Han cridat a la Fundació Requesens que els interessava per la seva col·lecció aquesta obra
i així s'ha realitzat amb la valuosa col·laboració de la Montserrat Palau, també una altra bona amiga.
La selecció l'ha fet la Montserrat, però m'imagino que vostè hi ha posat la seva opinió, no?
Sí, sí, hi ha hagut alguna... Ella triava els articles i quan l'article que ella havia escollit
em semblava a mi que hi havia algun concepte que era de difícil comprensió pels ciutadans d'ara
aleshores hi he posat alguna nota. O bé nota a peu de pàgina o bé al final una mica de comentari.
I després també una mica de resum dels esdeveniments més importants que aquell any havien passat.
De quin moment estem parlant? És a dir, la selecció d'articles jo posava la forquilla de meitat dels 60, meitat dels 70...
Doncs correspon amb això, sí. L'any 75, marcat per un esdeveniment que segurament molta gent recordarà,
vaig insinuar a l'estiu, perquè a l'estiu feia vacances sempre, tot l'estiu, vaig insinuar si per l'octubre o pel setembre o l'octubre
havia de reemprendre les emissions. M'han dit que si de cas que ja m'ho diria, no ho veien clar.
I es va produir aquest esdeveniment i aleshores em van dir que no. Em van dir que semblava que,
per altra banda, l'activitat política s'incrementava notòriament i que ja no els semblava oportú.
Tot això havia arrencat uns 10 anys abans? Exactament.
L'any 64 o 65? Com va anar aquella col·laboració? És a dir, com van començar les col·laboracions amb Ràdio Tarragona?
És a dir, el director de Ràdio Tarragona, el Josep Maria Terrassa, em sembla que amb ganes de vitalitzar
aquesta emisora, que aleshores, si no ho vaig equivocat, era únic aquí a Tarragona, no?
Va arrendar un espai, i em sembla que la ràdio treballa d'aquesta manera, jo soc profà en la matèria,
va arrendar un determinat espai amb un bon amic meu, un home publicista,
havia estat també dibuixant, caricaturista, i publicista, que es deia Antoni Alasà,
i de pseudònim es feia dir Màximo Burxa, i era un home molt polèmic,
i Terrassa li va arrendar aquest espai amb ell, i com que Alasà era un bon amic meu,
em va dir si jo hi volia participar, jo li vaig dir que hi havia una condició ineludible,
i que en aquell moment no sabia si era gaire fàcil de complir,
i és que jo només actuaria si es tractava de fer-ho en català.
L'Alesà va parlar-ne amb Terrassa, en aquell moment s'havia produït tímidament,
una obertura, si es pot dir així, que a Barcelona va aprofitar,
si no recordo malament, el Salvador Escamilla.
Aleshores, que suposo més aviat per emissions esportives.
És a dir, que jo no era el primer cas, però amb molt poca diferència,
això és una diferència de dies, eh?
Sí, perquè Salvador Escamilla, perdoni, també va començar a fer aquell espai en català Ràdio Barcelona l'any 64,
és a dir, estem parlant de la mateixa època.
I passa per ser ell el primer, i doncs aleshores, a poc de diferència,
el director de Ràdio Tarragona va dir que li semblava possible,
sempre i quan naturalment s'acomplissin els requisits de l'època.
Això significava, primer, gravar, després, tenir el text escrit íntegrament i literalment,
portar aquest text a censura, fer-se'l segellar per censura,
tornar amb el text segellat a la ràdio,
i aleshores, com que no feia gaire massa temps, que s'havia descobert la cinta magnetofònica,
amb tot això no crec que tingués massa antiguitat la cinta magnetofònica,
aleshores passaven la cinta, és a dir, jo em sembla que això ho anava a fer els divendres,
a gravar, i el dilluns donaven la cinta com si fos directa.
I de què parlava en aquella època?
Perquè clar, vostè diu, vaig posar com a condició ineludible fer-ho en català,
aquesta era una condició que li van acceptar i afortunadament ho va poder fer,
i va ser un dels pioners de parlar en català a la ràdio després de la Guerra Civil,
però de quins temes? Tenia moltes limitacions?
L'Antoni Alasar em va demanar que m'ocupés de l'actualitat,
sobretot de l'actualitat cultural i personal, diguem-ne,
és a dir, en un sentit molt ampli de cultura.
Jo recordo, per exemple, que en aquell moment hi havia un altre bon amic meu
que va tenir uns grans èxits esportius amb motos,
busquets, perdó, busquets.
Aleshores, jo també en parlava d'això, si hi havia un esdeveniment
que a mi em semblava que per Tarragona era favorable
i podia tenir interès pel públic, doncs jo també el comentava.
De política, res?
No, per la mort de Déu, no.
Ni de lluny, no?
No, ni de lluny.
I d'economia o de societat o algun tema que pogués incloure fins i tot alguna crítica al règim?
Recorda algun article especialment?
Sí, per exemple, doncs, si parlava de la separació que a mi em semblava excessiva
entre un cas corbà poblat per la burgesia i unes barriades,
en aquell moment, doncs, era un tema de molta actualitat,
molt allunyades d'aquest centre, molt desvinculades d'aquest centre,
sense anexes d'unió, jo deia, per la mort de Déu, que això és una sola ciutat
i això hem d'aconseguir que això es tracti no solament urbanísticament,
sinó educacionalment, culturalment, d'altres maneres, com una sola ciutat.
Doncs això despertava molt de recels, aquells comentaris, sí.
Vaig tenir alguna enganxada.
Ara li anava a preguntar, va tenir algun problema amb les autoritats a l'època?
Oh, problema relatiu, mutatxaven i...
I qüestió acabada, no?
La censura actuava de manera ràpida.
Sí, sí, sí.
I recorda algun article, doncs, no sé, fins i tot amb un carinyo especial,
amb un record especial, per...
En fi, pel tema que abordava, per la qüestió de la que parlava?
Home, home, sentimentalment, m'hauria de referir potser a les necrològiques,
que, esclar, aquesta línia implicava, doncs, que si es moria alguna persona,
doncs, que a mi em semblava també de significació per Tarragona,
o que jo hi tenia una especial relació, o d'admiració personal,
o d'haver-lo conegut per ser... o per ser amic.
Doncs, esclar, i això era per mi sempre la part més dolorosa,
encara que en aquella època érem sensiblement més joves,
i, per tant, aquestes necrològiques no solien tenir l'aspecte personal
que molt sovint, dissortadament, tenen per mi ara.
Aquesta col·laboració, com dèiem, la va mantenir pràcticament durant 10 anys,
fins al final de la dictadura.
Sí, sí, sí.
I realment s'ha sent satisfet amb la perspectiva del temps
d'haver col·laborat d'aquella manera
i fins i tot d'haver contribuït a la normalització
o a l'inici del procés de normalització,
encara que fos molt tímid de la presència de la llengua catalana a la ràdio?
Sí, satisfet, però amb la limitació
que després d'haver tingut...
Això és inevitable, això és molt difícil que ho comprenguin
en una època en què aquest tipus de censura no existeix,
existeixen altres tipus de censura, però aquesta no.
Aleshores, quan ja has tingut dues o tres ensopegades,
sense que tu vulguis, inevitablement t'autocensures.
És a dir, i aleshores, esclar, sempre et queda el dubte després
si no t'has passat en l'autocensura.
Potser has tingut una aprensió excessiva, no?
I potser era possible dir allò, però esclar, és inevitable.
Mentalment, psicològicament, es produeix un procés d'autocensura
que és un dels inconvenients de...
quan falten les llibertats formals, no?
Una de les manifestacions és aquesta, un sistema general d'autocensura.
Han passat 30 anys.
Quants articles s'han seleccionat en aquest segon recull
anomenat fulls de calendari?
Em sembla que han estat 82 o 83, m'assembla.
Perquè en general, clar, 10 anys de presència radiofònica,
un article setmanal, això són molts articles, no?
Tenint en compte, sí, que potser 8 mesos a l'any
potser durava, esclava, serien 8x4, 32, serien uns 300 articles,
sí, possiblement 300 articles que van existir.
Ara se'n publicen aquests 80, 80 i escatx,
una segona selecció que, com dèiem, ha fet la Montserrat Palau.
30 anys després, senyor Baixeres, tenen alguna vigència?
O és simplement una invitació a mirar el passat de la ciutat?
He constatat que aquesta vigència de vegades era en un sentit,
de vegades en un altre, i m'explicaré.
De vegades la vigència els hi ve que aquest problema no està resol
i el problema que m'he referit fa un moment m'assembla que no hi està.
I d'altres vegades, o per exemple, quan parlava de la necessitat
de tenir un teatre digne a Tarragona, no?