa amb la crítica?
Perquè sovint
els autors
pensen massa
en la crítica.
Potser haurien de pensar
més en els lectors
o és que no tenen camins
o vies de comunicació
amb els lectors
i s'han de fixar
més en els crítics.
Que amb tot el respecte
als crítics
jo crec que aquí
el que m'interessa
són els lectors.
Totalment,
totalment.
Últica cosa
que el lector
a vegades
costa més
de
de rebre
allò que
no sé
com s'havia de dir
allò
el feedback
allò
el retorn
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
que et diguin
mira he llegit
aquest conte
i
les sensacions
que he tingut
com tu em deies
fa un moment
eren de tristor
així
clar això és
impressionant
no?
Allò veure que algú
t'ho diu així
i que ha tingut
aquesta sensació
però no és que
em sembla que és
un dels moments
més
més
interessants
del procés
d'escriure
perquè no s'acaba
fins que hi ha algú
que ho llegeix
l'única diferència
és que els crítics
diguem-ne
ho fan públic
i de la mateixa manera
que fan públic
que han llegit allò
i que l'experiència
que n'han tingut
és aquella determinada
i t'ho diuen a tu
també li diuen
a tots els altres
lectors possibles
és a dir
fan públic
o fan
comunitària
diguéssim
una cerimònia
que normalment
és de tu a tu
però potser
utilitzen eines diferents
el lector es mou més
com deia jo abans
per les emocions
i el crític
es mou més
per la tècnica
que aplica
a l'hora de fer una lectura
diguem-ne
que parteix
d'uns certs perjudicis
o no
d'uns certs coneixements
de tècnica literària
cosa que el lector
moltes vegades
no ho té
i es deixa emportar
una mica
pel mateix ritme
d'aquell escrit
més verge
podríem dir
que és l'opinió
del lector
és clar
en aquest sentit
segur
el que passa és que a mi
he tingut un cas
fa uns dies
d'una crítica
que
coneixia el crític
i pensava
que hi havia una sèrie de coses
que jo no hi estava d'acord
no és que jo digués
no en sap
de crítica
jo sí que soc bo
i ell que sap
com és
no, no, al contrari
hi havia coses
que deia
que a mi em semblava
que es podien discutir
i vaig tenir
una de les experiències
més
interessants
dels últims temps
des que ha sortit del llibre
justament
perquè
s'acostava més
a això que dius
de lector
era un crític
havia fet la crítica
jo li contesto
mira, hi ha coses
d'aquesta crítica
que a mi em sembla
que no és
el que jo volia dir
em sembla que
t'hauries de replantejar
i ell me torna a contestar
és a dir
tenim una correspondència
encara que podeu establir
un diàleg
perquè aquí s'enfada
i ja
no, però sí, sí
no, no
vaja, en aquest sentit
i això el correu electrònic
és un gran
avenç
és a dir
en qüestió de dos dies
allò que
una crítica determinada
per mi es va convertir
en una lliçó
en una lliçó compartida
és a dir
un lector
que té una visió determinada
vol treballar l'obra
entre tots dos
un cop publicada
la crítica ja havia sortit
i la gent
igual en tenia una visió
era una crítica bona
per mi estava bé
bona en el sentit
que em deixava bé
però jo volia anar
una mica més enllà
i volia dir
per què dius això
per què dius l'altre
és a dir
entrar en aquest diàleg
que a mi em servia també
per reflexionar sobre el llibre
i és en aquest sentit
que la crítica
tant pel propi escriptor
com per l'actor
normal
pot ser interessant
d'algú
que et dona
alguna sèrie de pistes
per dir
aquell llibre
jo l'he llegit
d'aquesta manera
em sembla que és una manera
de llegir-lo
i l'actor
pot dir
escolti
doncs jo en tinc una altra
o jo tinc aquesta més
clar
jo per exemple
hi ha una anècdota divertida
d'una persona
de Girona
que
em sembla que només
ha llegit
un conte
perquè va sortir
publicat
amb un suplement
de diari
que era fàcil
d'adquirir
que es diu
els Cardoso
aprenen a ballar
i cada dia
que me'l trobo
que és el primer
sí
és el primer
cada dia que me'l trobo
em diu
què fan els Cardoso
però cada dia
sistemàticament
plogui
nevi
faci sol
me'l trobo pel carrer
i em diu
què fan els Cardoso
bé
a un nivell
molt
primari
molt primitiu
en el sentit
que no
hi ha una gran discussió
literària
simplement
ha pres cos
diguéssim
amb el seu
pensament
amb la seva
visió del món
una cosa
que havia sortit
de la meva narrativa
com eren aquests personatges
això és molt agraït
i
en aquest sentit
tan agraït
és la visió
d'aquest lector
més directa
com la visió
de l'actor
normal
que entra
en l'atmosfera
del llibre
i pot fer
comentaris
concrets
com aquest crític
que et forneix
una sèrie d'informació
que si més no
la pots contrastar
si la crítica
és d'aquest nivell
em sembla que és positivíssima
tot suma
en tot cas
tot suma
el que passa
a mi m'ha explicat
algun llibreter
que hi ha gent
que entra a la llibreria
amb els suplements
aquests
de llibres dels diaris
per veure
quin llibre es compra
és a dir
sí, sí, m'ho han comentat
de veritat
i no, no
és que cada cop
en ve més gent
clar, i s'hi fixen molt
en el que diuen els crítics
per això diem
que més enllà
del que un pugui pensar
del lector
del crític
de l'autor
tenen un pes específic
i important
en tot el que és
aquest món del llibre
home, i a veure
i a veure
no descobrirem res ara
i a veure
una altra cosa
que tampoc hem de ser
allò
hem de ser
ingenus
l'escriptor
que em digui
que no li afecten
les crítiques
tampoc me'l crec
la persona que digui
que no li afecten
les crítiques en general
en general, saps?
depèn de qui pots mirar més
igual que aquest faci una crítica
perquè com que
tampoc hi entens res
jo
això pot ser
però
per la teva felicitat
immediata
diguéssim
veure que aquella crítica
determinada
t'hi diu una cosa positiva
del llibre que acabes de fer
d'entrada segur
que és positiu
per l'ego
del qual ha escrit
això per descomptat
ara
te continuo dient
si la crítica
es manté
aquests nivells
de diàleg
de diàleg
entre
que el crític
passa a ser un lector
privilegiat
en el sentit que
ho pot fer-ho explícit
a molta més gent
i que
l'escriptor ho sap
però també ho sap
els altres lectors
com aquests
que poden entrar a la llibreria
amb el suplement
cosa que
m'alegra molt que ho diguis
perquè
si més no
home
cap de nosaltres
no pot llegir tot el que surt
vull dir que
algun tipus de
de referència
d'aquestes
jo em pensava que hi havia
molta gent que feia
com jo faig amb els suplements
de cotxes
que és
agafar-los
i girar-los
directament
els de cotxes
cotxes
motor
economia
els que
també diuen
que la gent no llegeix
jo crec que això ja forma part
d'una llegenda urbana
la gent llegeix
i si no
mirem com estan les llibreries
moltes vegades
no cal tampoc dramatitzar
que sembla que de vegades
vivim instal·lats
en la queixa permanent
ho hem de deixar aquí
Josep Maria Funallera
s'ha estat un plaer
ara la crítica
però sobretot els lectors
tenen la paraula
jo m'imagino
que és molt agraït
això d'anar
pels diferents punts
de Catalunya
presentant la teva obra
també dona
una certa possibilitat
de contacte
amb lectors
i tant
i tant
i tant
moltíssimes gràcies
gràcies per venir avui a la ràdio
bon dia