Aquest és un gènere poc treballat a la península,
però que la resta d'Europa fa anys que es ve treballant.
De fet, el muntatge aquest és una obra d'un autor italo-hongarès,
en Guiola Molnar,
que va ser la primera gran obra de teatre d'objectes
que es va conèixer a Europa.
Ell la va estar representant durant un munt d'anys
i ara deu fer quatre o cinc, va deixar de fer-la,
i la va retirar del seu repertori, diguem-ne,
i com som amics de fa molts anys
i a ell li sabia molt greu, i a mi també,
que no s'hagués pogut veure dins de l'estat espanyol,
doncs em va passar el testimoni a mi,
jo n'he fet una recreació,
perquè, evidentment, a nivell electoral som diferents
i també m'agradava treballar-lo a la meva manera,
doncs he fet aquesta recreació i això és el que estem presentant.
És una obra de préstec, podríem dir.
O un regal, més aviat.
Sí, seria un regal, però, de fet,
fixa't en el teatre convencional, el teatre d'actors,
és la cosa més normal representar l'obra d'una altra.
En canvi, amb el tipus de teatre, diguem-ne, d'objectes,
o de teatre de titelles,
que de fet no és més que un derivat d'això,
o del teatre d'animació,
en el sentit d'agafar un objecte i ser capaç de donar-li vida,
doncs sí que és molt poc usual.
I, de fet, jo a l'espectacle en faig una prèvia,
abans d'entrar directament en matèria,
per posar antecedents als espectadors,
i en parlem d'aquest fet de com n'és d'inusual
que un arrisqui a ficar-se dins de la història d'un altre.
Perquè, habitualment, són treballs com molt personals,
molt viscuts, i llavors és difícil.
I exigeixen a l'actor que ho vulgui fer-ho un doble esforç,
no només el de ser capaç d'interpretar aquella obra,
sinó d'haver-se submergit dins de la poètica d'aquest altre autor
i entendre el per què de cada cosa.
Per tant, Carles, quan s'aixeca el taló és un di,
el que trobem és un escenari amb un actor, en el teu cas,
i uns objectes determinats.
Sí, un munt d'objectes.
Aviam, des de coses tan curioses com un Alcacelso.
Per tu, no pel públic, eh?
Per tu, no pel públic.
Bé, de fet...
No desvetllem allò que no es pugui desvetllar.
Hauríem de deixar-ho aquí perquè, si no,
ja desvetllaríem una miqueta el tema.
Altres personatges, doncs un gra de cafè,
i una història d'amor entre un gra de cafè i un llumí de fusta,
cosetes així, que semblen molt petites, no ho són.
Jo ja he buscat mesures extras, diguem-ne, un extra large,
perquè sigui prou visible.
Una mica transgènics, no?
Aquests objectes?
Sí, una miqueta engrandits.
Perquè ningú pateixi a l'hora de veure o no veure.
i després també el tipus d'il·luminació que s'utilitza
i el propi espai així tan petitet
fa que, encara que treballem amb coses tan remenudes,
l'ull i la ment humana és capaç de fer una aproximació,
és el millor zoom que existeix,
i ningú se m'ha queixat mai amb les funcions que porto fetes
que no ho hagi pogut veure,
sinó que tenim aquesta capacitat de concentració
sobre un objecte petit,
i no només el veiem a ell tal com és,
sinó que a sobre el veiem fent gestos i moviments
que en realitat no fa,
però que en la pròpia animació,
més la complicitat de l'espectador,
el li arriba a donar.
Tot això amb un fil argumental, imagino.
Sí, exactament.
De fet, el subtítol de l'espectacle Petits Suïcidis
és Tres breus exorcismes d'ús quotidià.
És a dir, hi ha el fil argumental aquest
que és gairebé com si jo estés a casa meva
i amb objectes que tots podem tenir a l'abast,
començo a explicar aquestes tres històries.
Les dues primeres són dos petits suïcidis,
petits perquè els representen objectes realment molt petits,
i la tercera és una breu poesia sobre el temps
en quatre estrofes,
que trenca una miqueta la dinàmica de les altres dos,
però acaba de completar el cicle,
diguem-ne, tanquem en el mateix punt on hem començat.
Clar, jo entre el que expliques,
imaginant l'espai que acollirà aquesta obra i tot plegat,
jo imagino que la nit de demà pot ser una nit realment especial,
tot com a molt recollit, no?, tot molt a prop.
Sí, de fet, està aconsellat de no fer-ho mai
per més de 100 espectadors.
La sala, el tronó en té 51 de localitats,
és a dir, que és l'aforament idoni per tindre aquesta proximitat.
És a dir, jo el que busco en escena
és molt obtenir la complicitat de l'espectador
i la millor manera d'obtenir-la és gràcies a la proximitat.
Per tant, penso que l'espai és idoni
i que tindrem fàcil aquest feedback,
aquesta relació entre espectadors i actor.
I per aquest tipus de teatre,
aquest teatre d'objectes d'actor,
hi ha espais i sales per poder-ho representar?
Bé, aquest és potser una de les raons
per les quals aquesta mena de teatre
no s'ha normalitzat en el nostre país.
No es programa, no?
Els programadors no el tenen tant en compte, com cal diria.
És difícil, és a dir,
a la resta d'Europa es va produir un fenomen interessant,
que és que els titallaires,
que de fet són els que van començar el tema aquest
del teatre d'objectes,
estan molt vinculats amb la resta de la professió teatral.
I aquí encara és un fet extraordinari.
És a dir, no acostuma a passar
que estem tots en la mateixa família.
Aquí encara el teatre de titella
se'l considera un subgènere, un subproducte,
i això fa que es mogui per àmbits diferents
del que es mouen els artistes de teatre contemporani.
Això a la resta d'Europa no va passar,
no hi havia aquest classisme, diguem-ne,
entre uns i uns altres,
sinó que tots formaven part de la mateixa família.
I això va facilitar
que artistes provenents del teatre convencional,
per així dir-ho,
s'interessin immediatament per la mena de feina
que estaven fent aquests titallaires més avantguardistes,
i els obrissin els seus espais,
de manera que no tinguessin aquest problema.
Jo aquest muntatge
el vaig presentar per primera vegada
en el Festival de Titelles de Barcelona del 2000,
i no vaig aconseguir sala a Barcelona
fins aquest passat novembre.
És a dir, em vaig tirar dos anys
esperant a poder tindre una sala,
i va ser la sala Beckett,
és a dir, una sala alternativa,
la que em va obrir les portes,
i durant deu dies va funcionar molt bé.
Penso que les sales alternatives
són les que ens han de començar
a obrir les portes a aquesta mena de muntatges,
perquè a ver-li n'hi ha el que ens fa falta és això,
que tinguem un lloc on poder demostrar
el potencial i l'interès de les nostres propostes.
Perquè a sales d'aquestes n'hi ha poquetes, no?
Sí, a nivell de tot l'estat espanyol,
Déu-n'hi-do,
les que es van obrint de mica en mica,
però és una feina lenta,
és a dir, sempre hi ha al darrere un grup,
com és en aquest cas el de Trono Villegas,
que s'arrisca, per compte seu,
a dir, doncs, vinga,
pels meus nassos que això ho obro
i ja veuràs com aconseguim
crear un públic
per aquest tipus de propostes.
Sempre hi ha d'haver-hi algú
que hi posi la cara.
Si no, diguem-ne, a nivell institucional,
no hi ha l'interès per promoure,
encara almenys, de moment,
un interès demostrat, diguem-ne,
per aquesta mena d'espectacles.
De fet, l'espectacle, aquest petit suïcidi,
en el programa ho poso de manera prou visible,
és un espectacle no subvencionat,
no perquè no hagi demanat,
sinó senzillament perquè no els hi ha interessat la proposta
i després, veient l'espectacle,
on se'm fa creus
que no hagi rebut el més mínim interès,
sent com és un espectacle de risc,
tant per qui el fa com per qui el programa,
però, en canvi,
no carem d'interès i de valor.
Encara hi ha molt de desconeixement
per tot allò que es fa al nostre voltant
i que, si no està escrita en un lletrero lluminós,
doncs sembla que ens passa desapercebut.
Sí, sí, desgraciadament, encara és així.
És això que dèiem,
que és una feina de formigueta
que hem d'anar fent entre tots una miqueta,
és a dir,
que els mitjans de comunicació
us hi interesseu per aquesta mena de propostes
i això el doni a conèixer en el gran públic
i aquest sigui el que ens acabi de donar la raó.
Doncs unes 50 persones tindran ocasió demà a la nit
a partir de dos quarts s'han de Déu
a la sala Trono d'assistir
a aquests petits suïcidis amb el Carles Canyelles,
que t'agraï molt que hagis atès la nostra trucada.
Sí, només una cosa.
Vist l'èxit que va tenir la posada en venda
de les entrades per divendres,
que es van esgotar molt ràpidament,
vam decidir allargar-ho un dia més.
Per tant, el dissabte, que jo sàpiga,
encara queden algunes entrades per divendres.
Estan exaurides ja.
Tot exaurit, sí.
En canvi, dissabte encara hi ha possibilitat
d'obtenir-ne alguna,
al mateix lloc a la mateixa hora, evidentment.