de la Generalitat i s'ha referit això sí àmpliament
a propostes com la de la reforma de l'Estatut,
el finançament i la regulació de les institucions.
Ha plantejat la creació d'aquesta agència tributària de Catalunya
que seria la responsable de recaptar els impostos propis
i s'ha referit també a la necessitat d'establir
una durada màxima en la presidència de la Generalitat
d'un mateix candidat, d'una mateixa persona.
Com dèiem ja, Pasqual Maragall,
quan ens apropem al punt de les 12 del migdia
a punt d'esgotar els últims minuts del seu discurs
en la primera sessió d'investidura.
Escoltem en directe les seves paraules.
Tancada d'ell mateix.
Doncs bé, ara estem a punt d'inaugurar una governació
que no té por a la llibertat de criteri,
que no s'espanta davant de la complexitat, perquè la té,
que ha començat el seu periple fent allò que és l'assalt de la democràcia.
parlant, cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l'altre,
intercanviant criteris, sospessant punts de vista,
treballant per l'acord generós.
Si està de moda la duresa uniforme,
nosaltres proposem la fortalesa crítica.
Si està de moda comprimir, reprimir, dissimular,
valar, silenciar els punts de vista,
nosaltres amplifiquem, subratllem, potenciem,
desvetllem els punts de vista i manem,
perquè no és contradictori.
Si està de moda dictar,
nosaltres ens proposem escoltar.
Si està de moda la resposta cantalluda i unívoca,
nosaltres presentem una proposta amable.
Si està de moda el cop de puny sobre la taula,
nosaltres ens hem assegut a l'entorn de la taula
i hem començat, primer de tot, parlant,
enraunant, que és com la gent s'entén.
Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte
ho hem fet per necessitat.
Ho hem fet per necessitat.
La debilitat inicial ens ha fet més perspicaces.
Els grups petits d'aquesta cambra s'han fet més grans.
Els grans, més xics.
Alguns ho hem entès de seguida.
Altres, no.
Els petits més grans i els grans més petits.
Això sí que vol dir que la gent vol canvi.
Però un canvi escurat.
Enormament escurat.
Tot ha virat cap a l'esquerra.
Mai hi havia hagut, des de 1984,
una divisió, una partió de les aigües tan clara en aquesta càmera.
74-61. Mai.
Recordin que en el Parlament anterior
sempre érem 68-67.
No sé que faltés a algú.
Tothom hi havia de ser.
Anava d'un vot.
No, no.
Estem parlant d'una gran majoria.
Catalunya s'ha pronunciat,
tot i castigant els partits grans, com diguem vulgarment,
i animant els petits
per un corriment de l'eix de la política catalana
que nosaltres,
i el Parlament de Catalunya,
i el Govern de Catalunya,
no pot obviar.
Un canvi escurat.
Tot ha virat cap a l'esquerra.
La debilitat més o menys accentuada
que els ciutadans de Catalunya
han imposat a tots els grups del Parlament,
sense excepció.
A uns, per mimba de vots.
A d'altres, perquè per molt augment que hagin tingut,
encara no són a l'alçada dels dos grups dominants.
Aquesta debilitat relativa
ens ha obligat a nosaltres dintre de l'esquerra
a aproximar-nos.
I sospito que ens hauria d'obligar a tots
a aproximar-nos en aquelles qüestions essencials.
La dreta no ho ha sabut, no ho ha pogut.
Ha estat justament la seva interessada amistat
del mandat anterior, orfe de resultats.
Recte final del discurs d'investidura de Pasqual Mara
i que estem seguint també en directe
a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Ara mateix arribem al punt horari de les 12.
Ens resumim en títolars l'actualitat del dia
i de seguida tornem al Parlament de Catalunya.