Margarida, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. Enhorabona, perquè això d'acabar,
veure un llibre ja acabat, és com un part, i perdona...
Sí, i aquest ha costat una mica.
Com que n'has fet les dues coses,
imagino que li trobes similitud moltes vegades, no?
Sí, sí, aquest ha estat una mena de part de burra.
D'aquells que costen.
D'aquells que costen, sí.
Tant? Ha estat una gestació molt llarga?
Sí.
Seguint amb el simil aquest de...
Sí, fa una colla d'anys que el porto,
que el... Bé, ara amb el procés editorial i tot,
l'últim any no compta, no?
Però és un llibre que he arrossegat 4 o 5 anys,
però no a disgust, sinó que mentrestant he fet altres coses.
Era un llibre d'elaboració molt lenta,
que l'anava fent a poc a poc.
És que passa que potser el mateix argument m'ho donava,
perquè és la vida sencera d'una persona,
que en aquest cas una pintora, que neix als anys 20,
i arriba fins a l'actualitat.
Llavors hi havia molts fils per lligar,
molts ambients en què aquesta dona es movia,
moltes dades que jo havia de buscar i de comprovar,
molts escenaris que volia veure,
i ha estat una novel·la que he anat fent durant molt de temps.
I a més a més volia...
Clar, aquesta sempre es diu, és la novel·la de la meva vida.
Quan vaig fer l'herència de Cuba vaig dir,
estic a punt de fer una gran novel·la.
I bé, l'he volgut fer així a fons.
Per tant, no és allò de dir...
Ha estat un procés llarg, intencionadament llarg.
que és a dir, ara estic fent una novel·la
en la que no vull tenir pressa, la deixo aquí,
vaig anant, vaig venint, vaig fer altres coses.
L'última la vam llegir al Castell del Cor Menjat.
Exacte.
Una novel·la també esplèndida,
més adreçada, jo diria, a tots els públics.
A tots, sí.
No és una novel·la per a joves només.
Joves, però no només joves.
Almenys hi ha una clocada d'ull,
totes aquelles persones que hi vulguin trobar lectures complementàries.
Jo feia la introducció referència a aquest concurs
de cartes d'amor i desamor.
Demà es dirà quins són els guanyadors.
Perquè això de parlar d'amor i de sentiments,
en definitiva, és el que dona la base
i els fonaments a la literatura, no?
Sí, en el fons, escriure també és un acte d'amor.
I jo diria que al llarg de tota la nostra vida
ens movem per amors i desamors,
és a dir, amors, odis i passions.
I en aquest llibre, en aquesta novel·la,
Perfils d'enora,
l'amor no és la línia única argumental,
però és una de les línies argumentals.
Aquest amor que és capaç d'arrencar
del seu ambient, de casa seva,
de les facilitats, d'una vida còmode,
una noia de 18 anys
i abocar-la a l'Europa de les guerres
sense cap mena de necessitat i dels exilis.
Una persona de casa bé que amb 18 anys,
als anys 30,
fuig de casa amb un anarquista
que toca el violonxel,
doncs és una mica...
I això marca una personalitat
i va com una de les espines dorsals del llibre.
De totes maneres,
a tu t'agrada molt això d'agafar dones,
treure-les del seu ambient natural
i enfrontar-les una mica amb el seu entorn,
que no sempre és favorable a les seves intencions.
Sí, perquè és que, a veure,
ser dona,
ho trobo molt bonic, molt interessant,
Alvarí ja passava alguna cosa així amb les dones.
Alvarí passava.
Alvarí va sortir com a fill d'aquesta novel·la.
Alvarí és una...
No diré un gra que va sortir
mentre estava fent aquesta novel·la,
però sí una ramificació d'aquesta novel·la.
Clar, la vida quotidiana d'una dona
pot ser més còmode, més incòmode,
però en principi tampoc no té l'interès
que en pot portar a fer-ne una novel·la.
Però quan una dona es planteja
de fer alguna cosa fora del normal a la vida,
bé, es troba amb 50.000 peripècies
i 50.000 casos especials, no?
Llavors, treure una dona de la rutina,
treure-la de casa i posar-la al món a fer,
no de dona, sinó d'artista,
o a fer, jo què sé, d'empresària,
o fer de dirigent,
bé, doncs això sí que té molt de marro.
Però en aquest cas és artista,
jo no sé si té alguna cosa a veure,
jo ho podem dir,
la Margarida Aritzeta va estudiar belles arts.
Sí, no, no vaig acabar.
Vas començar, però no vas acabar.
Sí, no vaig acabar.
Et decantaves per l'escultura, més aviat.
Sí.
És una casualitat que Nora sigui artista,
o el teu coneixement d'aquell període,
o d'aquella voluntat de fa uns anys
que també tu volies ser artista en principi,
doncs dir, mira, doncs m'agrada
que sigui artista el personatge.
Sí, no és una novel·la autobiogràfica.
No, no ho dic en aquest sentit, eh?
Aviam, és com...
No necessàriament perquè l'autor parla
de coses que li siguin properes
ha d'explicar la seva vida.
Ho dic, sí, el fet d'entrar
en aquest món artístic
et dona una mica peu a imaginar-te aquest personatge.
Dona, és un àmbit que conec més
que altres àmbits.
Per exemple, el de la física atòmica,
doncs no el conec en absolut.
Però podia haver estat escriptora, per exemple,
ni que no fos la teva vida, eh?
Que no calia.
Podia haver estat escriptora.
El que passa que...
Hi ha alguna protagonista,
hi ha una protagonista dona també
que és escriptora a l'interior d'aquesta novel·la,
un personatge secundari que és escriptora.
El que passa que volia fer...
A veure, en el fons d'aquesta novel·la
hi ha el mite del Faust.
És a dir, què ets capaç de donar
a canvi de tenir-ho tot?
És un personatge que ho val tota la vida.
Aleshores, bé, volia un artista.
Música.
És que tenia molt a prop
pel referent del doctor Faustus de Thomas Mann.
I aleshores, escolta,
per fer una versió del doctor Faustus del Thomas Mann,
no m'hi vaig veure en cor,
perquè el Thomas Mann és el Thomas Mann.
I jo encara sóc...
I aleshores, el món de la pintura
ha evolucionat tant al llarg del segle XX,
s'ha transformat tant,
s'han dit tantes coses de pintura,
la gent ha provat tant de sortir del quadre,
de sortir de l'expressió,
de sortir del figurativisme,
que vaig pensar, bé,
on es pot arribar a través de la pintura?
La pintura em va semblar un llenguatge interessant.
Per tant, la vida de la Nora,
de la protagonista,
en serveix també d'un itinerari
per tots els moviments artístics del segle XX?
Sí, exacte.
Passa del realisme,
passa del figurativisme,
pels cubismes, els expressionismes,
els surrealismes,
els expressionismes abstractes,
el dripping,
després totes les performance
i tot el body art
i tot el que hi ha hagut
i fins i tot hi acaba amb l'art
a través de la xarxa,
amb l'ordinador.
Però, de fet, no és un tractat d'art.
Qui no en sàpigui
pot viure les peripècies de la pintora
tranquil·lament, sense...
És un tractat de la vida
perquè, com bé deies,
aquest mite de faus,
aquesta mena de maledicció
que tenim als éssers humans
que sempre hem de triar.
Quan anem a dinar,
què vol?
Carn o peix?
No.
Vull carn i peix?
Doncs no.
Ha de triar una cosa.
La protagonista diu que no,
que ella no tria,
que ho vol tot.
Ho vol tot.
I hi ha unes paraules
que utilitza la protagonista,
la Nora Andorrego,
que la tenim aquí,
doncs,
que pertany a la Nora,
diu,
el vi és com la vida,
se li ha de donar temps,
però s'ha de saber consumir
en la seva plenitud.
Aquí està el secret, realment,
de saber quin és el moment
que el vi està,
que no està picadet
i que encara és massa jove?
Aquí està el punt?
Aquest és el punt
i aquesta és la trampa,
perquè resulta
que no hi ha cap vi
que tingui la plenitud
al mateix moment,
com no hi ha cap vida
que tingui la plenitud
en el mateix moment.
Aleshores,
potser és qüestió
d'agafar-ho,
és allò,
el carpe diem d'horací,
agafar-ho quan passa,
perquè tu no saps
si més endavant
allò estarà al punt
o estarà picat.
Cada vida
té diversos moments
de plenitud
i, escolta,
i això de dir,
ja ho farem demà,
ja ho farem l'any que ve,
em preparo per quan sigui gran,
estalvio per quan...
Una certa covardia, no?,
que apliquem a la nostra vida.
Clar, déus bé, escolta,
ningú no t'assegura
que més enllà hi ha res, no?
Aleshores,
agafa-ho quan passi
perquè és que després
és tard sempre.
I la Nora ho agafa sempre?
La Nora ho agafa
però li costa uns preus altíssims,
es fum cada garrotada
que, a veure,
el preu del que vols
no sempre és la felicitat,
sinó que de vegades
és la solitud,
el desamor,
l'odi,
l'angoixa,
però de vegades
és aquella plenitud,
aquella felicitat absoluta
per un moment de plenitud
que no ets capaç de donar.
És viure el límit.
Sí, sí,
el límit totalment.
el límit,
però al límit
i fora dels límits
del que viu la gent normal.
Home,
jo,
amb els temps que corren,
poques persones
s'atreveixen a viure
al límit,
a practicar aquest carpe diem,
no?,
per aquesta por
que tenim constant.
És que és molt exposat,
clar.
No hi ha cap garantia de res.
Home,
és el que feu els escriptors
moltes vegades,
que ens doneu als lectors
l'oportunitat
de viure altres vides
i això sempre s'ha de dir
perquè és còmoda,
no és arriscat
i t'ho passes molt bé.
Sí, sí,
les coses que em siguin.
Així heu d'eristòtil,
que era molt savi.
Doncs,
a més,
aquesta novel·la,
jo confesso que no l'he llegit,
cosa que em sap greu
perquè en podríem parlar
amb més profunditat
i donar més pistes als oients,
però així també els crem
la necessitat
que la llegeixin,
però em consta
que és un llibre d'aquells
per a les persones
que els agrada llegir,
agraït,
perquè és gruixudet,
té més de 300 pàgines,
un llibre molt a dia
per a l'època de l'estiu,
que tenim més temps
per llegir també,
d'una manera continuada.
I abans quan fèiem
el símil en Dalvi
m'ha cridat l'atenció
també que aquest llibre
va estar present
a la Fira Dalvi de Falset.
Sí.
Justament per això,
per aquesta comparança,
va ser fruit de la casualitat?
No.
Dic tant l'anècdota.
Sí,
va ser fruit de l'amistat
amb una companya,
amb una amiga,
la Roser Bernet,
del Molà,
que està muntant
un centre de documentació
sobre literatura i vi
en honor a en Quim Soler,
un escriptor
que va morir ara fa 10 anys.
Llavors,
aquesta presentació
va obrir les activitats
d'aquest centre
de documentació
de Quim Soler.
Per què?
Perquè una de les línies temàtiques
de la novel·la
també és el vi.
El vi,
i no només perquè
forma part dels temes,
sinó perquè aquesta pintora,
els últims anys de la seva vida,
que és des d'on s'explica
tot el que ha anat passant,
viu a Milmanda,
que és una de les granges
del monestir de Poblet
on ara s'hi fa vi.
La Casa Torres
fa el blanc de Milmanda
i etcètera.
I aleshores,
aquest personatge,
esclar,
es propia a la Casa Torres,
la propietat de la casa,
s'instal·la a ella,
en té la propietat
i aleshores fan vi allà.
El vi que fan
no és un vi normal
i això ja es planteja
a casa del començament
de tot de la novel·la.
Aquest vi,
sobretot el d'una collita
de l'any 70,
té un secret.
Té un secret
que es va desgranant
al llarg de les pàgines
perquè guarda
no només el millor most
de la vinya,
sinó el darrer gran amor
de la pintora.
Que no explico com ni què
perquè...
No, no, no, això mai.
No es pot explicar,
però és un vi
que és excepcional
des de tots els punts de vista.
Per tant,
el punt de partida
de la història
és des del temps present
de la protagonista.
Això també crea un atractiu
perquè és anar
desgranant tota una història
que en principi
sembla ja passada.
Sí,
i des del punt de vista
també de la gent
que té a l'entorn.
És a dir,
la història l'explica ella,
l'explica una narradora,
escriptora,
que podia ser el meu alter ego,
que no és ben bé el jo,
però doncs ho podria ser,
ho explica amigues i amics seus
mentre estan prenent
unes copes de vi també.
És a dir,
en un ambient agradable,
al voltant d'una exposició
de pintura
i mentre estan degustant formatges,
vins i coses d'aquestes bones.
Potser la pregunta és òbvia,
després de tot el que ens ha explicat
la Margarida Ritzet,
estàs contenta del resultat final?
Sí, sí,
estic contenta,
estic contenta
i sobretot perquè
algunes persones
que ja l'han llegit,
doncs,
passant pel nombre de pàgines
que té,
m'han dit,
ostres,
bé.
I per què creus
que és la novel·la
de la teva vida aquesta
i no altres?
Ah, sempre l'última.
Les que has fet fins ara, eh?
Clar, clar, clar.
Dona,
és més,
d'entrada m'he atrevit
a fer un munt de pàgines,
un munt de pàgines
que no és pel pur afany
d'encadenar una pàgina
darrere l'altra,
és de fer la gruixuda,
sinó perquè és complexa.
També perquè diria
que hi ha capes
o sediments,
és a dir,
és una novel·la
que qui no sàpiga res,
doncs,
la pot llegir com aventura
i qui tingui coneixements
de pintura,
de música,
de política,
dels moviments històrics
i socials
del segle XX,
la pot llegir
amb aquestes passions complementàries.
la gent que vulgui retrobar,
per exemple,
la vida a l'exili
dels artistes,
no només catalans,
sinó europeus.
Clar,
surt quantitat de gent.
Nora passa
la seva maduresa
a l'Argentina,
a Buenos Aires,
en el cercle
de la gent
del teatre,
del Cafè Tortoni.
Aleshores,
hi ha des de Borges
fins a Torres Garcia,
que és un pintor
que durant uns anys
va estar a Catalunya
i després torna a l'Uruguai.
Hi ha tot l'ambient cultural
de l'Argentina
després de la Segona Guerra Mundial
que es converteix
en un dels focus
de literatura
i art del món.
Aleshores,
hi ha tot el moviment
moralista de Mèxic.
Hi ha moltíssimes coses.
Aleshores,
qui vulgui veure...
Esclar,
hi ha la vida també
d'exiliats
aquí
amb personatges
inventats,
però molts
amb referent real
que passen
pels camps
de concentració
de França,
que després
passen pels barris argentins
o que se'n van a Mèxic,
que després tornen,
després hi ha la vida
d'alguns
que s'han quedat
aquí
a la postguerra
i per tant
que viuen el franquisme
des de l'oposició
però també des del règim.
És a dir,
hi ha feixistes convençuts
i hi ha empresaris
que fan la viu-viu
col·laborant amb el règim.
És a dir,
que hi ha
una globalitat
de fets
i de dades
que jo penso
que són interessants.
Independentment
de la teva formació
acadèmica
t'has hagut
de documentar força,
no?
Perquè et mous
per una quantitat
de territoris
ja des del punt
de vista geogràfic
només.
Sí, sí.
Per això et dic
que ha estat una novel·la
una novel·la llarga
perquè, per exemple,
és clar,
les primeres performances,
és a dir,
les primeres activitats
d'aquests artistes
que surten
i fan art al carrer,
art sobre el territori,
que fan art
a les muntanyes
o fan art
a les places,
art en directe,
clar,
les primeres que agafo
són a Alemanya
i una de les primeres
és a Berlín.
Aleshores,
bé,
doncs,
l'artista i la novel·la
es mou per aquests territoris.
Alguns
hi ha anat,
alguns llocs d'aquests
els he recorregut jo
i altres, no?
Els fas a distància
i amb la imaginació,
però alguns sí,
per exemple,
doncs,
la Pinacoteca de Siena
o una residència
de Berlín
que és una residència
d'artistes,
el Periple per l'Argentina
i sobretot
els diàlegs
amb escriptors argentins
d'ara
que parlaven
de la seva idea
de la fantasia
i del realisme màgic
i tot això.
És un personatge
d'abans,
la Nora?
Existeixen?
no poden existir
Nores, ara?
O és un personatge
del passat?
No, no, no, no,
és un personatge
plenament,
és plenament
del present
malgrat que,
segons, esclar,
segons la novel·la
ara tindria
setanta i tants anys.
En el sentit
que sembla
que ara trobaríem
perfils femenins
més conservadors
que no pas
el que ens pot mostrar Nora.
Sí,
però és que a l'època
d'aquesta persona
hi havia moltíssima gent
molt conservadora,
estem parlant
de la seva infantesa
als anys 20
i estem parlant
de la seva adolescència
i de la seva maduresa
a la postguerra.
Vaja,
estem parlant
de gent
de l'edat
de la meva mare
que sí,
va ser una mica
rauixada al final,
pobra dona,
però, doncs,
realment,
no, no,
és una dona
molt actual
però fora
de la normalitat.
Penso que en Hores
ni als anys 20
ni als anys 40
ni als 2003
no és el que fa
la majoria
de la gent
de la vida quotidiana
sinó que són
aquelles persones
excepcionals
que de tant en tant
surten
i que no s'adonen
que són excepcionals
però que
a l'hora de viure
això els passa factura.