Des del final de la meva carrera vaig començar a treballar amb el Ricardo,
primer com a estudiant a proves i ja des de llavors vinculat a projectes gairebé per tot arreu.
Mai però havies fet res a la teva ciutat.
Mai a la meva ciutat. La veritat és que és una situació que no és estranya,
perquè penseu que el nostre despatx, gairebé el que s'ha anat especialitzant
ha sigut en grans projectes i aquests grans projectes es donen normalment arreu del món,
però és difícil que coincideixi una circumstància històrica com aquesta que succeeix ara a Tarragona,
que hi ha l'oportunitat de refer tot el front marítim.
Aquest tipus de projectes nosaltres l'hem fet moltes vegades amb circumstàncies diferents,
però a Boston, a Chicago, a París hem fet projectes d'aquesta magnitud però sempre fora.
En quins projectes o en quines coses ha treballat Rogelio Jiménez durant la seva carrera professional?
Per fer-nos una idea.
Home, jo he treballat en projectes sobretot de França i de Bèlgica, de Suècia,
en una època en què el nostre despatx feia molts treballs de vivenda social,
grans projectes de vivenda social, és a dir, operacions, potser 600 vivendes, Montpellier és un bon exemple.
Després el despatx es va anar especialitzant més en el que eren equipaments públics,
que també són projectes complexes que requereixen una organització molt específica,
que és la que a nosaltres ens funciona bé, tipus teatres, palaus de congressos, coses d'aquest tipus.
I ja, com teníem aquesta projecció cap a l'estranger, sempre hem estat treballant arreu del món amb aquesta part.
I després jo vaig marxar particularment als Estats Units, vam fer un despatx allà en relació amb unes ofertes de treball que teníem
per desenvolupar àrees de New York mateix, que són teníem al despatx, i després de Chicago i de Houston,
i també vam treballar una mica a Toronto, a Canadà, i vaig estar gairebé 8 anys.
Jo, sincerament, em pensava que ja em quedava allà.
I era una situació agradable, estàs fora del teu país, però tornaves aquí cap al Nadal,
era molt emocionant trobar-te amb els pares, tornar a Tarragona,
però veies Tarragona més com un turista, no?
I després, bueno, et donaves compte de lo bé que es viu en aquesta ciutat, no?
Sobretot quan t'ha tocat anar per fora i quan t'ha tocat viure amb cultures diferents,
que són una mica, doncs, que de turista fan gràcia, però que hi viure, doncs, hi costa una mica d'esforç.
Després hi ha d'aquests 8 anys als Estats Units que vam fer, doncs, sobretot Gratacels,
que era l'edifici que no teníem oportunitat de fer aquí a Europa i que ens interessava molt
perquè són un tipus d'edificació molt particular amb el que l'arquitecte pot realment treballar
amb grans equips de tècnics que són els que, tots plegats, fan que aquestes estructures siguin possibles
i aquí a Europa, doncs, bueno, i no hi havia llavors l'habitud de treballar amb estructures altes
i allà, doncs, van fer gairebé 3, van fer projectes com 15
i com tot arreu, doncs, dels 15 es van construir 3 i, bueno, va ser la meva experiència.
Després, a l'època, diguéssim, de les Olimpiades de Barcelona,
hi havia, va coincidir amb una crisi important del sector de les oficines als Estats Units
i una necessitat de, per al nostre despatx, d'un pic de feina al taller que teníem,
al despatx que tenim a París, no?
i llavors, doncs, va ser molt difícil, doncs, estar a New York sense fer res
quan la gent de París s'estava demanant tot el rato que a veure si podíem ajudar, no?
Llavors, em vaig agafar tot l'equip que teníem allà i vam anar cap a París
i vam estar-hi 3 anys allà treballant.
I després ja de París, ja llavors, ja estàs molt a prop de casa
i jo ja vaig traslladar-me a Barcelona i llavors hem estat treballant a Barcelona
i però també, sobretot, en projectes amb una vocació més de l'estranger.
Hem treballat molt, ara s'està presentant un potser dels projectes més interessants que tenim
és un projecte per la nova capital d'Argèlia
que ha sigut un d'aquests projectes típics que jo als amics a la vegada els explico
i dic, bueno, però què feu allà a Can Bofill, no?
Doncs, bueno, fem projectes que normalment un equip d'arquitectura
no té la possibilitat de treballar-hi, no?
Com sent, doncs això, una nova capital d'Argèlia
o la reforma de tota la bahia de Xindau
que es faran les olimpiades de vela a les pròximes olimpiades de Xina
o, com diguéssim, el que és la nova façana de Tarragona
que ha sigut una cosa que ha arribat com una coincidència
i que per mi ha estat molt emocionant
tornar-hi a treballar en un gran projecte
que és el que sabem fer, però, a la meva ciutat.
Després parlem d'aquests elements sentimentals
que segur que n'hi ha també en l'elaboració d'aquest projecte
perquè en Rogelio Jiménez, com dèiem, va néixer aquí a Tarragona
però ara ens explicava que ha treballat als Estats Units, a Europa
hi ha molta diferència en l'arquitectura que es fa en els dos continents?
Home, hi ha molta, hi ha molta.
La veritat és que treballar als Estats Units està difícil
en el sentit que tens que tindre una flexibilitat
per entendre els seus hàbits de treball
i la seva manera d'organitzar el treball
que és ben diferent de la que es fa aquí
i personalment ho trobem sempre bastant més eficaç.
I, per altra banda, tenir en compte
que les limitacions que comporta el tindre que treballar
integrat dins d'uns equips més multidisciplinars
on l'arquitecte està limitat més que a Europa
per les condicionants del mercat de la construcció.
És a dir, als Estats Units és molt difícil innovar tecnologia de construcció.
Realment es ha de treballar amb el que hi ha estàndard,
el que es troba al mercat, perquè proposar solucions novedoses
comporta un sobrecost que gairebé cap promotor,
que és el 90% del treball que es fa allà,
és capaç d'assolir aquesta investigació,
aquestes proves són molt prudents en el sentit.
I la indústria està organitzada d'una manera
en què es ha de treballar forçosament amb els elements
que es tornen a la indústria, però no es fa possible,
com aquí hem fet a Europa, moltes vegades
trobar solucions innovatives, que són noves,
que permeten fer avançar l'estètica i la tecnologia de la construcció.
Allà són molt més prudents, és interessant entendre,
i la realitat que vam viure nosaltres és
que són equips gestors molt potents,
però que la tecnologia de construcció,
encara que puguin fer grans edificis i obres tremendes de demany,
però la tecnologia no és una tecnologia tan avançada
com la que podem tindre a Espanya mateix,
o a França, o a Inglaterra.
Parlem una miqueta de la relació d'en Terrogelio Jiménez amb Tarragona,
va néixer fa 48 anys, com dèiem.
A la Via Augusta.
A la Via Augusta.
Quin record d'infantesa té Rogelio Jiménez,
ara fins i tot amb la perspectiva que dona professionalment ser un arquitecte.
Quines imatges li queden de la ciutat de fa 30 o 40 anys?
Home, era una ciutat vista amb els ulls de jove i de nen
que va a l'escola on es podia viure molt bé.
Jo he anat sempre a l'escola sol,
crevaves el carrer i baixaves a l'escola d'allà,
a la normal, que ara es diu Escola del Miracle,
i anaves a col·legi i tornaves a casa.
I era una situació que ho feies des de ben petit.
Ara amb els meus fills a Barcelona no se m'acudiria mai una situació d'aquest tipus.
Però recordo sobretot una infantesa i una joventut molt lligada a la platja.
Realment jo, per mi, no sé, la gent potser tira més cap al camp,
o uns altres, el que sigui,
però personalment a mi els records són de platja,
d'anar a jugar a la platja,
que era una cosa que és extraordinària.
i en tenies, no sé, a la tarda lliure i anaves a jugar a la platja.
Això està...
A mi m'agrada,
quan amb els meus fills venim aquí a Tarragona,
intentar que descobreixin aquesta cultura
de disfrutar de la presència del mar,
d'estar a la platja, de jugar,
i per mi és el patrimoni,
que diguéssim,
de Tarragona,
és aquesta relació amb el mar.
Amb aquesta relació amb el mar,
amb aquests elements sentimentals
que venen des de la pròpia infantesa,
per la relació pròpia, evidentment, del jove,
en aquells moments encara no arquitecte,
però suposo que amb pretensions d'arquitecte Rogelio Jiménez,
amb les relacions que tenia amb la ciutat,
quan encarrega l'Ajuntament de Tarragona,
a l'equip d'arquitectes,
al Gabinet d'Estudis de Ricardo Bofill,
aquest projecte de la façana marítima,
què en pensa, Rogelio Jiménez?
Home,
al principi ens va costar una mica
el fet de saber si allò era realment un encàrrec
que diguéssim que tenia realment els elements
per ser un projecte seriós,
és una cosa que sempre fem,
penseu que al nostre despatx
arriben idees de tota mena,
i moltes vegades el primer pas
és verificar que hi ha unes intencions,
hi ha una voluntat
de transformar el treball
que es pugui col·locar allà en una realitat,
que és un tema que sempre el tenim davant.
Per mi va ser,
diguéssim,
més que res una curiositat,
de dir, escolta, mira,
vindrà molt bé
perquè quan vaig a veure els pares
podré veure quina és la situació
que parlàvem quan vèiem els meus planos,
la situació de l'amfiteatre i tal,
i coses que et sabes molt bé.
Després,
amb la relació amb el Ricardo,
doncs clar,
evidentment,
el poder tindre un coneixement de primera mà
i poder treballar,
diguéssim,
amb coneixement
del que és la geografia
d'on està desenvolupant el projecte,
doncs ha estat una facilitat.
Pensa que el nostre sistema de treball,
normalment,
el que fem és...
el Ricardo treballa
gairebé amb tres arquitectes
que som els partners del taller,
que són gent que portem amb ell
molt de temps,
hi ha un inglès,
Peter Hodkinson,
un francès,
que és Jean-Pierre Carniot,
i jo mateix,
que sóc el de Tarragona,
de l'equip,
i llavors,
doncs bé,
amb un encàrrec d'aquest tipus,
doncs gairebé era molt fàcil
pensar que treure
el màxim profit
de qui es coneixia
la situació
no actualment
de com estan,
no sé,
les discussions
sobre el quart pont
o el cinquapont,
però sí el que és la geografia,
el terreny
d'on hauria de desenvolupar-se
aquest projecte.
Quan es coneix una ciutat,
en aquest cas,
com Rogelio Géminé
es coneix,
Tarragona,
és un element
que facilita la feina?
Enormament.
Sí.
Enormament.
No, no,
no es poden fer...
No és el que en revés.
No, no, no es poden fer.
No pot ser que es vegi la ciutat
amb uns altres ulls.
No,
jo crec que...
pensem,
és important
conèixer la ciutat,
és important,
sobretot,
no la ciutat,
qualsevol ciutat
on es vol treballar,
perquè cada ciutat
té la seva idiosincràsi,
cada ciutat
està estructurada
d'una manera.
Hi ha una cosa
que el Ricardo fa molt
i que té molta raó
de fer-ho,
i és que quan
li truquen
per treballar
en un lloc
o en un altre,
sempre insisteixen
en fer un vol
amb helicòpter,
amb avió,
per veure des de l'aire
quina és l'estructura física
amb la qual
està conformada
aquella ciutat.
I és que és important,
si no,
no es pot treballar
a distància,
sense realment
tocar la realitat
i conèixer.
Encara que no sigui necessari
ser natural d'allà,
però tens
que anar-hi
i tens que una mica
entendre
com està fet
aquesta ciutat
per col·locar-hi
qualsevol cosa,
un auditori,
un estadi,
una reforma
d'un barri
o en aquest cas
el que és
la nova façana marítima.
Quan reveu l'encàrrec,
Rogelio Jiménez
de seguida té
una primera idea
sobre el que cal fer
o tot això
és una qüestió
que va madurant
amb el temps?
Va madurar
amb el temps,
no es té
de seguida
com si diguéssim
una idea,
es tenen més o menys
unes aproximacions,
el nostre sistema
de treball
és que tenim
uns primers dies,
no sé,
això pot ser
una setmana
o un mes
potser
on es treballa
directament
amb el Ricardo
posant a punt
quins són
les idees
principals
que es volen
desenvolupar
i que després
troben la seva
formalització
però primer
és un treball
molt conceptual
on gairebé
no hi ha
grans
una imatge
definida
sinó unes línies
de
com diguem
podríem dir
de força,
quines són
les línies
de força
d'aquest projecte
i amb Tarragona
això sí que
eren
bastant clares
perquè teníem
la presència
del balcó
evidentment
com un punt
importantíssim
la situació
de l'estació
i després
tot el que és
el tindre
un projecte
que estigués
acutat
la façana
marítima
de Tarragona
té
una dimensió
limitada
que això
s'ha permès
treballar
amb
molta intensitat
amb el tros
que va des del
pont d'Armes
al francolí
que és la façana
M'avanço
possibles comentaris
que faran els Tarragonins
a partir d'avui
quan coneguin
el projecte
en profunditat
això de la passarel·la
i els ascensors
per baixar del balcó
a l'estació
a la futura estació
amb sostre de vidre
per cert
no és massa
agossarat
home
això no serà
molt polèmic
home
serà polèmic
agossarat
la veritat
jo tinc a dir
que no ho és
n'esteu convençuts
o no?
no, no
estem molt convençuts
això
estem convençuts
que un projecte
que suposa
un canvi
tan radical
per la ciutat
és a dir
que permet
col·locar
Tarragona
dins
de
les ciutats
que tenen
una façana
marítima
treballada
necessita
d'alguna manera
estar-hi
connotat
necessita
estar-hi
senyalat
i aquesta connexió
des del balcó
cap al passeig
de la platja
i l'estació
és un element
que no
pensem
que no estaria bé
que estigués amagat
perquè té molta importància
ara
hem d'entendre
també
que potser
és l'element
que té una visibilitat
i que podrà ser
més controvertit
però
pensem
que l'important
és la connexió
és a dir
l'important
és
poder
baixar
o en aquest cas
millor puixar
des del que és
el passeig
de la platja
i de
l'amfiteatre
i de l'estació
fins a la part alta
amb facilitat
i això es fa
no únicament
per aquesta connexió
que és potser
la més visible
sinó que hi ha
d'altres
i el que
el projecte
realment
desenvolupa
són múltiples
connexions
per superar
aquesta barrera històrica
que ha estat
el ferrocarril
aquesta dels ascensors
és la que es veu més
i nosaltres creiem
que té que ser
un element potent
òbviament
estem en una situació
de principi
es pot refinar
es pot treballar
però
ens agrada
com està plantejat
creiem que és un element
que és visible
que no té
per què està amagat
i que
l'experiència
és un element
de
prendre
aquesta passarel·la
agafar
aquests ascensors
mirant la línia
a l'horitzó
i després
continuar
el passeig
de la Rambla Nova
al nivell
de la platja
sobre un passeig
marítim
peatonal
amb serveis
i cap a l'amfiteatre
que té la nova
entrada
oberta
i neta
serà una experiència
molt agradable
altres coses
que poden ser motiu
de comentari
i de polèmica
aquest edifici singular
la roca
que anomeneu vosaltres
dins el port
més enllà
de la plaça dels carros
de la futura
de la plaça dels carros
que serà ampliada
això també sembla
molt agossarat
suposo que sí
per
diguéssim
per
els arquitectes
estem més acostumats
a
tindre aquest tipus
de referències
pensem que
el front marítim
la façana marítima
de Tarragona
té un desenvolupament
de gairebé
3 quilòmetres
llavors
hi ha dues orientacions
molt diferents
amb dos llums
molt diferents
amb dues situacions
urbanístiques
i de tejit urbà
molt diferents
que són
la part
com siguéssim
de llevant
de la platja
del Miracle
i el Balcó
i la part
de Ponent
on tenim
la part baixa
i el Serrallo
aquestes dues direccions
que tenen
que estar
integrades
dins d'un projecte
unitari
necessiten
d'una articulació
i és
per això
que
hi ha hagut
aquesta proposta
que al final
ha estat
molt ben rebuda
i que ja ha agradat
molt
de
transformar
l'element
que fa
d'articulació
que és la plaça
dels Carros
en un element
molt més potent
a nivell
realment
de tota Tarragona
de la dimensió
que té actualment
i llavors
col·locar
un edifici
que sigui
emblemàtic
que doni
una nova imatge
de Tarragona
adentrar
dins del que és
els terrenys
del port
que d'alguna manera
ens serveix
i això és important
que el perfil
cap a la vessant
de Ponent
no sigui un perfil
únicament portuari
sinó que tingui
una presència
d'arquitectura
de ciutat
i això és
el paper
que fa
aquest edifici
que està realment
competint
amb la silueta
de les sitges
o amb la silueta
de les grues
o la silueta
dels tingladors
que surten
més enllà
i que són
típics
de la situació portuària
però que volíem
que d'alguna manera
la façana
diguéssim
controlada
i construïda
de Tarragona
pogués tindre
més força
que aquesta façana
més industrial
el projecte de reforma
la veritat és
que inclou molts aspectes
no els detallarem tots
però un últim
que sí que m'agradaria
comentar
amb Rogelio Jiménez
és l'accés
la nova panoràmica
el nou accés
a l'amfiteatre
des del mar
des de la platja
aquest sí que pot ser
un element
no de tanta controvèrsia
i sí de molt elogi
segurament
aquest potser
és més fàcil
perquè jo crec
que això ens passa
amb el projecte
en general
qualsevol projecte
que parli
de soterrament
del tren
i que surten
uns nous espais públics
sempre quedarà bé
es pot fer
amb més gust
o amb més intel·ligència
o amb menys
però
és un projecte
que és molt agraït
per dir-lo d'alguna manera
i aquest punt
és especialment
sensible
perquè
un element
o un monument
de la importància
de l'amfiteatre romà
de Tarragona
és evident
que el que es tenia
que fer
és posar-ho en valor
fer un accés
que tingui
la categoria
que té el monument
i que la relació
de Tarragona
la Tarragona romana
l'amfiteatre
amb el que és
el mar
que d'alguna manera
ens recorda
com s'arribava
a aquesta ciutat
amb els vaixells
i la platja
i tot això
gairebé
defineix
que aquell punt
és un punt
on es té que situar
una nova plataforma
una plaça
i aquesta escalinata
que té un sentit
com es va explicar
amb el projecte
no únicament
de funcional
de conentar
el nivell
de l'amfiteatre
amb la platja
sinó que sigui
un lloc
per seure
perquè això sí
que jo ho he viscut molt
no sé
crec que tot
tothom de Tarragona
ho has viscut molt
quan eres més jove
doncs anaves a seure
als graons
del balcó del Mediterrani
i allà passaves la tarda
i allà et trobaves
amb els amics
i quan eres
una mica més gran
doncs anaves a seure
als graons
de la catedral
i et trobaves
amb els amics allà
i això de fer
em sembla
que hi ha una tradició
a Tarragona
de trobar-li
uns usos
diferents
amb aquestes escales
que tenen realment
una vocació
de ser
com uns nous espais
d'encontre
on la gent pot seure
pot descansar
pot mirar el mar
a la tarda
suposo que pot ser
una experiència
molt molt bonica
el seure
mirant el mar
tindre
a la teva esquena
les pedres
de l'amfiteatre
amb la llum
de la tarda
això ha de estar molt bé
llavors aquesta escala
segur
que funcionarà
molt bé
en aquest sentit
acabem ja
què espera
Rogelio Jiménez
dels Tarragonins
quina resposta
espera
home la veritat
és que la resposta
que estem tenint
és magnífica
ha estat molt fàcil
treballar
amb l'equip de govern
que hem treballat
de l'Ajuntament
i hem tingut
tot tipus de suport
ens han deixat
realment
fer
el que hem pensat
que es hauria de fer
ens han donat
molt bones indicacions
esperem ara
que la gent
pot conèixer el projecte
rebre més indicacions
i el que ens ha agradat
potser més
és que
tot l'equip de govern
i tota la ciutat
realment
està darrere
molt il·lusionada
d'aquest canvi
que és realment
un canvi
per tota Tarragona
en tornarem
a parlar
a la seguretat