Ferran, molt bon dia.
Hola, molt bon dia, què tal, com estem?
Benvingut. Per què es dona la circumstància
que aquests muntatges que es fan des del conservatori els dirigeixes?
Tu no és la primera vegada, ni de bon tros.
No, de fet jo vaig venir per fer una col·laboració d'un any només.
Per això?
Sí, va ser la primera obra que vam fer,
que era, si no recordo malament,
Les Noses de Fígaro.
Però suposo que hi va haver bon rotllo,
hi va haver...
Bé, això, vam treballar a gust
i em van trucar per l'any següent.
Llavors, l'any següent vam fer el Schubert
i també va anar molt bé
i em sembla que al Schubert ja vam anar al Metropol,
és a dir, abans es feia al conservatori,
d'allà vam passar al conservatori,
que és un espai fantàstic,
és un espai preciós que hi ha aquí a la ciutat.
Ho vam fer allà al vestíbul, en l'escalinata,
aquelles escales que baixen.
Vull dir que era un espai, ho vam insertar en l'espai.
L'any següent, les Noses...
el Schubert, la conjura domèstica,
la vam fer ja en el Metropol,
i l'any següent no,
sinó el següent, és a dir, el proper muntatge,
que hi va haver un any al mig,
que es va reposar la peça del Schubert,
la peça del Schubert,
perquè la preparació era molt dificultosa
del Babel 46 del Montsalvatge.
Era dificultosa perquè a nivell vocal,
a nivell tècnic, a nivell de tot,
era molt dificultós
i, com si diguéssim, a nivell de producció,
ja necessitava una mica més
de col·laboració de més gent.
Per tant, es va deixar un any al mig,
es va reposar el...
com et deia el Schubert,
i aleshores,
l'any següent vam fer el Babel 46,
on va venir el Montsalvatge,
a l'estrena, aquí al Metropol, a Tarragona,
i va estar encantat,
i desgraciadament hem de dir
que va ser l'última estrena
del Babel 46 que ell va veure en vida.
Ell mateix comentava que...
diu, és que no me la volen estrenar,
me l'estrenaran quan estigui mort.
I just així es mora,
i a l'any següent,
la coproducció,
que enguany es veuran a l'Iceu,
crec,
i que es va fer a Madrid,
aquesta coproducció Teatre Real i Liceu.
Així ha estat.
I enguany,
com si diguéssim també seguint
el procés de formació pedagògic
dels alumnes del conservatori,
que hem anat fent segles enllà,
ens hem anat apropant
fins gairebé a fer una cosa...
El barroc clasicisme
ha passat per tots els estadis, eh?
Exacte.
Fins a arribar a això,
el Babel 46,
que era ja contemporani,
i aleshores vam anar empenyent
per arribar a fer un musical.
Que veia un musical americà
d'aquests classes de Cold Porter,
que no se'n fa gaire.
No, no se'n fa.
Jo és un...
el Cold Porter,
així de musicals,
hi ha el Sonheim,
que sempre el tens allà de la capçalera,
i el Cold Porter
era un dels que també
sempre he tingut
tota la capçalera,
i parlant amb el Marcos,
el Marcos Ordóñez,
i això sempre em dic
que ens agradava molt.
És que són d'aquells autors
que, clar,
com que tenen allò
que se'n diu
en l'argot musical,
temes estàndards,
el Begging the Begging,
tot allò,
sembla que no puguis
fer un musical
d'aquests autors
més enllà del tema
que en el seu temps
va ser popular
i que ha passat a la història.
A mi m'agradaria
preguntar-te una cosa
i no vull que ningú
em malinterprete,
per favor,
no, no.
Ja tremolo.
És que, clar,
Ferran Madico,
no ho dic jo,
ho diu la crítica,
és un dels directors
importants en aquests moments
arreu del país,
i algú podria dir,
com que hi ha qui sosté
la teoria
que més enllà de Barcelona
no hi ha vida intel·ligent,
és a dir,
que fa Ferran Madico
fent un espectacle
aquí a Tarragona,
ell que pot estar
allò en el centre
de la cultura.
Sí,
bueno,
i soc també,
vull dir que...
Però això no es fa sovint
o no es fa gaire?
No ho sé,
jo no sé què fan els altres.
Els directors,
els autors,
tota la gent del món
del teatre,
de la música,
de la cultura,
en general costa
que es moguin
una miqueta del centre.
Sí,
però això és una cosa,
ja et dic,
jo no em fixo molt
en què fan
perquè ja vaig jo
prou de bòlit
amb el que jo faig.
Per exemple,
la setmana passada
vaig estar a València
fent càsting,
vaig arribar amb l'Euromet,
vaig baixar a Tarragona
i em vaig tancar
al Metropol fins diumenge.
El dilluns
tenia una reunió a Girona
i dimarts i dimecres
vaig estar a Madrid
fent càsting també
per un altre projecte.
Vaig agafar l'avió
a Reus,
a aeroport
i venir cap aquí
a l'Eurometropol.
Vull dir,
que em sembla
que es pot estar a tot arreu
i jo en sóc tan fervent
creient
que es pot estar a tot arreu
i que a més a més
comarques,
per no dir províncies
que té un to una mica,
les comarques
tenen tant de pes
i cada vegada
n'han de tenir més
que estic involucrat
en un projecte
que m'han encarregat a Reus
del Centre de Producció
d'Arts Escèniques
en el sentit
d'intentar també
activar
aquestes produccions
també fora
no de la capital
perquè si no
no deixa de ser
un cert provincianisme.
És que continua
produint-se aquest
éxode
de les persones
que volen dedicar-se
a determinades professions
i que tenen
un cert talent
forçosament
han de marxar,
no?
Si no cap a Barcelona
sempre,
si no cap a Madrid
moltes vegades també.
Sí, sí, o cap a París
o cap a Nova York
o cap a Berlín
o cap a...
Continua encara aquest mite
que només es poden fer
aquestes coses.
Què és més important
en el lloc
on fas les coses
que no el que fas?
El que passa
és que malauradament
és cert,
és a dir,
en una...
Però això en té la culpa
en la mateixa societat,
o sigui,
tots els elements,
és a dir,
fer una cosa
aquí a Tarragona
no surt en els diaris
i fer una cosa a Barcelona
per potser a vegades
menys petita
o més petita que sigui
la que estem fent aquí
hi surt
i això és una cosa
dels mitjans de comunicació
de les estructures polítiques
dels canals de difusió
però que a poc a poc
jo crec que
com que anem entrant
això en el primer món
a poc a poc
això es va normalitzant.
El cas és que
a través d'aquesta feina
que fas en aquestes produccions
que ja esperem
cada any per la primavera
jo m'imagino
que tens l'oportunitat
de treballar
amb persones molt formades
amb una formació
molt sòlida
inexpertes
en quan és
la posada en escena
i les tables
que se'n diu
però amb una formació
molt sòlida
i gent molt professional
dins que no tenen
aquesta experiència
hi ha moltes ganes
hi ha moltes ganes
i aquesta també
és un dels motors
de generar
tant d'estrès
perquè realment
tothom ja està
molt estressat
i dissabte
ja estrenem
i ja com sempre
estem arribant
a la recta final
s'està intentant
fer un tipus de producció
a nivell professional
el qual vol dir
moltes hores
molta concentració
molt no sé què
però també això
és part
de la formació
pedagògica
d'aquests alumnes
per exemple
en el Babel 46
hi havia una dificultat
vocal
brutalment difícil
complexa
en canvi
en el Colp Porter
ja fa dies
que llisca molt bé
la part musical
en aquest cas
com que també
hi ha escenes parlades
hi ha la part parlada
perquè no oblidem
que és un musical
que és aquesta
interrelació
entre escenes
històries
números cantats
com si diguéssim
ells ara
s'han d'esforçar més
i també
els hi requereix
més concentració
que és la part
aquesta
d'aprenentatge
que hi ha darrere
la voluntat
que és el que genera
tota aquesta
certa bogeria
d'arribar a fer un musical
i com
és que clar
muntar un musical
i en persones
insisteixo
molt formades
perquè porten
tot un procés acadèmic
de molts anys
però que no tenen
experiència
en representacions teatrals
com la pot tenir
una persona
que ja porta
molts anys
al escenari
estem parlant
d'un musical
que això implica
com bé deies
diàleg
música
interpretació
i moviment
un musical
de Cole Porter
no poden estar
com esteguats
a l'escenari
i s'han de moure
i a més a més
no és només
hi ha musicals
que són gairebé
un espai únic
Cole Porter
fa cine
està fet en cinema
aquesta pel·lícula
una producció
dels anys 60
si no m'equivoco
és a dir
ara estan
a més a més
és pel davant
i pel darrere
és a dir
ara estan fent
un musical
que la companyia
vol fer
que fa xèspir
en números seus
i escenes
que ells han tallat
de l'amençament
de l'arpia
i per una altra banda
estem als camerinos
estem en un carrer
és a dir
hi ha diferents situacions
i això és una complexitat
jo crec que hem
que hem trobat
que hem trobat
amb la Montsegarrer
l'escenògrafa
hem trobat un espai
que ens ajuda
a explicar això
pel davant
i pel darrere
i a més a més
al crear diferents espais
però d'una manera
molt senzilla
tan senzilla
que no fa falta
tota aquesta maquinària
dels anglesos
els musicals anglesos
o dels Estats Units
et baixa
tota una carra
de 40 metres quadrats
amb tot el set
que sembla
un set de cine
realment
són decorats
que t'entren
que et surten
que tot et puja
tot és gran allò
tot és gran
perquè clar
allà és el primer món
aquí com que ens hi anem apropant
encara ho podem fer
són més artesans
podríem dir
més del detallet
per això la proposta
és una proposta
humil i senzilla
per com si diguéssim
d'aproximació
al musical
sense aquest
sense aquest gran
gran empolositat
de les produccions
britàniques
o nord-americanes
però sí
amb aquesta
picada d'ullet
de dir
anem a jugar
que anem a fer musical
i crec que la història
s'entén
espero
dissabte ho veurem
però
aquestes carres
que giren
que ara és davant
que ara és darrere
i crec que
a poc a poc
sobretot és
que ells tinguin
l'experiència
que el públic que vingui
que està molt ple
s'ho passi bé
i que realment
puguem gaudir
d'unes bones veus
i d'uns bons cantants
jo et diré una cosa
hem obert els telèfons
per convidar els oients
del matí de Tarragona
a ràdio a anar-hi
i escolta
no ens ha donat temps
ni de respirar
hi ha una gran expectació
i moltes ganes
de gaudir
doncs si el ruïgo saber
jo hauria trucat
per pillar-te un parell d'entrades
perquè està a tope
no n'hi ha
és que no n'hi ha
justament per això
està exaudit
és ben cert
a totes aquestes dificultats
i virtuts
que té l'espectacle
que també en té moltes
a més que sembla
de vegades
que no té dificultat
però això
més que res
perquè ens adonem
de la filigrana
que suposa
incrementem també
la gent a l'escenari
en aquest muntatge
sí
arribem a 23
entre cors i solistes
sí
hi ha els solistes
amb els seus números
amb els seus personatges
que són els que porten
el pes
del fil narratiu
o del fil teatral
per entendre'ns
la història que explica
i després hi ha
els altres
que fan Shakespeare
i que fan els cors
però jo insiste
és que és una bogeria
fer un musical
i l'estem fent
i
portar un musical a la teatre
diuen que és
de les experiències
o els exercicis
més difícils
per una companyia
i per un director
els musicals
i més americans
perquè parteixen
d'aquesta premissa
de tota lo grande
com si fos cine
realment ells
el musical comença
justament
quan hi ha la guerra mundial
quan les companyies
europees
que anaven allà
a fer oparetes
o fer
les peces
que es feien aquí
no podien viatjar
cap a Estats Units
i per tant
ells decideixen
inventar-se
allò que no els podia venir
per problemes de guerra
i problemes de transport
de vaixells i tal
i va ser quan
això
el que
el que seria
el teatre
de Boulevard
aquells xistes
aquelles historietes
aquells números cantats
aquells números
poc a poc
es va fent
donant-hi fil
donant-hi un sentit
i es va fent
una història
amb espectacle
on hi ha això
hi ha la varietat
hi ha els números ballats
que aquí els números ballats
els hem tret
és a dir
tota producció
té uns números
dedicats només
a la coreografia
és a dir
als ballarins
aquí ho hem tret
perquè
hi potenciem
la part teatral
i la part cantada
serà aquest dissabte
a les 10 de la nit
amb una gran col·laboració
que també heu trobat
amb altres col·lectius
de teatre
de la ciutat
si parlem
d'il·luminació
vestuari
en fi
tot el que suposa
posar en marxa
aquesta maquinària
teatral
les cançons
s'interpretaran
en l'idioma original
en anglès
i els diàlegs
en català
i el diàleg en català
sí
és una pràctica
també del conservatori
van fer
anglès
van fer
lemany
el món salvatge
era un pupurri
d'idiomes
perquè passaven
d'un camp
de concentració
i on
hi havia
espanyols
hebreus
alemanys
francesos
i aquí
com si diguéssim
treballen
el que és
l'anglès