El que va posar en evidència el primer col·loqui és la importància de Pompeu Fabra.
Pompeu Fabra és una cosa que, ja ho hem dit moltes vegades,
que sembla que des de fora que va fer la gramàtica, que va fer el diccionari,
que ja està acabat, però realment era un home d'una preparació excepcional
i que constantment ja pot despertar un interès com a lingüista, com a lingüista històric.
A Anglaterra, el Samuel Johnson del segle XVIII continuen fent-se congressos
i continuen parlant-se de la seva obra lexicogràfica.
Per tant, en aquest aspecte, no hauria de ser una excepció
de tractar la gent que val la pena només quan fa 50 anys o quan fa 100 anys o quan fa 200,
sinó que precisament la seva grandesa i el que fa que la tradició es transmeti realment
és que de tant en tant es vagi revisant i es vagi a veure què és el que ha portat
i què és el que se li pot, encara que continuï, que sigui viu aquest diàleg amb Pompeu Fabra.
En aquest país tenim tendència, de vegades molt, a la necrofília,
és a dir, quan és un aniversari reivindiquem un autor, un personatge,
critiquem, denunciem que està injustament oblidat o no prou valorat,
fem el que toqui i després ens n'oblidem fins als altres 100 anys després.
I precisament això és el que hem volgut evitar i nosaltres hi hem dit molt bé.
Aquell congrés va ser en motiu d'una cosa històrica, però, com diu el Joaquim,
val la pena que hi hagi continuïtat.
I això crec que també té un interès, diguéssim, local,
en el sentit que el tema és un tema general de tot el país,
però posa de relleu la nostra universitat i la nostra ciutat,
és a dir, en el sentit que no fem un congrés d'interès, diríem,
camp tarragoní o de les comarques maridionals de Catalunya,
sinó un congrés que interessa a tot Catalunya
i que interessa a figures, diguéssim, de fora de Catalunya.
I en aquest sentit creiem que la continuïtat és el que ens donarà solidesa
i creiem, vaja, que és una manera també de donar aquesta dimensió cultural
i social, diguéssim, a l'acte i alhora a la nostra universitat.
El fill del que diu el Jordi realment és que en aquest col·loquí
hi haurà experts nacionals i de l'estranger,
gent especialitzada en el tema d'àmbit internacional.
Sí, sí. Bé, només ara veig aquí un parell de textos,
un parell de ponències, no?, de Carly Morvay,
que parlarà de l'herència de Fabra i el català en la nova Europa
i de la ponència de Dan Nozel de la Universitat d'Upsala
al Diccionari Fabra vist des de la lexicografia sueca contemporània.
Són dos exemples, doncs, d'uns ponents estrangers
que amb els títols es veu clarament, doncs,
com els desperta aquest interès
o que poden fer aquest tipus de contribució.
Al marge, naturalment, d'altres professors local,
de tot el país, de nacionals,
però, vull dir, ara que m'has preguntat això,
doncs, fixa't, per exemple, en aquests títols d'aquestes dues ponències
i ens adonarem que la lexicografia sueca
pot encara dialogar amb Fabra, per una banda,
o, per l'altra, l'herència de Fabra i el català,
i la visió.
Evidentment, la tasca normalitzadora,
normativitzadora de Fabra
ha estat presa com a exemple per molts llocs,
perquè també es conjuga la tasca científica
i, al mateix temps, una tasca política.
És a dir, no oblidem que en aquell moment
tenia darrere el Prat de la Riba i la Mangumunitat.
És a dir, aquests aspectes,
en un moment en què les llengües minoritàries
i els programes del Quebec i de Bèlgic
i d'altres llocs, realment està vista l'experiència catalana
com a comparable en altura i en densitat
a qualsevol altra experiència europea o americana.
Quins són els objectius gènèrics que us heu marcat
en aquest segon col·loqui?
Hi ha moltes diferències respecte a la primera trobada
de fa cinc anys?
Des del punt de vista acadèmic, no n'hi ha.
És a dir, les diferències són, en tot cas, circumstancials.
En aquell moment, com hem dit,
celebràvem un aniversari,
aquesta vegada no.
Ara, des de poder estar científica,
els objectius són els mateixos.
És continuar treballant en aquesta línia
que ha assenyalat el Quim
per conèixer cada vegada més,
d'una banda, l'obra de Pompeu Fabra,
d'altra banda, l'interès que això pot tenir
en altres processos,
és a dir, de normalització lingüística
d'arreu del món, que n'hi ha molts,
o hi ha moltes llengües
que potencialment
estan en vies d'aquests processos,
i després, també hi ha aquest objectiu
de, si es vol, és una mica lateral,
però també se'n deriva,
d'analitzar alguns aspectes justament
del codi lingüístic actual,
del català que escrivim tots,
doncs, alguns aspectes que es poden revisar,
que es poden analitzar més a fons.
Una idea que presideix
tota l'organització del Congrés
i tot l'àmbit científic
és que hem d'arribar a saber-ne molt de Fabra,
i jo crec que això és una cosa molt important
en el sentit següent, és dir, qualsevol cultura
qualsevol gran cultura moderna,
la cultura espanyola, la cultura anglesa,
que deia abans el Quim del Samuel Johnson,
els seus capares, és a dir,
la gent rellevant,
realment són gent molt coneguda
i no solament coneguda popularment,
sinó, que és el que més ens interessa a nosaltres,
molt coneguda científicament,
és a dir, se sap tot d'aquestes persones,
se sap des de, i em perdonareu,
pràcticament des que quan es dutxaven
i quan es dutxaven, què feien al motiu, etcètera.
Jo crec que això no és fetichisme,
perquè on podria dir,
home, això és a geografia, no,
aquestes coses les hem de saber
per poder tenir aquesta base, diguéssim,
de coneixements,
per després,
per la manera d'estudis que faci falta,
però també per poder fer després
anàlisis contextualitzades
i anàlisis que ens ajudin, diguéssim,
a valorar la figura
i també a valorar el nostre mateix procés
de normalització lingüística,
perquè és un procés que encara és viu.
Un punt de partida.
No estem parlant d'arqueologia, diríem,
d'història.
No quedar-nos en fabra sol,
sinó a partir d'aquí és per veure
com es completa i va endavant.
Quantes persones espereu en aquest congrés?
Que hi participin?
Bé, de moment ja n'hi ha més de 100 matriculades,
per tant, doncs, sobre unes 150 calculem
que pot ser una cosa així fàcilment.
El col·loqui està organitzat en tres dies,
dilluns, dimarts i dimecres,
en diferents ponències, comunicacions,
suposo que taules rodones també.
D'alguna manera heu seguit algun criteri en concret
a l'hora d'organitzar internament el col·loqui?
Aquests congressos, normalment,
de vegades es divisièrbicen paral·les temàtiques prèvies
i de vegades no.
En el nostre cas, com el que hem fet,
seguint, insisteixo, l'esquema general que se sol seguir,
és, primer es fa, s'encarrega ponències concretes,
especialistes, que és el que se'n diuen les ponències,
que són gent, consagrats, diguéssim,
com a estudiosos d'un tema,
i després es fa el que se diu la crida a participar.
Llavors, hi ha tota una sèrie d'investigadors
de diverses universitats que envien la seva proposta de comunicació.
El comitè científic valora aquestes propostes,
les accepta o no les accepta,
i després el que fem és organitzar-ho temàticament,
és a dir, més o menys,
tampoc és que hi hagi un ordre absolut,
però s'intenta plegar per dies o per sessions
les comunicacions que més o menys tracten una mateixa temàtica,
per exemple, el diccionari, o aspectes d'ortografia,
o aspectes més de sociolingüística, o el que sigui.
El fet que, com comentàvem abans,
vinguin professors d'altres països, de Suècia,
o veig que també hi ha un romanista hongarès
que assistirà al Congrés, que participa en el col·loqui,
això segurament a la gent que no està relacionada
o vinculada amb el tema,
li pot donar una perspectiva de la importància
de la figura de Pompeu Fabra, no?
És a dir, que va molt més enllà del límit dels països catalans.
Sí, sí, i a part d'aquest, en fi, a més a més,
hi ha un lligam, el germà Colón fala que és valencià,
però que és a Suïssa com a catedràtic universitari,
és a dir, hi ha tots uns ponts d'una gent que realment penso
que això no és un mèrit nostre,
sinó un mèrit del país, una capacitat d'uns certs ponts
i un interès d'estudi.
Per tant, col·loqui internacional,
i certament hi ha un interès internacional
dins de l'àmbit de la romanística
i de l'àmbit més especialitzat en això
i al mateix temps amb una gran importància
dels estudis lingüístics a casa nostra.
És una cosa que ha assenyalat el Joan Suá,
que s'ha assenyalat amb una sèrie de gent,
que realment avui els estudis gramaticals,
i això en certa manera,
que ja són gent que pot estar molt allunyada,
o més o menys allunyada,
des d'un pinyol inicial febrià,
doncs és una llavor que ha tingut després una continuïtat
i evidentment el panorama avui de la lingüística catalana
crec que és absolutament comparable
a qualsevol lingüística molt més normalitzada
d'un país amb estat i amb tot això.
El departament, digues.
No, jo volia insistir en una idea,
és que és el següent.
El ciutadà, diguem-ne, català, normal,
potser li sembla, efectivament, el sorprèn això, no?
I és que s'ha de distingir dues vessants.
És a dir, una...
Evidentment, si en aquesta construcció gramatical
hi posem una preposició o no en català,
són problemes, efectivament, del codi català,
i això interessa, bàsicament, els catalans.
Ara, com hem anat dient,
és a dir, tot el que és un procés
de normativització d'una llengua
i de normalització en el sentit d'assumpció
per part d'una societat,
això són processos socials
que tenen abast mundial.
Per exemple, coses curioses que a vegades...
I és bo saber sortir d'aquí, no?
És a dir, la gent que ha estudiat
història de la llengua,
abans el cou, ara el batxillerat,
sempre surt al famós
primer congrés internacional de la llengua.
Com si fos una cosa molt peculiar.
Doncs bé, resulta que els primers congressos
de les llengües
se n'han fet més.
És a dir, d'altres llengües també.
I fins i tot hi ha un llibre,
un llibre escrit en anglès
per un sociolingüista nord-americà,
que és un llibre que estudia
el fenomen dels primers congressos
arreu del món.
I un dels primers congressos que estudia
és el...
com l'estudia l'hebreu,
és a dir, hi ha una sèrie de llengües
que han viscut aquests processos, no?
I un dels que estudia és el català.
I justament el balanç
que fa aquest estudió és molt positiu.
És a dir, és un...
diguéssim, com en el sentit dels objectius
del Congrés i el que es va aconseguir, no?
En aquest sentit, és que diem
que per molts estudiosos internacionals
d'arreu del món
atrau especialment la figura de Fabra
i tot el que això va significar.
És a dir, insistim en la idea del procediment
dels aspectes socials,
dels aspectes de política lingüística,
més que no pas, evidentment,
el problema de si aquí hi ha d'haver
la preposició aquesta o no,
que s'afectien les coses del codi, diguéssim, nostre.
Sí, i hi ha una cosa que a mi em sembla molt rellevant
com a política de Fabra
i és que em volia fer una llengua
a la normativització,
em volia fer una llengua infinitament apta.
I això crec que sempre cal recordar-ho
quan hi ha aquests moviments secessionistes
i que tot i cada vegada sembla que la discussió
es digui a veure si hem de posar allò que diu l'àvia
o allò que no diu,
que evidentment que forma part
integrant de la llengua bàsica, radical,
però ha de ser una llengua indefinitament apta
tant per parlar als pobles
com per fer la llengua dels ordinadors.
Per tant, el català no valdrà
com a llengua de cultura europea
si només serveix per una cosa emblemàtica,
si només serveix per uns aspectes polítics simbòlics,
si només serveix per ressuscitar un folclore
del que parlava l'àvia.
Ho ha de cobrir tot.
I aleshores, en aquest aspecte,
Fabra tenia una visió molt més ampla
de la llengua no de preservació d'un folclore,
sinó d'una eina de futur,
d'una eina indefinidament apta,
com ho deia ell.
Per tant, això em sembla que és una lliçó important,
sobretot en aquesta època
en què moltes vegades anem barallant-nos gaire bé
com si la qüestió del català
fos el meu o el meva
o els dobles aquests,
en què uns són prohibits i els altres no,
amb un control lingüístic absolutament abarrant.
Una última qüestió en aquesta conversa prèvia,
la celebració del col·loqui,
del qual ja emparrarem evidentment la setmana vinent
en el decurs de la seva celebració aquí a Tarragona,
és el segon,
ho dèiem al principi de l'entrevista,
fa cinc anys es va fer el primer,
el Departament de Filologia Catalana de la Rubí i Virgili
es manté com a objectiu,
doncs això,
que de cert temps
ser els promotors
de col·loquis internacionals
d'aquestes característiques,
o dit d'una altra manera,
en perspectiva absolutament local,
intentar convertir Tarragona
com la capital de Pompeu Fabra,
de l'estudi de Pompeu Fabra?
D'alguna manera, efectivament, la idea és aquesta,
és a dir,
ja veurem si ens en sortim,
el departament és un departament actiu,
però petit,
tenim els recursos que tenim,
però la nostra idea justament és aquesta,
efectivament ho has definit molt bé,
és a dir,
ser una mica la catedral dels estudis
sobre Pompeu Fabra arreu del país,
i que qualsevol persona que acabi,
que vulgui saber coses de Pompeu Fabra,
digui tu has d'anar a la Rubí i Virgili,
i creiem que això pot donar també una,
des d'aquest punt de vista més general,
una personalitat al nostre departament
i també a la nostra universitat,
és a dir,
de la mateixa manera que hi ha determinats temes
que se sap que s'estudien en determinades universitats,
que la gent,
que amb el temps,
és una cosa que costa,
no es fa d'un dia per l'altre,
ni en cinc anys,
ni en dos congressos,
potser necessitem quatre o cinc,
és a dir,
cosa que en termini,
però que acabi sent això,
és a dir,
que la gent digui,
a veure,
sobre Pompeu Fabra,
ves a la Rubí i Virgili.
Gràcies.