Lluís Omar, bon dia.
Hola, bon dia.
Estem parlant d'un espectacle que és un monòleg,
i jo, per la informació que tinc,
que és una mica d'agafar el teu currículum actural
i posar-lo dalt de l'escenari?
Bé, en una part sí i en una altra part no.
Perquè, a veure, nosaltres sobretot el que no volíem fer
era ni una antologia allò dels millors moments
ni fer una biografia, no?
Perquè per això ja hi ha altres mitjans a fer-ho.
En tot cas, volíem fer un espectacle de teatre
a partir d'un recorregut professional
i d'un recorregut de feina que han anat,
en el meu cas, molt lligats l'un amb l'altre, no?
Però ja en través d'això, no?
És com una mena d'acol·laix de totes aquestes coses,
però sempre amb la idea de fer un espectacle a partir d'això, no?
Ets tu mateix com un personatge teatral.
Exacte.
Em sembla que aquesta seria una manera de dir-ho curt, no?
Amb la cosa, doncs, que evidentment,
jo dalt d'un escenari, doncs, ja és per força un Lluís Omar inventat, no?
Vull dir que, com nosaltres diem en l'obra,
la realitat, ai, la veritat en l'escenari
té més a veure amb la credibilitat
que no pas amb la realitat.
O sigui, allò que som capaços de fer creure.
Això, doncs, evidentment,
és el joc del teatre, és l'escència del teatre,
i a partir d'aquí, doncs, encara que fos un monòleg
i pren com a referència, doncs, això,
els trossos d'obres o de personatges,
però no oblidant mai que, sobretot, estàvem jugant
i estàvem fent teatre i que el que havíem de fer
era un espectacle, no?
Et diré sempre la veritat.
El títol és prou atractiu i suggerent.
Quan un és la pròpia font de l'espectacle,
això de dir la veritat, no sé, els altres,
però un mateix és complicat, no?
Sí, però et dic que tinc aquesta cobertura, no?,
de l'escenari i del joc del teatre,
però en tot cas, evidentment,
hi ha moltes coses que tenen a veure amb mi.
Era molt atractiu perquè, evidentment,
això ve després de 26 anys de viure al teatre
d'una manera molt intensa,
en la qual, doncs, sempre hi ha hagut una implicació molt gran
d'això de la meva manera de viure,
vull dir que he vingut condicionada
per aquesta meva passió que és el teatre,
i d'això n'he tret coses molt bones i molt fantàstiques,
i em semblava que era el moment,
després de 26 anys,
que potser hi havia alguna cosa
que jo podia pretendre transmetre a l'espectador
a partir de tota aquesta experiència.
Jo insisteixo una mica que,
malgrat alguna informació que ha arribat,
em resisteixo a creure que es tracta d'un anegdotari.
Com, com?
No és un anegdotari.
No, no, no, en absolut.
No, no, és l'experiència teatral del Lluís Omar,
doncs, feta teatre.
No, no, atenció, que no és el que ve aquí a explicar-nos
les seves anècdotes, eh?
No, no, no, no, no, no.
Em sembla que hi ha una visió una miqueta més enllà d'això.
Com deia, doncs, evidentment,
a mi el teatre ha sigut una manera de descobrir la vida,
ha sigut un...
Jo com dic a l'espectacle ha estat una bonica manera
de passejar-lo per la vida al teatre.
I llavors, doncs, m'ha fet ser conscient
i m'ha fet espreviar en moltes coses,
i llavors, a partir d'aquestes experiències,
em veia de transmetre això.
És un espectacle optimista,
és un espectacle de teatre,
però, en tot cas, sí que no estaríem, diguéssim,
si parléssim d'anar d'etari,
estaríem més en el camp d'això del club de la comèdia,
un tipus d'espectacle d'aquest tipus.
És veritat que està fet amb el format cabaret,
que és un espectacle fet obert al públic,
que és divertit,
que fiqui en tots aquests elements de joc,
però que, en tot cas,
crec que, vaja,
això no en tinc cap mena de dubte,
sobretot veient la feina que va fer Lluís Acuniller,
una gran autora de la nostra escena
i l'experiència del Xavier Albert
i la meva pròpia,
doncs, evidentment,
que no ens haguéssim posat junts
per fer un tipus d'espectacle així.
Si et sembla, estaria molt bé
subratllar aquesta paraula que deies ara fa un moment,
divertit.
És un espectacle, sobretot, tan divertit,
que arriba, doncs,
amb aquest sentit de l'humor finet,
del públic.
Ah, exacte,
perquè això ho dic
en un sentit d'humor finet,
o sigui, irònic,
sobre un mateix,
sobre les coses,
sempre hi ha aquesta minada divertida
i somrient,
i amb la pretensió,
jo crec que, vaja,
és un espectacle que l'espectador,
doncs, evidentment,
s'ho passa bé,
segurament,
com jo,
no és de grans carcajades i coses,
però vull dir que
és un de estar, doncs,
amb molt somriure constant, sí.
A aquestes alçades,
nosaltres no descobrirem
qui és Lluís Omar,
quina és la seva experiència teatral
i per tots els gèneres,
escenaris i teatres
que s'ha passejat?
Deies,
a mi el teatre m'ha ensenyat a viure.
Quina visió tens,
mirant cap enrere del teatre,
del que ha estat el teatre
aquests 25 anys en aquest país,
com ha anat canviant,
com ha anat evolucionant?
Anem a millor,
anem a pitjor?
Bé,
nosaltres en partit d'un moment,
jo em va coincidir
quan jo tenia 19 anys
i que va ser quan vaig començar
la meva experiència professional,
amb què el teatre,
el teatre en català,
per posar-nos en un referent,
estava per fer,
o sigui,
veníem de 40 anys de dictadura
en el qual, doncs,
la llengua i, evidentment,
el teatre en català,
doncs,
teníem moltes dificultats
per sobreviure
i per poder-se fer el seu espai,
no?
i llavors,
doncs,
ha sigut una època,
això com,
també amb una frase d'un personatge
que jo dic,
és,
tenim,
teníem una gran dogi
d'entusiasme en reserva,
estava tot per fer
i jo he pogut viure
aquests 25 anys
que em sembla
que el canvi ha estat evidentíssim
i que hem passat de no tenir
a ser i a tenir moltes coses.
Com sempre,
quan a les estats de precarietat
i en el qual,
doncs,
s'ha de fer servir la imaginació
i no hi ha diners,
doncs,
això també té unes avantatges
no de comoditats,
però sí d'esperit
i que potser ara,
si téssim així un balanç ràpid,
doncs,
diríem,
ara que tenim mitjans
i que tenim infraestructures
i que hem anat molt més enllà,
doncs,
ara hem de veure
com,
com d'alguna manera,
sabem extreure'n al màxim
i tornar-los a posar
en aquest estat de desequilibri
que a vegades
la falta de mitjans
t'hi posa per ell mateix,
perquè la nostra feina
i el que altres,
sobretot,
demana sempre
d'aquest constant desequilibri,
per fer que les coses
siguin vives,
que el teatre sigui una cosa
que no,
perquè un teatre
ben fet
no n'hi ha prou,
o sigui,
el teatre demana
alguna cosa més,
per això dic que a vegades,
i ara,
en aquests moments,
jo crec que aquest és el punt
en el qual potser
hem de parar més atenció,
jo parlo en el meu cas
que evidentment
tinc la sort
de poder
per un costat
viure al teatre
a vegades
en unes condicions
més que acceptables,
no?
dels que estic treballant
no és això,
el teatre nacional
o el teatre lliure,
perquè també hi ha
evidentment
molta gent
que de mitjans
no entenen,
però sobretot
si hem tingut la sort
d'estar,
podem dir-ne,
més establerts,
em sembla
que hem de continuar
buscant la manera
per estar creatius,
per fer viu el teatre
i això demana
i demana de sempre
una determinada actitud
enfront de la feina
i enfront
de com un es planteja
la vida,
jo crec que aquesta
és la grandesa
i a la vegada
l'enorme compromís
que demana
ser una persona
de teatre,
que no pots només
fer anar l'instrument
sinó que l'instrument
va molt lligat
amb la persona
i això és el que
no hem d'oblidar,
fa 25 anys
fer teatre
i ara per si mateix
una aventura de vida
i ara
hi ha el perill
que a vegades
només ens ha servint,
de fer teatre
i en canvi
s'ha de tenir en compte
que el teatre
sempre demanarà
una certa actitud
de servei
cap al propi teatre.
En aquesta obra
et diré sempre
la veritat,
imagino que
et deixes
acompanyar
per tots aquells
tics,
perfils,
alguna vegada
tòpics,
de vegades no tant
del que s'anomena
gent de teatre,
actors,
actrius,
directors,
autors,
empresaris.
És un espectacle
evidentment
que té a veure
molt molt del teatre,
de com vivim
al teatre,
de qui som
els de teatre,
o sigui que
aquesta també és
una possibilitat
per l'espectador
de poder
allò
treure una mica
al cap
i això
i compartir
divertint-se
jo crec
perquè
quan repetim
una vegada més
que sempre
està fet
des de l'humor
i des de la lucidesa
i de la intel·ligència,
repeteixo
gràcies
gràcies també
al Xavier
i a la Lluís
i a la Lluís
i a la Lluís
i a la meva aportació
cada nit allà
sobre l'escenari
però sí, sí,
evidentment
que és
fer tenir coneixement
d'aquí som
una miqueta més
els que fem teatre.
Jo no sé si t'agradarà
gaire aquest tipus
de preguntes
però jo tinc curiositat
quants personatges
has pogut arribar a fer
al llarg de la teva
llarga carrera?
Afortunadament
n'he fet molts
i sobretot
tinc la gran sort
que he pogut fer
ja ara
podia dir avui
molts grans personatges
o sigui que
això
les circumstàncies
m'hi han portat
o sigui
jo quan
abans inclús
ja de ser professional
ja havia fet
el Manelic
de la Terra Baixa
i havia fet
el doctor Stockman
d'un enemic
del poble
que és
vull dir que ja
no sé
he tingut la sort
des de molt jove
fer
el meu primer
protagonista
que jo vaig fer
en teatre
que era una obra
d'aquestes
que es feien
amb els centres
perruquials
que deien
los palomos
de l'Alfonso Passo
jo vaig ser
un protagonista
i deuria tenir
quan vaig fer això
14 anys
15 anys
o una cosa així
vull dir que
l'Alfonso Passo
era un habitual
de l'estudio 1
exacte
te'n recorda
vull dir que
llavors jo sempre dic
que tinc
quan fas un gran personatge
si tot són personatges
que donen noms
a una obra
o són obres
és perquè són persones
extraordinàries
per un costat
o per un altre
llavors quan tu fas
un paper d'aquest
és com si coneguessis
algú
mentre l'assages
mentre el representes
i jo he tingut la sort
de poder conèixer
de prop
i moltes vegades
o sempre
d'intentar
de donar-li vida
a molts personatges
importants
de la història
del teatre
i crec que això
per mi ha estat
també una font
d'enriquiment
i de creixement
personal
important
i de la qual
evidentment
me'n sento
molt satisfet
és que t'ho deia
perquè en aquest espectacle
et visiten
algun d'aquests personatges
sí
sí
bé
ens visitem
mútuament
perquè és això
que a vegades
dius
qui dóna vida
a qui
és l'actor
que dóna vida
al personatge
o és el personatge
que busca
un actor
per cobrar vida
però sí
allà
de cop i volta
de maneres
a vegades
diferents
de com van ser
representats
però apareixen
les fonen
és aquest personatge
Lluís Omar
que una miqueta
té com diferents cares
i que aquests personatges
també són ells
o sigui
no hi ha
ja et dic
per això et dic
no és un espectacle
d'antologia
de dir
ara fem això
ara sóc l'altre
ara passo aquí
sinó que tot
va seguint
com
tot es va com
superposant
una cosa
amb l'altra
però sí
hi són
hi ha el Manalí
hi ha el Balmond
hi ha
en fi
tants personatges
el Mísantrop
el passatge
dels gegants
de la muntanya
en fi
el León sí
tants i tants
afortunadament