La una del migdia, en deu minuts, com els comentàvem ara fa un moment,
abans d'aquesta pausa, aquests dies hi ha molta activitat musical,
hi haurà molta activitat musical al carrer.
Estem ja a punt d'iniciar el període de Setmana Santa
i tan bon punt, tornem de menjar la mona,
ens trobarem amb una magnífica, esperem que sigui així,
Diada de Sant Jordi.
Si més no, aquesta Diada de Sant Jordi ens presentarà
moltíssimes novetats editorials.
Hi ha autors i autores que opten per presentar
la seva obra flamant per aquestes dates de Sant Jordi.
D'altres que diuen, no, no, jo m'estimo més presentar-ho en un altre moment.
Per Sant Jordi, què trobarem?
Entre altres coses, la segona novel·la, que no pas el segon llibre,
de Núria Gómez. Bon dia, Núria.
Hola, bon dia.
Benvinguda a la segona novel·la, El silencio roto,
la publica Arola Editor, és un editorial d'aquí que torna a apostar,
com va fer amb la teva primera novel·la, per Núria Gómez.
És un amor entre dos.
Sí, sí.
És un amor de parella, bueno, en totes les distàncies del món
i en totes les reserves.
Però sí que és veritat que jo, quan vaig conèixer l'Arola
a la primera novel·la, que era No me digues no,
per mi era un desconegut, i jo per ell també,
a nivell d'escriptors i de relació amb editor.
Vam quedar tan contents l'un de l'altre que ara hem repetit.
Quantes edicions es van arribar a fer?
De l'altra novel·la, de No me digues no,
es van fer dues edicions en un any.
Sí, sí, va ser un boom.
I aquesta, una mica, crec que seguirà al mateix ritme,
perquè jo he plantejat una gran història de denúncia en dues parts.
La primera era un assetjament sexual a la política,
que va ser No me digues no,
i ara el silencio roto és...
No són ni protagonistes iguals...
No és una segona part, ni una continuació.
Però sí que és una segona part de la mateixa denúncia.
O sigui, és una denúncia partida en dues parts,
una l'assetjament sexual i l'altra l'abús de poder a la política.
Però, amb una riquesa de personatges i de marcs geogràfics,
crec que impressionant.
Perquè, clar, la història es desenvolupa
i s'inicia aquí a Tarragona, ciutat.
A la part alta...
Això fa molta gràcia al lector,
la proximitat a aquesta geogràfica.
I, a més, comença el dia que Tarragona
va ser nominada Patrimoni de la Humanitat.
S'explica tota la festa, tots els nervis,
i després, a continuació,
la protagonista és una restauradora d'art,
i a partir d'aquí hi ha els vincles
amb el món polític, amb el món comercial,
amb institucions de dones, amb grups de dones,
amistats, conflictes, complicitats,
gelos, enveja, recolzament, passió...
Clar, hi ha moltes coses, no?
Fins i tot un assassinat.
Déu-n'hi-do, també has entrat una mica,
has fet una petita incursió en novel·la negra,
un element.
Molt petita, però, esclar,
si denuncio, com era la meva intenció,
un tipus d'abús de poder a la política,
que no a la política és tot així, ni molt menys.
Però aquí també, en aquesta, millor dir,
no també, tampoc no limites
tota aquesta situació al món de la política,
com ara d'elles, no?
No, no, no, en absolut.
En altres àmbits de la vida.
Exacte, o sigui, no és el fil conductor, ni molt menys,
però sí que es fa referència, doncs, a evasió de capitals,
a pedradissos fiscals,
perquè això està a la societat.
La societat d'això se n'ha donat compte
que passa en uns estils de fer política,
diguem-ne, sense ètica, no?
Llavors, bé, això queda reflectit a la novel·la
perquè engloba tot aquest marc polític.
Però el que és una mica transcendental en aquesta novel·la
és el món interior de les dones
davant de la vida quotidiana.
La relació de parella, la relació amb altres dones,
la relació amb altres homes, la relació amb la feina,
aquest estrès que portem, que volem arribar a tot arreu,
com ens veuen els homes,
com nosaltres fem aquesta incursió
en el món de la responsabilitat
i com algú es pensa que si guardem silenci
ens poden donar un càrrec
i nosaltres som capaces de trencar el silenci,
de dir les coses pel seu nom.
Hi ha una certa autocrítica de gènere aquí,
cap a les mateixes dones?
Una mica, una mica sí.
Una mica sí.
És com la dona que està de tornada,
que ha fet un llarg procés
sobre el feminisme més radical
i que potser al final de la història
veu i se n'adona
que hi ha un nou rostre de la igualtat.
el de tots els éssers humans.
I esclar, això porta a una reflexió molt profunda
de totes les persones.
enganxa, perquè la meva forma d'escriure
sempre és en primera persona
i tothom es pensarà que és la meva història.
Per això, si et serveix de consol,
molts escriptors ja ho diuen,
que quan fan una novel·la en primera persona
tothom diu
«ai, eres tu!»
i aquella anècdota...
No, no, escolta, no vol dir res.
És una tècnica literària que aplico
com podria aplicar-ne una altra.
En aquest cas,
em poso primera persona,
però no perquè estigui explicant la meva vida.
És que això d'explicar la vida d'una
en un llibre de ser horrorós.
Jo no sé com hi ha gent que s'atreveix a fer-ho.
Jo, tu, biografies com aquestes famoses que fan
que destripen a tot el seu...
Tu, de folclòrica, res.
Res, res d'això, res.
Ui, que va molt lluny d'això.
El que sí que he fet és...
Aviam, jo estic en contacte des de fa molts anys
amb centenars de dones,
per no dir milers,
que potser seria molt presumir.
Però sí que he escoltat moltes històries frepants,
moltes històries molt maques,
moltes històries molt tendres,
moltes històries d'un amor
que a vegades les dones podem tenir amb una altra dona
sense que per això s'hagi d'involucrar el sexe.
I també moltes històries amb altres homes
que no siguin el propi marit
però que tampoc no passa res.
Perquè potser sí que hi pot haver una amistat
entre un home i una dona
sense anar més enllà.
Potser sí, no?
A quina llibre...
Potser sí ho poses en dubte.
Bueno, perquè és que en el llibre s'ha de llegir.
Perquè, esclar, no es pot explicar tot,
perquè si no, aviam, l'editor...
Jo sempre dic que el llibre només ha de saber que existeix.
L'editor diu que s'ha de comprar i llegir.
Clar, clar.
És que els editors viuen un altre món,
senyors editors que aquests dies
parlarem amb vostès i molt
viuen vostès en un altre món.
Llavors, esclar, jo no vull explicar tota la novel·la
perquè s'ha de comprar i llegir.
El que sí que puc avançar és això, no?
Que és una història molt tendra,
molt inquietant, molt sensual,
molt atrevida
i que altres fons de tota la novel·la
és Tarragona, patrimoni de la humanitat.
Ha dit sensual i atrevida,
no me'l pensin,
que ja els estic veient la cara.
No és eròtica, no és eròtica.
Ui, no en sabria, potser sí, qui sap.
Qüestió de posar-s'hi, eh?
Però de moment és sensual i atrevida.
Llavors, també hi ha una cosa molt important
que és que crec que a l'escriure he tingut en compte
el que m'agrada a mi, Tarragona.
El que a Tarragona m'ha arribat a l'ànima,
el que m'ha frapat
i el que realment em fa sentir
ciutadana de Tarragona,
tot i que no visqui aquí.
Tarragona ho porto molt a la sang
des de fa moltíssims anys.
He tingut en compte també
el concurs de Tarraco a taula,
més que el concurs,
aquesta posada en escena,
aquesta mostra de plats de cuina romana
i en el llibre hi ha receptes de la cuina romana.
Perquè, esclar,
Tarragona, patrimoni de la humanitat,
segons el punt de vista
de la protagonista del llibre...
Hi ha un personatge femení central.
Que és la Clàudia.
Clàudia.
Mira, Clàudia, a més a més,
amb reminiscències romanes, també veus.
La Clàudia és una dona
que és restauradora d'art,
però com que està molt vinculada a la ciutat,
també la fan participar
com a membre d'un jurat
de receptes de cuina romana.
Veiem un perfil burgès, no?
És una dona que, en principi,
no té arrels,
que quan acaba la carrera
diu més igual treballar a Tarragona
que a Madrid que a Canàries
que a Girona, que on sigui,
però al final s'instal·la a Tarragona,
tot i que és de Barcelona, no?
Que això és potser el tret característic meu.
Vinc de Barcelona, m'instal·lo a Tarragona.
Però a partir d'aquí ja no hi ha res semblant.
Llavors, aquesta dona que munta
una botiga d'objectes de regal
molt seleccionats,
molt de restauració,
molt en contacte amb un artesà de Tarragona
que fa ànfora romanes,
escala, com les que s'han trobat aquí
davant del mar de Tarragona,
doncs a partir d'aquell moment
ella s'integra plenament a la ciutat,
s'integra plenament amb tot el que és
aquest monument de la humanitat
i a partir d'aquí
ella comença a ser important a la ciutat.
Burgessa o no?
Bé, una dona treballadora,
però sí, amb un cert diners
per poder-se permetre
fer, bueno,
mirar si té sort en un negoci.
I aquella, doncs,
es va movent per uns escenaris,
va establint unes relacions
i van passant coses.
Van passant coses,
passen coses en polítics de Tarragona,
no és l'alcalde de Tarragona,
tot i que
quan va ser
Patrimoni de la Humanitat
a Tarragona hi havia un alcalde,
això està claríssim.
Bé, jo aquí el cito
com un senyor de mitjana edat
atractiu.
Penso que a partir d'aquí
Joan Miquel Nadal
es pot enfadar
amb l'autora del llibre.
No és qüestió
i ja havíem quedat dient
de tothom, no?
Clar.
No, no, però
n'ha deixat claríssim
des del primer moment
que és circumstancial
el fet que sigui Tarragona
i personatges
que es podrien vincular
amb la ciutat,
però allò que posen
a les pel·lis,
al final,
qualsevol semblança
a la realitat
és pura coincidència.
És que la realitat
supera la ficció
sempre.
Això sempre.
Llavors, aquesta dona
està molt en contacte
amb l'alcalde de Tarragona,
també amb el Ministeri
de Cultura de Madrid,
Cultura de la Generalitat,
clar,
i a partir d'aquí
hi ha una història
d'amor,
sensual,
atrevida,
inquietant,
molt tendra
amb unes dones,
molt crítica
amb altres dones
i, bueno,
també hi ha
un escarceo amoroso
amb una persona
de fora
de la seva entitat familiar
i, bueno,
passen moltíssimes coses.
Hi ha un viatge a Nova York,
hi ha un segon viatge
a Nova York,
hi ha un assassinat...
Veus a tot una miro
s'ha de comprar la novel·la.
Hi ha la cuina romana
fantàstica.
S'ha de comprar,
com diuen els editors.
no només els autors
a la novel·la.
Pel que expliques,
jo la novel·la
no l'he llegida encara,
ho confesso,
però pel que expliques,
tinc la sensació...
Així que el personatge
femeí de la teva anterior novel·la
jo em va donar la sensació
que era una dona
molt vulnerable,
moltíssim.
Aquesta la veig
com a més forteta,
més segura, no?
Aquesta...
Arriba un moment
que podria semblar vulnerable,
perquè, és clar,
si un no és vulnerable,
coses no li passen.
Si ho va trepitjant
molt fort per la vida,
difícilment
es deixarà captivar
per aventures, no?
i aquesta noia
té el punt feble
de deixar-se captivar,
que, per altra banda,
és el que li dóna força
en un moment determinat
per trencar el silenci.
Que no oblidem
que el títol de la novel·la
és
El silenci roto,
que una dona no pot més,
s'ho juga tot,
però explica les coses.
I llavors,
té aquesta fortalesa
de tirar endavant,
partint d'aquesta feblesa
que es deixa enamorar
per les aventures quotidianes
de la vida.
Quan tenim un llibre
entre les mans,
evidentment,
ens atreu la història,
ens atreu el títol,
l'autor
i la portada.
En aquest cas,
tu també l'has fet teva.
És a dir,
que la portada és teva,
també,
la portada del llibre.
Sí, sí, sí.
Un dia em vaig perdre
per Tarragona,
per les muralles,
per les pedres romanes
i vaig començar
a fer fotografies
i n'hi ha una
que em va agradar moltíssim,
que he coincidit
amb l'editor,
que és,
bueno,
és una part de Tarragona,
està a sota
de l'arc del Roser,
és el del Roser o...
Bueno,
el que està al costat
del Camp de Mart,
aquella entrada,
i davant de l'audiència.
És una casa romana
i està agafada des de baix
amb una llum
que entra molt penetrant
per les finestres
perquè la protagonista,
la Clàudia,
d'entant en tant
ha de fer una parada
i se'n va a reflexionar
en un convent.
No un balneari,
un convent.
Ah, un convent.
És que el convent
té una vida impressionant,
eh?
Tens una qualitat
de silenci
que no trobes enlloc més,
et trobes amb tu mateix,
pots, si vols,
anar a escoltar
els precs
i els cants
de les monges,
però si no et pots
quedar en una habitació
tranquil·lament.
Jo m'hi perdo
d'entant en tant,
eh?
Penso que això també
és un altre fet
semblant a la meva vida,
no?
D'entant en tant
m'agrada perdre'm
per retrobar el silenci
i retrobar l'ànima,
no?
I aquesta,
la Clàudia,
d'entant en tant
ho ha de fer.
Per això la portada
té com uns finestrals
per on entra
una llum molt forta.
Doncs,
aquesta segona novel·la
de Núria Gómez
al Silencio Roto,
la trobarem
a les llibreries,
aquest Sant Jordi,
i es presenta
justament aquesta setmana,
concretament
demà,
demà,
ja anava a dir divendres,
no, no,
que avui ja som dimecres,
demà dijous,
i com que la novel·la
parteix el dia
que Tarragona
és declarada
Patrimoni de la Humanitat,
has triat
el pretori
justament
per presentar-la.
Amb la col·laboració
de la tinent
d'alcalde de Patrimoni,
Maria Mercè Martorell,
que amb la seva sensibilitat
es va adonar que la novel·la
s'havia de presentar
en un lloc romà
i m'ha facilitat
la sala
del pretori,
que és una meravella,
és fantàstica.
Llavors,
penso que quedarà
molt ambientada
dintre d'aquelles parets
gruixudes,
romanes,
plenes d'història,
que si poguessin parlar,
dirien coses
més,
més interessants
que qualsevol novel·la.
Qui et presentarà
el llibre?
Sempre hi ha un padrí
que fa una mica
presentació del llibre.
Doncs mira,
un amic,
Francesc Roig,
escriptor,
que també és
inspector d'ensenyament,
que està molt
historiador,
que està molt posat
en molts àmbits,
però aquí ve com a escriptor,
que ens vam conèixer
quan jo començava
com a periodista
al diari de Tarragona,
d'això fa ja
moltíssims anys,
i una mica
sempre hem estat
en contacte,
i jo d'ell
puc dir
que la seva trajectòria
personal i intel·lectual
per mi és una garantia
que el llibre
està molt ben recolzat
per un gran personatge.
I per què per Sant Jordi?
Intencionadament
o mira...
Mira,
intencionadament...
No, no,
és que hi ha autors
que volen
i d'altres
que s'estimen més
fer un altre moment
de l'any,
vull dir que
de vegades també són
qüestions editorials
que obliguen
fins a cert punt
i entre cometes
que es presenti
per aquestes dates.
No,
jo intencionadament
perquè penso
que si hi ha
una data a l'any
que és la data
dels escriptors
és per Sant Jordi.
Els llibres
s'han de comprar
tot l'any
i evidentment
tots haurien de llegir
moltíssim,
però tots estem
al dia de Sant Jordi
de regalar
la rosa i el llibre.
Doncs bé,
és un moment
en què s'han de donar
a conèixer
moltes novetats literàries
i a mi em fa molta il·lusió
presentar per Sant Jordi.
Em fa sentir
una mica més escriptora,
una tonteria, eh?
Perquè ara a final d'any...
És una festa tan bonica.
A final d'any
presento un llibre d'històries
i serà a final d'any
vull dir que no té res
a veure amb Sant Jordi,
però penso que una novel·la
com aquesta, no?,
d'amor,
d'intriga,
mira,
per Sant Jordi
és que era la data
més escaient
segons el meu criteri, no?
Doncs es presenta demà a Tarragona
i serà un llibre
que ja circularà
per les llibreries
en els propers dies,
per cert,
que edita Arola,
l'editorial tarragonina,
que aquest migdia
juntament amb Cosetani
a partir de les dues
fan una presentació
en roda de premsa
de totes les seves novetats
editorials
per aquest Sant Jordi.
També en parlarem,
faltaria més
al matí de Tarragona Ràdio.
Avui ens hem volgut acostar
a la novel·la
de la Núria Gómez,
també tertuliana
d'aquesta casa
i t'agraïm molt
que hagis vingut avui a la ràdio.
Molta sort, eh?
Moltes gràcies, eh?
Gràcies per l'interès.
Demostreu que sou una emissora
que esteu en tot
el que passa a Tarragona.
Moltíssimes gràcies, Núria.
Bon dia.