Ara hem de parlar amb aquests senyors d'aquesta anada a l'Averest.
Mira, que me'ls miro i sembla que fa temps que no els veus.
Els han canviat, els han canviat.
Estan canviats, us ho dic de debò, jo els trobo canviadíssims.
Moltes gràcies i molt bon dia.
I tenen feina, han de preparar tot el tema de dilluns i diumenge,
imagina't tot el que tenen per fer.
Ens dèieu abans, Pep Jordi, que allà no se'n parla gaire del que és la realitat
i és que allà sí que es perda el món de vista,
tot i que en determinades zones hi ha moltíssimes persones, no?
Sí.
És com un lloc turístic en alguns punts.
És que aquest any, tots sabem que ha sigut o és el cinquantè aniversari
de l'arribada de Gilary a l'Averest, no?
Llavors hi ha moltes expedicions.
O sigui, de fet, al campament base es van trobar 35 expedicions.
35 expedicions vol dir que hi haurà bufetades per pujar.
I no es va trobar gent de coneguda?
Sí, gent coneguda pel camí.
O sigui, vam trobar, per exemple, el Xavier Valls, el de TV3,
que també anaven per gravar...
Ah, per gravar l'expedició, no només la d'aquí, sinó la d'allà, també.
Se'l vam trobar pel camí.
Després, bé, també es trobàvem gent que feia un altre itinerari,
però un tros de camí sempre el fem junt, no?
L'arribar des de l'aeroport de Can Mandú a l'Ucla,
tot i que té la seva història, doncs també vas trobant gent, no?
Però després ja, a poc a poc, doncs, com cada ull ja té el seu itinerari
i té els seus puestos per poder dormir,
per poder, doncs, esmorzar o dinar, doncs ja...
Vosaltres, com la majoria o la resta de les persones
que participau en aquest trekking,
teniu molta experiència en el que és esport de natura, aventura, escalada...
És una de les rutes més dures que pot fer una persona
en qüestió de trekking, en un trekking?
Sí.
Tenint en compte la vostra experiència anterior, eh?
Que sé que heu anat també molt pel món en aquest sentit.
Sí, o sigui, el problema d'aquest trekking
és que potser gent que ha vingut en antros
l'ha manospreciat no perquè no sigui bonic d'allò,
sinó que, bueno, més o menys jo vaig a córrer i en tinc prou.
Tot es pot fer, no?
Sí, tot es pot fer i tal.
I no, o sigui, la gent, tal com anàvem pujant,
doncs quan no un agafava un mal de cap bestial,
agafava mal d'estómac...
Clar, perquè això de l'alçada, tot això,
quina simptomatologia provoca en el cos?
En funció de cada persona és diferent, no?
Però els símptomes més generals quan tens l'anomenat mal d'alçada, quins són?
Bàsicament són tres, encara que els més comuns són dos.
Bàsicament és com una mena de migranya molt forta al cap,
un mal de cap molt intens,
i d'altra banda, doncs, unes nàussees.
Unes nàussees que en qualsevol moviment,
doncs, l'estómac et fa allò de quan vas amb el cotxe,
agafes una pujadeta i baixes ràpid, no?
Que, buf, se't puja l'estómac, no?
I si això et passa enmig de la neu i allà hem perdut del món,
tot i que ja sabem que avui dia el risc és molt controlat, què passa?
Però tu et val a dir que molta neu tampoc no hem trobat.
No, no, no.
És l'imatge que tenim allò...
Perquè, clar, la imatge n'has de veure tots els pics de 6.000 i 7.000 metres
que ens acompanyaven a tot el recorregut, no?
Algú de vosaltres va patir el mal d'alçada o algun símptoma de mal d'alçada?
Jo mateix.
Tu, Jordi, que malament, no? I què vas fer?
Aguantar-te, ja m'imagino.
No, va ser a 4.200 metres d'alçada, a peritxe.
Va ser tot just arribant a la tarda.
Em vaig començar a notar una mica embotit de cap
i em va començar a fer molt mal de cap.
Per sort, anàvem nosaltres un metge
que ens va poder donar una sèrie d'indicacions, no?
Em vaig prendre en un terme al gint.
Aquell dia no vaig estar per moltes coses.
Me'n vaig anar a dormir el més aviat possible.
Vaig dormir 10 hores del tirón, cosa que no havia aconseguit durant les altres nits.
I a llevar-me vaig veure que estava ja perfectament.
I no hi havia cap mena problema.
Em vaig aclimatar perfectament i a partir d'aquí, doncs, ja fins dalt.
Tu, què tal, Pep?
I a mi em va passar al revés.
A mi em va passar que jo només arribar a Can Mandú,
doncs, me la vaig posar malament.
Però de què?
De la gola, del nas.
Sí, encara estàs una miqueta...
Però és que no t'exagero.
Feia més de 20 anys que no havia tingut mai febre.
I no et va agafar, a banda d'això, un atac de ràbia i d'impotència i de...
Mala d'allò.
Per això diu que sí, Jordi.
Home, és que després de tant de temps esperant amb il·lusió, arribar allà...
Bueno, una de les persones que no s'ho mereixia.
És una mala passada, realment.
És que, i arribar allí, doncs, me vaig trobar molt malament.
I molta febre, i pujant amb febre, però...
No hi ha dret, Pep, no hi ha dret, això.
Però jo deia, a mi la febre no m'agafarà, jo el tiro per amunt.
I vas aguantar dins de tot.
Sí, sí.
I vaig arribar tot just fins a Peritxa, que ell se va començar a trobar malament,
i jo allà me vaig començar a abaixar el llibre.
Vas agafar el relleu, jo, eh?
Tot així vas gaudir de...
Perquè era un somni per a tu, també, com a part.
El Jordi, la resta d'expedició.
Molt, perquè, o sigui, ja des del moment que arribes,
com a cultura de país, ja, no?
O sigui, el Nepal, Can Mandú, una ciutat...
Visualment és una cosa...
No, no, no, no, no, no, no, no.
Diferent a tots, o sigui, parlant entre tots,
o sigui, la idea és de tornar-hi.
Així, com hi ha en alguns països que vas a veure...
Tu dius, mira, molt bé, ja està.
Sí, molt bé, és bonic, sí, hi podíem anar,
però tinc unes altres preferències.
No, o sigui, és d'aquests qui hi tornaries.
I inclús tornaríem a fer el trekking aquest,
que, bueno, és dels durillos, eh?
Jo pensava que era del mitjà a alt,
però no em puc dir que és dels durillos, durillos.
Jo recordo que quan estàveu preparant aquest trekking,
anàvem parlant amb el Pep, de tant en tant,
i jo el preguntava, escolta, i d'on dormireu,
i què menjareu, i tot això.
Que parlaves d'una mena de llocs on aneu a dormir,
que en principi eren com uns barracots,
però dius, no, m'han dit que no està malament.
Finalment, com són els llocs aquests?
Una mica de tot, no?
Una mica de tot.
Una mica de glamour?
Sí, gairebé.
A veure...
Perquè allà, clar, has de compartir l'estança
amb altra gent desconeguda, lògicament,
com pot passar els refugis d'aquí, però salvant les distàncies.
El que passa és que ho comentàvem amb el Jordi i jo abans,
que primer comences amb un esperit de dir,
ostres, on te s'han fotut, no?
I també que estaria a casa meva, allà pel Montsanto,
que no cal venir tan lluny.
I potser el primer,
doncs ostres, aquí no hi posem ni el sac de dormir,
perquè no...
Brut, no?
Brut.
Falta d'higiene.
Perquè és un país de falta d'higiene total.
Més pobre.
Però com més pujaves,
menys exigències tenies.
Llavors ja t'adonava...
Estava bastant destrossat ja que...
Sí, sí, haguessis dormit en un pallé.
Igual.
I que no era el problema.
El problema que tenies que coordinar molt
era, doncs, això,
el cansanci que portaves amb el menjar.
Perquè, clar,
a veure, el menjar és molt diferent.
A més a més, tenies que cuidar...
El menjar, trobàveu llocs amb menjar en el...
En aquests mateixos llocs, eh?
Sí, en aquests mateixos llocs.
A més, ja estàvem més o menys preparat.
La gent d'allí, suposo que un dels seus ingressos...
No, ni que sigui molt rudimentari,
ja hi ha una xarxa turística, eh?
Sí, sí, sí.
Són com refugis que s'han repartit...
I què us posaven a la taula?
Ostres, dormirem...
O us estimeu més oblidar-ho?
No, no, no.
Que sí que vam acabar, com diu el Pep,
suposo que de la mateixa,
una mica tips dels Chicken's Noodle Soup,
que és una sopa de pasta
i que no hi ha res més.
És tota aigua.
A veure...
Hidrats de carboni,
que és convenient quan es va a la muntanya,
quan volia...
El que passa és que allí, no?
Perquè al ser molt alçada,
també tenies que cuidar.
O sigui, tenies que beure molt de líquid.
Mínim de 4 litres.
Sí.
4-5 litres.
En això no teníeu problema per trobar-ne o...?
No, no, no.
Podries anar comprant aigua.
Podries comprar aigua,
podries el té.
Sí, a l'ojo.
A l'ojo, no?
I després, clar, la sopa per dinar...
Líquid.
Líquid, líquid, líquid.
Líquid i líquid.
Per evitar, lògicament,
el que són els ademes cerebrals.
I, tenint en compte, doncs, que del cansament,
alguna petita malaltia o més gran malaltia,
tot això, la relació entre vosaltres...
Molt bona.
Perquè, clar, la convivència ajuda,
o tot el contrari, quan estem en situacions...
Home, érem 15 persones
que pràcticament no ens coneixem entre nosaltres.
I amics per sempre, m'imagino,
després de l'experiència.
Sí, sí.
inclús, com vam parlar l'últim dia,
que encara faltaven...
Per fer el grupet idònic que n'entro volíem,
doncs, faltava alguna gent i tal.
La vam agafar de Barcelona.
O sigui que no ens coneixíem.
Jo podia conèixer el Jordi,
que el vaig conèixer, doncs...
Justament per això, no?
Sí, per quan vam venir aquí, sí.
Sí, justament aquí i tal.
Però la gent de Barcelona no el coneixíem.
I molt bé, hem fet un grupet.
Se m'ha moldat tots.
O sigui, hem tingut paciència tant uns amb els altres.
I molt bé.
Jo crec que ens han donat ànims.
Entre nosaltres, quan ha calgut,
amb el Pep que va estar fastidiat.
Tots preguntant-li, Pep, com estàs?
Com et trobes?
És que potser m'ha veiat la cara de la ràbia
i la impotència que portava.
Home, nosaltres ens fem una idea,
perquè hem viscut en la distància, evidentment,
aquest trekking, aquesta il·lusió
pel viatge, per l'expedició,
per la gent que hi anava
i de cop i volta l'ànima mater,
per què no dir-ho així,
del trekking que fos el Pep
i que es posés malalt només a aterrar,
és que és una ironia impresentable.
Per això et deia que no hi havia...
Si hi havia una persona que no s'ho mereixia,
era el Pep, no?
Però bé, quan vam arribar
i vam arribar allà al campament base
i ens estaven esperant aquells que estaven allí...
Heu fet fotos?
Sí, home, i tant.
Onze carrets.
Jo ho dic perquè, clar,
ara que arribarà l'estiu,
les amistats van de vacances
i quan tornen,
tothom et convida a sopar
perquè vegis les diapositives.
Clar, això què volen que els hi digui?
Doncs no fa gaire gràcia.
Però les fotos d'aquests senyors,
jo crec que vostès i una servidora
sí que fan gràcia
perquè et donen l'oportunitat
d'anar comentant experiències
i vivències viscudes en aquest trekking.
Jo us demanaria
que, si ho trobeu oportú,
en el proper programa amb més temps,
anem visionant fotos
i les anirem explicant a través de la ràdio
que servirà d'experiència.
Però en aquest poquet temps que ens queda,
doneu-me una imatge
que us hagi quedat.
Bé, com a ciutat, per exemple,
a Can Mandú,
una ciutat molt caòtica,
de tot,
però a la vegada
tot el caos aquest,
fascinant.
O sigui, perquè
és que era
una convivència total
i una tolerància total
amb tota la gent d'allí de Can Mandú.
cosa que aquí a Tarragona
és impensable.
Ja ho dic aquí,
amb tota la llum...
No, no, només faltaria,
que de vegades
hem d'anar a mirar fora
una mica
per anandurar-nos
en el que fem.
Suposo, Jordi,
que...
Sí, sí,
quan a Can Mandú
totalment d'acord.
Sí, sí, sens dubte.
I com a imatge bucòlica
paisatgística,
que això crida molt
l'atenció.
Sí.
Ostres,
n'hi ha tantes.
Totes.
És que n'hi ha tantes.
El trobar-te allà al mig,
envoltat
de totes aquelles...
De les rius,
les muntanyes,
la gent del país...
Veure els pòrters...
Molt amable.
La gent del país
té fama
de ser molt hospitalària,
no?
Molt, molt, molt.
Molt, sí.
De fet, jo crec que
hauríem d'aprendre
una miqueta, potser,
no?
Hem perdut una mica
els valors aquests humans
que ells encara conserven,
no?
I que quan passes
per un poble
et saluden
amb el típic namasté,
no?
Que vol dir hola,
que vol dir gràcies,
que vol dir adiós,
que vol dir tot.
Estem aprenent
de pelir i tot,
eh?
Així, en un moment.
sense notícies
del Yeti,
encara?
No l'hem trobat,
no l'hem veurem.
Mira que et vaig
fer l'encàrrec, eh?
Però, bueno,
allí hi havia
alguns lots d'aquests
que posava
el nom
Yeti
i Iac, no?
O sigui,
un dels dos
el buscaven, no?
Hi ha moltes coses
per explicar.
Per exemple,
quins són els souvenirs
que s'han dut la gent d'allà?
Ostres.
És que, clar,
tenim matèria, eh?
Per parlar.
Tu compraries tot.
Tot.
A més, tot és molt barat.
Sí.
A més, és que...
No hi havia en Yetis,
així de...
No, hi havia en Yetis.
De figureta,
com aquí tenim...
Hi ha en Yetis.
Ah, val.
O sigui,
el Yeti, no,
potser és més
de cara a l'estranger
que tenim.
Sí, els tòpics,
els tòpics de sempre.
Però, per exemple,
els Yetis,
hi explicarem
així
alguna anècdota que altra.
Doncs els nostres
oients dels divendres
més aventurers,
que no desesperin
que la propera setmana
dedicarem una miqueta
més de temps
a parlar
d'algun dels aspectes
del que, sens dubte,
ha estat una experiència
vital importantíssima
per al Pep,
per al Pep, per al Jordi
i per la resta
de persones
que han participat
en aquest trekking.
Ara m'imagino
que esteu impacients
per seguir diàriament
les evolucions
de l'expedició tarragonina,
cosa que estem fent tots, no?
I tant.
Perquè, a més,
els vam trobar
amb tantes ganes de pujar
és que Tarragona s'ho mereix
que pugem
a Tarragonina.
Sí, senyor.
Doncs continuarem
parlant la propera setmana.
Benvinguts a refer-vos,
bons plats d'escudella,
tot i que fa una mica de calor,
amanidetes
i a posar-vos a to.
Amanides,
sobretot amanides.
A mi només m'agradaria una coseta.
Digues, Jordi.
Dir als familiars,
si ho estan escoltant,
que estan tots molt bé,
que estan fantàstics
i que segur que ho assoliran
aquest cop.
Física, emocionalment,
estan estupendos
i això
es donen les circumstàncies
perquè l'expedició
aconsegueixi
el seu objectiu.
Jordi i Pep,
gràcies.
Fins la propera setmana.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
Mare de Déu.