Tres minuts o un quart de dues en la recta final del matí de Tarragona Ràdio,
tal com els hem comentat, volem parlar de música,
d'un concert extraordinari que tindrà lloc aquest vespre al Teatre Metropol,
concretament a les vuit.
És un concert que arriba signat pel col·lectiu de compositors de Tarragona
i aquest concert inclourà l'estrena mundial de l'obra Psicofonia 1 d'Antoni Sebastià.
Ens acompanya l'Antoni Sebastià i també el president del col·lectiu
de compositors de Tarragona, Joan Carles Blanc.
Molt bon dia a tots dos.
Molt bon dia.
Molt bon dia.
Enhorabona. Jo crec que s'ha de donar l'enhorabona a un col·lectiu de compositors,
un col·lectiu com el vostre, quan es dona l'oportunitat de poder estrenar
i mostrar part de la vostra feina al públic, perquè no és fàcil fer-ho,
n'hi ha ocasions per fer-ho, no?
Sí, Déu-n'hi-do.
I sobretot d'agrair tot el recolzament que hem tingut per part de l'Ajuntament
per poder dur a terme aquesta iniciativa,
que pràcticament han sigut els membres de la regidoria,
els que s'encarreguen de cultura, d'incentivar una mica tota aquesta idea.
Jo penso que val la pena donar l'agraïment.
Sou un col·lectiu que mira per on us dediqueu a la música i treballeu molt en silenci.
Pues sí.
Sí, és una d'aquelles ironies de la vida que la frase està molt ben apropiada en aquest cas.
Molt de treball de formigueta.
Fa molts anys que aneu pel món com a col·lectiu lluitant pel reconeixement
de la música contemporània, de composició, no?
Sí.
Bé, la música contemporània, de totes maneres, està canviant bastant la cosa també.
Ja fa algun temps que estic bastant convençut que la música contemporània,
aquesta música que normalment la gent del carrer et diu,
aquesta música rara, aquests sarolls, tal i qual, no?
Però no sempre és rara, no?
No.
Hi ha melodies que et poden arribar al públic fàcilment.
Però l'imatge que s'ha donat de música contemporània, quan parles d'això,
dius, bueno, doncs tampoc és això.
I en tot cas, si és així, doncs bé, hem d'intentar esbrinar una mica què vol dir allò, no?
Vull dir que tampoc és que sigui...
En fi, passa com l'arquitectura, que també els edificis que es fan avui,
podem veure que no és la mateixa línia estètica que del modernisme català, per exemple, no?
Clar.
Aleshores, el que passa és que això passa molt bé i la gent ho accepta.
La música és molt diferent.
Al públic li costa acceptar...
És veritat, i en pintura també.
Podem acceptar, doncs, una sortida de to del creador, però en música ens costa molt de...
Bé, una cosa val a dir, vull dir que ens diem música contemporània,
però simplement és perquè estem vius.
Vull dir, som un col·lectiu de compositors, però caute del seu propi estil.
Vull dir que no simplement hem sigut un moviment estètic,
sinó que realment som un col·lectiu de compositors que són vius.
És un tema de cronologia.
Molt bé.
O sigui que n'hi ha que es dediquen a un tipus més d'enfocaix de canal jazz,
uns altres que són neoromàntics, vull dir que cadascú té una tendència i estil propi,
vull dir, això és el que crec que ens fa un col·lectiu molt...
Que, a veure, els que tinguin l'ocasió de poder venir al concert,
escoltaran si són set obres totalment diferents, vull dir que cadascuna...
no segueix cap estil determinat.
Jo penso que això li dóna una idea...
I no necessàriament ha de sonar raro, com dèiem.
No necessàriament.
No necessàriament, no.
És que ho confonem, probablement és un tipus de composició musical,
la que feu els compositors d'ara, que no ens hem acostat.
Si ens acostem, segur que la trobaríem perfectament assequible,
com a altre tipus de música més clàssica.
Sí, jo crec que és qüestió una mica d'educació i de preparació,
simplement, vull dir, perquè inclús moltes vegades nosaltres
també anem a escoltar música del que s'anomena contemporània
a un estil determinat, i moltes vegades també ens sobta.
Vull dir, també et quedes i ho comprens i pots arribar a tenir una idea,
però que, bueno, tampoc no necessàriament ha de ser dura,
sinó que realment n'hi ha que entrar molt bé.
Vosaltres sabeu millor que jo, que el públic que assisteix als concerts
és una mica conservador en aquest sentit.
i de vegades li costa assumir les noves obres, no?
Jo crec que aquí a Tarragona és molt conservador.
De tota manera, hi ha una generació,
sol el Conservatori i els centres musicals que hi ha
que estan ampliant totes aquestes iniciatives.
Vull dir, jo, per exemple, els meus alumnes
i els alumnes que té el Joan Carles també,
ja estan molt més educats, molt més preparats,
ja són més conscients, sí que al sobte,
perquè encara no estan madurs del tot, no?
Però ja venen amb una altra preparació.
El de més, sí, és tota qüestió d'educació, vull dir,
aquí a Tarragona tampoc.
Jo penso que música d'aquesta rarament s'ha vist.
Vull dir, sempre toquem el clàssic, el que hi ha al repertori clàssic.
Perquè en aquest sentit jo és el que us anava a dir,
el públic pot ser conservador en un moment determinat,
però potser els programadors ho són més, no?
Bé, els programadors, normalment, va, aviam.
Aquí hem de distingir dues coses.
Si els programadors fossin els mateixos músics,
possiblement la línia canviaria bastant.
A veure, els programadors són empreses, són agències...
Les pròpies institucions, moltes vegades.
A vegades institucions.
I, bé, què passa?
Tal obra pot portar tant públic
i tal altra obra no en pot portar tant.
Aleshores, normalment, el que organitza un acte d'aquest tipus
agafa obres que puguin tindre una crida massiva a la gent.
i obres que es coneguin, ara he vist anunciat aquí
les quatre estacions IAPE per, en fi, en pocs anys,
no sé quant a vegades s'han fet,
potser s'han fet 25 vegades les quatre estacions de Vivaldi, no?
I clar, això se sap que segur que vindrà la gent.
Potser que al buscar fórmules, ja l'ha dit a castellana,
aquella que diu entre col i col lechuga,
doncs potser si fem una obra clàssica
i explicant bé el contingut i intercalem una obra contemporània,
al públic ens podríem acostumar,
perquè potser és que no ens han donat tampoc l'oportunitat d'acostar-nos.
De tota manera, vull dir, jo penso que ja és una iniciativa boníssima,
o sigui, aquí ja tenim una mostra, no?,
de que l'Ajuntament s'ha prestat també a intentar ajudar tot això,
amb el Premi Ciutat de Tarragona també és una altra idea,
vull dir, jo penso que s'han apostat també bastant de cara a tot això.
I a partir d'aquí, jo recordo que l'any passat
també vaig estrenar una altra obra aquí al Metropol.
O sigui que ja hi ha tendència a...
A veure, em va costar una mica estrenar-la,
perquè no va ser tot facilitat,
però al final s'ha d'aconseguir.
I després aquestes obres que s'estrenen
entren en un circuit?
És a dir, o queden allà, s'estrenen en aquest cas,
aquí a Tarragona, que és on es fa,
i queden allà...
Hi ha un circuit on circulen aquestes obres contemporànies
que feu vosaltres?
Normalment...
O altres companys?
Sí, passa que has de ser tu el propi promotor...
Si tu has de anar a oferir la teva obra per tot arreu.
Fins que no tinguis un nom reconegut,
vull dir, tens que ser tu el que has d'anar fent
una mica de propaganda,
o inclús, per exemple,
jo aquesta obra que vaig estrenar l'any passat
ja me n'han demanat dos clientistes més.
Això t'omple molta satisfacció,
però que no és el normal.
Vull dir, normalment ja no...
Però bé, que sempre busques que hagin sortides.
I es fan obres, us encarreguen obres?
És molt difícil.
Perquè allò, si tens un nom reconegut,
sí que ho hem sentit molt.
No, no, fan una obra per un determinat esdeveniment
i van sempre els noms de sempre, m'imagino, no?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Bé, també és un...
Aviam, un nom conegut,
pel fet de ser un nom conegut,
moltes vegades, doncs bé, és donar...
fer diana, diguéssim.
Encarregar una entitat,
una corporació que encarregui una obra
a segons qui,
a vegades, doncs és això, no?
Tu saps que si encarreguis una obra
a un nom, a una persona de nom,
doncs ja és un encert de bon principi.
Agradi-ho independentment
de si agrada o no agrada l'obra.
Això que dius de...
És un personatge conegut,
és un compositor conegut.
Abans, quan posaves el cimil de l'arquitectura,
de vegades una obra o una pintura
la signa un gran autor
i no mata, francament.
Amb la música pot passar el mateix, no?
Sí, no, no, exactament igual.
Rara, rara, però, clar,
dient que és rara no n'hi ha prou.
Sí, sí, sí.
Ha d'haver-hi un treball i una qualitat,
perquè escriure una obra musical
deu ser d'una complexitat impressionant, no?
I deu requerir un temps...
Jo crec que és com tot.
Que la veritat, vull dir...
Per mi, per exemple,
si m'hagués de ficar a pintar,
no sé ni com començar.
Clar.
La veritat, no?
Vull dir, per dir alguna cosa, no?
A partir d'aquí,
jo he estudiat música
i és el món que em desenvolupo en aquest moment.
I bé,
si em posessin un pinzell
o una pluma per escriure una novel·la,
no sé com ho faria.
Ara diré una bajanada
que jo no sé ni pintar ni ser música.
He de pintar un paisatge,
sé que al cel,
aniran unes tonalitats,
generalment,
de blaus,
perquè vull explicar que allò és el cel.
Si jo vull explicar un sentiment determinat,
també he de trobar el seu llenguatge
en el que és el codi de la música.
Sí, sí.
En aquest aspecte és més abstracte.
Per això?
És això el que em referia?
És molt més abstracte,
perquè agafar un pinzell,
bé, un dibuix,
alguna cosa pots començar...
I poc o molt?
Escolta,
una cosa et surt.
Ara bé,
avui la tecnologia també ajuda,
ja amb els ordenadors
i els teclats aquests electrònics que venen,
qualsevol,
a més amb una miqueta de traça,
també treu melodies,
ni que no sigui conscient del que està fent.
Això és una altra cosa.
Un no sap el que està fent,
però a l'apretar el teclat aquell,
li sona i allò com que ho pot gravar,
després,
mira,
això ho he fet jo.
No deixa de ser aquest...
Però, en fi,
ara deixo...
Apliqueu molt vosaltres
les noves tecnologies
a l'hora de fer composicions.
Us en aprofiteu en el sentit positiu.
A veure,
per exemple,
jo a la meva obra,
que es titula Psicofonia,
vull dir,
i ara entenem tots una mica
el que és psicofonia,
són aquells sons que,
si no són mitjans amplificatius,
és molt difícil que es puguin sentir,
no?
Una mica esotèric,
eh,
dit de pas.
Sí.
El tema...
Aquí està la dualitat de la vida,
no?
L'espiritual i el terrenal,
no?
Doncs,
bé,
el nom de Psicofonia 1,
simplement perquè
esperaré a tenir una possibilitat
de poder utilitzar
el que estem utilitzant ara avui.
Jo penso que si els compositors
de fa 200 anys
que s'havien tingut
els mitjans que teníem nosaltres
electrònics
per a poder fer música,
també s'utilitzarien.
Clar, vull dir,
per això s'ha d'estar molt posat
i, clar, vull dir,
amb un encàrrec
que tens pràcticament
4 o 5 mesos
per a poder fer l'obra,
no em va donar temps
de poder fer.
Vull dir,
jo tenia uns instruments
tradicionals
per a poder-los utilitzar
i va ser
lo de l'1 al final,
no?
Perquè
també va a estils,
no?
És el que comentàveu abans
de si costa fer una obra
i hi ha persona
que té una facilitat
increïble
i posar-se davant
al piano
o escriure
enseguida
li surten les coses.
Jo recordo,
per exemple,
el mestre Ging Joan
que ens explicava
a tots
que el seu problema
era quan està la partitura
en blanc,
no?
Què és el que faig?
Vull dir,
on vull anar
i què és el que he de fer?
El problema
va bé aquí.
Tot depèn de la rigoricitat.
Vull dir,
hi ha persones
que tenen molta facilitat
i les idees,
clar,
li van sortint.
En canvi,
n'hi ha que,
bueno,
el propi Mozart
escrivia ràpidament,
no?
I el Beethoven
tenia que anar
sempre amb la llibreta
amb les notes
esborrant,
tirant,
tornant a escriure,
mentre que Mozart
ho anava fent tot directament,
no?
Tot depèn
de la possibilitat
de cada persona
i la facilitat.
Home,
aquesta també.
O el nivell
que vulgui arribar.
La gran virtut
de la creació,
no?
Que és personal
intransferible,
afortunadament,
i cadascú és diferent
i per això
el que surt després
també és diferent
i diferents
seran les obres
com vosaltres
dèieu
que podrem escoltar
aquest vespre
al Teatre Metropol.
I dic podrem
perquè tothom
està convidat,
tothom s'hi pot acostar
a aquest concert.
Per què no ens expliqueu
una miqueta
en què consistirà
el concert d'aquest vespre
a banda de l'estrena
de psicofonia,
aquesta obra teva?
Molt bé.
Bueno,
la idea principal
era la de que
l'obra seleccionada
per els projectes
culturals
de la nova creació
de l'Ajuntament
d'aquí de Tarragona
haguessin almenys
nou instruments,
un total
de nou professors
toquen.
Llavors,
els altres membres
del col·lectiu
van anar repartint
l'estructura
de la seva obra
amb els instruments
que tenien allí
però sense
una formació determinada.
O sigui,
si teníem clarinet
o boeca,
un podia elegir.
I per exemple,
tenim l'obra
del Carles Robert
que seran
flauta,
que serà
el Robert Cervent
clarinet,
veu
i piano,
seran quatre.
O sigui,
que a poc a poc
anirem augmentant
el número
d'intérprets.
Però que ja dic,
seran les obres
del Carles Robert,
el Josep Mateu,
el Josep Maria Rota,
el Conrad Setó,
això serà la primera part
i a la segona
farem la Rosalia Sumoi,
el Joan Carles Blanc
i finalment
la meva,
la d'Antoni Sebastià.
El director
serà
el Joan Carles Blanc
i jo crec
que val la pena
també nomenar
els professors
del Conservatori
de Tarragona
que tan amablement
van acceptar
aquest repte,
perquè vull dir,
això és un altre
dels problemes,
no tots els intérprets
s'atreveixen,
s'atreveixen.
És molt compromès,
no?
Sí,
jo crec que sí,
vull dir,
perquè tots
experimentem
amb els instruments,
o sigui,
no escrivim
tradicionalment,
si veu una partitura
d'aquestes...
Jo és que ja
em mereixeria
només de mirar-me.
Si veu una partitura
d'aquesta
trenca una mica
la estructura
o la visió
tradicional.
Bueno,
simplement
es tracta d'això,
d'intentar...
S'ha de ser atrevit
i tenir ganes.
S'ha de ser atrevit
i avançar
i arriscar una mica.
Joan Carles
i dirigir l'obra
d'un company
i més en una estrena
també s'ha de ser atrevit,
no?
Sí,
sí,
però,
suposo...
I t'ha d'agradar l'obra,
perquè si no difícilment
val la pena,
perquè has ficat
dins d'una estètica,
d'una línia,
d'un llenguatge
que tu no estàs utilitzant,
però que te l'has de fer teu.
I el moment
ha arribat a fer teu això,
és un procés,
en fi,
de mentalitat
oberta,
en fi,
de posar-te dins
d'aquest home
i dir,
mira,
l'autor vol això,
doncs molt bé,
doncs aviam,
i comprendre,
quasi com el que diu,
endivinar cada moment
el que l'autor
en aquell moment vol,
no?
I això és que tingui significat
que sigui coherent
allò,
aquell resultat
que s'està fent
i bé,
afortunadament,
és molt fàcil
quan l'autor el tens al costat
i també,
clar,
si sorgeix algun dubte
també podeu parlar.
no tothom ho té
a la seva disposició
que el tingués
l'autor viu
i a més a més
que el tingués al costat,
o sigui que és un avantatge.
Doncs aquelles orelles
més reticents
també,
que obrin la seva mentalitat,
que s'acostin
aquest vespre
al teatre
metropol de Tarragona
i jo crec que tindran
una sorpresa
i més que agradable
i segurament diran,
home,
doncs si això és música
contemporània
potser que
la programin
més vegades.
L'entrada és lliure,
per cert,
evidentment condicionada
a l'aforament del teatre
i com sempre diem
des d'aquest programa
som molt insistents
en aquest tema,
siguin puntuals,
perquè els músics
estaran preparats
i a punt
per començar
a les vuit del vespre.
Gràcies per venir,
Joan Carles Blanc,
Antoni Sebastià,
que sigui un èxit
i que continuïn
iniciatives
que ens donin l'oportunitat
al públic
de conèixer la vostra obra.
Gràcies, bon dia.
Molt bon dia.
I així d'aquesta manera
nosaltres ja posem
el punt i final
aquesta edició
del matí de Tarragona Ràdio
que un dia més
començava
al punt de les set.
Se'n recorden?
Ho fèiem
amb el repàs
de l'actualitat.
Demà tornarem
a l'hora de sempre.
Esperem que vostès
també ho facin.
De moment els deixem
les notícies del matí
que arribaran
a dos quarts
de dues en punt
amb l'informatiu
Tarragona Actualitat.
Adéu-siau.