Hem estat molt a gust, però ara volem entrar en el que és el territori del centre del treball quotidià, de la feina.
Després de les 12 del migdia farem una visita guiada més formal, entre cometes podríem dir.
Però a mi m'agradaria parlar una miqueta, tot i que després incidim amb la Carme Cervelló, que és la cap de sala.
Bon dia, Carme.
Bon dia.
Gràcies, perquè t'hem tret de la teva taula que estaves... Avui teniu un matí tranquil, en principi, no?
En principi, aparentment tranquil. Aquesta feina ja ho té.
Podem passar d'estar tranquils a no estar-hi gens, però avui, en aquest moment, encara estem tranquils.
Quina és la feina de la cap de sala?
Doncs, en principi, permetre que la sala, o organitzar la sala de manera que tot funcioni i que puguis resoldre's l'emergència que se'ns planteja de la millor manera possible.
I aquest matí, per exemple, emergències, que no sé si potser no cal subratllar aquesta paraula, tenint en compte que és un matí tranquil que heu tingut, alguna cosa destacable?
Home, sempre hi ha alguna cosa. En aquest cas, doncs, hi ha hagut algun accident amb el que des de demanda ens ha entrat la trucada i que s'ha hagut de gestionar altres cossos que no estan aquí representats, però que s'han pogut avisar des d'aquí de la centre de demanda.
La Carme parlava de centre de demanda, que és dins de la mateixa sala, que és molt àmplia.
Hi ha un espai on estan les persones que reben els avisos després gestió, això ho explicarem formalment després, però més que res perquè vostès es vagin familiaritzant.
Crida molt l'atenció a aquestes macropantalles que tenim aquí davant.
Jo imagino que quan us ve alguna visita, com ara nosaltres, és el primer que us pregunta, no? Hi ha aquestes pantalles?
Aquestes pantalles són la nostra finestra al món i, sobretot, el món químic.
Podem triar-ne alguna, els podem dir quina altra cosa volem veure que no sigui el món químic, però bàsicament és la nostra finestra al món químic.
Són pantalles que aneu canviant la perspectiva per la situació de les càmeres.
Sí, ens ensenyen, són càmeres ubicades en punts del territori en concret, que ens enfoquen a polígons, polígon nord, polígon sud, polígon... i des de diferents perspectives.
I cadascuna de les persones que a hores d'ara estan treballant veiem que tenen com a tres pantalles d'ordinador a la seva taula, una amb un mapa estadístic, gràfics, escolta, aquí has de controlar moltíssim justament per això, no?
És part de la nostra feina, aquesta.
Bàsicament, en una, registrem totes aquelles coses que ens belluga, és a dir, tot allò que fa que mobilitzin recursos queda registrat conforme això s'ha fet.
Una altra seria la pantalla de cartografia.
També és una altra manera de tenir finestra al món, des d'aquesta pantalla nosaltres veiem sobre mapa tant els vehicles que es belluguen, que van cap a un servei o cap a una actuació en concret, com podem localitzar un territori que tingui un nom determinat o un punt quilomètric que només se sàpiga el quilòmetre i no se sàpiga res més.
A veure, és la nostra manera de treballar, gràfica, sobre cartografia. I la tercera pantalla que veieu és les emissores, per on parlem amb els cossos que intervenen en una emergència.
Jo crec que passaria-ho perfectament un concurs de geografia local i comarcal, eh?
Se suposa.
Però escolta, fins al municipi més petit està assenyalat aquí en aquestes pantalles.
Sí, sí, sí, està tot retratat, tot retratat.
Després parlarem molt d'aquest 112, que és el número que vol aglutinar tots els avisos d'emergència que podem fer la població.
I abans, amb la Carme, abans d'iniciar el programa, parlàvem del tema d'emergència, no?
Per dir, escolta, escolta, què hem de trucar? Si veiem un incendi, un accident de trànsit...
I ella m'ha dit amb molt bon criteri, escolta, és que això de l'emergència és una cosa tan subjectiva.
El que per tu és una emergència, per una altra no ho és, i al contrari, no?
Sí, és cert, jo recordo exemples quan ens expliquen aquests temes a vegades i en parlem.
Per una persona que viu a l'Àfrica, no tenir aigua és una normalitat.
En canvi, per algú que està aquí, no tenir aigua és una emergència.
I, per tant, des de la seva subjectivitat, vol dir que pot fer servir el telèfon 112 per avisar-nos d'això.
Nosaltres el que ens hem proposat de fer és no deixar mai aquesta trucada per atendre's.
i sempre l'atendrem i li direm de quina manera pensem o s'ha protocolitzat de solucionar la seva emergència.
També és veritat que hi ha moltes coses que, per molt que es protocolitzin, mai seran emergència.
Ni subjectiva ni objectivament.
Però bé, en principi sí que la sala de demanda té com a objectiu no deixar ningú sense resoldre la seva emergència.
Després, a la sala de demanda, coneixerem en profunditat tot aquest tema, com es produeixen aquestes comunicacions.
Per cert, jo ho deia a l'inici del programa, però és cert, ara en aquests moments,
tret del nostre company, el Joan Maria Bertran, totes les persones que hi ha en aquesta sala són dones.
Si més no, fins allà on jo puc mirar, Carme, és una casualitat?
No, és cert. És cert que moltes de les persones que en aquest moment estan...
Coincideixen aquest torn, no?
Coincideixen aquest torn, però també és veritat que moltes de les persones que en aquest moment estan treballant a la sala,
les tant de demanda com de gestió són dones, salvant les molt honroses excepcions de senyors que també en tenim
i que, evidentment, tant uns com els altres fem la nostra feina, el millor que sabíem,
però bé, les dones està bé allò que sabem fer dues coses alhora i que el tema de coordinació el portem assumit fins i tot potser genèticament.
Escombrem cap a casa, ja que estem aquí, ja el Joan Maria no pot amb nosaltres, podem escombrar cap a casa.
Molt bé, Carme, de ben segur que continuarem parlant després.
Moltíssimes gràcies, et deixem que continuïs treballant.
I nosaltres, en tot cas, passarem ara la connexió als estudis de l'Avinguda Roma
perquè allà espera tots els oients del matí de Tarragona Ràdio l'última paraula.
Després de les 12, ens retrobem des del Centre d'Emergència Nacional de Catalunya del Camp de Tarragona
i les Terres de l'Ebre. Fins ara mateix.
Molt bé, doncs, gràcies, en Jolanda García.
De seguida tornem al Sencat.
Ara, però, obrim els telèfons.
El 977 24 47 67, obrim el temps del concurs, l'última paraula.