Albert Parareda, bon dia.
Bon dia i bona hora.
Benvingut. Via fora lladres.
Aquest no és un títol gratuït, és una frase que ve d'antic
i que justament s'aplicava en aquesta època que ens ocupa en el teu llibre
Via fora lladres, la revolta dels remenses contra la servitud feudal.
Aquest era un crit de guerra, podríem dir també, no?
Sí, sí. Via fora lladres volia dir via, vol dir ràpid.
Fora lladres.
Això és el que es cridava, o feien cridar, quan un bandoler era justiciat.
I en aquest cas, aquest senyor que justiciaven, Pere Joan Sala,
era un líder dels remenses, dels pagesos que es revoltaven contra la servitud feudal.
Doncs bé, van obligar la gent que cridés això, via fora lladres,
com si fos un lladre realment.
De fet, no era un lladre, era un revolucionari, per entendre'ns.
No sempre la gent del poble feia aquest crit de bon grat.
Eren obligats a crear aquest ambient, no?
Sí, sí, i a les dones que no cridaven, això a Barcelona,
aquest senyor, Pere Joan Sala, que era de Girona,
el van portar a Barcelona per esquarterar-lo.
Esquarterar era posar uns animals que tivessin un braç,
uns animals, un altre, fer quarters, una cama, l'altra,
i arrencar-lo i matar-lo.
Primer em sembla ser que li van tallar el cap i després el van esquarterar.
Era una cosa una mica, un espectacle públic.
I a la gent els obligaven a cridar, perquè la gent probablement no hagués cridat.
A les dones que no cridaven, 50 bastonades.
A els homes que no cridaven, 50 florins, que eren molts, molts, molts diners.
El cas era pagar.
Sí, sí.
D'una manera o una altra.
No, la qüestió era que crear un ambient,
que es cregués un ambient contra,
perquè tothom es vegués que tot el poble...
No, era...
Si la gent hagués estat en contra d'aquesta persona,
hagués cridat sense necessitat de diners.
Justament, la figura de Pere Joan Sala
és el punt de partida d'aquesta història
important i transcendent en un període molt concret
de la història de Catalunya,
però que també podríem parlar d'història europea,
que en molts casos,
i en tota aquella època de l'edat mitjana,
era comuna a tot el que coneixem ara com a Europa.
En algun moment del llibre,
fins i tot de la introducció,
Albert introdueixes que
Pere Joan Sala està tractat injustament pels seus enemics.
També ha estat un heroi,
o només ha seguit en el temps
la part negativa que s'ha volgut vendre
d'un personatge com ara aquest?
A veure, Pere Joan Sala
ha passat a la història
eclipsat per una altra figura,
que era Bern Tallat.
Bern Tallat era el senyor que,
després que Pere Joan Sala
i els seus homes fessin la guerra,
va anar a negociar a Madrid.
De fet, anaven bastant d'acord.
Anaven d'acord,
Pere Joan Sala i Bern Tallat.
Però, ben Tallat, ha passat com l'home assenyat,
l'home centrat,
però realment qui va fer la feina bruta
va ser en Pere Joan Sala,
perquè un any després d'estar mort
ja es havia signat la sentència arbitral de Guadalupe.
Si els pagesos no s'haguessin aixecat per segona vegada,
i no ho dic jo,
ho diuen molts historiadors,
si no s'haguessin aixecat per segona vegada,
no s'haguessin anant mai un acord.
Es va signar un acord
perquè ja es va veure que allò no anava enlloc
i que els pagesos es podien tornar a aixecar.
No sé si...
Explicaré una mica un moment només...
Això és el que te n'hi va dir.
Anem a situar-nos en el context,
aquest personatge Pere Joan Sala,
aquests crits de via fora lladres,
tot això s'ha de contextualitzar
en una situació política, econòmica i històrica
molt concreta
i en un territori també molt concret.
Sí, ens hem de situar a finals de l'edat mitjana,
poc abans que es descobrís Amèrica,
l'any 1485.
governa el pare de Ferran II, el catòlic,
i en un moment donat ja governarà Ferran, el catòlic.
Aleshores, la situació a Catalunya és que del Llobregat cap amunt,
el que en diem Catalunya Vella,
els pagesos, la majoria dels pagesos,
estan sotmesos a servitud feudal.
Què vol dir?
Que els pagesos estan en un feu,
treballen pel senyor, pel noble,
i no poden marxar d'allà sense pagar.
Si volen marxar, per exemple,
un diu, doncs...
Són esclaus.
Sí, sí, és el cervo de la cleva en castellà,
el cerv de la cleva en català.
Aquí a Catalunya en dèiem remenses,
és a dir, si vols marxar del feu,
t'has de redimir.
Redimir vol dir pagar uns diners al senyor feudal.
Has de comprar la teva llibertat.
Per tant, una cosa.
Segona, el feudal tenia dret a maltractar-los.
És a dir, de paraula i d'obra,
i ningú no li podia dir...
Si un feudal es carregava, matava a un serf,
ningú no li diria res,
perquè el serf no podia recórrer a cap tribunal.
Això era en llei, això.
I l'altra cosa eren els mals usos.
És a dir, els mals usos què eren?
Doncs, bé, per Sant Joan el senyor té dret
a que se li portin dues dozenes d'ous,
dues gallines, un gall,
el senyor pot fer anar la guerra,
el pagès ha d'anar a la guerra pel senyor,
ha de fer, doncs, arreglar-li el castell.
Tot això són mals usos.
Per tant, tenim mals usos,
dret a maltractar.
I la remensa, això és la servitud feudal.
És a dir, els pagesos de la Catalunya Nord
estaven sotmesos a la tirania dels nobles.
I això, al segle XV,
quan ja s'acabava l'edat mitjana.
Però això es va perpetuar durant molt de temps.
I tant, això ja venia del segle XII,
és a dir, 300 anys de...
Per això que hi havia un component de resignació,
fruit de la creença religiosa,
d'assumir amb resignació aquesta situació,
fins a un cert punt, clar.
Estava ben clara.
Que ja va esclatar la cosa.
L'església era la jerarquia de l'església, eh?
La jerarquia que són els canonges, els bisbes i els abats.
I les abadeses, aquesta gent, eren tots nobles.
No es podia ser...
És molt curiós, això.
Al segle XV, si se volia tenir un càrrec a dins l'església,
s'havia de ser noble per via paterna i materna.
És a dir, un canonge de Girona,
només podia ser canonge si el pare i la mare eren nobles.
Si no, no podia ser-ho.
I això es va provar amb un concili fins i tot a l'església.
Més coses.
Per ser capellà, s'havia de ser pagès lliure
o s'havia de ser menestral.
Els remenses no podien ser ni capellans.
Perquè, esclar, si es feien capellans,
l'església havia de pagar la remensa i no la volia pagar.
Per tant, era un sistema de castes.
És a dir, els bramans eren la noblesa.
Eren els que tenien els càrrecs dins l'església.
I no es podia sortir del lloc on t'havia de tocar viure, no?
Estava ben clar.
Estava tot encaixonat i la societat funcionava.
Esclar, llavors l'església ja es cuidava prou bé
de convè...
l'església, la jerarquia, sobretot,
es cuidava prou bé d'anar convencent
que aquesta era la realitat fatalista
que s'havia d'anar aguantant.
En tot cas, sempre s'hauria de distingir
entre la jerarquia de l'església
i l'església bàsica,
que aquesta jugava un altre paper.
Els cristians de base, que diríem ara, no?
No, fins i tot podríem dir els capellans de les esglésies.
Aquests eren del poble.
I entenint els sofriments, perquè els veien.
Els veien allà.
Però, vaja, els grans jerarques de l'església
eren nobles, de fet, i de dret.
Potser l'església no maltractava els pagesos
com podien fer els nobles.
Però, vaja, l'altre ho feien tot, eh?
Cobraven mals usos, cobraven remenses i...
I escolta una cosa, Albert.
Després que aquesta situació s'hagués perpetuat
durant tant de temps,
què fa que de cop i volta,
i en un territori molt concret,
esclati aquesta revolta
i sorgeixin figures com la de Pere Joan Sala?
A veure, de fet, això va ser un procés lent.
No va esclatar de cop la cosa.
Aquesta gent van fer la guerra.
Van fer dues guerres per alliberar-se.
Primer van pactar amb el rei,
amb el pare del Fernando II,
el rei Joan II.
Aleshores, van pactar amb aquest senyor
i van aixecar-se contra els nobles.
Van fer la guerra amb aquest senyor,
la guerra que es diu...
de 1462 a 1472,
la guerra de les Torbacions.
Van fer aquesta guerra i la van guanyar.
És a dir, Joan II la va guanyar.
I, per tant, els pagesos esperaven
que havent estat en el bàndol dels vencedors
se'ls hi traurien aquests mals usos
i aquestes servituts.
Però quin és el problema?
El problema és que quan acaba aquesta guerra,
molts nobles també estan amb aquest rei.
Llavors ja els reis van anar oblidant,
van anar fent una política que es diu...
I es va inhibir.
Ell es va inhibir i no va solucionar el problema.
Es plantaven una miqueta les mans.
Política de rentar-se les mans,
de mirar cap a una altra banda...
Va suspendre l'aplicació dels mals usos
i la qüestió és que la cosa va quedar sense arreglar.
I van anar passant el temps
i els pagesos ja n'estaven fins al cap damunt.
Llavors va venir que el rei,
el seu fill,
el Fernando II del Catòlic,
el Ferran II,
tenia la guerra de Granada.
Necessitava diners.
Els va demanar les corts catalanes
que estaven dominades pels nobles.
Els nobles li van dir,
vols diners...
Tenia molt de poder aquells nobles, no?
Vols diners?
Te'ls donarem,
li van dir els nobles al rei.
Però a canvi,
volem tornar a posar els mals usos
i esperem els pagesos
fins que ens dongui la gana.
I el rei va acceptar 300.000 florins
a canvi de donar-los aquesta llei.
Llavors els pagesos van dir,
sobre,
de què hem guanyat la guerra,
de què hem fet la guerra deu anys,
de què hem mort,
hem sofert,
ara tornem a tenir la situació d'abans.
Llavors es van aixecar.
No hi havia cap més remei.
I Pere Joan Sala va capitanitzar
la segona revolta.
Llavors la segona revolta
va acabar amb un desastre,
a Llerona,
en què hi va haver un enfrontament
entre 800 pagesos
contra 3.600.
600 cavallers
i 3.000 paons.
La desproporció era tan gran
que no hi va haver guerra.
Hi va haver una cacera de conills.
Una matança.
Una matança.
Jo per això ho titulo
en el llibre
una matança sense...
Ah, no me'n recordo com ho titulo,
però bé, és això.
Va ser un assassinat en massa,
dic, ara me'n recordo.
Imaginem-se,
600 cavallers,
que és una màquina de guerra
dalt d'uns cavalls,
perseguint 800 pagesos.
I 3.000 per...
Esclar,
que els historiadors diuen
que no va ser un enfrontament
de tanta gent
perquè no va caldre.
No va caldre.
Tot a més,
les cròniques que ens venen
de l'època
són les anescrites
als vencedors.
És que és el que té la història.
Només li haig de dir
que van morir 200 pagesos
al camp de batalla.
imagina't 200 famílies
que se'ls va morir algú.
200 més van ser presos i ferits,
i d'aquests ferits,
imagineu-vos-ho,
alguns molt mal ferits,
i entre ells Pere Joan Sala.
I aleshores
el van portar a Barcelona
a Esquartarà.
Això va ser un desastre
pels pagesos.
Però un any després
es va aconseguir
seure a la taula
de negociació.
Clar, és que
m'està parlant
de negociació,
de pacte,
una pràctica
que en aquella època,
ara sentim molt
a parlar de negociació
i de pacte
en aquella època.
No era habitual
que algú segués a pactar
alguna cosa
quan tot es feia...
Doncs el que es deia
el poder
és el que es feia, punt.
Jo diria
que ara en aquest moment
això de seure a pactar
també els fa molta por
a alguns, eh?
Per exemple,
suposem,
ara no vull ficar-me
massa en política actual,
però el conflicte
del País Basc,
com s'acaba?
Com s'acaba?
No haurem de seure un dia
a negociar?
Jo només m'ho pregunto.
Jo penso que els pagesos
i els nobles
van sofrir,
30 anys més de lluita
i van veure
que no anaven...
Estaven en un carreló
sense sortida.
Fernando II del Catòlico,
que era un maquiavel
maquiavel i rematat,
es va aprofitar
de la situació
i va dir,
doncs vinga,
jo m'erigeixo en àrbitre,
que era el que volia,
i amb això
va posar la monarquia
per sobre dels nobles
i dels pagesos.
I van arribar a un pacte.
Un dia haurem d'arribar
a un pacte també
amb altres situacions actuals.
Això està claríssim.
Perquè xafant
no aconseguirem res
a base de bufetades,
però ens haurem de convèncer tots.
Per exemple,
haurien mitjà.
Sembla que ara
s'estan convencent
que a base d'anar
posant bombes
i de matar
i de massacrar
el poble palestí
o de...
No se solucionen els problemes.
S'ha d'arribar
a parlar d'alguna manera.
I em penso que
això és el que
ho haurem de fer.
Es dona de la circumstància
que Albert Parareda
va néixer a Mullà
en una família de pagesos
i imagino que això
l'ha influït molt
a l'hora de tractar
aquest tema històric
perquè la història,
per sor o per desgràcia,
aporta una gran quantitat
d'informació
i temes que podríem tractar.
S'ha de dir,
Carles Albert,
a aquest tema.
Ara viuen una masia
de Sant Martí
de Llèmena
que és on van passar
aquests successos
que vostè ha narrat
al llibre.
És a dir,
jo imagino que ha passat
un període
com si hagués descobert
la màquina del temps.
Sí, miri,
jo d'entrada
el que li he de dir
és que vaig néixer
amb una família
de pagesos per sers.
El que el meu pare
ha produït...
És a dir,
que havien de donar
una part, no?
Una part...
el que produïa el meu pare
una part era...
Pel propietari?
Una quarta part
era pel propietari.
És un 25%, eh?
Imagineu-vos ara
que haguéssiu de pagar
un 25% del sou
o haguéssim de pagar
a l'amo,
a l'amo de les terres.
Vivíem molt miserablement,
molt justament,
molt justament, eh?
La misèria
també era aquí a Catalunya.
Aleshores, doncs,
bé, això,
una cosa.
Jo mateix em vaig prometre
que jo mai seria pagès, eh?
Vaig veure el sofriment
del meu pare
i vaig dir,
jo no faré mai
aquesta feina.
Però sí que sento
solidaritat envers ell
i tots els pagesos, eh?
Perquè encara ara,
Déu n'hi do,
ara treballen sis dies,
almenys allà a casa nostra,
a la nostra vall,
treballen sis dies
i mig a la setmana, eh?
Fan festa el diumenge a la tarda
i els que van a missa
te paren abans per anar a missa.
Però ja ho sabeu,
la vida al camp
és molt dura
i no s'ajuda
als pagesos joves, eh?
Vull dir que estem
en molts aspectes...
Ara ha canviat,
ara no hi ha...
I ara tot es decideix
des del govern europeu, no?
Unes directives
i uns temes molt econòmics,
molt complicats,
tot plega, no?
Aquests pagesos d'ara,
aquests joves
que es dediquen al camp,
aquí a Tarragona
potser és diferent
perquè potser hi ha hortes
i hi ha...
Perquè aquí no es va adonar
aquest moviment
com que relaten ells.
Ah, exactament,
això és molt interessant
per a Tarragona.
La zona de Tarragona.
Ah, això mateix,
és molt interessant.
A Tarragona no hi va haver-hi
el problema dels remenses.
Quan dic Tarragona
voldria dir Catalunya Nova.
Perquè al segle XII
quan es va conquerir
el que seria
del Llobregat a Navall,
es va anar conquerint
al temps de Baranguer IV,
Ramon Baranguer IV,
es va conquerir,
doncs els reis es van cuidar
prou bé
que no s'infaudés.
I què vol dir
no s'infaudés?
Volia dir que no hi hagués
servitut feudal
perquè ells ja se n'adonaven
que això era una innomínia.
Fins i tot ho havien dit
escrivint al papa
o li van escriure una carta
dient-li
que això no es podia aguantar
i que s'havia de canviar.
Però bé,
la qüestió és que a Tarragona
es van fer cartes
de poblament, bàsicament.
És a dir,
els reis donaven unes franquícies
a la gent que es volia instal·lar
en una zona determinada.
i es deia
no sereu sotmesos
a servitut feudal,
no haureu de pagar,
no sé on, etcètera.
I la gent venia
gràcies a això.
Per tant,
a Tarragona,
la part del que seria
Catalunya Nova,
no hi va haver-hi
servitut feudal.
Se'n van a llibrar.
N'hi havia,
clar que n'hi havia
alguns llocs que n'hi havia,
però en general
es pot dir que no.
Hi ha una cosa molt curiosa
també d'aquí.
Si us heu fixat,
els reis eren enterrats
als monestirs d'aquí,
de Poblet,
Santes Creus,
Vall d'Habella de les Monxes.
els magravins
o els serraïns
tornessin, no?
I en canvi,
a Girona
haguessin estat
a la rereguarda
molt més protegits.
S'enterraven aquí
per demostrar
públicament
que no tenien ganes
de deixar mai més
aquest territori.
Enterraven els seus pares
aquí ben bé.
Enterrem el meu pare
aquí baix, aquí...
Anaven acotant el territori
amb els seus difunts,
no?
Sí.
Però això sí que és significatiu.
Creem aquest monestir
i els enterrem aquí
perquè veieu
que no tornarem en retera.
Això igual que
Jaume I
quan va coquerir València,
en un moment donat
va voler tornar a Barcelona,
va reunir els seus oficials
i va dir
me'n torno a Barcelona
perquè tinc uns assumptes
per solucionar, no?
I van dir
home, si marxes ara,
ens deixes aquí
amb les dificultats que tenim,
la tropa es desmolaritzarà.
Perdrà la moral.
Sí, perdrà la moral.
Aleshores,
el que van fer
va ser
doncs bé,
no me n'aniré
i feiré venir
la meva dona i els infants.
I va fer venir
la dona i els infants
al camp de batalla
i els va instal·lar allà
perquè veigessin
que no se n'anava.
És aquest llibre
amb aquests temes
apassionants.
És un llibre
de divulgació històrica
però jo els asseguro
que no pensin
que és un llibre
academicista,
és un llibre
que vol arribar
a qualsevol lector
que estigui interessat
pel passat.
I la veritat
és que en els últims temps
l'interès
per la història
és evident.
Només cal veure
la quantitat
de novel·les històriques,
en aquest cas
parlo de novel·les
que es publiquen
i l'Albert em deia
que d'això
se'n podria fer
una pel·lícula
i no dubtem
perquè a més a més
està carregat
d'anècdotes
de fets curiosos
singulars
alguns d'ells
que podem trobar en llibre.
Em permets un moment?
Mira, resulta que
tenim una mica
anglès
que ha llegit el llibre
i que és amic
del Ken Lodge
i li ha dit
i diu
escolta, això és una pel·lícula
fantàstica
i li ha dit
ara veurem
a veure si s'anima
i fem una pel·lícula
Si el Ken Lodge
fa una pel·lícula d'això
Albert ja
d'aquí a la glòria absoluta
Hi ha una anècdota
molt curiosa
que és que la reina
la dona del Joan II
tenia 27 anys
i menys que el seu marit
el marit estava sec
i era un matrimoni
per conveniència
i sembla ser
que es va enamorar
del ben tallat
es van enamorar
i ho van anar portant
i no ho dic jo això
el van anar portant
aquest amor
com van poder
era la mare
de Fernando II
el Catòlico
o sigui
hi hauria un marron
aquí
com que la història
fa molts anys
s'ensenyava d'una altra manera
ara quan comencem
a descobrir
que la història
la feien persones
també amb les seves passions
virtuts i defectes
doncs esdevé moltes vegades
fets històrics
reals
esdevenen novel·lescos
el que està clar
és que la reina
la mare de Fernando
el Catòlico
li va tocar la barbeta
en el ben tallat
perquè el ben tallat
es va rendir
a la reina
i va optar
la política de la reina
alguna cosa
la reina segurament
doncs que amb els seus
els fastos de la cor
ben tallat
no era res més
que un petit home
un gentil home
o sigui
un cavaller riquet
però no gaire ric
de la vall
de la Garrotxa
diguéssim
aleshores clar
aquest noi
va quedar enlluernat
per la reina
que es veu que era molt guapa
i molt intel·ligent
també arrossegava
en la seva part de mita
tots aquests
ambandolers
tots aquests personatges
ja per acabar
però no tenim gaire més temps
i ara
expliqui'ns algun fet
també d'aquests curiosos
que en té una bona relació
una bona pila
ja en aquest
una cosa molt curiós
que em va sorprendre
és que
el virrei de Catalunya
en aquell moment
es deia
lloc tinent
que era
cosí germà
de Fernando II
del Catòlico
aquest senyor
en un moment donat
li diu
al cap de la tropa
anireu a la vall
a la muntanya de Girona
perquè allò en deien
la muntanya
i metrets a baix
vol dir
ensorrareu la casa
i dona una llista
de les cases
que s'han d'ensorrar
i això és el mateix
que fan els irrealites
ara
el xerón
ensorren les cases
dels revolucionaris
i això em va fer gràcia
és a dir que ja fa 500 anys
que aquí ja es feia
una altra anècdota
molt curiós
és que
els pagesos
van crear un sindicat
i li deien
el sindicat
el 1450
aquest sindicat era
el primer sindicat
pagès del món
i tenia 20.000 famílies
adherides
que pagaven
cada mes
la quota
que tocava
i van enviar
fins i tot
missatgers
al rei
per pactar
i el rei
el germà
de Joan II
era Alfonso
el magnànime
i era Nàpols
i van enviar
uns delegats
a Nàpols
i van
pobres homes
van anar fins a Nàpols
i quan van arribar
allà a l'acord
de Nàpols
que era molt festuosa
els cortesans
es van enriure
dels pagesos
perquè devien fer
una mica de pudor
potser perquè
la higiene
en aquell temps
era una mica
o potser perquè
no anàvem prou ben vestits
la qüestió és que
van enriure
i el rei els va renyar
i els va dir
home, aquests pobres homes
ens donen menjar a nosaltres
el rei va estar molt bé
en el seu lloc
i els va donar
fins i tot més diners
amb aquell paternalisme
que els caracteritzaven
eren uns punyeteros
els reis
no m'ho havien dit
si no els donaven diners
els pagesos
anaven a oferir-los diners
diners a canvi
que abolís els mals usos
i el rei els va acceptar
i després no els va abolir
és una autèntica caixa
de sorpresa
si no, per exemple
això mateix que acaba d'explicar
ara de la creació
d'aquest primer sindicat pagès
sembla mentira
en una època d'analfabetisme
que hi haguessin homes
capaços d'organitzar-se
d'aquesta manera
i a més a més
capaços d'anar
a presentar
el que necessitaven
de reivindicar
en definitiva
què és el que
volien fer
amb les seves vides
Via fora, Lladres
un llibre realment apassionant
un llibre de fàcil lectura
en el bon sentit de la paraula
perquè és un llibre planer
adreçat al públic en general
i no erudits
que ja tenen altres llocs
on anar a buscar la informació
ha estat un plaer
que ens hagi acompanyat
avui al matí de Tarragona Ràdio
Albert Parareda
enhorabona
i aviam si podem veure
una pel·lícula d'aquest llibre
ens faria una gran alegria
moltes gràcies
per tot el que he dit
i ara gràcies a vostè
per haver escrit aquest llibre
i per haver vingut avui a la ràdio
bon dia
bon dia