Jordi Puntí, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Animals tristos és el llibre que avui el Jordi presentarà a la llibreria La Capona.
Un llibre que ja ha passat per les mans de molts lectors,
sobretot aquells que van llegir en el seu dia,
Pell en d'armadillo, que va tenir un èxit absolut, no, Jordi?
Bueno, absolut, sí.
T'ho agraeixo molt.
Sí, va anar molt bé.
Serraves, se'n va parlar molt bé.
La veritat, sí, sí, va ser...
Perquè era un primer llibre, també, un llibre de contes.
Llavors no és tan normal, no, que se'n van fer tres edicions
i continua més o menys venent-se amb l'edició de Butxaca.
No, no, està molt bé.
Hi ha animals tristos.
Perdona, i ara, a més a més, quan la gent em comenta animals tristos,
molt sovint és gent que ja ha llegit l'altre, també, no?
I que això està molt bé, també, veure que la gent et segueix.
Jo he començat a llegir el teu llibre.
No l'he acabat.
I em fa pensar si només hi ha animals tristos
o també hi ha animals alegres, en general?
O és l'espècie més comuna, aquesta de l'animal trist?
És que...
En l'actualitat.
Clar, jo crec que no hi ha només animals tristos.
O sigui, hi ha animals tristos que a vegades estan alegres,
animals alegres que a vegades no els toca cap altre remei que estar tristos, no?
I el que passa és que des d'un punt de vista literari
són molt més interessants i atractius els animals tristos que els animals alegres, no?
És allò de les bones notícies no són notícia, però les males sí, no?
Exacte, sí, no?
O això altre de...
No sé quina...
Em sembla que Anna Karenina comença dient que
totes les famílies felices són felices de la mateixa manera
i totes les desgraciades són desgraciades a la seva manera, no?
Fonamentalment, en aquest llibre, que és el que ens ocupa avui,
parles de persones, d'homes i dones, de relacions,
relacions d'amor, relacions a desamor, infidelitats,
la infelicitat, perquè pocs arriben a bon port, eh,
d'aquestes relacions, per no dir-ne cap.
Sí, sí, hi ha alguna...
És veritat, eh, la gent em diu,
home, és que no n'hi ha cap que acabi bé.
Jo crec que no és veritat, que sí que n'hi ha com a mínim una
que té una finestra oberta i una altra que també podem pensar que acaba bé,
una altra de les narracions.
Sí, m'interessa molt, no?
Més que la infelicitat, la resignació de la gent, no?
Com a vegades sembla que fem les coses perquè hi ha un guió
que algú ha escrit i que ens marca això, no?
Que les etapes de la vida van passant i les hem de complir.
I en el cas concretament d'aparellar-se i de viure en parella,
doncs la resignació, quan passen els anys, és cada vegada més gran
i m'interessava explorar això, no?
Com la gent enfronta aquest moment, no?
El moment en què l'enamorament inicial ha acabat
i la vida quotidiana s'acaba menjant des de sota, no?
Les situacions de parella.
Clar que això d'acabar bé depèn de qui ho digui
i segons com es miri, no?
Perquè allò de van ser feliços i van menjar anissos
potser no és la felicitat.
Exacte.
Potser és el contrari, potser és acabar aquesta relació
com acaben molts personatges del teu llibre.
Sí, sí, perquè imagina't, no?
Ara que ho dius tu, passar-te la vida menjant anissos.
Tota la vida és massa tècnic, eh?
Aquella dolçó que t'empelagosa la boca.
No ho sé, clar, és complicat, no?
Jo crec que, a més a més, molt sovint necessitem
píndoles d'infelicitat per sentir-nos vius, no?
La felicitat extrema no existeix, això ja ho sabem, no?
I molt sovint també la imaginació és un bon element
per pensar en la felicitat, no?
I sense imaginar...
Jo el que intento explicar,
una de les coses que m'agradaria reflectir és això, no?
Que sovint la imaginació és el que ens permet somiar
o pensar que som feliços
i els personatges d'aquests contes
alguns no tenen gens d'imaginació, no?
D'altres sí, d'altres l'utilitzen
per poder arribar a alguna cosa que s'assembla a la felicitat.
A mi m'agrada molt
quan comences a entrar en la vida d'aquests personatges
i vas lentament entrant i entrant i entrant
i de cop i volta tens la sensació
que els coneixes de tota la vida, en un momentet, no?
Tens aquesta capacitat d'immediatament
explicar-te qui són.
Sí, això a mi...
No sé si tinc la capacitat o no...
Vaja, a mi m'ha passat que m'han de familiar
aquests personatges.
A més a més, jo crec que hi ha diverses coses.
Un és que no estan mai descrits molt clarament.
Un se'ls ha d'imaginar.
L'altre és que tenen noms poc habituals,
amb la qual cosa també possibilita més
que la gent s'imagini,
perquè si diuen Joan, Lluís o Pere o Maria,
doncs tothom coneix un Joan, un Lluís, un Pere o una Maria.
Però si es diuen Eric, Irina, Bàrbara és més normal,
però bueno, així i tot...
La gent ha de fer un esforç d'imaginació.
Jo crec que això, afegint-hi una cosa
que a mi m'interessa molt,
que és que el lector se senti a gust
quan està llegint,
se senti partícip dels contes,
jo crec que això facilita aquesta sensació
de conèixer-los de tota la vida.
I a més a més hi ha aquesta altra cosa,
també, que els personatges que són protagonistes
en un conte,
de sobte apareixen en un altre conte
com a secundaris.
És com un món tancat.
I sí, potser al final hi ha la sensació,
i és el que m'agradaria a mi,
que hi hagués la sensació que els coneixes.
Sí, perquè són personatges convincents
i imagino que fruit de la teva observació,
de la teva vida,
de gent que coneixes,
de gent que has vist,
de gent que has llegit.
Sí, sí,
un ha de saber canalitzar les influències.
Perquè és ja molt normal, d'altra banda.
Sí.
No són gent ni grillada,
ni estrambòtica,
ni res.
A veure,
ni algú.
Bé, aviam,
parlem de normalitat en aquest sentit,
que alguns d'ells
les podríem trobar en qualsevol lloc.
Sí, sí, exacte.
Són els nostres veïns,
i fins i tot podem ser nosaltres mateixos.
Jo crec que com a matèria literària
és molt important saber canalitzar les influències.
Les influències no tenen per què ser només literàries,
sinó que poden ser d'ordre molt divers.
Pot ser una cançó que has escoltat de Burbacarac,
o pot ser una discussió que has escoltat,
o potser anant amb autobús,
o pot ser una pel·lícula que has vist
i un diàleg que en un moment ha soptat,
o fins i tot una sensació,
un estat d'ànim.
Tot això poden ser coses que
un ha de saber,
jo crec que l'escriptor ha de saber-les
destil·lades a la vida diària
i posar-les d'alguna manera en els contes.
Això no vol dir que els personatges
que surten aquí
tinguin coses meves en absolut,
però sí que hi ha detallets
i coses que un ha vist
i que li agraden en aquell moment
i que se les apunta.
Tot i que les persones
que llegeixen habitualment
tenen l'adèria aquesta d'atribuir
sempre els relats,
que són autobiogràfics,
sempre diuen
això li ha passat a l'autor.
És com, també penso,
el senyor que escriu una copla,
també diu
no, no, és que ho va patir a la seva cara.
No, no necessàriament.
L'escriptor ha de passar
per totes aquestes experiències
i no per una bogeria.
Exacte, imagina't si jo
m'hagués passat tot el que surt
tot el llibre.
Quina vida, quina vida.
L'últim que hauria fet
s'hauria d'escriure-ho.
Quina vergonya més,
explicar la teva intimitat.
Però és veritat,
l'altre dia en una presentació
Igualada, em sembla que era,
una noia em va dir
escolta, és que això,
aquesta separació,
hi ha un conte
que és gos que es llepa les ferides
que explica
amb pèls i senyals
el moment en què un home
descobreix com la seva dona
l'enganya, no?
I això, doncs,
desemboca, doncs,
en un procés de separació.
I, a més a més,
està intentat tractar
amb un punt d'humor
perquè la cosa no sigui
només amarga i això, no?
I llavors ella em deia
escolta, és que això
està tan ben explicat
que ho has d'haver viscut.
I d'alguna manera
m'estava dient en a mi
que jo havia estat enganyat
per la meva parella.
Et volia fer confessar
alguna cosa personal, no?
Sí, clar, i jo li vaig bé
de dir no, no,
i vaig bé de fer això, no?
La didàctica aquesta de dir
no, no, és que una cosa
és l'escriptor,
l'altra és el narrador
i l'altra és el lector
i mai ha de coincidir, no?
Per sort, per sort.
Tu també ets lector.
T'has sentit temptat
de vegades de pensar
que l'autor
estava parlant d'ell mateix?
Perquè també ets capaç
de posar-te en la pell
del lector.
Intento que no.
Ara, és veritat
que és inevitable, no?
Abans, a mi,
quan heu tancat
parlàvem del Paul Oster, no?
El Paul Oster
quan parla de...
Clar, si tu les novel·les
a Brooklyn
amb un personatge
que es diu Paul Oster, no?
A més a més,
clar, vull dir,
més fàcil ja no et pot fer
perquè l'identifiques.
I així i tot
no has de caure mai
en aquesta temptació
perquè si una virtut
i una gràcia
té ser escriptor
és poder-te inventar coses, no?
I poder atribuir les coses
a la imaginació.
Jo crec que és el tracte
que hi ha d'haver, no?
Què creus que busquen
els lectors
en la literatura
i en particular
en aquests enrelats
com els que tu escrius?
Perquè, vaja,
no són llibres d'autoajuda
però de vegades
els lectors busquen
una mica identificar-se, no?
Amb aquests personatges
de ficció.
Sí, jo crec que hi ha...
D'una banda
el lector en general
busca distreure's,
busca passar-s'ho bé,
busca evadir-se
però alhora
llegint llibres
busca alguna cosa més.
És a dir,
per distreure's,
passar-s'ho bé
i evadir-se
doncs ja tens mil coses més, no?
Tens la televisió
que és molt més senzill
i això.
Jo crec que el lector
i espero que el lector
del meu llibre
també busca,
a part de distreure's
tot això,
busca alguna cosa,
busca que li parlin d'ell
i busca també companyia, no?
I busca sentir-se acompanyat,
busca que els personatges
dels dos meus contes
d'alguna manera
jo crec que acompanyen.
Són grans solitaris, no?
Són molt solitaris
però un solitari
al costat d'un altre solitari
potser fan companyia, eh?
I jo espero que sigui així, sí.
Que d'alguna manera
els lectors
s'hi vegin reflectits
però que també tinguin
aquesta cosa de
del voyer, eh?
Una mica
de la persona
que li agrada mirar
la vida dels altres.
Tots som molt curiosos,
la gent és molt curiosa
i de fet
dia a dia
la televisió no deixa d'aixer.
Cada vegada és més això, no?
La curiositat
per la vida dels altres.
Llavors,
jo espero
que els lectors
siguin gent curiosa
i ja està.
I si algun d'aquests lectors
fos una persona
d'una certa edat
et podria dir
escolta Jordi,
és que la gent
ja no s'estima com abans.
Tu podria dir?
I segurament tindria raó
perquè sí que m'ho podria dir.
I de fet
m'he trobat
amb lectors
d'edat més avançada
ja que
això no ho acabo d'entendre
els joves d'avui
que res,
a la mínima ja se separen
i ja...
No aguanten res.
Exacte,
no aguanten res.
No aguanten 10 anys
però que si no 10 anys
no és res.
Jo amb la meva dona
he estat 30 anys casats
fins que morien
aquestes coses, no?
I podrien tenir raó
però justament
a mi m'agrada explicar
el signe dels temps d'ara, no?
L'altra cosa
que crec que és molt important
o espero
és que un lector
del meu llibre
identifiqui l'actualitat
identifiqui les coses
que passen avui dia
sobretot si és un lector
de la meva generació
però pot ser més gran
jo crec que amb això
no hi ha grans diferències.
Per això fas que vagin
a comprar mobles
a una determinada botiga
etcètera, etcètera?
Sí, perquè...
Per donar aquesta sensació
de proximitat
de contemporaneitat
Comprar mobles a Ikea
o qualsevol altre lloc
és una sensació
que tots compartim
és igual...
Ens proporciona felicitat?
Bé, Ikea l'eslògan
és redacora la teva vida
i és això
i sí
no sé si és felicitat exactament
però com a mínim
et fa sentir viu
que és important.
Què t'anava a dir?
Les persones
que han llegit
el teu llibre anterior
La pell d'armadillo
tenen claríssim
de per què han de llegir aquest.
Aquelles persones
que no t'han llegit mai
ni tan sols
en les pàgines d'un diari
per què no els hi vens
el teu llibre?
Els hi hem de vendre
el llibre
és complicat
després que vagin
a la Capona
sí que aleshores
els hi has de vendre
com autor.
Bé, jo primer els hi diria
que
jo penso molt
en el lector
i això és molt important
em sembla
quan un escriu
és una cosa
que em va explicar
el John Irving
que el vaig tenir
la sort d'entrevistar-lo
i parlant
i ell em deia
és que és essencial
És un escriptor apassionant
Exacte
jo crec que és el gran model
tant de vos estigués
a l'altura
de la sola de la sabata
ja en tindria prou
però jo crec
que és molt important
que el lector
sàpiga
que l'escriptor
ha pensat en ell
no en un lector concret
però sí que
m'interessa molt
que el lector
agafi el llibre
comenci a llegir-lo
i se senti partícip
d'això
no des de
d'alguna hora
jo li dic
mira
t'agafo de la mà
i entrem a dintre la gàbia
i a mi no pateixes
que aquests animals
tristos
no et faran
no et faran mal
perquè estem junts
i ens les estem mirant
no és que tu
te'ls miris
des de darrere la gàbia
com uns éssers estranys
i llunyants
sinó que són algú
gairebé de carn i ossos
que estan al teu costat
i que segurament coneixeries
que si no els haguessis llegit
no els coneixeries
i que potser
doncs val la pena
diria això
jo crec que quan
agafes un llibre
comences a llegir-lo
si tens la sensació
que aquest llibre
l'autor o l'autora
l'ha fet expressament
per a tu
ja està
l'èxit t'ha aconseguit
jo espero que sí
tu també fas col·laboracions
a la ràdio
imagino que quan parles
davant d'un micròfon
intentes imaginar-te
a qui t'estàs adreçant
sempre
quan fas l'exercici
d'escriptor
és el mateix?
sí
sí
és molt
amb l'exercici d'escriptor
a més jo penso
en lectors molt concrets
molt sovint tinc amics
i coneguts
sobretot amics
i amigues
que penso en ells
concretament
i al final acabo posant frases
a vegades penso
mira aquesta frase
li agradarà a tal persona
o aquesta manera
d'explicar això
li agradarà a tal altra
però és que jo crec que
d'alguna manera
aquestes persones concretes
són arquetips
representen
a tots els lectors
no?
i són gent diferent
no són tots iguals
llavors
a la mesura que a aquestes persones
penso els hi poden agradar
doncs en els altres lectors
també els hi pot agradar
divertir
interessar
emocionar
no?
el sexe és important
en els teus llibres
sembla que és un abans
i un després
sempre hi ha un abans
i un després del sexe
sempre
amb tot
no hi ha una continuïtat
la infidelitat
la tractes
com el calcom inevitable
sí
és inevitable
és que ojo
que agafes el llibre
i dius
escolta
que cap a on miro
sí
és que saps què passa
que crec que tot
tot va lligat
no?
no és
diguem-ne
l'amor pur
ja no existeix
l'amor pur
és molt bonic
què dius ara?
no existeix?
jo crec que no
és una
esperar que existeixi
l'amor pur
és una ingenuïtat
com la felicitat
com la felicitat
llavors està bé
relativitzar-ho
i em sembla
que tot va molt lligat
és a dir que
no sóc cap psicòleg
ni el doctor Corbella
ni res
però jo crec que
si el sexe no funciona
és molt difícil
que les relacions de parella
funcionin
molt sovint
les infidelitats
comencen
diguem-ne
traient una carta
dient
ara només trec una carta
i el castell
no s'enfosarà
perquè total
és allò que
el castellà es diu
una canita a l'aire
però
clar
el castell al final
acaba caient
i llavors
em ve molt de gust
i em diverteix molt
explorar tot això
poses els personatges
al límit
posar-los sí
temptar-los
aviam ell diu
que escriu
per entretenir
fonamentalment
però tot entretenint
en Déu-n'hi-do
les coses
que va deixant
caure
Jordi Puntí
premsa
ràdio
escrius
escrius relats
contes
una novel·la
una novel·la
allò voluminosa
tu planteges
sí
clar
m'agradaria
de fet
m'agradaria molt
moltes pàgines
allò gruixuda
sí
no
i a mi m'encanta
més llegir novel·les
llargues
que t'hi poses
i pots estar
i a més a més
treus hores de son
saps que t'enganxa
això
el John Irving
que dèiem abans
per exemple
m'agradaria molt
el que passa
és que
les coses
han d'anar
a poc a poc
i
jo crec que aquest pas
aquest llibre
respecte de l'altre
ja és un pas endavant
perquè en la mesura
que els contes
estan situats tots
en una mateixa ciutat
i en una mateixa unitat
de temps
passen pocs dies
tot i que són històries
independents
gairebé es poden llegir
com una novel·la
i de fet
amb l'editor
fins i tot
vam estar dubtant
en algun moment
de si valia la pena
esperar una mica
i convertir-ho en una novel·la
però jo crec que no
que havia de sortir així
i ara sí, sí
em ve molt de gust
agafar i donar el pas
i veurem
potser seran
del primer llibre
aquest segon
han passat 4 anys
ara poden passar-ne
4 o 5 més